Ètica

[Sòcrates parla davant del tribunal d’Atenes]:

“Sin embargo, les pido una sola cosa. Cuando mis hijos sean mayores, atenienses, castigadlos causándoles las mismas molestias que yo a vosotros, si os parece que se preocupan del dinero o de otra cosa cualquiera antes que de la virtud, y si creen que son algo sin serlo, reprochadles, como yo a vosotros, que no se preocupan de lo que es necesario y que creen ser algo sin ser dignos de nada. Si hacéis esto, mis hijos y yo habremos recibido un justo pago de vosotros. Pero es ya hora de marcharnos, yo a morir y vosotros a vivir. Quién de nosotros se dirige a una situación mejor es algo oculto para todos, excepto para el dios”.

Plató, Diàlegs I (Apologia), 41e-42e.

El fenòmen físic de l’eco

Molts hem fet alguna vegada l’experiment d’anar a la muntanya i cridar ‘eco!’ A vegades, si les muntanyes del voltant són prou verticals, ens retornen el crit i ens arriba varies vegades la mateixa paraula: eco! eco! eco!

Els savis que han reflexionat sobre això diuen que és un símbol que ens ensenya quelcom molt important: que les accions que fem a la vida ens retornen d’alguna manera o altra.

Això ens pot semblar una mica estrany, però si hi pensem veiem que no ho és tant: no és veritat que quan una persona sempre està enfadada, els demés no se li apropen o ho fan menys i sovint es troba també amb gent enfadada? No és veritat també, en canvi, que quan algú és amable té menys enemics a fora i les coses li van millor?

Què hi diu l’art?

De fet, aquesta relació entre allò que fem i allò que ens trobem a la nostra vida és molt antiga, la trobem ja en l’art rupestre:

El vessant ritual i màgic de les pintures rupestres:

Les investigacions sobre l’art rupestre han permès entendre perquè els primers éssers humans pintaven escenes de la vida quotidiana a les parets de les coves on vivien. Si visitem alguna d’aquestes coves, per exemple les de Roca dels Moros (El Cogul), hi podrem veure escenes de caça, escenes que evoquen la fertilitat, etc. Els investigadors es preguntaven per la intenció d’aquestes pintures, i van concloure que no tenien una finalitat artística o d’entreteniment, sinó que, quan retrataven la vida quotidiana ho feien amb una intenció ritual i màgica: si pintaven una escena on els caçadors tiraven fletxes als bisons, en realitat estaven fent un ritual per a tenir bones caceres, i si pintaven dones amb els ventres inflats estaven fent un ritual per a que neixessin més nadons i la tribu fos més forta, etc. És a dir, pensaven que el que feien dins de la cova influiria en el que es trobarien a fora.

Què hi diu la Filosofia?

El següent text de Plató (filòsof grec) parla d’això:

“SÓCRATES: <<En efecto, voy por todas partes sin hacer otra cosa que intentar persuadiros, a jóvenes y a viejos, a no ocuparos ni de los cuerpos ni de los bienes antes que del alma ni con tanto afán, a fin de que ésta sea lo mejor posible, diciéndoos: <<No sale de las riquezas la virtud para los hombres, sino de la virtud, las riquezas y todos los otros bienes, tanto los privados como los públicos>>”.

 Plató, Apologia de Sòcrates, 30 a,b

Què hi diu la història de les religions?

L’Hinduisme, la primera religió revelada parla de la llei del Karma: allò que fas ho reps més tard o més aviat, en aquesta o en l’altra vida.

I en l’Islam, l’última, trobem la següent afirmació:

“Déu no canvia la condició d’una gent mentre aquests no es canviïn a  sí mateixos…”

Alcorà, 13:11

• A grandes rasgos, Jenofonte lo describe como el más austero para los placeres del amor y de la comida, durísimo frente al frío y al calor, y todas las fatigas, estaba educado de tal manera que al tener pocas necesidades una modesta fortuna le bastaba para satisfacerlas. Jamás descuidó su cuerpo, reprobaba comer en demasía, no era afectado ni presumido en su vestimenta ni en su calzado, ni en su régimen de vida en general, nunca fomentó la codicia en sus alumnos. Había educado su espíritu y su cuerpo de modo que podía vivir con confianza y seguridad, era muy frugal; en cuanto a la bebida, todo le resultaba agradable, ya que sólo bebía cuando tenía sed. También insistía en que sus discípulos procuraran mantenerse sanos, al cuidar su dieta.

En específico, Jenofonte menciona que

• Siempre conversaba sobre temas humanos, examinando qué es piadoso, qué es impío, qué es bello, qué es justo, qué es injusto, etc.

• Siempre cuidó su cuerpo y reprendía a quienes no tomaban en cuenta este aspecto, pues desde su punto de vista era aconsejable practicar ejercicio para el adecuado robustecimiento físico.

En Memorables, el filósofo pronuncia un largo discurso a través del cual hace hincapié en la importancia que tiene el ejercicio, ya que preocupado por la formación del ciudadano y a que, debido a sus vivencias en la guerra, había constatado en persona las ventajas de tener un cuerpo en buenas condiciones, entre sus argumentos destaca que en nada perjudica tener un cuerpo sano; mientras el mal estado físico puede provocar la pérdida de la memoria o manías que dañan el entendimiento, de manera que gracias al ejercicio se evitan los males ocasionados por el envejecimiento prematuro.

En el Simposio en concreto, el filósofo subraya que con la danza se ejercita todo el cuerpo, lo cual es ideal para mantenerse en buenas condiciones y lograr el equilibrio corporal. Sócrates estaba muy interesado en el deporte y el ejercicio físico en general, ello lo hacía alabar a los espartanos, quienes debido a su duro entrenamiento eran considerados los mejores caudillos militares. El maestro de Jenofonte defendía el desarrollo integral del cuerpo y desdeñaba el desequilibrio físico.

“Más no se domina la bestia encerrándola en una jaula. No hay moralidad sin libertad. Si un bárbaro deja libre su bestia, eso no es libertad, sino falta de libertad. Para poder ser libre es preciso que antes sea vencida la bestia. Esto acontece por principio si el fundamento y la fuerza motriz de la moralidad son sentidos y percibidos por el individuo como componentes de su propia naturaleza y no como limitaciones externas. ¿Más cómo puede alcanzar el hombre esa sensación y esa inteligencia si no es a través del conflicto de los opuestos?

C. G. Jung, Tipos psicológicos, p. 258.

Llibertat de què i per a què?

La llibertat és un concepte que tothom fa servir i en parla, però no tothom sap què vol dir realment aquesta paraula. La llibertat no vol dir fer el que un vulgui, això seria ‘llibertinatge’; per exemple, una persona pot alliberar-se de les restriccions legals i morals per consumir drogues, però la seva llibertat només seria aparent, ja que aquesta persona estaria anant cap a una situació de dependència (de substàncies nocives) i per tant de pèrdua de llibertat. Així doncs, sempre cal fer-se la pregunta: <<llibertat de què i per a què?>>.

L’autèntica llibertat, per contra, depèn de la capacitat de controlar els nostres impulsos negatius i de poder escollir les accions que fem.

L’acció amb sentit: pensar en els demés

Actes humans versus actes ‘animals’:

“Las acciones propiamente humanas son las hechas con libertad. Y entiendo por libertad, la voluntad que nace de la reflexión. En efecto, lo único que predomina en las acciones de los animales irracionales es la afección pasiva que acontece en el alma bestial. El hombre también actúa a veces de esta manera, como cuando rompe una piedra que le ha golpeado o una rama que le ha arañado, solo porque le ha arañado. Todos estos actos son animales. En cambio, si rompe [dicha rama o piedra] para que no dañe a los demás o movido por una reflexión que le exija romperla, entonces aquello es un acto humano.

Así pues, toda acción que se realiza no para obtener un fin distinto de la operación que se lleva a cabo o que [se hace] sin pretender alguna finalidad o que si hay una finalidad que se busque no es de una manera consciente, esta tal acción es animal y procede únicamente del alma bestial”.

J. Lomba, Avempace, pp. 61-62.

La necessitat de controlar els impulsos

Els estímuls externs desencadenen impulsos interns que ens porten a actuar, a vegades impulsivament. Ara bé, com més conscient és una persona més capacitat té d’escollir la resposta que dóna, és a dir, de no actuar impulsivament. Davant d’un estímul, extern o intern, és important ser capaç de donar-se un espai de temps en el qual poder escollir la resposta que donem. Hi ha persones que tenen aquesta capacitat més desenvolupada per naturalesa, però tothom, treballant, pot desenvolupar-la.

Els següent text parla d’aquesta capacitat que tenim d’actuar amb llibertat, i contraposa les accions humanes a les impulsives o ‘animals’:

“No hi ha àmbit on sigui més evident la inutilitat de l’emoció aflictiva que en el de la còlera… No es únicament que la còlera destrueixi la nostra capacitat de crítica sinó que sol inclinar-se inevitablement cap a la ràbia, el ressentiment, l’odi la malícia i l’engany, tot coses negatives en tant que causen prejudici als altres. Així, la còlera no té més utilitat que causar sofriment… Per exemple, a mi sempre m’ha agradat arreglar rellotges. Però recordo un munt d’ocasions quan era un nen en què aquelles peces menudes i intrincades em feien perdre la paciència. Agafava el mecanisme i l’aixafava d’un cop contra la taula. No cal dir que després em sabia molt de greu i m’avergonyia del meu comportament… Sobretot una vegada que vaig haver de tornar el rellotge al seu propietari en un estat molt pitjor de com me l’havia donat”.

D. Lama, Una ètica per al nou mileni, pp. 108-109

PERQUÈ NO S’APLIQUEN ELS DRETS HUMANS?

(visualitza el video corresponent al dret nº 4):

http://www.juventudporlosderechoshumanos.es/what-are-human-rights.html

 “Les diferents capacitats de la persona (l’ingeni, el valor, la constància  en aconseguir els propòsits, la moderació, etc..) poden ser bones i  desitjables, però també poden arribar a ser molt dolentes si la voluntat que fa us d’aquest dons de la natura no és bona. Igual passa amb els dons de la fortuna (riquesa, salut, etc.), a vegades porten a l’arrogància”.

Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums

Text de Shakespeare (s. XVI – XVII):

[Entra FRA LLORENÇ amb un cistell, per recol·lectar plantes medicinals]:

“Sota la pell d’aquesta flor tan tendra,

hi ha un verí i un poder medicinal:

el seu aroma fa reviure el cos;

però si algú se’l beu, li paralitza el cor.

Així com dins les plantes, dins els homes

hi han acampat dos reis: la gràcia i el mal.

I quan és el dolent que predomina,

tot ho devora el seu poder mortífer”.

William Shakespeare, Romeo i Julieta

(acte segon, escena tercera)

 Text d’Avicenna (s. X-XI):

¡Hermanos de la verdad! No hay que asombrarse de que el Ángel huya del mal y que, al contrario, la Bestia cometa maldades, pues el Ángel no posee órgano alguno de corrupción, mientras que la Bestia carece de cualquier órgano de entendimiento. No; lo asombroso es lo que le sucede al hombre dotado de poder contra sus malos deseos: se deja dominar por ellos teniendo dentro de sí la luz de la inteligencia En verdad, se transforma en algo semejante al Ángel aquel que aguanta a pie firme el asalto de los deseos perversos. Por el contrario, quien carece de fuerza para resistir las tentaciones de los malos deseos, termina al nivel de las bestias.

Avicena, Tres escritos esotéricos (Risala del pájaro).

L’ànima segons Plató (s. V – IV aC):

Plató, com altres savis grecs anteriors, creu que l’ésser humà està compost d’ànima i de cos, que són dues coses diferents, i que l’ànima està lligada al cos com en una presó, és a dir, que el cos és la presó de l’ànima. El cos és de naturalesa material i pertany al món sensible, mentre que l’ànima és de naturalesa espiritual i pertany al món intel·ligible, i és immortal. Així, el repte de l’ànima és anar-se deslligant dels llaços que la lliguen a allò sensible i retornar al seu origen. Durant la vida l’ànima es pot anar alliberant a través de pràctiques purificadores i de l’adquisició del coneixement i de la saviesa.

Plató diu que l’ànima té tres parts: la racional, la irascible i la apetitiva o concupiscible. Per explicar això proposa la imatge d’un carro alat, amb dos cavalls i un auriga (el conductor). Un dels cavalls és bo i obedient, l’altre cavall és rebel i desobedient, va a la seva. El conductor representa la part racional de l’ànima, el cavall bo la part irascible (la força i el coratge) i el cavall dolent la part apetitiva, les passions del cos que arrastren l’ànima cap avall (desitjos de tot tipus, sensuals, fama, poder, riquesa….). Però si el conductor aconsegueix amb prudència domar al cavall desobedient, fent-lo templat i moderat per a que no arrastri l’altre cap avall, aconseguirà mantenir el carro i els dos cavalls en equilibri, i aleshores podrà guiar l’ànima cap al seu origen espiritual. I quan les parts de l’ànima acompleixen la seva funció i estan en harmonia aleshores neix la virtut més important de totes: la justicia.

Vegem un fragment del text on Plató explica això:

“Es, pues, semejante el alma a cierta fuerza natural que mantiene unidos un carro y su auriga, sostenidos por alas… En primer lugar, tratándose de nosotros el conductor guía una pareja de caballos, el uno es hermoso, bueno… el otro es… contrario. En consecuencia, en nosotros resulta necesariamente dura la conducción…

…Toda alma… cuando es perfecta y alada vuela por las alturas…; en cambio, la que ha perdido las alas es arrastrada hasta que se apodera de algo sólido donde se establece tomando un cuerpo terrestre…

La fuerza del ala consiste, naturalmente, en llevar hacia arriba lo pesado… Ahora bien: lo divino es hermoso, sabio, bueno, y todo lo que es de esta índole es, pues, lo que más alimenta y hace crecer las alas; en cambio, lo vergonzoso, lo malo, y todas las demás cosas contrarias a aquéllas, las consume y las hace perecer…”

Platón, Fedro, 245-247.