Ètica

Una de les crítiques que s’ha fet a la religió desde els temps moderns és que és incompatible amb la ciència i l’us de la raó. Però aquesta crítica surt de la ignorància. Si li preguntem a una persona del carrer que ens digui el nom de dos dels més grans filòsofs, potser molts esmentaran a Plató i Aristòtil, i si li diem que esmenti a dos dels més grans científics potser diran Newton i Einstein. Doncs bé, tant els primers com els segons eren creients, i no se’ls pot acusar de persones irracionals, perquè són alguns dels representants màxims de l’us de la raó en la història de la humanitat.

Potser, cal una nova mirada, adornar-se que la religió i la ciència són discursos diferents, però no necessàriament oposats, sinó complementaris. La ciència descobreix quina relació hi ha entre les coses, però la religió ens diu què són les coses. Fou precisament Einstein qui digué que ‘la ciència descobreix el llenguatge de Déu’. I un dels filòsofs més importants del racionalisme, Leibniz, digué que les lleis de la naturalesa no són més que un ‘costum de Déu’. Segons això, les coses apareixen ordenades en una successió de causes i efectes, i aquest ordre és el que descobreix la ciència. La religió diu en canvi què hi ha al darrera d’aquest procés, és a dir, quina és la força viva que fa que d’una causa en sorgeixi el seu efecte. Segons Einstein i Leibniz, aquesta força viva és el que anomenem ‘Déu’, i és qui fa que les coses es produeixin d’una manera ordenada i constant, i això és el que anomenem ‘llei’.

Finalisme i Mecanicisme: Els fets s’acostumen a explicar de dues formes: averiguant la causa material de per què succeeixen (causa eficient) o bé la seva finalitat (causa final): El primer tipus d’explicació és freqüent quan estudiem els fenòmens físics, és a dir, és utilitzat en les ciències naturals. El segon és més freqüent en l’estudi de la conducta humana i en les ciències de l’esperit en general. El món es pot explicar, per tant, o bé d’acord a la concepció mecanicista (revolució científica del S. XVII), o bé a la concepció finalista (Plató, Aristòtil, etc.).

-Finalisme: el món està ordenat d’acord a finalitats, com un organisme viu, es un COSMOS. Busca la causa en el futur. El llenguatge està ple d’expressions que pressuposen una causa final: m’en vaig perquè he d’anar a casa, ja que d’aquí dues hores tinc entreno, etc.

-Mecanicisme: El món respon a lleis mecàniques, els aconteixements de la natura s’expliquen per relacions de causa-efecte: causalitat eficient, no es contempla la causalitat final. (respon a la idea moderna de UNIVERS). Busca la causa en el passat.

causa eficient – causa final

pasat – futur

matèria – esperit

cos – ment

 Confusió entre mitjà i causa: 

Plató, en la seva obra Fedó, inicia el tema de la causalitat final o de la teleologia en el Cosmos, que posteriorment desenvoluparà en el Timeu amb la idea d’un demiürg diví i racional. Però a més, també en el Fedó, critica l’us reductiu de la raó que feien determinats filòsofs del seu temps, que pels temes que tractaven equivaldrien als científics actuals. Així, en boca de Sócrates, Plató explica que llegint un llibre d’Anaxàgores es va sorprendre agradablament quan veié que afirmava que la “ment” o la “intel·ligència” era la causa de tot i la que ho ordenava tot amb vistes a que cada cosa arribés a manifestar-se de la millor forma i en vistes al Bé comú. Després, però, veiem que la sorpresa de Sócrates es va tornar en decepció quan s’adonà que Anaxàgores no recurria per res a la intel·ligència divina ni li atribuia cap causalitat en la ordenació de les coses, sino que recurria a causes purament materials, com aigües, èters, aires i moltes altres coses que Plató califica d’absurdes. Plató explica a través del seu diàleg socràtic en què consisteix aquesta confusió:

Aquesta manera d’argumentar, diu, seria com oblidar que la causa de que Sòcrates estigui assegut en una cadira de la seva cel·la de la presó és que ha triat esperar pacientment la seva execució enlloc d’escapar-se, i dir, en canvi, que la causa de que estigui assegut a la cadira són els moviments dels seus tendons, articulacions, nervis i ossos. Igualment, seria com confondre que la causa de que Sòcrates els hi estigui parlant als seus deixebles no és la seva voluntat o intenció d’instruir-los, sino sons, veus (moviments de cordes vocals) i altres coses per l’estil. Plató critica així la confusió entre la veritable causa, relacionada amb la intenció o finalitat, i el mitjà material necessari per a produir-la, i diu que és erroni anomenar a aquesta última “causa”[1]. Veiem aquí una extrapol·lació des del microcosmos humà, on és fàcil de veure-hi la voluntat humana operant al darrera de les accions, al macrocosmos sencer de l’univers, on és més difícil de veure-hi la voluntat divina intervenint en el curs dels aconteixements.

Exemples de finalisme platònic:

-La màquina de xiclets: quina és la causa mecànica de que caigui un xiclet? La moneda que hi posem. Però la causa final, que és la més important, és la nostra intenció de menjar-nos un xiclet en el futur. Plató posa per damunt, per tant, la causa final.

-La construcció d’una casa: la causa mecànica seran tots els elements que han intervingut en la construcció (maons, ciment, mà d’obra, etc.), però la causa final és la intenció de l’arquitecte de construir una casa, intenció que plasma en un disseny en un paper o, actualment, a l’ordinador.

Ciència versus cientifisme

La ciència natural té uns mitjans de mesura que li permeten medir només un determinat àmbit de la realitat, com és el dels fets materials, és a dir, la cara externa dels aconteixements. La ciència no pot mesurar altres factors que no siguin medibles amb els seus instruments. Si hi ha un altre factor, com una intencionalitat o sentit en el món, la ciència no pot medir-ho, com tampoc pot medir la creença o altres qüestions d’ordre espiritual.

La religió ens parla també de les grans preguntes, de les grans qüestions que afecten a tot ésser humà (Déu, l’ànima, el món com a totalitat, el més enllà, el sentit del sofriment, el bé i el mal, etc…). Aquestes preguntes potser no són importants per a qüestions pràctiques de la vida, però sí que té sentit fer-se-les quan un es planteja el sentit de la vida, i sobretot, el sentit de la mort que a tots ens arribarà tard o d’hora.

El discurs científic que envaeix altres àrees del coneixement relacionades amb l’espiritualitat i les intenta reduir a explicacions purament científico-materials, s’allunya de la ciència i esdevé cientifisme. Com apunta el científic i metge gallec Javier Peteiro “aquest discurs és el que porta a considerar la Ciència sagrada, i a jutjar qualsevol crítica als científics com a retrògada. La ciència entesa així s’ha convertit en la nova fe atea, que omple el buit de la manca de creences”.

La bioética és la branca de la ètica que aborda els problemes morals derivats dels avanços de les ciències biològiques en general. Els seus temes d’estudi són molts, per exemple: l’eutenàsia, l’avortament, la manipulació genètica, la manipulació del medi ambient (la modificació del clima o la modificació transgènica en agricultura i els fertilitzants químics), l’experimentació amb animals, l’us d’energia nuclear, etc.

No tot avenç cièntífic és moralment bo. Si un químic es dedica a experimentar fins a conseguir drogues sintètiques que causen molt de mal, això no es pot considerar un avenç. I si el descobriment de l’energia nuclear es posa al servei de la guerra, tampoc. La bioètica, doncs, estudia quan els avenços científics van en una direcció equivocada i s’ha de frenar i redirigir els esforços en investigacions que siguin de debò beneficioses per a la humanitat.

L’era digital en què vivim té avantatges clars, com per exemple l’accés ràpid a la informació, que ens ajuda a solucionar necessitats pràctiques. Un exemple entre molts seria l’us dels navegadors com el google maps, que ens permet arribar amb cotxe pràcticament a qualsevol punt geogràfic amb una alta fiabilitat.

Però l’era digital ens exposa a perills que abans no hi eren:

-Addicció als aparells digitals: Fins fa no gaires anys les persones sortien de casa sense cap mòbil a la butxaca, i es sentien segures. Ara, sembla que si un no porta el mòbil no pot fer res. S’ha de recuperar, per tant, la capacitat de fer activitats i de gaudir sense haver de portar el mòbil sempre al damunt. I amb els ordinadors també s’està creant una dependència que pot arribar a extrems poc saludables: passar-se hores jugant amb els ordinadors o la play afavoreix l’aïllament social.

-Pèrdua de qualitat en les relacions humanes: És una imatge molt habitual veure un grup de persones juntes, sobretot joves, que estan cadascú amb el seu mòbil, en silenci i sense comunicar-se entre ells. El mòbil, per molt poder d’atracció que tingui, no hauria de ser mai el substitut de les relacions humanes presencials, físiques. Està bé quan la distància física és insalvable, però quan les persones s’ajunten, el mòbil hauria de quedar en un segon pla.

El següent text del filòsof contemporani Charles Taylor, parla de la necessitat del contacte directe amb els demés:

Para mis propósitos sobre este punto, deseo valerme del término lenguaje en su sentido más flexible, que no sólo abarca las palabras que pronunciamos sino también otros modos de expresión con los cuales nos definimos, y entre los que se incluyen los “lenguajes” del arte, del gesto, del amor y similares. Pero aprendemos estos modos de expresión mediante nuestro intercambio con los demás.

Charles Taylor, El multiculturalismo y la política del reconocimiento, pp. 52-53.

-Pèrdua de la intimitat a les xarxes: Cada cop més experts avisen del perill de compartir segons quin tipus d’informació personal o fotos personals a les xarxes, ja que no hi ha control ni seguretat de a on aniran a parar ni quin us se’n pot arribar a fer.

-Exposició a les radiacions: També estan començant a sortir estudis que demostren la relació entre determinats desequilibris del cos i de la ment i l’exposició a les radiacions digitals. Es mòbils, el wifi, les antenes, etc. És important, doncs, tenir hàbits que ens protegeixin el màxim possible: apagar el mòbil a la nit o si més no posar-lo en mode ‘avió’; apagar el wifi o almenys tenir-lo lluny del lloc on es dorm, etc…

-Exposició a un ritme accelerat i a una sobre-estimulació constants: Moltes persones ja de nens es passen, com sabem, vàries hores diàries exposades a les pantalles (televisió, mòbil, ordinador, play…). Especialment en el tema dels videojocs i de les pel·lícules que contenen canvis d’imatge molt ràpids, veiem que inevitablement han d’afectar l’espectador en el sentit d’accelerar el ritme del cervell. El problema és que quan això és un hàbit, a la persona li costa molt relaxar-se amb el ritme de la vida normal, de la vida ‘real’ i no virtual. Aquesta sobre-estimulació fa que a les persones després els hi sigui difícil connectar amb la natura i amb elles mateixes. I això, com apunten ja alguns psicòlegs, pot estar relacionat amb vàries patologies, per exemple amb la dificultat per concentrar-se, etc.

Diversos estudis científics (per exemple de la Universitat de Indiana) van trobar com es deprimien regions cerebrals associades al control emocional quan es feia un us compulsiu dels videojocs, sobretot dels videojoc violents. Aquest us compulsiu s’ha associat també en diferents estudis al sobrepès, la introversió i tendències depressives. Aquí podriem reprendre el tema de les capacitats humanes: no és ètic dedicar tots els esforços que comporta estudiar la carrera d’informàtica per acabar fent videojocs que atemptin contra els drets humans.

La paraula ‘ecologia’ vé del grec ‘oikos‘ (casa) i ‘logos‘ (ciència, coneixement, raó). Aquest origen ja apunta a què fa referència el concepte de ecologia: al coneixement que ha de preservar en bon estat la nostra casa, és a dir, el món.

La natura i els ecosistemes es veuen en perill degut a l’activitat humana, per exemple, les abelles, un dels animals més importants del planeta, estan emmalaltint i morint. I tantes altres espècies. I els mars estan altament contaminats de plàstics i de metalls.

Poc a poc s’està produint, però un canvi de paradigma. La denominació ‘ecològic’, es refereix a un tipus de alimentació o producció respectuosa amb el medi ambient i amb les persones. A nivell alimentari es refereix a aquells productes que no han estat tractats amb pesticides químics perjudicials per l’ésser humà i pel medi ambient.

Com diu la mateixa paraula, tenir un ‘pre-judici’ vol dir jutjar a algú abans de coneixe’l. La majoria de vegades els prejudicis surten de la ignorància, i són fomentats inclús en la manera de presentar les noticies en els mitjans de comunicació.

Tenir la informació correcta és així la única manera de preveure que es generin estereotips que poden ser font de conflictes.

Normalment, si ho pensem bé, veurem que estereotipar algú o un grup o col·lectiu, permet separar-se’n i mantenir un concepte fals de identitat. Si podem dir ‘ells’, referint-nos per exemple els immigrants, o als musulmans, etc.,  estem dient que ‘nosaltres’ som un grup amb característiques comunes i contraposat al grup ‘ells’. Però si ho mirem bé, veiem que això no és així. Si, per exemple, els immigrants són ‘ells’, aleshores tots som ‘ells’, ja que quasi tothom té algú dels pares o avis que en el seu moment foren immigrants.

Cal reflexionar bé sobre els diferents estereotips associats a cada col·lectiu i passar-los pel sedàs de la reflexió i de la informació correcta per tal de desactivar-los.

VIOLÈNCIA FÍSICA

Quasi mai està justificada, només en casos extrems de defensa personal o de l’us legítim de la força (no abusiu) per part dels cossos de seguretat. La violència física no justificada es pot donar en múltiples àmbits, i sempre comporta una imposició i un abús de la força. Inclou la violència sexual i la de gènere, i d’altres tipus. La millor manera de fer-hi front és denunciant a les autoritats la persona abusadora.

VIOLÈNCIA VERBAL

És un tipus de violència psicològica, on no s’agredeix físicament però sí animicament. Té varies formes d’expressar-se, i sovint passa desapercebuda:

Les acusacions:

Acusar algú vol dir fer-lo culpable del sofriment que patim. La majoria de vegades, però, si hi parem atenció, veurem que les acusacions no estan justificades. A més, les acusacions normalment no acaben bé, perquè la persona acusada sovint es defensa posant-se a la defensiva o llançant una contra-acusació, i així comencen la majoria de discussions. Cal pensar-s’ho molt bé abans d’acusar algú. I sobretot, com veurem, cal cuidar la manera de dir les coses.

L’actitud de desvalorar l’altre:

Inferioritzar, humillar, criminalitzar, desvalorar, ignorar despectivament etc., totes aquestes són formes de violència verbal i psicològica. Consisteix en atacar verbalment a la persona, amb l’objectiu de posar-la en un pla inferior, on tant la seva persona com els seus arguments siguin menystinguts. S’ataca la persona enlloc dels seus arguments, amb l’objectiu de que aquests no siguin tinguts en compte.

Una de les manifestacions és l’acte de no saludar quan un és saludat, o d’abordar una persona amb demandes sense ni tant sols saludar-la previament. La salutació és un ritual universal, que protegeix contra el fet d’utilitzar l’altre com a simple mitjà. Primer es saluda a l’altre, es reconeix l’altre com un igual, i després ve la conversa.

A nivell arquetípic:

L’actitud desvalorant en el mite de la caverna:

Plató explica que els presoners de la caverna es burlarien i intentarien matar a qui intentés mostrar-los la irrealitat de les ombres i deslligar-los per tal d’iniciar l’ascensió al món real. Diu que un dels motius de no abandonar el món d’ombres per part dels habitants de la caverna és que, si admeten que l’advertidor té raó i que hi ha un món real més enllà de la foscor de la caverna, han de reconèixer també que la seva ciència ha estat només sobre ombres, i per tant perden tot el prestigi, poder i honors que tenien. L’orgull i la subjecció a les passions, porta als presoners a rebutjar qualsevol canvi que els impedeixi seguir gaudint d’uns privilegis que han guanyat a costa de destinar les seves capacitats a una ciència efímera. Renunciar a la vida anterior és un sacrifici que pocs estan disposats a fer. L’orgull i la por a perdre les coses materials es converteixen així en un fort obstacle en el camí cap a la saviesa.

L’actitud desvalorant en la història de les religions:

L’actitud de desvalorar l’altre la veiem en  l’arquetip del missatger negat, que trobem en tota la història de les religions.

Si llegim els grans textos sagrats, veiem que el rebuig als profetes ha estat una constant invariable durant tota la història profètica de la humanitat. Sempre que sorgia un profeta d’entre els membres d’una comunitat hi havia un grup de persones, normalment les més poderoses, que exercien una pressió per intentar desmentir i negar el missatge que els hi portava. Aquesta pressió es traduïa en burles i coaccions de tota mena, i fins i tot l’arribaven a matar. L’actitud reductiva i desvalorant s’expressava en frases del tipus “això no és sinó…”, “això no és més que…”, és a dir, frases destinades a treure valor a la persona.

VIOLÈNCIA ESTRUCTURAL

Consisteix en un tipus de violència on els aparells de govern i els governants hi estan implicats de forma evident o implícita. Hi ha unes estructures de poder i unes lleis injustes que justifiquen l’us abusiu de la força o condicions de vida precàries per part d’un segment de la població. Per exemple el règim de l’Aparheid de segregació racial a Sudàfrica fou un clar exemple de violència estructural. Hi ha qui diu que l’actual desequilibri financer al món, amb grans fortunes en mans de molt poques persones poderoses i una massa cada vegada més gran de gent pobra podria considerar-se també violència estructural.

Hem de diferenciar entre “problema” i “conflicte”:

-Un problema és una dificultat o obstacle que ens impedeix assolir els nostres objectius o propòsits. Així, la intel·ligència serveix per buscar solucions als problemes. De fet, podriem dir que més que ‘problemes’ hi ha situacions que cal resoldre.

-Un conflicte és un desacord o una lluita entre persones o grups de persones amb interessos, desitjos o necessitats oposats. També podem parlar dels conflictes interiors, quan dins nostre hi ha dos impulsos o desitjos oposats, per exemple vull estudiar la carrera que m’agrada però n’hi ha una altra que no m’agrada tant però té més sortides laborals.

Si mirem a l’origen de molts conflictes hi trobem molt sovint els mals sentiments, com per exemple la ira. I per tant ens adonem de la necessitat de desenvolpar bons sentiments. En canvi, sentiments positius com l’empatia, la compassió, la tolerància o la paciència eviten molts posibles conflictes.

Retrassar la gratificació

Quan som joves tendim a pensar que la felicitat consisteix en fer el que volguem a cada moment, en ser lliures per poder complir tots els desitjos. Però a mesura que creixem i madurem ens adonem que no és tant fàcil. Veiem que hi ha coses molt atractives i temptadores però que a la llarga no porten enlloc. Són coses que no ens convé fer si mirem més enllà de la satisfacció immediata. En canvi, veiem que hi ha coses que demanen esforç però que a la llarga proporcionen molta satisfacció. Per a ser capaços d’aconseguir aquestes coses que demanen esforç, cal aprendre a retrassar la gratificació, és a dir, les ganes de satisfer immediatament desitjos que no porten enlloc. Cal trobar un equilibri entre el passar-s’ho bé i preparar-nos un bon futur.

Pico della Mirandola – filòsof del Renaixement:

A la història del pensament humà molts savis han parlat d’això. Vegem les paraules del gran filòsof del renaixement Pico della Mirandola:

“Dios arquitecto había construido con leyes de arcana sabiduría esta mansión mundana que vemos, augustísimo templo de la divinidad. […]. Por ello, cumplido ya todo […] pensó por último en producir al hombre. […] Estableció por lo tanto el óptimo artífice que aquél a quien no podía dotar de nada propio le fuese común todo cuanto le había sido dado separadamente a los otros. Tomó por consiguiente al hombre […] y le habló de esta manera: -Oh Adán, no te he dado ni un lugar determinado, ni un aspecto propio, ni una prerrogativa peculiar con el fin de que poseas el lugar, el aspecto y la prerrogativa que conscientemente elijas y que de acuerdo con tu intención obtengas y conserves. […] No te he hecho ni celeste ni terreno […]. Podrás degenerar en los seres inferiores que son las bestias, podrás regenerarte, según tu ánimo, en las realidades superiores que Son divinas […].

Por ello, si ves a alguno entregado al vientre […] no es hombre ése que ves, sino planta. Si hay alguien esclavo de los sentidos, […] cebado por sensuales halagos, no es un hombre lo que ves, sino una bestia. Si hay un filósofo que con recta razón discierne todas las cosas, venéralo: es animal celeste, no terreno. Si hay un puro contemplador ignorante del cuerpo, adentrado por completo en las honduras de la mente, éste no es un animal terreno ni tampoco celeste: es un espíritu más augusto, revestido de carne humana. ¿Quién, pues, no admirará al hombre?”

Discurs sobre la dignitat de l’home (text adaptat)

Comentari:

D’aquest text se’n desprèn la idea bàsica de que l’ésser humà pot escollir evolucionar cap amunt o deixar-se arrastrar pel seu egoisme i anar cap avall. La dignitat moral de les persones té a veure amb el lloc que ocupen dins d’aquesta escala de evolució.

Hi ha éssers humans que estan per sota dels animals pel que fa a dignitat, ja que es comporten de forma inhumana i cruel (amb altres persones, animals o amb la natura). Una persona capaç d’aquest tipus de comportaments no coneix la compassió ni l’amor, viu en la ignorància, dominat per la ira i per la sensualitat, i no mereix dir-se persona.

En el costat oposat, els qui estan més amunt en dignitat, són les persones que han treballat més per purificar-se de les qualitats negatives, substituint-les per qualitats positives com la compassió, l’amor o el coneixement, i viuen per servir.

Definició d’Ètica

Des de sempre els humans hem considerat que hi ha bones i males conductes. Interiorment tots aprovem o desaprovem determinades conductes. Quan transformem aquesta tendència gairebé instintiva en una reflexió sistemàtica i ordenada apareix el pensament ètic.

L’ètica és doncs la reflexió sobre el comportament humà per considerar-lo com a correcte o incorrecte. Es tracta de pensar i decidir de forma raonada com ens hem de comportar, quines conductes són bones i quines dolentes.

La paraula ‘ètica’ ve del grec ‘ethos’, que significa ‘hàbit’, ‘costum’, manera de ser’ o ‘caràcter’.

Diferència entre Valors Universals i Valors Relatius

Has sentit mai la frase: “contra gustos no hi ha disputes”? És certa: hi ha qui li agrada més el gust salat que el dolç, i a la inversa. I amb les preferències pels colors també: hi ha qui prefereix el blau al verd, o el vermell al taronja, etc… Tot això són gustos i preferències relatives, depenen de cada persona. Contra això no s’hi pot dir res, cadascú té els gustos que té.

Ara bé, podem dir el mateix respecte dels valors ètics, estètics o espirituals? Podem dir que el Bé, la Justicia o la Bellesa són relatius? És a dir, que depenen de cadascú? O potser són iguals per a tothom?

Entre els filòsofs antics, alguns creien que tot era relatiu, és a dir, que igual que els gustos o preferències en el menjar varien en cada persona, la idea de Bé o de Justicia també depenien de cadascú. Però hi havia molts d’altres savis que creien, pel contrari, que sí que hi havia valors iguals per a tothom, valors que eren universals. Entre aquests savis hi havia els filòsofs més importants: Pitàgores, Sócrates, Plató, Aristòtil, etc… Tots ells creien que gràcies a que hi havia valors universals, iguals per a tothom, podem fer judicis de valor, és a dir, podem jutjar si una cosa està bé o malament, si és justa o injusta, si és bella o no. Tots ells creien que els valors universals no depenen de si quelcom ens és útil o no, si ens satisfà els nostres interessos o no, sinó que són valors vàlids per sí mateixos.

La indefinibilitat de la idea de Bé

Si volem definir els grans conceptes, com Bé, Justicia, Veritat, Bellesa, etc., veiem que és quasi impossible. Si, per exemple, tractem de definir la justicia veiem que només podem fer-ho pensant en situacions que siguin justes: pagar els deutes que un té és just. Però amb aquest exemple no definim la justicia, ja que hi ha moltes altres situacions que ensenyen també el que vol dir justicia. Aquí apareix un misteri: no podem definir bé la justicia però, en canvi, si la nostra intel·ligència està sana, reconeixem la justicia quan la veiem, i la diferenciem de la injusticia. No podem definir-la, però el nostre cor la reconeix. Com pot ser això? Doncs, aquells filòsofs, com Plató i Aristòtil, deien que això és així perquè existeixen valors universals, que són com models. Com més s’apropa una acció a aquest model de justicia que no podem explicar però que d’alguna manera coneixem, més justa trobem una acció. I amb tots els demés conceptes universals passa el mateix.

La idea de perfecció

L’escritora i filòsof Iris Murdoch ens presenta la idea de progrés moral lligada a la idea de perfecció. Segons aquesta autora un enteniment profund de qualsevol àrea de l’activitat humana porta associada una progressiva revelació de graus d’excelència; és a dir, existeix una escala, una direcció, de pitjor a millor. I en el terreny del comportament humà passa exactament igual, també veiem una progressió respecte a les conductes, de menys a més virtuoses. D’aquí que es digui que l’ésser humà té una naturalesa indeterminada, ja que en bona mesura depèn de la seva voluntat avançar o retrocedir per aquesta escala de graus de perfecció.

Extret del llibre de I. Murdoch, La soberanía del Bien, 2001, p.67.

Potser per això, la gran pedagoga Maria Montessori va dir:

“La primera idea que un nen ha d’aprendre és la diferència entre el bé i el mal”.

El mite de la caverna de Plató

En el següent enllaç pots veure el mite de la caverna de Plató, que explica de forma al·legòrica la diferència entre valors relatius i valors absoluts:

https://blocs.xtec.cat/historiafilosofiajdc/2021/10/06/el-mite-de-la-caverna/

La imatge poètica del riu canviant que reflexa les estrelles fixes

A través de les imatges poètiques, com en aquesta d’un quadre de Van Gogh (Nit estrellada sobre el Roine) traspua un ordre superior, perceptible només a qui mira el món en la seva qualitat simbòlica. El món no és només la realitat que percebem a través dels sentits, sino que apunta a quelcom més, és en ell mateix un ‘signe’.

En aquesta imatge  veiem les estrelles del cel que es reflecteixen en l’aigua en moviment d’un riu. L’aigua del riu canvia moltes vegades, però el reflex de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix. Què vol dir això? Què pot voler dir una cosa que canvia però que en reflecteix una que no canvia?

Els poetes místics interpreten aquesta imatge com el reflex dels atributs divins eterns en el canviant món terrenal. Fixem-nos en com ho explica el mestre i poeta d’origen persa Jalaluddin Rumi:

“Has de saber que el món dels éssers creats és com l’aigua clara i pura que reflexa els atributs de Déu. El seu coneixement, justicia i bondat reflecteixen els atributs de Déu de la mateixa manera que una estrella del cel es reflexa en l’aigua. Els reis terrenals reflecteixen la reialesa de Déu. Els savis reflecteixen la saviesa de Déu. Els pobles i les nacions poden cambiar a mesura que una generació reemplaça una altra, però els atributs divins són eterns. L’aigua del riu canvia moltes vegades, però el reflex de la lluna i les estrelles en l’aigua és sempre el mateix”.

Jalaluddin Rumi

(poeta místic d’origen persa)