Ètica

Avui dia veiem que la classe política ha caigut en descrèdit, no només a Catalunya i l’estat espanyol sinó al món en general. Les causes són vàries, però entre les més destacables cal esmentar:

–La corrupció: l’us indegut del poder per satisfer interessos particulars i no en vistes al bé comú. Les seves formes més habituals són la prevaricació i el suborn. Pot afectar a funcionaris, autoritats i fins i tot jutges.

-L’augment de poder de les grans corporacions, que influeixen els estats i fins i tot dicten algunes de les seves polítiques. El diner passa a ocupar el primer pla i els drets socials i fins i tot humans a un segon pla.

-La demagògia: segons el filòsof Grec Aristòtil, la demagògia és una forma impura de govern democràtic que consisteix a exercir el poder aprofitant-se de les masses indisciplinades. Avui en dia es considera una estratègia política que consisteix a apel·lar a emocions (sentiments, amors, odis, pors, desitjos) per tal d’aconseguir el suport d’un grup, sovint mitjançant l’ús de la retòrica i la propaganda. També es pot considerar com un tipus pervers d’oratòria, que permet atreure cap als propis interessos les opinions dels altres utilitzant fal·làcies o arguments aparentment vàlids que després d’una anàlisi de les circumstàncies, poden resultar invàlids o simplistes.

De l‘art i la ciència d’organitzar la convivència social en diem política. La política pretén aconseguir el bé comú per mitjà de les lleis i les institucions.

Antigament podem pensar en les dificultats en què es devien trobar les primeres comunitats per organitzar-se. Sovint devien sorgir diferents tipus de conflictes, per exemple pels millors terrenys de caça, etc. A partir d’aquesta necessitat d’organitzar-se devia sorgir la política, que amb el temps s’aniria desenvolupant fins a convertir-se en una ciència.

Avuí en dia, les institucions que garantitzen la convivència social són, per exemple: el parlament, el sistema judicial, el sistema educatiu, les forces de seguretat, la sanitat pública, la seguretat social, etc.

La funció de les lleis i les institucions és ajudar a aconseguir el bé comú i posar límits als abusos i als comportaments injustos.

Les lleis són proposades pels polítics, que són els representants escollits democraticament pel poble, i votades al parlament. Després, les lleis que han estat aprovades són aplicades i posades en pràctica pels treballadors de les diverses institucions, els quals s’anomenen ‘funcionaris’ si són treballadors de les institucions públiques. Hi ha així funcionaris que són metges, professors, advocats, jutges, policies, etc.

Es diu també que la paraula crea. Això vol dir que és capaç de treure a la superficie capacitats de l’interior de la persona que no són conscients. Per exemple, si a un nen l’animes a anar amb bicicleta, ho aconseguirà. Però si li dius que no ho aconseguirà i que caurà, li costarà més o agafarà por per sempre. La paraula, per tant, té un poder transformador.

A la películ·la “Les grands esprits” (El buen maestro) es veu clarament aquest principi (desde el minut 40 al minut 49′:40″):

https://gloria.tv/post/MLBSmvovCmk94xQC81VXDMdDG

No fer grossos els problemes:

Un altre aspecte important a tenir en compte és el de no fer grans els problemas. Segons quina sigui la nostra actitud un problema pot esdevenir gros o quedar-se en una simple anècdota.

Segons com diem i demanem les coses obtindrem uns resultats o uns altres. Per exemple, en la següent imatge de la Odissea, Ulisses veiem que té dues opcions: acusar i mostrar-se agressiu, o bé dir el que sent i demanar les coses de bones maneres, és a dir, utilitzar un llenguatge Assertiu. Aquest consisteix en expressar el que realment un pensa i desitja d’una manera directa, honesta i de forma educada. Es tracta d’una manera de comunicar-se que crea bon ambient i obté millors resultats. Mireu l’escena d’Ulisses:

Les grans solucions que sempre s’han donat als conflictes són la Moral, l’Ètica i el Dret:

-La moral es el conjunt de normes que una cultura, una societat o una religió considera que cal complir per comportar-se bé i conviure d’una manera justa.

-L’ètica es la reflexió sobre les normes morals. A partir d’aquesta reflexió podem arribar a la formulació d’una ètica universal, vàlida per a totes les cultures. La Declaració dels Drets Humans es una formulació d’aquesta ètica universal.

-El dret es el conjunt de normes que un estat promulga i obliga que es compleixin.

Les lleis són necessàries perquè no tothom està disposat a ser just i ètic per pròpia voluntad, per això, els estats han de fer lleis que obliguen a complir. Hi ha també els tribunals de justicia per aplicar-les i encomanen a les forces de seguretat la tasca de fer-les respectar. Les lleis són així una de les creacions dels éssers humans per resoldre i evitar conflictes. Per exemple, estableixen normes de circulació que ordenen i regulen el trànsit.

Hi ha també institucions que ajuden a cercar la justícia:

-Mediadors i jutges: un exemple seria el carismàtic líder sud África Nelson Mandela.

-Institucions polítiques nacionals: el govern, les corts i els tribunals de justicia. Són els tres grans poders: executiu, legislatiu i judicial.

-Institucions internacionals: les Nacions Unides (ONU).

-Organitzacions no governamentals (ONG).

Sovint hi ha la necessitat de crear normes per resoldre conflictes. Quan les normes són acordades i pactades per ambdues parts ja no hi ha necessitat de lluitar.

Per què la gran escriptora Agatha Christie devia dir la frase “Pocs de nosaltres som el que semblem”?

Comencem mirant aquest divertit video:

Aquest video del gran actor còmic Charles Chaplin (Xarlot) ens ensenya de forma divertida la diferència entre ser sincer o, per contra, voler aparentar allò que no som.

Ara, pots llegir un text de Shakespeare, el gran dramaturg anglès, que en una obra de teatre parla del mateix tema. És un monòleg d’un personatge (Bassanio) que ha de triar entre tres cofres (d’or, de plata i de plom), i si encerta el que té amagat un retrat de la seva bella estimada, podrà casar-s’hi:

BASSANIO: Les parences externes poden ser menys del que són. El món sempre s’enganya amb l’ornament. En lleis, ¿quin plet, tacat i corromput, quan està assaonat amb una veu bonica, no amaga els seus aspectes de maldat? I en la religió, ¿quin condemnat error no troba un front auster que el beneeixi i que l’aprovi amb una cita bíblica per amagar-ne la maldat amb ornaments? No hi ha vici palpable que deixi d’assumir algun tret virtuós com a disfressa exterior. Quants covards, de cor fals com escales de sorra, no es deixen una barba com la de Mart, de cella arrugada, o com la d’Hèrcules? Però si furgues en el seu interior, veuràs que tenen fetges tan blancs com la llet. Aquests es posen la disfressa del valor només per fer-se témer. Contempla la bellesa ja veuràs que es compra a pes; aquest és el miracle de la naturalesa: que qui en té més sempre és la més lleugera. Així passa amb els rínxols d’or, que semblen serps: es mouen al vent sobre una suposada bellesa, i molt sovint se sap que són el dot d’un altre cap, i aquella calavera que els va criar es podreix en el sepulcre. L’ornament, doncs, és com la traïdora riba del mar més perillós, el vel bonic que amaga una bellesa índia, en un mot: la aparent veritat que fan servir els temps astuts per atrapar els més savis.

Doncs, amb tu, or brillant, aliment dur de Midas, No vull saber-hi res. Ni tampoc res amb tu, pàl·lida mitjancera entre home i home; però tu, pobre plom, que ens amenaces més que pas ens fas promeses, la teva pal·lidesa em sap commoure més que l’eloqüència, i et trio a tu. Joia, sigues d’això la conseqüència.

BASSANIO: ¿Què hi trobaré aquí a dintre? [Obre el cofre] El retrat de la bella Porcia! Aquí hi ha el pergamí, Contingut i resum de la meva fortuna: Tu, que de les parences no fas cas, Bona fortuna i tria trobaràs. Ja que la bona sort es teva, vés a ser feliç, i no busquis res més. Si estàs content amb això, i aquesta sort t’agrada de debò, gira’t cap a la teva enamorada, i que amb un bes se senti reclamada.

William Shakespeare, El mercader de Venècia

-<<Óyeme, Eutidemo –díjole-: y a Delfos, ¿has ido ya alguna vez?

–Sí, a fe, y aun dos veces, respondió.

-¿Has echado de ver entonces grabado en algun sitio del templo aquello de <<Conócete a ti mismo>>?

-Sí, claro.

-¿Qué pasó, pues: que no se te dio nada de la inscripción o que pusiste atención a ella y trataste de examinarte a ti mismo, a ver quién eras?

–Desde luego que no, a fe mía –respondió-; porque, en fin, eso por lo menos creía que lo tenía bien sabido, que a buena hora iba yo a saber otra cosa ninguna, como ni aún a mi mismo me conociera.

-Y ¿qué te parece, que se conoce él mismo aquel que solamente su propio nombre sabe o aquel que, así como los que van a comprar caballos no piensan que conocen el que quieren conocer hasta que examínan si es dócil o rebelde, i si es fuerte o flojo, i si rápido o lento, y cómo anda de las demás condiciones convenientes y disconvenientes para hacer uso de un caballo, así él, examinado que se ha a sí mismo, a ver cómo anda de cualidades para su uso como hombre, ha alcanzado conocimiento de su propia condición y posibilidades?>>

JENOFONTE (Xenòfon): Memorias, IV, 2, 131

La religió estudia les grans preguntes que es fa l’ésser humà, i una d’aquestes és pel sentit de la vida i sobretot de la mort. Desde bén antic, trobem textos que reflexionen sobre el caràcter transitori del món i un desig implícit de subsistència més enllà de la mort. Així, aquest tema que sovint es considera tabú, la mort, pot tenir un costat positiu, que és el de servir de fre o moderador davant la temptació de comportar-se egoistament i amb maldat. Vegem alguns textos sobre aquest tema:

• Un dels textos més antics és l’epopeia de Guilgameix, un text mesopotàmic que descriu algunes de les creences religioses de l’antiga Mesopotàmia. Guilgameix era un heroi que va escriure la narració dels seus viatges en tauletes, vegem-ne un fragmment:

“M’aterreix la mort, per això arribo amb la pau perduda […]. L’amic dilecte s’ha convertit en pols […] Potser jo també hauré de jeure a terra i no renéixer mai més en tota l’eternitat? […] Construim les cases per sempre Tenen valor etern els contractes? Brolla sense fi l’aigua dels rius?”

• El metge i pensador català Moisès Broggi (1908-2012) parla en el següent text autobiogràfic del caràcter efímer del món:

“Sempre tindré presents les darreres paraules del meu pare. Amb un ample moviment dels braços, com si volgués abraçar-ho tot, em digué: <<Tot això no és res>>. Vaig entendre que volia dir-me que, davant la imminència de la mort, amb tots els seus enigmes, totes les coses d’aquest món, subjectes al temps i a l’espai, cauen en una aclaparadora insignificança. Sempre més he tingut presents aquestes paraules de comiat, que em van obrir els ulls i m’han servit de consol davant les penes i les adversitats, i de fre i de moderació davant dels plaers i desitjos, en considerar el caràcter efímer i fal·laç de totes les coses”.

Moisès Broggi, Reflexions d’un vell centenari, p. 62.

• Shakespeare, fa dir al seu personatge més famós, Hamlet, un dels monòlegs més importants de la història del teatre:

“Perquè si no, qui podria aguantar les fuetades i les burles d’aquest temps, l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb, tot el dolor de l’amor menyspreat, la lentitud de la justícia, la insolència dels càrrecs, i el desdeny que dels indignes rep la gent de mèrit, si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia amb un simple punyal? Qui portaria el pes d’una vida cansada de queixes i suors, si no fos per la por d’alguna cosa més enllà de la mort, aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres a cap dels viatgers, que ens confon el desig, i ens fa suportar els mals que ara tenim més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?”

Shakespeare, Hamlet, Acte III, Escena I.

Què hi diuen les religions?

Si mirem el sentit original del terme ‘creença’ o ‘fe’ veiem que està intimament relacionat amb la idea de confiança i de confiar. Totes les religions diuen que la vida és un període de prova i d’aprenentatge, i que totes les persones retornen al seu origen, la font divina i espiritual de la qual provenen. És a dir, totes creuen en el més enllà, en l’altra vida. Els creients, siguin de la religió que siguin, per tant, creuen o confien que la seva conducta en aquesta vida està també en relació amb l’altra, i això serveix de moderació i de fre alhora de fer  accions dolentes que facin mal als demés éssers vius o a la natura. La idea de la salvació és així fonamental en les creences de totes les religions.

Per acabar, llegim un text del psicòleg Carl Jung, sobre la capacitat de les creences per donar sentit a la vida i paciència davant l’adversitat:

“L’ésser humà, positivament,  necessita idees i conviccions generals que li donin sentit a la seva vida i li permetin trobar el seu lloc a l’univers. Pot soportar les més increïbles penalitats quan està convençut que serveixen per a quelcom. La missió dels símbols religiosos és donar sentit a la vida de l’home. Una sensació de que l’existència té un significat més ampli és el que eleva l’home més enllà del simple guanyar i gastar. Sense aquesta sensació, es sent perdut i desgraciat”.

C.G. Jung, El hombre y sus símbolos, pp. 87-88.

Diferència entre el Dret i la Moral:

El Dret i la Moral regulen la relació entre les persones mitjançant normes jurídiques i morals, les quals asseguren la cohesió social. La diferència, però, és que les normes morals, encara que puguin estar escrites, es compleixen a través del convenciment intern dels individus. Les normes jurídiques o lleis que dona el Dret, en canvi, no exigeixen aquest convenciment intern.

Si una persona compleix les normes morals però per dins no n’està convençut, aleshores la seva acció no és del tot bona moralment parlant. Per exemple, és una norma moral ajudar als necessitats, però si algú ho fa només perquè parlin bé d’ell, aleshores no es pot dir que sigui una acció moral del tot bona.

En canvi, si una persona troba que una llei és injusta, per dins no hi està d’acord, però la compleix, aleshores la seva acció és correcta juridicament parlant.

La intenció que hi ha darrera de l’acció

La intenció que hi ha darrera de una acció és el que fa que aquesta sigui ètica i moral o no. Per exemple, ens podem imaginar el cas d’un comerciant que no cobra preus abusius als compradors inexperts. La seva acció, en principi, sembla una acció moral, però no ens precipitem. Ens hem de preguntar quina intenció hi ha darrera de la seva acció. Si el comerciant no cobra preus abusius per assegurar-se així la clientela, la seva acció, aparenta ser moral però en realitat no ho és, perquè el comerciant està mogut únicament pel seu interès personal; la seva acció és només un mitjà, no un fi en si mateixa; i, qui ens assegura que si aquest comerciant tingués el monopoli no cobraria preus abusius? En canvi, si el comerciant no cobra preus abusius no per cap interès personal sinó només perquè és el seu deure, aleshores l’acció és un fi en si mateixa, quelcom que ha de fer-se per si, i aleshores és moral. Aquest exemple el proposa Kant, un filòsof del s. XVIII. Segons Kant, una persona actua moralment quan actua per deure.

Un altre filòsof, Plató, parla també de la necessitat de purificar la intenció, i critica a aquells que practiquen la moderació, és a dir, que renuncien a certs plaers, només per obtenir altres plaers sensibles:

“Por temor de verse privados de otros placeres y por más que los desean, renuncian a unos dominados por otros. Aunque, sí, llaman intemperancia al ser dominado por los placeres, no obstante les sucede que, al ser dominados por placeres, ellos dominan otros placeres. […] en cierto modo, ellos se han hecho moderados por su intemperancia. […] quizá no sea ése el cambio correcto en cuanto a la virtud, que se truequen placeres por placeres y pesares por pesares y miedo por miedo, mayores por menores, como monedas, sino que sea sólo una la moneda válida, contra la cual se debe cambiar todo eso, la sabiduría”.

Platón, Diálogos (Fedón), 68e-69c.

Els Drets humans tenen un fonament moral que els fa universals, però depenen de que cada estat els inclogui en el seu ordenament jurídic. Per exemple, un dret humà parla de la igualtat de tots els éssers humans; si hi ha algun païs que decideix, suposem per cas, que uns ciutadans són de ‘primera classe’ i altres ‘de segona’, doncs no inclourà normes o lleis que facin complir aquest dret humà.

Què son les nacions unides?

El document de La Declaració Universal dels Drets Humans es va crear com un seguit d’objectius que els governants mundials havien de seguir, ja que en principi es tractava d’un document d’obligat compliment per a tots els estats membres de la comunitat internacional. Per tal de vigilar-ne el compliment l’any 2006 es va crear en el sí de les Nacions Unides un organisme especial anomenat Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.

La Organització de les Nacions Unides (ONU), és una organització mundial, creada en el 1945, amb la finalitat de mantenir la pau, promoure la cooperació econòmica, cultural, social i humanitària, garantir la seguretat dels estats basant-se en els principis d’igualtat i autodeterminació i vetllar pel respecte dels drets humans. Actualment formen part de l’organisme un total de 192 estats del món, és a dir, tots excepte el Vaticà i Kosovo.