Fa tres mesos, quan la Cristina ens va avisar que aniríem a l’auditori a fer El Cantania, una cantata, tots ens vam quedar de pedra.

La cantata és una composició per a una o més veus solistes que s’acompanyen d’instruments.

Vam pensar que damunt l’escenari desafinaríem i/o ens sortiria molt malament alguns del balls.

Vam estar assajant durant tres mesos seguits i ens ho preníem bastant en “serio”. Al final ens ho sabíem tot (o quasi tot) a la perfecció. Els moviments dels balls els vam aprendre a l’últim moment, malgrat això, tot va ser perfecte.

L’obra, una cantata, és basava en la guerra civil i en les persones que havien hagut d’exiliar-se a causa d’aquell fet. Està basada en fets reals.

El 25 de Maig vam anar a l’auditori de Barcelona a cantar la “Balada del retorn”.

Varem anar amb autocar, arribarem a l’auditori i vam assajar tots els nens junts, els 800 nens, va sortir molt bé.

Quan acabarem assaig general, la Cristina ens va donar el material: mocador blanc, dos mocadors de colors, una samarreta de color i uns barrets de diferents països com el Perú, la Xina…

Quan tornarem a entrar a l’escenari, vam veure que els seients estaven plens de pares, mares, àvies i avis que ens havien vingut a veure.

Els varem saludar, i al cap d’uns minuts vam començar a cantar davant del públic, vem cantar les següents cançons: la cançó del exili, cançó de l’ esperança, cançó del record, cançó de la nostàlgia, cançó del mar, cançó de les dues cultures i cançó d’ un món millor.

Varem acabar la Cantania i el públic va esclatar i tornarem a repetir la ultima cançó.

Al sortir, alguns pares ens estaven esperant, els varem saludar i pujarem a l’autocar i ens vam anar.

Va ser molt emocionant cantar allà davant de tant públic.