Ètica

Retrassar la gratificació

Quan som joves tendim a pensar que la felicitat consisteix en fer el que volguem a cada moment, en ser lliures per poder complir tots els desitjos. Però a mesura que creixem i madurem ens adonem que no és tant fàcil. Veiem que hi ha coses molt atractives i temptadores però que a la llarga no porten enlloc. Són coses que no ens convé fer si mirem més enllà de la satisfacció immediata. En canvi, veiem que hi ha coses que demanen esforç però que a la llarga proporcionen molta satisfacció. Per a ser capaços d’aconseguir aquestes coses que demanen esforç, cal aprendre a retrassar la gratificació, és a dir, les ganes de satisfer immediatament desitjos que no porten enlloc. Cal trobar un equilibri entre el passar-s’ho bé i preparar-nos un bon futur.

Pico della Mirandola – filòsof del Renaixement:

A la història del pensament humà molts savis han parlat d’això. Vegem les paraules del gran filòsof del renaixement Pico della Mirandola:

“Dios arquitecto había construido con leyes de arcana sabiduría esta mansión mundana que vemos, augustísimo templo de la divinidad. […]. Por ello, cumplido ya todo […] pensó por último en producir al hombre. […] Estableció por lo tanto el óptimo artífice que aquél a quien no podía dotar de nada propio le fuese común todo cuanto le había sido dado separadamente a los otros. Tomó por consiguiente al hombre […] y le habló de esta manera: -Oh Adán, no te he dado ni un lugar determinado, ni un aspecto propio, ni una prerrogativa peculiar con el fin de que poseas el lugar, el aspecto y la prerrogativa que conscientemente elijas y que de acuerdo con tu intención obtengas y conserves. […] No te he hecho ni celeste ni terreno […]. Podrás degenerar en los seres inferiores que son las bestias, podrás regenerarte, según tu ánimo, en las realidades superiores que Son divinas […].

Por ello, si ves a alguno entregado al vientre […] no es hombre ése que ves, sino planta. Si hay alguien esclavo de los sentidos, […] cebado por sensuales halagos, no es un hombre lo que ves, sino una bestia. Si hay un filósofo que con recta razón discierne todas las cosas, venéralo: es animal celeste, no terreno. Si hay un puro contemplador ignorante del cuerpo, adentrado por completo en las honduras de la mente, éste no es un animal terreno ni tampoco celeste: es un espíritu más augusto, revestido de carne humana. ¿Quién, pues, no admirará al hombre?”

Discurs sobre la dignitat de l’home (text adaptat)

Comentari:

D’aquest text se’n desprèn la idea bàsica de que l’ésser humà pot escollir evolucionar cap amunt o deixar-se arrastrar pel seu egoisme i anar cap avall. La dignitat moral de les persones té a veure amb el lloc que ocupen dins d’aquesta escala de evolució.

Hi ha éssers humans que estan per sota dels animals pel que fa a dignitat, ja que es comporten de forma inhumana i cruel (amb altres persones, animals o amb la natura). Una persona capaç d’aquest tipus de comportaments no coneix la compassió ni l’amor, viu en la ignorància, dominat per la ira i per la sensualitat, i no mereix dir-se persona.

En el costat oposat, els qui estan més amunt en dignitat, són les persones que han treballat més per purificar-se de les qualitats negatives, substituint-les per qualitats positives com la compassió, l’amor o el coneixement, i viuen per servir.

Definició d’Ètica

Des de sempre els humans hem considerat que hi ha bones i males conductes. Interiorment tots aprovem o desaprovem determinades conductes. Quan transformem aquesta tendència gairebé instintiva en una reflexió sistemàtica i ordenada apareix el pensament ètic.

L’ètica és doncs la reflexió sobre el comportament humà per considerar-lo com a correcte o incorrecte. Es tracta de pensar i decidir de forma raonada com ens hem de comportar, quines conductes són bones i quines dolentes.

La paraula ‘ètica’ ve del grec ‘ethos’, que significa ‘hàbit’, ‘costum’, manera de ser’ o ‘caràcter’.

Diferència entre Valors Universals i Valors Relatius

Has sentit mai la frase: “contra gustos no hi ha disputes”? És certa: hi ha qui li agrada més el gust salat que el dolç, i a la inversa. I amb les preferències pels colors també: hi ha qui prefereix el blau al verd, o el vermell al taronja, etc… Tot això són gustos i preferències relatives, depenen de cada persona. Contra això no s’hi pot dir res, cadascú té els gustos que té.

Ara bé, podem dir el mateix respecte dels valors ètics, estètics o espirituals? Podem dir que el Bé, la Justicia o la Bellesa són relatius? És a dir, que depenen de cadascú? O potser són iguals per a tothom?

Entre els filòsofs antics, alguns creien que tot era relatiu, és a dir, que igual que els gustos o preferències en el menjar varien en cada persona, la idea de Bé o de Justicia també depenien de cadascú. Però hi havia molts d’altres savis que creien, pel contrari, que sí que hi havia valors iguals per a tothom, valors que eren universals. Entre aquests savis hi havia els filòsofs més importants: Pitàgores, Sócrates, Plató, Aristòtil, etc… Tots ells creien que gràcies a que hi havia valors universals, iguals per a tothom, podem fer judicis de valor, és a dir, podem jutjar si una cosa està bé o malament, si és justa o injusta, si és bella o no. Tots ells creien que els valors universals no depenen de si quelcom ens és útil o no, si ens satisfà els nostres interessos o no, sinó que són valors vàlids per sí mateixos.

La indefinibilitat de la idea de Bé

Si volem definir els grans conceptes, com Bé, Justicia, Veritat, Bellesa, etc., veiem que és quasi impossible. Si, per exemple, tractem de definir la justicia veiem que només podem fer-ho pensant en situacions que siguin justes: pagar els deutes que un té és just. Però amb aquest exemple no definim la justicia, ja que hi ha moltes altres situacions que ensenyen també el que vol dir justicia. Aquí apareix un misteri: no podem definir bé la justicia però, en canvi, si la nostra intel·ligència està sana, reconeixem la justicia quan la veiem, i la diferenciem de la injusticia. No podem definir-la, però el nostre cor la reconeix. Com pot ser això? Doncs, aquells filòsofs, com Plató i Aristòtil, deien que això és així perquè existeixen valors universals, que són com models. Com més s’apropa una acció a aquest model de justicia que no podem explicar però que d’alguna manera coneixem, més justa trobem una acció. I amb tots els demés conceptes universals passa el mateix.

La idea de perfecció

L’escritora i filòsof Iris Murdoch ens presenta la idea de progrés moral lligada a la idea de perfecció. Segons aquesta autora un enteniment profund de qualsevol àrea de l’activitat humana porta associada una progressiva revelació de graus d’excelència; és a dir, existeix una escala, una direcció, de pitjor a millor. I en el terreny del comportament humà passa exactament igual, també veiem una progressió respecte a les conductes, de menys a més virtuoses. D’aquí que es digui que l’ésser humà té una naturalesa indeterminada, ja que en bona mesura depèn de la seva voluntat avançar o retrocedir per aquesta escala de graus de perfecció.

Extret del llibre de I. Murdoch, La soberanía del Bien, 2001, p.67.

Potser per això, la gran pedagoga Maria Montessori va dir:

“La primera idea que un nen ha d’aprendre és la diferència entre el bé i el mal”.

El mite de la caverna de Plató

En el següent enllaç pots veure el mite de la caverna de Plató, que explica de forma al·legòrica la diferència entre valors relatius i valors absoluts:

https://blocs.xtec.cat/historiafilosofiajdc/2021/10/06/el-mite-de-la-caverna/

La imatge poètica del riu canviant que reflexa les estrelles fixes

A través de les imatges poètiques, com en aquesta d’un quadre de Van Gogh (Nit estrellada sobre el Roine) traspua un ordre superior, perceptible només a qui mira el món en la seva qualitat simbòlica. El món no és només la realitat que percebem a través dels sentits, sino que apunta a quelcom més, és en ell mateix un ‘signe’.

En aquesta imatge  veiem les estrelles del cel que es reflecteixen en l’aigua en moviment d’un riu. L’aigua del riu canvia moltes vegades, però el reflex de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix. Què vol dir això? Què pot voler dir una cosa que canvia però que en reflecteix una que no canvia?

Els poetes místics interpreten aquesta imatge com el reflex dels atributs divins eterns en el canviant món terrenal. Fixem-nos en com ho explica el mestre i poeta d’origen persa Jalaluddin Rumi:

“Has de saber que el món dels éssers creats és com l’aigua clara i pura que reflexa els atributs de Déu. El seu coneixement, justicia i bondat reflecteixen els atributs de Déu de la mateixa manera que una estrella del cel es reflexa en l’aigua. Els reis terrenals reflecteixen la reialesa de Déu. Els savis reflecteixen la saviesa de Déu. Els pobles i les nacions poden cambiar a mesura que una generació reemplaça una altra, però els atributs divins són eterns. L’aigua del riu canvia moltes vegades, però el reflex de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix”.

Jalaluddin Rumi

(poeta místic d’origen persa)

Tothom vol viure bé, tenir una vida satisfactòria en tots els sentits. Però per aconseguir-ho cal estar bé amb nosaltres mateixos i amb els demés, és a dir, cal viure amb harmonia. Però també cal que hi hagi justicia i harmonia en el món, ja que si hi ha estructures de poder injustes és difícil viure amb harmonia.

Einstein, el gran científic, buscava l’harmonia en la seva vida: era músic i tocava el violí. Tenia també una opinió molt clara sobre la justicia en el món: deia que són pitjors els qui toleren el mal que els qui el cometen.

Així doncs, per arribar a construir un món més just, és tant important l’acció amb un mateix com l’acció en el món:

Canviar-te a tu mateix i arribar a ser millor persona per contribuir a un món millor.

Però si les estructures de fora, de la societat, són injustes, també s’ha d’intentar canviar-les, és a dir, canviar el món per a que sigui més just.

Davant la pregunta que tots ens podem fer a nosaltres mateixos ‘qui sóc jo?’, hi podem donar diverses respostes, algunes més properes a la realitat que d’altres:

Si responem dient quin és el nostre nom, edat o lloc de neixement, o donant dades similars, estarem donant una resposta molt reduida, que no indica de debò qui som.

Si responem dient coses externes amb les quals ens identifiquem, com un equip de futbol, una marca de vestir, un estil musical o una persona famosa, tampoc estarem definint-nos exactament, ja que les identificacions poden cambiar amb el temps: avui ens podem identificar amb això i demà amb allò altre.

Si responem dient allò que tenim, les possessions materials amb les quals ens identifiquem, tampoc estem donant una resposta veritable a la pregunta de qui som, ja que avui podem tenir unes determinades possessions i sentir-nos identificats amb elles, i demà podem perdre-les i deixar de tenir-les. El mateix passa amb el ‘status’ o posició de poder que ocupem en la societat: avui podem ser rics i poderosos i demà no. Identificar-nos amb el poder que tenim tampoc ens defineix exactament.

Si responem dient quina és la nostra aparença corporal o qualitats físiques, tampoc és ben bé correcte, ja que a mesura que ens fem grans van cambiant, i si ens hem identificat amb la bellesa o la força que tenim quan som joves, quan aquestes disminueixin o arribin a desaparèixer del tot amb la vellesa, aleshores també desapereixerà aquesta falsa identitat.

Així doncs, què responem? Potser per poder respondre bé a la pregunta de ‘qui sóc jo?’ s’hi ha d’afegir una altra pregunta: ‘qui vull ser?’. La nostra identitat és així el resultat de la suma d’elements que ens venen ja donats, com el nom o les característiques físiques, i d’elements que decidim nosaltres. El nostre futur està ple de pàgines en blanc per a escriure i, per tant, som lliures d’anar-nos construint a mesura que anem prenent decisions sobre la nostra vida.

Per saber el que volem ser, hem d’estar molt atents al nostre interior, i detectar aquelles situacions que ens fan vibrar, que ens emocionen, que ens fan tenir ganes de fer coses. Veurem així que ens atrauen més activitats d’un tipus que d’un altre, activitats tècniques o artístiques, intel·lectuals o pràctiques, o que ens sentim bé comunicant coses, o ensenyant, o ajudant i cuidant els demés, etc. Poc a poc anirem conformant així la nostre identitat, que té a veure amb allò que de veritat volem ser i fer a la vida, amb la nostra raó de ser.

Ara bé, allò que volem ser estarà també determinat en gran mesura pels valors que tinguem. Si valorem coses passatgeres, com la fama o el poder, voldrem ser famosos o poderosos per damunt de tot, i estarem sempre tement perdre aquesta fama o poder i viurem amb por. Per tant, hem d’esforçar-nos també per valorar criticament allò que volem, i veure si és fruit del simple desig o si és fruit del nostre anhel més profund que ens portarà a acomplir allò que realment som.

El 10 de desembre de 1948, després de les dues guerres mundials i de tot el sofriment generat, l’Assamblea General de les Nacions Unides, reunida a París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans.

Recordem que, com vam veure en els cursos passats, es tracta d’un document de trenta articles en què se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans. Els Drets Humans es defineixen generalment com aquelles llibertats bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del país o regió en el que habita i de factors com l’ètnia, la nacionalitat o qualsevol altre circumstància de l’individu en qüestió.

El document es va crear com un seguit d’objectius que els governants mundials havien de seguir, ja que es tracta d’un document d’obligat compliment per a tots els estats membres de la comunitat internacional.

El text de la declaració va ser traduït a multitud d’idiomes, i l’Assamblea va demanar a tots els països membres que publiquessin el text de la Declaració i disposessin que fos “distribuït, exposat, llegit i comentat a les escoles i altres establiments d’ensenyament, sense distinció fundada en la condició política dels països o dels territoris”. En conseqüència, la declaració ha esdevingut, segons descriu el Llibre Guinness de Rècords, el “Document més traduït” del món.

El llenguatge té el poder de modificar el pensament, per això és important cuidar-lo. Si parlem malament de nosaltres mateixos ens estem tancant portes, i si parlem malament dels demés estem contribuint a reforçar les seves males qualitats. El llenguatge ens predisposa a una determinada actitud, un tipus de pensament, positiu o negatiu depenent de com utilitzem el llenguatge.

Tenint un pensament positiu les emocions seran també positives. Està ben comprovat que la imaginació desperta reaccions físiques, quasi tan intenses com la mateixa situació real. Si ens imaginem coses agradables (la natura, el mar, etc.) ens relaxem, mentre que si ens imaginem situacions estressants ens estressem. El pensament, per tant, afecta a la salud. I per tenir un pensament positiu és necessari fer servir un llenguatge positiu, amb nosaltres i amb els demés.

Podríem resumir-ho dient que l’ésser humà té tres plans o nivells:

1. La ment
2. Les emocions
3. El cos

Les religions i tradicions espirituals hi afegeixen el pla espiritual, és a dir, l’esperit, que és el pla més alt i que regeix els demés. Si l’esperit no existís,diuen, no podríem observar els nostres pensaments i emocions, és a dir, no en seriem conscients.

Esdevenir conscients és així un dels objectius principals de l’educació emocional, i les diferents tècniques espirituals, com la meditació, estan orientades a fer-nos cada cop més conscients i a tenir cada cop més responsabilitat sobre nosaltres mateixos.

En relació a la salut, avui en dia hi ha alguns metges que parlen ja del tercer gran paradigma mèdic. Així, el primer va ser el descobriment de la cirugia, el segon el de la penicilina (antibiòtics), i el tercer és aquest que es pot anomenar amb varis noms, i que té a veure també  amb la medicina preventiva i amb l’espiritualitat. Aquest nou paradigma accepta que molts trastorns són psicosomàtics (reacció del cos davant de pensaments negatius); aquesta medecina contempla una visió holística de l’ésser humà, és a dir, que no és només un cos, sinó també unes emocions, una ment i una part espiritual. I es basa en la medicina preventiva, és a dir, en cultivar una vida amb bons hàbits (dietètics, mental-emocionals i espirituals) per garantir i mantenir la salut.

L’Odissea, el poema èpic grec escrit per Homer al s. VIII a.c., narra el viatge de l’heroi Ulisses, que després de la guerra de Troia triga deu anys en tornar a casa, a l’illa de Ítaca, d’on era rei i a on l’esperen la seva dona i el seu fill.

El cant XII narra el pas del vaixell d’Ulisses per un mar on hi ha sirenes. Ulisses sap que moltes naus naufraguen quan passen per allà, ja que el cant embriagador de les sirenes embogeix els mariners que es llencen per la borda per anar a cercar les sirenes:

Ulisses utilitza la seva astucia per passar de llarg sense naufragar: fa que els mariners es tapin les orelles amb cotó, per a que no sentin els cants i segueixin remant, però abans es fa lligar al màstil del vaixell, i ell no es tapa les orelles. Els hi dona l’ordre als mariners de no deslligar-lo fins que s’hagin allunyat de la zona de les sirenes, encara que els hi demani a crits, mentre canten les sirenes, que el deslliguin. D’aquesta manera Ulisses aconsegueix un doble objectiu: escoltar la bellesa del cant de les sirenes i evitar el naufragi.

Què ens ensenya aquest episodi de la Odissea?

Com tota gran obra literària, la Odissea és plena de símbols que cal interpretar i treure’n  ensenyances que ens puguin servir a la nostra vida. L’episodi de les Sirenes parla del concepte de “subjecció orientada”: Ulisses vol gaudir de la bellesa dels cants de les sirenes, però sense embogir i llançar-se per la borda, i per això es fa subjectar voluntàriament al màstil del vaixell, s’assegura a l’element rígid de la nau.

Les sirenes, en el pla simbòlic, representen, entre d’altres símbols, la bellesa seductora del món, la qual és un eco de la Bellesa divina absoluta i eterna que es reflexa en les coses passatgeres.  Aquesta idea la trobem en savis grecs com Plató i en d’altres filosofies i cosmovisions.

La bellesa del cant de les sirenes representen la bellesa eterna que no és d’aquest món, però que es presenta com una trampa com si fos d’aquest món. I les sirenes no tenen aparell reproductor; i en els relats clàssics ensenyaven seductorament només la meitat superior del cos, com una promesa que després no es podria satisfer plenament. Què pot voler dir tot això?

Si el màstil representa la rigidesa de la Llei, de les lleis ètiques i morals, i les sirenes representen d’una banda la bellesa eterna i de l’altra la trampa del món, potser podem interpretar aquest episodi de la següent manera:

Llançar-se de cap a les coses del món pot implicar un esforç que no dona fruits, que no es reprodueix, un esforç mal orientat. Però viatjant assegurat als principis eterns, lligant-se voluntàriament a les lleis i les normes ètiques i morals, representades en el vaixell d’Ulisses per l’element rígid i vertical del màstil, orientat simbòlicament cap al cel, es pot gaudir de la bellesa del món sense naufragar en el camí de retorn que és la vida. I aquest ‘lligar-se’ o ‘subjectar-se’ voluntàriament per poder gaudir de la bellesa sense naufragar és el camí del mig, el més adecuat per a la vida, a mig terme entre la repressió i el desenfrè, un camí que dona llibertat però evita el llibertinatge, un camí d’integració i d’equilibri que permet gaudir del viatge al mateix temps que assegura i garanteix l’arribada al bon port.

Tots nosaltres diem que tenim valors positius: la solidaritat, la pau, l’amor, la justícia, etc., però a lhora d’actuar cometem contradiccions, és a dir, no actuem d’acord a als valors explícits que diem tenir, sinó a valors ocults dels que a vegades no en som ni conscients. Quan passa això, quan els ocults s’imposen als explícits, aleshores caiem en incoherències. Per exemple, un valor explít pot ser ‘no sóc racista’, però si fem comentaris o bromes racistes aleshores estem caient en una incoherència.

Les societats, igual que les persones, també tenen valors explícits i valors ocults. Els valors socials explícits són els que qualsevol societat proclama com a desitjables: el respecte, els drets humans, la llibertat, la democràcia, la justícia social, etc. Són valors que trobem en els plans d’educació i s’ensenyen als centres educatius.

Però també hi ha els valors socials ocults. Són els que no s’ensenyen ni se’n parla, però que són molt presents en les societats (sobretot les ‘occidentals’), i que les dominen: els diners, la fama, l’ostentació, el luxe, el culte al cos, la sexualització de la societat, etc…

Per detectar els valors socials ocults podem analitzar la publicitat. Els publicistes saben que aquests són valors ocults molt poderosos, que venen molt perquè són capaços d’influir en la conducta de moltes persones. Els mitjans de comunicació, també ens donen bones pistes sobre els valors socials reals. Els programes de més audiència ens informen dels valors reals de molts espectadors i també dels responsables de cada mitjà. D’aquí surt el concepte de ‘teleporqueria’, com aquella que transmet valors no desitjables però socialment dominants.

Els videojocs també són transmissors d’aquest tipus de valors. És sorprenent que una societat com la nostra faci negoci de jocs que promouen la mala educació, la violència, la droga, el racisme, el sexisme, les violacions, la delinqüència, la conducció temerària, etc., quan de manera explícita condemna radicalment aquestes conductes. I encara sorprèn més que personatges d’èxit (esportistes, etc.) els hi facin d’altaveus.