2.1.2. El Bé i el Mal presents en l’ésser humà
Jordi | 18 de juliol de 2020Text de Shakespeare (s. XVI – XVII):
[Entra FRA LLORENÇ amb un cistell, per recol·lectar plantes medicinals]:
“Sota la pell d’aquesta flor tan tendra,
hi ha un verí i un poder medicinal:
el seu aroma fa reviure el cos;
però si algú se’l beu, li paralitza el cor.
Així com dins les plantes, dins els homes
hi han acampat dos reis: la gràcia i el mal.
I quan és el dolent que predomina,
tot ho devora el seu poder mortífer”.
William Shakespeare, Romeo i Julieta
(acte segon, escena tercera)
Text d’Avicenna (s. X-XI):
¡Hermanos de la verdad! No hay que asombrarse de que el Ángel huya del mal y que, al contrario, la Bestia cometa maldades, pues el Ángel no posee órgano alguno de corrupción, mientras que la Bestia carece de cualquier órgano de entendimiento. No; lo asombroso es lo que le sucede al hombre dotado de poder contra sus malos deseos: se deja dominar por ellos teniendo dentro de sí la luz de la inteligencia En verdad, se transforma en algo semejante al Ángel aquel que aguanta a pie firme el asalto de los deseos perversos. Por el contrario, quien carece de fuerza para resistir las tentaciones de los malos deseos, termina al nivel de las bestias.
Avicena, Tres escritos esotéricos (Risala del pájaro).
L’ànima segons Plató (s. V – IV aC):
Plató, com altres savis grecs anteriors, creu que l’ésser humà està compost d’ànima i de cos, que són dues coses diferents, i que l’ànima està lligada al cos com en una presó, és a dir, que el cos és la presó de l’ànima. El cos és de naturalesa material i pertany al món sensible, mentre que l’ànima és de naturalesa espiritual i pertany al món intel·ligible, i és immortal. Així, el repte de l’ànima és anar-se deslligant dels llaços que la lliguen a allò sensible i retornar al seu origen. Durant la vida l’ànima es pot anar alliberant a través de pràctiques purificadores i de l’adquisició del coneixement i de la saviesa.
Plató diu que l’ànima té tres parts: la racional, la irascible i la apetitiva o concupiscible. Per explicar això proposa la imatge d’un carro alat, amb dos cavalls i un auriga (el conductor). Un dels cavalls és bo i obedient, l’altre cavall és rebel i desobedient, va a la seva. El conductor representa la part racional de l’ànima, el cavall bo la part irascible (la força i el coratge) i el cavall dolent la part apetitiva, les passions del cos que arrastren l’ànima cap avall (desitjos de tot tipus, sensuals, fama, poder, riquesa….). Però si el conductor aconsegueix amb prudència domar al cavall desobedient, fent-lo templat i moderat per a que no arrastri l’altre cap avall, aconseguirà mantenir el carro i els dos cavalls en equilibri, i aleshores podrà guiar l’ànima cap al seu origen espiritual. I quan les parts de l’ànima acompleixen la seva funció i estan en harmonia aleshores neix la virtut més important de totes: la justicia.
Vegem un fragment del text on Plató explica això:
“Es, pues, semejante el alma a cierta fuerza natural que mantiene unidos un carro y su auriga, sostenidos por alas… En primer lugar, tratándose de nosotros el conductor guía una pareja de caballos, el uno es hermoso, bueno… el otro es… contrario. En consecuencia, en nosotros resulta necesariamente dura la conducción…
…Toda alma… cuando es perfecta y alada vuela por las alturas…; en cambio, la que ha perdido las alas es arrastrada hasta que se apodera de algo sólido donde se establece tomando un cuerpo terrestre…
La fuerza del ala consiste, naturalmente, en llevar hacia arriba lo pesado… Ahora bien: lo divino es hermoso, sabio, bueno, y todo lo que es de esta índole es, pues, lo que más alimenta y hace crecer las alas; en cambio, lo vergonzoso, lo malo, y todas las demás cosas contrarias a aquéllas, las consume y las hace perecer…”
Platón, Fedro, 245-247.