Fruita

Els ciutadans poc afortunats es conformaven amb les verdures seques.
Les fruites, fresques o seques, es menjaven a les postres.

Fruita seca.

Els antics conegueren un gran nombre de fruites i apreciaren molt més que nosaltres les fruites salvatges: “Creixen allí, de primer, tot d’arbres alts i ufanosos, pereres i magraners i pomeres d’uns fruits que relluen, figueres de dolçor i oliveres plens d’ufana”. (Odissea VII, 114 – 116).

Les figues (σῦκον) han estat, per excel·lència, el fruit d’Atenes. Eren molt estimades, sobretot, quan, primerenques, les venien al mercat. Les figues seques, però, es consumien molt, en acabar el dinar i a totes hores.

Figues.

Figues seques.

De la poma (μῆλον) se’n conserven moltes varietats. Se les menjaven crues o cuites, les coïen amb aigua o al caliu, i les untaven amb una capa de pasta.

Pomes.

Les peres (ἂπια) es preparaven com les pomes. Les servien a vegades en un recipient amb aigua. Les peres en conserva, és a dir, tallades i macerades al sol, eren tingudes per molt nutritives, i es menjaven bullides i macerades amb una mescla de vi i aigua.

Peres.

El codony (κυδωνία) es coïa amb mel. Aquest fruit, de gust aspre i de pell vellutada, ja l’esmenta el poeta Alcman (segle VII a.C), Estesícor (segle VI a.C) i el metge Hipòcrates (segle V a.C).

Codonys.

Cultivaren els préssecs (δωράκινα), la llimona (κέρδος) (que gràcies al seu excel·lent aroma es va usar per corregir l’alè) i els aranyons (βράβυλα), que tenen el fruit recobert d’un borrim sedós.

Préssecs.

Llimona.

Aranyons.

El cultiu de les magranes (ῥόα) és citat a l’Odissea. El magraner creixia en els jardins de l’hospitalari Alcínous i excitava, també, els deliris del sofert Tàntal.

Magranes.

El tipus més estimat de prunes (πρυμν) era aquell que s’havia fet dessecar. També es consumien cuites amb aigua mesclada amb mel, i també amb vi dolç i cuit.

Prunes.

Prunes seques.

Els dàtils (φοίνικες) foren importats de Fenícia, que hauria donat nom al mateix fruit. En temps de Pèricles, ja el rebien de l’Orient Pròxim. En temps de Plató, el consumien en el moment de les postres.

Dàtils.

Les olives (ἐλαία) se les menjaven fresques. En caure de l’arbre, ja madures, a vegades les consumien amb pa, però normalment les salaven amb aigua.

Olives.

El raïm (ῥάξ) fou una de les fruites principals en les postres. Hi havia qui, durant tots els mesos de l’any, només menjava figues i raïm amb una mica de pa.

Raïm.

Als antics, els agradaven les panses (σταφίς). El raïm dessecat amb ou i mel era un bon complement en qualsevol àpat.

Panses.

Les móres (μόρα) eren fruits boscans. Se les menjaven fresques i també cuites.

Móres.

Les nous (κάρυον): aquest fruit de la noguera es consumia fresc. També estovaven les nous dessecades amb aigua o les torraven al forn. Era un plat del moment de les postres, però també les consumien com a entrant.

Nous.

L’aglà (βάλανος) fou un fruit sec que es consumí en tota la riba de la mar Mediterrània. Homer (Ὅμηρος) (Odissea X, 242), Hesíode (Ἡσίοδος) (Treballs i dies, 240) i Aristòfanes (᾿Αριστοφάνης) (Els cavallers, 672) en fan esment.

Glans.

Assegura Heròdot (Ἡρόδοτος), contant un oracle de Delfos, que els Arcadis, en època clàssica, eren uns menjaires de glans.

La castanya (κάστανοv) esdevingué un element de consum força habitual. Se les menjaven torrades o bé en feien farina.

Castanyes.

L’ametlla (ἀμιγδάλη): els antics distingien bé les ametlles amargues de les dolces. Les amargues s’usaven per impedir l’embriaguesa, i se les menjaven abans de beure.

Ametlles.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *