Ètica

La bona noticia és que actualment s’estan creant alternatives a aquest model econòmic mundial injust. Estan naixent nous grups d’economia local, justa i solidària. Es tracta d’un moviment social que es coneix amb el nom d’Economia Social i Solidària (ESS). Es caracteritza pel seu arrelament al territori i la solidaritat. Posa les persones al centre de l’activitat econòmica i social i utilitza el capital com a recurs, en contraposició a l’economia convencional que posa el capital al centre i utilitza les persones com a recursos humans. S’oposa a l’economia especulativa i promou una economia real i productiva. La ESS es desplega a través del cooperativisme, dels grups de consum o de les finances ètiques, entre d’altres.

La Banca Ètica

https://www.paramountnetwork.es/clips/fej2dk/el-jurado-pelicula-completa

La pel·lícula el Jurado (2003), parla per sí sola sobre aquest tema dels codis ètics professionals. Hi veiem un advocat que defensa el lobby de les armes i un advocat que defensa el cas d’un assassinat injust a causa del fàcil accés a les armes de foc que hi ha als Estats Units. Si el judici prospera sentarà un precedent i serà un cop molt dur pel negoci de les armes. Cal recordar que en aquest païs periodicament hi ha matances, sovint a mans de persones desequilibrades o fins i tot a mans de menors. La pel·lícula retrata com una gran part de la població vol acabar amb aquesta xacra, amb les matances que es produeixen a causa de la permissivitat en la venda d’armes. Però el principal obstacle són les grans corporacions i fabricants d’armes, que tenen un exèrcit d’advocats a disposició, els quals, segons veiem a la pel·lícula, no fan cas del seu codi ètic professional.

 Avui dia veiem que molts ajuntaments accepten omplir de grans superfícies comercials tot el cinturó de pobles i ciutats així com l’interior dels mateixos. No poques veus critiquen aquesta política per ser curta de mires, ja que a la llarga, diuen aquestes veus crítiques, acabarà amb el teixit econòmic social format per petits comerços familiars de tota la vida.

L’argument principal és que les grans superficies desequilibren el mercat, i ho fan de la següent manera: un producte determinat el baixen de preu, el venen a preu de cost, i fent això aconsegueixen desviar la clientela, que per estalviar-se diners deixa de comprar-lo al comerç del barri i se’n va a la gran superficie. Quan aquesta pràctica s’estén, molts comerços no poden aguantar-ho i han de tancar. Aleshores les grans superficies tenen el monopoli d’aquell producte i el pujen de preu, venent-lo al mateix preu inclús que abans el venia la botiga de tota la vida. Aquesta pràctica ha estat denunciada per diverses veus, però aquesta denuncia és poc escoltada pels governs, i està portant a un desequilibri dels mercats.

El problema és que els propietaris d’aquestes grans superficies ni tant sols viuen a les ciutats o pobles on estan instal·lades, ni sovint al mateix païs. Els diners se’n van fora en lloc de quedar-se en el teixit social local.

El problema de la usura

Es basa en la idea d’incrementar la pròpia riquesa a costa de rebre més del que s’ha donat. La usura té a veure amb rebre beneficis no merescuts, beneficis que no provenen del propi esforç. Alguns economistes actuals consideren que el sistema de préstecs dels bancs, consistent en aplicar qualsevol tipus d’interès al préstec de diners, pot ser considerat com usura. L’efecte d’aquest sistema financer mundial està provocant un transvasament constant de la riquesa cap a les capes més riques de la societat. És evident que hi ha un empobriment progressiu de la majoria i un enriquiment d’una minoria. Cada cop els pobres són més nombrosos i cada cop tenen menys. Pel contrari, hi ha una petita elit dominant que cada cop és més i més rica. Com diu l’economista català Arcadi Oliveres: “Com diu Oxfam en el seu darrer informe: hi ha 26 persones al planeta amb la mateixa renda que la meitat de la humanitat”. I segons l’informe anual de 2019 del banc privat Credit Suisse Group sobre la distribució global de la riquesa, el 82% de la riquesa mundial està en mans del 10% més ric del planeta, i, dada més alarmant encara, el 45% de la riquesa total està en mans de només un 1% de la població.