Segons els evangelis, Josep (en arameu Yosef bar Yaqob i en hebreu יוֹסֵף בן-יַעֲקֹב Yôsēp ben Yahăqōb) conegut en català com Sant Josep -o també com Josep de Natzaret, Sant Josep Obrer o Josep, pare de Jesús– (? – Natzaret?, entre 12 i 29 dC) fou el marit de la Verge Maria. Tot i que segons el Nou Testament només fou una mena de pare adoptiu de Crist, se’l reverencia com al seu pare. És venerat com a sant per tota la cristiandat.
La celebració de la seva festa el 19 de març va ser adoptat pels franciscans el 1399, seguit pels dominics una mica després. A l’inici del segle XV va estar molt promocionada pels conservadors catòlics flamencs, especialment el cardenal Peter d’Ailly, bisbe de Cambrai i John Gerson, degà de l’església de sant Donatià a Bruges. Varen proposar, dins el Concili de Constança, que Josep fos elevat a un rang similar als apòstols i que es reconegués com a festa el matrimoni de Josep i Maria. No varen aconseguir-ho i no seria fins el 1479 quan es va incorporar la festa de sant Josep al breviari catòlic, convertint-la en obligatòria per a tota l’Església Catòlica a partir del 1621.[1]
La tradició afirma que era fuster de professió. A partir del segle XVII, quan se’n difongué el culte, va ésser era una festa molt popular a Catalunya. Es va convertir en el dia que es feia i menjava la crema de Sant Josep o crema cremada, a base de llet, ja que era el moment que la llet dels animals comença a ésser abundant, ja que les vaques i ovelles han criat. Igualment, el mató de Sant Josep es guarnia amb flors de paper, blanques o de colors diversos.
El dia del pare, 19 de març, està dedicat a la seva figura. Al País Valencià la nit del dia de Sant Josep, a la mitjanit, es la nit de la cremà de les Falles.
