Ètica

Els anuncis publicitaris, si ens hi fixem, veurem que sempre fan servir estratègies per vendre els productes, i associen l’us del producte a un èxit personal o a un estat emocional positiu. Per exemple, quan els anuncis de tabac encara no estaven prohibits era costum veure un home segur de sí mateix fumant i envoltat de cotxes de luxe, de dones boniques, etc. El missatge era clar: si fumes aquest tabac tindràs tot això. La invasió, per tant, no està només en el producte en sí, en aquest cas el tabac, sinó també en els valors que ens volen imposar, en aquest cas que l’èxit depèn de tenir un cotxe de luxe i una parella despampanant, i si un no ho té, o bé és que no fuma el tabac adecuat o bé és que és un desgraciat. Els creadors d’anuncis publicitaris tenen així la responsabilitat de crear anuncis ètics i basats en els valors i els drets humans.

Darrerament s’han traspassat linies vermelles pel què fa al tema del joc online. Sabem que és un problema social enorme, que arruina a families senceres i aboca a molts joves a la dependència, ja que la tècnica ha fet possible que sigui molt fàcil apostar. El preocupant és que trobem que aquest tipus d’annuncis estan sent promocionats per alguns personatges famosos del món de l’esport i de la cultura, personatges, és clar, sense escrúpols, que miren només per ells mateixos i que ben poc els hi importa el dany que estan afavorint. Això s’allunya del comportament ètic que un famós hauria de tenir, i fins i tot va en contra dels drets humans.

Els mitjans audiovisuals envaeixen la nostra vida quotidiana d’una forma com no havia passat mai en la història de la humanitat. El mitjà més important, la televisió, pot ser una font d’informació i educació, però també de manipulació i passivitat.

Les cadenes, per tal d’aconseguir audiència, trien massa sovint els temes més emocionalment intensos: violència, ira, sang, sexe, fàstic, por. Per això és important tenir criteri alhora de veure la televisió, ja que tot aquest material d’alguna forma és com el menjar: entra dins nostre i ens nodreix o ens perjudica depenent de la seva qualitat. A més hi ha el tema de la sobreestimulació d’imatges, que hiperactiven el cervell, i això afecta especialment els nens que veuen masses hores la televisió. I finalment, també s’ha de tenir present el tema de la desconnexió emocional entre les imatges virtuals (de violència…) i l’emoció que en la vida real es despertaria en un cas similar, però amb la realitat virtual no es desperta.

Els mitjans de comunicació no s’escapen a la pressió dels mercats i de condicions alienes a ells mateixos. Sovint es veuen forçats a posicionar-se i allunyar-se de la neutralitat. Cal ser conscient que molt poques informacions són absolutament neutres, sinó que la majoria d’elles generen opinió, és a dir, un camp de consciència compartit per la societat, que pot afavorir el desenvolupament d’aquesta o anar-hi en contra.

La informació objectiva hauria de ser un deure dels mitjans, però cal entendre que això no és així i potser no podrà ser-ho mai. Per això és necessari adquirir l’hàbit de tenir diverses fonts d’informació i no quedar-se només amb una, sovint la oficial, que és la que ofereixen les grans cadenes de televisió. Sovint a les xarxes socials circula un altra tipus de informació que no apareix als mitjans, i és necessari també tenir-la en compte. Més que posicionar-se, es tracta de veure totes les perspectives possibles d’un mateix assumpte.

Noam Chomsky, un dels filòsofs comtemporanis més importants, ha criticat ampliament les estratègies de manipulació dels mitjans de comunicació:

La següent reflexió del filòsof Noam Chomsky és prou elocuent:

La bona noticia és que actualment s’estan creant alternatives a aquest model econòmic mundial injust. Estan naixent nous grups d’economia local, justa i solidària. Es tracta d’un moviment social que es coneix amb el nom d’Economia Social i Solidària (ESS). Es caracteritza pel seu arrelament al territori i la solidaritat. Posa les persones al centre de l’activitat econòmica i social i utilitza el capital com a recurs, en contraposició a l’economia convencional que posa el capital al centre i utilitza les persones com a recursos humans. S’oposa a l’economia especulativa i promou una economia real i productiva. La ESS es desplega a través del cooperativisme, dels grups de consum o de les finances ètiques, entre d’altres.

La Banca Ètica

https://www.paramountnetwork.es/clips/fej2dk/el-jurado-pelicula-completa

La pel·lícula el Jurado (2003), parla per sí sola sobre aquest tema dels codis ètics professionals. Hi veiem un advocat que defensa el lobby de les armes i un advocat que defensa el cas d’un assassinat injust a causa del fàcil accés a les armes de foc que hi ha als Estats Units. Si el judici prospera sentarà un precedent i serà un cop molt dur pel negoci de les armes. Cal recordar que en aquest païs periodicament hi ha matances, sovint a mans de persones desequilibrades o fins i tot a mans de menors. La pel·lícula retrata com una gran part de la població vol acabar amb aquesta xacra, amb les matances que es produeixen a causa de la permissivitat en la venda d’armes. Però el principal obstacle són les grans corporacions i fabricants d’armes, que tenen un exèrcit d’advocats a disposició, els quals, segons veiem a la pel·lícula, no fan cas del seu codi ètic professional.

 Avui dia veiem que molts ajuntaments accepten omplir de grans superfícies comercials tot el cinturó de pobles i ciutats així com l’interior dels mateixos. No poques veus critiquen aquesta política per ser curta de mires, ja que a la llarga, diuen aquestes veus crítiques, acabarà amb el teixit econòmic social format per petits comerços familiars de tota la vida.

L’argument principal és que les grans superficies desequilibren el mercat, i ho fan de la següent manera: un producte determinat el baixen de preu, el venen a preu de cost, i fent això aconsegueixen desviar la clientela, que per estalviar-se diners deixa de comprar-lo al comerç del barri i se’n va a la gran superficie. Quan aquesta pràctica s’estén, molts comerços no poden aguantar-ho i han de tancar. Aleshores les grans superficies tenen el monopoli d’aquell producte i el pujen de preu, venent-lo al mateix preu inclús que abans el venia la botiga de tota la vida. Aquesta pràctica ha estat denunciada per diverses veus, però aquesta denuncia és poc escoltada pels governs, i està portant a un desequilibri dels mercats.

El problema és que els propietaris d’aquestes grans superficies ni tant sols viuen a les ciutats o pobles on estan instal·lades, ni sovint al mateix païs. Els diners se’n van fora en lloc de quedar-se en el teixit social local.

El problema de la usura

Es basa en la idea d’incrementar la pròpia riquesa a costa de rebre més del que s’ha donat. La usura té a veure amb rebre beneficis no merescuts, beneficis que no provenen del propi esforç. Alguns economistes actuals consideren que el sistema de préstecs dels bancs, consistent en aplicar qualsevol tipus d’interès al préstec de diners, pot ser considerat com usura. L’efecte d’aquest sistema financer mundial està provocant un transvasament constant de la riquesa cap a les capes més riques de la societat. És evident que hi ha un empobriment progressiu de la majoria i un enriquiment d’una minoria. Cada cop els pobres són més nombrosos i cada cop tenen menys. Pel contrari, hi ha una petita elit dominant que cada cop és més i més rica. Com diu l’economista català Arcadi Oliveres: “Com diu Oxfam en el seu darrer informe: hi ha 26 persones al planeta amb la mateixa renda que la meitat de la humanitat”. I segons l’informe anual de 2019 del banc privat Credit Suisse Group sobre la distribució global de la riquesa, el 82% de la riquesa mundial està en mans del 10% més ric del planeta, i, dada més alarmant encara, el 45% de la riquesa total està en mans de només un 1% de la població.

Formes de govern en la societat grega

A Atenes es succeïren diverses formes de govern:

Oligarquia aristocràtica:
Era un sistema en el qual el poder polític l’exercien uns quantes families aristòcrates que tenien poder i grans terres.

Tirania:
Era una forma de govern en la qual un aristòcrata, que havia aconseguit per la força o mitjans foscos arribar al poder, governava sol.

Democràcia:
La paraula Democràcia vol dir ‘govern del poble’. En aquest sistema el poder polític el tenia l’assemblea de ciutadans. És potser el model de govern més representatiu d’Atenes i la societat grega, i va influir enormement el el desenvolupament de la política occidental. Plató lloava la Democràcia, però no el va considerar el millor sistema polític, sobretot perquè el poble, les masses, estan sotmeses a la manipulació. Per sobre de la Democràcia Plató deia que hi havia un sistema de govern millor: el govern dels savis. 

Avui dia veiem que la classe política ha caigut en descrèdit, no només a Catalunya i l’estat espanyol sinó al món en general. Les causes són vàries, però entre les més destacables cal esmentar:

–La corrupció: l’us indegut del poder per satisfer interessos particulars i no en vistes al bé comú. Les seves formes més habituals són la prevaricació i el suborn. Pot afectar a funcionaris, autoritats i fins i tot jutges.

-L’augment de poder de les grans corporacions, que influeixen els estats i fins i tot dicten algunes de les seves polítiques. El diner passa a ocupar el primer pla i els drets socials i fins i tot humans a un segon pla.

-La demagògia: segons el filòsof Grec Aristòtil, la demagògia és una forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder aprofitant-se de les masses indisciplinades. Avui en dia es considera una estratègia política que consisteix a apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d’aconseguir el suport d’un grup, sovint mitjançant l’ús de la retòrica i la propaganda. També es pot considerar com un tipus pervers d’oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d’una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes.

De l‘art i la ciència d’organitzar la convivència social en diem política. La política pretén aconseguir el bé comú per mitjà de les lleis i les institucions.

Antigament podem pensar en les dificultats en què es devien trobar les primeres comunitats per organitzar-se. Sovint devien sorgir diferents tipus de conflictes, per exemple pels millors terrenys de caça, etc. A partir d’aquesta necessitat d’organitzar-se devia sorgir la política, que amb el temps s’aniria desenvolupant fins a convertir-se en una ciència.

Avuí en dia, les institucions que garantitzen la convivència social són, per exemple: el parlament, el sistema judicial, el sistema educatiu, les forces de seguretat, la sanitat pública, la seguretat social, etc.

La funció de les lleis i les institucions és ajudar a aconseguir el bé comú i posar límits als abusos i als comportaments injustos.

Les lleis són proposades pels polítics, que són els representants escollits democraticament pel poble, i votades al parlament. Després, les lleis que han estat aprovades són aplicades i posades en pràctica pels treballadors de les diverses institucions, els quals s’anomenen ‘funcionaris’ si són treballadors de les institucions públiques. Hi ha així funcionaris que són metges, professors, advocats, jutges, policies, etc.