Feu els vostres comentaris al text lliurat a classe en aquesta entrada.
7 thoughts on “Comentaris alumnat de Gràfic”
marina
L’economia espanyola està en crisis: tots ho sabem i ens som conscients des de ja fa un temps. Per definició, crisi significa “canvi brusc, favorable o advers, en el curs d’una malaltia” però també “fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, un govern…”. Personalment, preferiria quedar-me amb la primera definició ja que si bé la crisis es tracta de quelcom negatiu i això és el que ens han fet entendre els mitjans de comunicació i ho veiem en el nostre dia a dia, també cal trobar-li una vessant positiva per a poder aixecar el cap i tirar cap endavant. Per tant, podem veure la crisis com a quelcom advers donat que duu moltes conseqüències negatives però també li podem veure la vessant favorable, la oportunitat.
No ens podem quedar estancats en el passat, recordant què hem fet malament i buscant les causes de per què el model ja no funciona, adonant-nos de tots els errors que hem comès. Hem de ser també pràctics i buscar solucions i alternatives en aquest moment que ha d’esdevenir un “canvi brusc” en el nostre model de vida actual.
És evident que hem viscut en el miratge del hiperconsum, de l’abundància i la opulència i això ha generat greus conseqüències. Veníem d’un sistema d’economia basat en el consum i la construcció. Els crèdits fàcils i amb baix interès i el creixement de la construcció i conseqüentment l’augment de milers de llocs de treball, ens han dut a aquest parany que sembla no tenir cap sortida. L’endeutament privat ha arribat a uns límits insostenibles que ha generat que els interessos augmentessin, que els crèdits comencessin a ser més difícils d’aconseguir, que fos més difícil tenir accés a una hipoteca, que es deixés de construir, que comencessin les suspensions de pagaments, que augmentés el nombre de gent que hi ha a l’atur, que el petroli i el menjar augmentessin de preu, que la gent comencés a racionalitzar el seu consum…
Tot ha estat un gran causa-efecte força nefast.
El model de vida que dúiem fins ara, doncs, ha esdevingut insostenible, s’ha quedat obsolet, ja no funciona i per això el canvi que provocarà la crisi serà molt radical i important. Aquí és on hem de trobar la oportunitat de fer els canvis necessaris en tot allò que no ha funcionat adequadament. Com deia, és evident que no podem seguir com ho hem fet fins ara perquè ens hem quedat saturats en aquest sistema. Cal dons, fer un canvi però un canvi important que afectarà a tots els àmbits de la nostra vida.
Caldrà esborrar la idea de pagar amb crèdits fàcils, caldrà fer una reforma laboral amb una concepció mai vista, caldrà tenir força per adaptar-se als nous canvis i ajustar-se el cinturó, aprofitar la oportunitat per millorar qüestions com: la productivitat, l’eficiència energètica, la reducció de la contaminació…, en definitiva res tornarà a ser com abans i haurem d’adaptar-nos de la millor manera possible si volem sobreviure.
PD: Ara està en el lloc correcte ^_-
Nicolás Mendieta 3º grafic
Nicolás Mendieta Miranda 3º ESDG
Conforme la preocupación por la economía mundial va creciendo, cada vez más van apareciendo datos, cifras, estadísticas que intentan arrojar luz sobre lo que nos deparará el futuro. Una cosa podemos sacar en claro y es que aunque a día de hoy lo que más nos preocupa es el futuro, son terrible los datos que evidencian malas gestiones del pasado. Aquellos errores que nos han llevado a dónde estamos hoy, a este callejón aparentemente sin salida.
La gran diferencia con la crisis del 29 es que tuvimos dos años para tomar decisiones y lo que hicimos fue intentar inflar al máximo todas las “burbujas” (inmobiliaria sobre todo) hasta que explotara con mucha más fuerza de la cuenta. Este sistema tal cual lo conocemos no puede continuar, porque sistemáticamente sufre colapsos, de una forma u otra. Esto provoca que una o varias generaciones en concreto pague la “resaca” de las malas gestiones económicas del pasado, dado que las recuperaciones económicas siempre son lentas (se habla de economía de la V o la W, que bajan muy rápido pero se recuperan con la misma velocidad) es probable que sectores se beneficien de las crisis, pero en lineas generales a la gran mayoría de la población sufre un proceso más lento. Los países no pueden mantener por mucho más tiempo el deficis creado y es una buena medida limitar los créditos a lo estrictamente necesario. De todos depende abrir los ojos e intentar cambiar hábitos de consumo, de no despilfarrar. Algunos dicen que las cosas irán a mejor a partir del 2010 y otros todo lo contrario, es difícil precisar porque el ritmo de recuperación de cada país es muy diferente, según su capacidad de reacción y de la versatilidad de su economía, potenciando sectores en alza cuando otros decaen. El problema es que aunque tardemos quince años en estar como en el año 2000, en algún momento volveremos a entrar en esta espiral, porque el sistema capitalista funciona de forma semejante al ciclo del agua, una vez pasada la tormenta y aunque veamos sol, sabemos que en algún momento lloverá de nuevo.
El uso de nuevas tecnologías y de una conciencia más global (que la gente tiene por naturaleza, no así los políticos que nos representan) deberán ser el punto de partida para marcar las nuevas reglas de juego, cuando sepamos exactamente que queremos ser, a dónde queremos ir y con que dignidad queremos llegar allí, podremos pues empezar a redefinir una economía que a día de hoy no tiene otro futuro que una muerte lenta y dolorosa.
Albert Salvà
Santiago Niño Becerra, el profeta de la crisi, és un personatge curiós d’analitzar, tan ell com les seves teories. Com a personatge mediàtic es construeix una imatge que el diferencia dels seus altres companys de professió. No aporta solucions, no diu coses que agradi sentir i s’arrisca amb prediccions que a primer cop de vista semblen una bogeria. És per això que resulta complicat fer una crítica a les seves prediccions. Per una banda, estem en un moment d’incertesa en que ciutadans i governs busquem solucions a tort i a dret, i sembla ser que no les trobem. En canvi Niño Becerra juga amb l’avantatge d’haver encertat. Quan semblava que tot anava com una seda va alçar la veu i ningú li va fer cas. Ara es demostra que no anava tan desencaminat; aleshores com li podem negar la raó a la resta de les seves prediccions? D’altra banda no es mulla oferint solucions. Es limita a observar i a explicar perquè assegura les crisis i els sistemes segueixen una lògica força ajustada.
On ens trobem ara segons Niño Becerra? Res de crisis, encara estem a la pre-crisis. Tot això de les subprime i els fons escombraria dels que tan hem sentit parlar només són la punta de l’iceberg . El que està arribant és una crisis de sistema. S’ha esgotat la manera de fer a la que estem acostumats; el treball i la productivitat han canviat els seus modes i per tant cap solució de les conegudes funcionarà. Es necessiten solucions noves per a una situació nova.
El segle XX ha conegut més d’un crash, com li agrada anomenar a l’economista, i s’han anat arreglant amb pedaços, amb solucions que ara ja no funcionen. El crash del 29 es va solucionar amb una forta inversió pública anomenada Segona Guerra Mundial. Dels 50 en endavant el món capitalista va optra pel keynesianisme, és a dir inversió pública per generar PIB. Fins que la suma d’inflació i atur van colapsar el model durant la dècada dels 70 i van aterrar les doctrines neoliberals que avui en dia estan quedant en evidència amb aquesta crisi. Niño Becerra no proposa ni solucions keynesianes ni solucions neoliberals; ni està d’acord amb la quantitativa despesa pública que s’està duent a terme perquè l’únic que fa és atenuar la caiguda, ni tampoc està d’acord amb aquelles doctrines neoliberas que han optat per fer crèixer l’economia augmentant el deute mitjançant els crèdits. Son velles fòrmules que no funcionaran. Preveu (perquè no recomana) que ens dirigim a una reformulació del capitalisme que es veurà a ser més sostenible i més eficient a l’hora de produir, per tant no es necessitarà tanta gent treballant. I què s’ha de fer amb tota aquesta gent que no serà necessària? Doncs o no ho sap o no ho vol dir. La qüestió és que els sistemes de producció evolucionaran i la societat s’haurà d’esforçar per casar aquesta nova economia més productiva amb els desajustos socials que pot provocar aquesta onada d’atur.
Per cert, Niño Becerra acusa al devastador sistema productiu actual de ser una de les causes profundes de la crisi. Mireu-vos aquest vídeo, està molt bé; és una història de les coses, explica quin és el seu procés fins que arriben a les nostres mans.
Les dades econòmiques corresponents als darrers mesos mostren que l’atur s’ha incrementat significativament i que els expedients reguladors d’ocupació (ERO) s’han multiplicat. Conseqüentment, moltes famílies tenen serioses dificultats per arribar a final de mes, o són susceptibles de desnonament per no poder pagar les hipoteques.
Davant d’aquesta dramàtica situa¬ció toca o, millor dit, ja fa temps que tocava buscar mesures pal•liatives i d’inversió de futur. I cal fer-ho amb urgència.
Quan es parla de fer polítiques de dinamització econòmica, les Administracions, per maquillar les dades de l’atur, no haurien d’arreglar carrers que ja estaven bé, ni fer voreres més amples o reasfaltar els que no ho necessiten. L’anomenat Pla E que tan es veia pels carrers i que juntament amb l’obra pública que l’acompanyava va suposar una inversió superior als 33.000 milions d’euros pel 2009, aquests ajuts han comportat la creació de 41.191 llocs de treball a la província de Bar¬celona, però ja s’ha esmicolat la sostenibilitat del mètode. Aquests llocs de treball han anat desapareixent juntament amb la finalització del finançament estatal.
Ha arribat, doncs, el moment en que el nostre país faci una aposta en algun sentit, l’anterior, la del ciment, la construcció i el turisme de baix cost, ha demostrat sobradament el seu fracàs.
Hi ha tantes coses pendents que mai s’hauria de perdre el significat més essencial del que és la inversió pública, que no és altre que generar riquesa i retornar el seu valor en un termini més o menys llarg, perquè aquesta és l’eina més important per construir el futur d’un país. Es fa amb diners públics, i per tant han de tractar-se amb més cura si cal, que els privats. L’anomenada força de mercat és molt poderosa, però no és suficient per promoure un model economicosocial sostenible.
Són les grans obres públiques, com les carreteres, ponts i aeroports, tam¬bé com es tracten els temes mediambientals, l’administració, justícia, salut, i especialment educació, la formació i la investigació, com bé diu Niño Becerra, per crear un futur realment productiu i eficient.
Un anàlisi de les dades relatives a la població laboral ens revela que hi ha una relació directa entre formació i ocupació. Percentualment, hi ha un major nombre de persones en atur amb nivells baixos de formació. Per al¬tra banda, qualsevol tipus de formació no facilita l’accés al lloc de treball, la formació ha d’estar en consonància amb les necessitats del mercat labo¬ral i de les especificitats del territori.
Malgrat això a vegades s’inverteix diner púbilc en altres camps que ja no són activitats de llarg recorregut, i apareixen les possibles diferències en l’eficiència de la gestió. Però sempre generen efecte d’atracció o de desplaçament, que segons siguin les polítiques que es desenvolupin, fomenten la implantació i creixement de la inversió privada o fa que se’n vagi.
Molts municipis, per exemple, donen les culpes de la seva decadència a les crisis i a la seva gent, oblidant que des fa molts anys no han fet res per revitalitzar el teixit productiu, ni afavorir la política econòmica. Han preferit recaptar diners dels impostos i dedicar-los a la despesa o a “aventures” pera les quals no tenien cap preparació. S’han llençat molts diners per no pensar en el retorn de les inver¬sions. I eren de tots. S’havien donat als qui governen perquè els administressin no perquè els malbaratessin. Els diners públics són per millorar la societat, eradicar la misèria facilitar que tothom pugui tenir una vida plena i lliure. I els impostos tenen la seva finalitat i no només són una forma de recaptació. Els polítics no en són els amos, i han de retornar-los a la societat. No donen res. I cada vegada que apareixen fent “concessions i regals” se’ls hauria de recordar la seva funció.
Em va sorprendre que el ministre Corbacho culpés de la crisi, al sector bancari, per fer di¬ners amb el finançament a curt termini del sector immobiliari, quan l’Estat té els mitjans per regular el flux monetari, el control de les inversions, el Banc d’Espanya i les possibilitats d’invertir en el llarg termini. Aquestes paraules xoquen a més amb les afirmacions, de no fa tant temps, del President Zapatero dient que teníem el millor sistema financer del món. A aquestes incongruències s’ha d’afegir que les Administracions eren les més interessades en el sector. Així es considerava un motor econòmic i feien molts diners amb els permisos, plans urbanístics i requalificacions, i el tràfec econòmic com IVA, transmissi¬ons patrimonials, IBIr etc. Potser especulació pública i privada, però també benefici social. I millor no preguntar-se per les politiques endegades pels que avui donen les culpes als altres, perquè encara ara un jove no es pot comprar un habitatge, malgrat valguin menys, perquè essent mileurista (més del 60% de la població) o estant a l’atur, per pagar-lo necessiten més d’una vida de treball, que potser no tindran. Per això tants se senten enganyats en veure en què han quedat les iniciatives, com les del Pacte Nacional per l’Habitatge de 2007-2016 del conseller Baltasar.
Manel Vallès 3r Prod.
Han sotit com una mena de guions estranys a l’enviar el comentari, no sé per què, potser perquè, ho he copiat i enganxat del Word…?
S. Ciriza_ 3º Grafico
Las crisis se han sucedido a lo largo de la historia y mientras siga la humanidad como tal, sobre la faz de la tierra, seguirán surgiendo cíclicamente.
Según el autor del libro, después de esta crisis sobrevendrá una época en la que se finalizará la compra de lujo, se comprará por necesidad, el mal abaratamiento de ciertos productos así como un exceso de mano de obra y revoluciones sociales.
Nuestro modelo está basado en un consumo de endeudamiento, no es posible sostener una economía ni pública ni privada, donde la deuda es superior a los ingresos. Donde ingresamos 100 y debemos 230. Esa deuda nunca se recupera y es más, se vuelve cada vez más profunda. Es decir, cada vez debemos más.
Parte de la culpa es la posibilidad que todos los ciudadanos del primer mundo hemos tenido, de pagar con un objeto de plástico, en la que el dinero no es físico y no sentimos el hecho de pagar, sino simplemente el de adquirir por adquirir. Los créditos se han dado para cosas que en principio son superficiales y se han otorgado sin tener en cuenta cuales son los ingresos o la necesidad real de adquirir ese producto.
Se ha avocado al hiperconsumismo, a tener el coche de moda, la casa en propiedad y en el armario 30 pares de zapatos. Pero no se ha analizado la infrautilización de esos productos. La posibilidad de utilización real es ficticia. Es innecesario para una persona tener más zapatos que días en un mes, pero es necesario, según una economía de estado, que como persona los adquiera, para seguir manteniendo un engranaje social, donde haya trabajo y redunda en el producto interior bruto.
La avaricia por el crecimiento económico y el posicionamiento a nivel mundial de un país o una sociedad obliga a la macro explotación de los recursos y al abuso de los precios. El ejemplo más claro lo tenemos en la adquisición de viviendas. Precios elevadísimos e irreales que se fijan por parte de un particular o una entidad constructora y que obligan al comprador a solicitar un préstamo a su vez enorme, con unos intereses desproporcionados y abusivos y que suponen el doble del precio fijado. Los gobiernos en vez de parar esta situación se han beneficiado de ello y en un acto absurdo, que podría ser como poner una tirita ante una hemorragia descomunal, deciden dar créditos a aquellas entidades que más han favorecido a la crisis: los bancos.
Parece incierto el futuro y pocas ideas están surgiendo para solventarlas. Se rememora insistentemente en otras crisis económicas mundiales y los actos que la provocaron no así en las maneras por las que pudiésemos surgir adelante.
Es verdad que los recursos son finitos, que el mundo está superpoblado, que existe más gente de la que realmente puede sostener el planeta. Pero la privatización del los entes públicos a manos privadas siempre ha dado el mismo resultado: una gran revolución. Tampoco es una solución “sortear” quien trabaja y quien sobrevive con un subsidio. Nuestro sistema capitalista no funciona por una simple razón: siempre hay alguien que quiere ser más rico, que quiere tener más. Desgraciadamanete para que uno tenga más tiene que haber muchos que tengan menos.
Si es verdad que esta crisis va a durar 10 años, deberiamos plantearnos que artículos y compras son realmente necesarios en nuestra vida. Si un coche a crédito es necesario cuando puedo usar un metro o un autobús. Si me merece la pena tener un plan de pensiones que ahora que soy joven me desgrava, pero que cuando sea mayor y lo necesite, me cobraran 3 veces más en impuestos.
Si todo lo que me dicen que necesito, realmente lo necesito.
Pero para salir de la crisis, lo principal es un cambio de mentalidad social, a nivel individual y colectivo.
Seguramente consigamos volver con el tiempo a una “normalidad” anormal, pero volveremos a cometer los mismos errores. Somos humanos.
Júlia Domènech 3r ESDG
Fins ara, teniem un model de vida basat en l’hiperconsum, portem dècades demanant crèdits, malbaratant els productes, exhaurint recursos i envoltats de luxes innecessàris. Per tal d’acabar amb aquesta Crisi s’ha de canviar aquest model de vida, ja que això ens ha portat a la situació actual.
Abans hi havia la tendència de fer-ho tot a curt termini, n’és un clar exemple, l’abús dels recursos naturals. Això era degut a que estavem en un moment de creixement, aleshores s’apostava fort en les empreses emergets per a tenir uns beneficis màxims i maximitzar el valor de les seves accions, per al pur consumisme, alimentant la cultura del luxe: dos cotxes, dos cases, l’armari ple, electrodomèstics i altres coses innecessàries…tot pagat a base de crèdits.
A partir d’ara s’hauran de fomentar noves maneres de fer per a un benefici sostenible i a llarg termini. S’apropa el final del luxe, o si més no, d’aquest model de vida, això desencadenarà en un excés de mà d’obra, persones deixaran de ser necessàries ,ja que si el consum baixa no es necessitarà produir tant, i això provocarà revoltes socials, farà permanent la situació d’atur i augmentarà la despesa social. Tot això comportarà segons Santiago Niño, que la Crisi s’allargui fins el 2018 aproximadament. S’ha de trobar un model que s’ajusti a les noves necessitats socials, ja que hi haurà un descens de la producció, un descens de població activa, descens de fons púclics, descens dels recursos, la gent haurà de canviar el xip, s’ha acabat el pagar a crèdit, s’hauran de trobar altres solucions efectives. Una possiblitat és el moviment del Decreixement, corrent de pensament polític, econòmic i social favorable a la disminució regular de la producció econòmica amb l’objectiu d’establir una nova relació d’equilibri..
L’economista compara la crisi actual amb el Crack del 29, en aquells moments es van fer tota una serie de reformes financeres i noves regulacions que es van convertir en punt de referència i van fer possible el ressorgir de l’economia. Actualment en aquesta crisi que ens ha tocat no s’han près les mesures adecuades, s’ha seguit el model d’intervenció aplicat amb el Crack del 29 però això només a amortiguat la crisi allargant la precrisis i retrassant l’intevitable.
El fet és que s’ha de trobar una nova via d’actuació que potser encara no no existeix i per tant s’ha creat. Fins ara no s’ha utilitzat adequadament el temps a favor de trobar una solució davant de la situació actual, s’han buscat solucions que potser van ser efectives en determinats moments de la història però en aquest cas s’ha de trobar una solució diferent fent un canvi social que possiblement tardarà anys a normalitzar-se.
L’economia espanyola està en crisis: tots ho sabem i ens som conscients des de ja fa un temps. Per definició, crisi significa “canvi brusc, favorable o advers, en el curs d’una malaltia” però també “fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, un govern…”. Personalment, preferiria quedar-me amb la primera definició ja que si bé la crisis es tracta de quelcom negatiu i això és el que ens han fet entendre els mitjans de comunicació i ho veiem en el nostre dia a dia, també cal trobar-li una vessant positiva per a poder aixecar el cap i tirar cap endavant. Per tant, podem veure la crisis com a quelcom advers donat que duu moltes conseqüències negatives però també li podem veure la vessant favorable, la oportunitat.
No ens podem quedar estancats en el passat, recordant què hem fet malament i buscant les causes de per què el model ja no funciona, adonant-nos de tots els errors que hem comès. Hem de ser també pràctics i buscar solucions i alternatives en aquest moment que ha d’esdevenir un “canvi brusc” en el nostre model de vida actual.
És evident que hem viscut en el miratge del hiperconsum, de l’abundància i la opulència i això ha generat greus conseqüències. Veníem d’un sistema d’economia basat en el consum i la construcció. Els crèdits fàcils i amb baix interès i el creixement de la construcció i conseqüentment l’augment de milers de llocs de treball, ens han dut a aquest parany que sembla no tenir cap sortida. L’endeutament privat ha arribat a uns límits insostenibles que ha generat que els interessos augmentessin, que els crèdits comencessin a ser més difícils d’aconseguir, que fos més difícil tenir accés a una hipoteca, que es deixés de construir, que comencessin les suspensions de pagaments, que augmentés el nombre de gent que hi ha a l’atur, que el petroli i el menjar augmentessin de preu, que la gent comencés a racionalitzar el seu consum…
Tot ha estat un gran causa-efecte força nefast.
El model de vida que dúiem fins ara, doncs, ha esdevingut insostenible, s’ha quedat obsolet, ja no funciona i per això el canvi que provocarà la crisi serà molt radical i important. Aquí és on hem de trobar la oportunitat de fer els canvis necessaris en tot allò que no ha funcionat adequadament. Com deia, és evident que no podem seguir com ho hem fet fins ara perquè ens hem quedat saturats en aquest sistema. Cal dons, fer un canvi però un canvi important que afectarà a tots els àmbits de la nostra vida.
Caldrà esborrar la idea de pagar amb crèdits fàcils, caldrà fer una reforma laboral amb una concepció mai vista, caldrà tenir força per adaptar-se als nous canvis i ajustar-se el cinturó, aprofitar la oportunitat per millorar qüestions com: la productivitat, l’eficiència energètica, la reducció de la contaminació…, en definitiva res tornarà a ser com abans i haurem d’adaptar-nos de la millor manera possible si volem sobreviure.
PD: Ara està en el lloc correcte ^_-
Nicolás Mendieta Miranda 3º ESDG
Conforme la preocupación por la economía mundial va creciendo, cada vez más van apareciendo datos, cifras, estadísticas que intentan arrojar luz sobre lo que nos deparará el futuro. Una cosa podemos sacar en claro y es que aunque a día de hoy lo que más nos preocupa es el futuro, son terrible los datos que evidencian malas gestiones del pasado. Aquellos errores que nos han llevado a dónde estamos hoy, a este callejón aparentemente sin salida.
La gran diferencia con la crisis del 29 es que tuvimos dos años para tomar decisiones y lo que hicimos fue intentar inflar al máximo todas las “burbujas” (inmobiliaria sobre todo) hasta que explotara con mucha más fuerza de la cuenta. Este sistema tal cual lo conocemos no puede continuar, porque sistemáticamente sufre colapsos, de una forma u otra. Esto provoca que una o varias generaciones en concreto pague la “resaca” de las malas gestiones económicas del pasado, dado que las recuperaciones económicas siempre son lentas (se habla de economía de la V o la W, que bajan muy rápido pero se recuperan con la misma velocidad) es probable que sectores se beneficien de las crisis, pero en lineas generales a la gran mayoría de la población sufre un proceso más lento. Los países no pueden mantener por mucho más tiempo el deficis creado y es una buena medida limitar los créditos a lo estrictamente necesario. De todos depende abrir los ojos e intentar cambiar hábitos de consumo, de no despilfarrar. Algunos dicen que las cosas irán a mejor a partir del 2010 y otros todo lo contrario, es difícil precisar porque el ritmo de recuperación de cada país es muy diferente, según su capacidad de reacción y de la versatilidad de su economía, potenciando sectores en alza cuando otros decaen. El problema es que aunque tardemos quince años en estar como en el año 2000, en algún momento volveremos a entrar en esta espiral, porque el sistema capitalista funciona de forma semejante al ciclo del agua, una vez pasada la tormenta y aunque veamos sol, sabemos que en algún momento lloverá de nuevo.
El uso de nuevas tecnologías y de una conciencia más global (que la gente tiene por naturaleza, no así los políticos que nos representan) deberán ser el punto de partida para marcar las nuevas reglas de juego, cuando sepamos exactamente que queremos ser, a dónde queremos ir y con que dignidad queremos llegar allí, podremos pues empezar a redefinir una economía que a día de hoy no tiene otro futuro que una muerte lenta y dolorosa.
Santiago Niño Becerra, el profeta de la crisi, és un personatge curiós d’analitzar, tan ell com les seves teories. Com a personatge mediàtic es construeix una imatge que el diferencia dels seus altres companys de professió. No aporta solucions, no diu coses que agradi sentir i s’arrisca amb prediccions que a primer cop de vista semblen una bogeria. És per això que resulta complicat fer una crítica a les seves prediccions. Per una banda, estem en un moment d’incertesa en que ciutadans i governs busquem solucions a tort i a dret, i sembla ser que no les trobem. En canvi Niño Becerra juga amb l’avantatge d’haver encertat. Quan semblava que tot anava com una seda va alçar la veu i ningú li va fer cas. Ara es demostra que no anava tan desencaminat; aleshores com li podem negar la raó a la resta de les seves prediccions? D’altra banda no es mulla oferint solucions. Es limita a observar i a explicar perquè assegura les crisis i els sistemes segueixen una lògica força ajustada.
On ens trobem ara segons Niño Becerra? Res de crisis, encara estem a la pre-crisis. Tot això de les subprime i els fons escombraria dels que tan hem sentit parlar només són la punta de l’iceberg . El que està arribant és una crisis de sistema. S’ha esgotat la manera de fer a la que estem acostumats; el treball i la productivitat han canviat els seus modes i per tant cap solució de les conegudes funcionarà. Es necessiten solucions noves per a una situació nova.
El segle XX ha conegut més d’un crash, com li agrada anomenar a l’economista, i s’han anat arreglant amb pedaços, amb solucions que ara ja no funcionen. El crash del 29 es va solucionar amb una forta inversió pública anomenada Segona Guerra Mundial. Dels 50 en endavant el món capitalista va optra pel keynesianisme, és a dir inversió pública per generar PIB. Fins que la suma d’inflació i atur van colapsar el model durant la dècada dels 70 i van aterrar les doctrines neoliberals que avui en dia estan quedant en evidència amb aquesta crisi. Niño Becerra no proposa ni solucions keynesianes ni solucions neoliberals; ni està d’acord amb la quantitativa despesa pública que s’està duent a terme perquè l’únic que fa és atenuar la caiguda, ni tampoc està d’acord amb aquelles doctrines neoliberas que han optat per fer crèixer l’economia augmentant el deute mitjançant els crèdits. Son velles fòrmules que no funcionaran. Preveu (perquè no recomana) que ens dirigim a una reformulació del capitalisme que es veurà a ser més sostenible i més eficient a l’hora de produir, per tant no es necessitarà tanta gent treballant. I què s’ha de fer amb tota aquesta gent que no serà necessària? Doncs o no ho sap o no ho vol dir. La qüestió és que els sistemes de producció evolucionaran i la societat s’haurà d’esforçar per casar aquesta nova economia més productiva amb els desajustos socials que pot provocar aquesta onada d’atur.
Per cert, Niño Becerra acusa al devastador sistema productiu actual de ser una de les causes profundes de la crisi. Mireu-vos aquest vídeo, està molt bé; és una història de les coses, explica quin és el seu procés fins que arriben a les nostres mans.
http://www.storyofstuff.com/international/
Les dades econòmiques corresponents als darrers mesos mostren que l’atur s’ha incrementat significativament i que els expedients reguladors d’ocupació (ERO) s’han multiplicat. Conseqüentment, moltes famílies tenen serioses dificultats per arribar a final de mes, o són susceptibles de desnonament per no poder pagar les hipoteques.
Davant d’aquesta dramàtica situa¬ció toca o, millor dit, ja fa temps que tocava buscar mesures pal•liatives i d’inversió de futur. I cal fer-ho amb urgència.
Quan es parla de fer polítiques de dinamització econòmica, les Administracions, per maquillar les dades de l’atur, no haurien d’arreglar carrers que ja estaven bé, ni fer voreres més amples o reasfaltar els que no ho necessiten. L’anomenat Pla E que tan es veia pels carrers i que juntament amb l’obra pública que l’acompanyava va suposar una inversió superior als 33.000 milions d’euros pel 2009, aquests ajuts han comportat la creació de 41.191 llocs de treball a la província de Bar¬celona, però ja s’ha esmicolat la sostenibilitat del mètode. Aquests llocs de treball han anat desapareixent juntament amb la finalització del finançament estatal.
Ha arribat, doncs, el moment en que el nostre país faci una aposta en algun sentit, l’anterior, la del ciment, la construcció i el turisme de baix cost, ha demostrat sobradament el seu fracàs.
Hi ha tantes coses pendents que mai s’hauria de perdre el significat més essencial del que és la inversió pública, que no és altre que generar riquesa i retornar el seu valor en un termini més o menys llarg, perquè aquesta és l’eina més important per construir el futur d’un país. Es fa amb diners públics, i per tant han de tractar-se amb més cura si cal, que els privats. L’anomenada força de mercat és molt poderosa, però no és suficient per promoure un model economicosocial sostenible.
Són les grans obres públiques, com les carreteres, ponts i aeroports, tam¬bé com es tracten els temes mediambientals, l’administració, justícia, salut, i especialment educació, la formació i la investigació, com bé diu Niño Becerra, per crear un futur realment productiu i eficient.
Un anàlisi de les dades relatives a la població laboral ens revela que hi ha una relació directa entre formació i ocupació. Percentualment, hi ha un major nombre de persones en atur amb nivells baixos de formació. Per al¬tra banda, qualsevol tipus de formació no facilita l’accés al lloc de treball, la formació ha d’estar en consonància amb les necessitats del mercat labo¬ral i de les especificitats del territori.
Malgrat això a vegades s’inverteix diner púbilc en altres camps que ja no són activitats de llarg recorregut, i apareixen les possibles diferències en l’eficiència de la gestió. Però sempre generen efecte d’atracció o de desplaçament, que segons siguin les polítiques que es desenvolupin, fomenten la implantació i creixement de la inversió privada o fa que se’n vagi.
Molts municipis, per exemple, donen les culpes de la seva decadència a les crisis i a la seva gent, oblidant que des fa molts anys no han fet res per revitalitzar el teixit productiu, ni afavorir la política econòmica. Han preferit recaptar diners dels impostos i dedicar-los a la despesa o a “aventures” pera les quals no tenien cap preparació. S’han llençat molts diners per no pensar en el retorn de les inver¬sions. I eren de tots. S’havien donat als qui governen perquè els administressin no perquè els malbaratessin. Els diners públics són per millorar la societat, eradicar la misèria facilitar que tothom pugui tenir una vida plena i lliure. I els impostos tenen la seva finalitat i no només són una forma de recaptació. Els polítics no en són els amos, i han de retornar-los a la societat. No donen res. I cada vegada que apareixen fent “concessions i regals” se’ls hauria de recordar la seva funció.
Em va sorprendre que el ministre Corbacho culpés de la crisi, al sector bancari, per fer di¬ners amb el finançament a curt termini del sector immobiliari, quan l’Estat té els mitjans per regular el flux monetari, el control de les inversions, el Banc d’Espanya i les possibilitats d’invertir en el llarg termini. Aquestes paraules xoquen a més amb les afirmacions, de no fa tant temps, del President Zapatero dient que teníem el millor sistema financer del món. A aquestes incongruències s’ha d’afegir que les Administracions eren les més interessades en el sector. Així es considerava un motor econòmic i feien molts diners amb els permisos, plans urbanístics i requalificacions, i el tràfec econòmic com IVA, transmissi¬ons patrimonials, IBIr etc. Potser especulació pública i privada, però també benefici social. I millor no preguntar-se per les politiques endegades pels que avui donen les culpes als altres, perquè encara ara un jove no es pot comprar un habitatge, malgrat valguin menys, perquè essent mileurista (més del 60% de la població) o estant a l’atur, per pagar-lo necessiten més d’una vida de treball, que potser no tindran. Per això tants se senten enganyats en veure en què han quedat les iniciatives, com les del Pacte Nacional per l’Habitatge de 2007-2016 del conseller Baltasar.
Han sotit com una mena de guions estranys a l’enviar el comentari, no sé per què, potser perquè, ho he copiat i enganxat del Word…?
Las crisis se han sucedido a lo largo de la historia y mientras siga la humanidad como tal, sobre la faz de la tierra, seguirán surgiendo cíclicamente.
Según el autor del libro, después de esta crisis sobrevendrá una época en la que se finalizará la compra de lujo, se comprará por necesidad, el mal abaratamiento de ciertos productos así como un exceso de mano de obra y revoluciones sociales.
Nuestro modelo está basado en un consumo de endeudamiento, no es posible sostener una economía ni pública ni privada, donde la deuda es superior a los ingresos. Donde ingresamos 100 y debemos 230. Esa deuda nunca se recupera y es más, se vuelve cada vez más profunda. Es decir, cada vez debemos más.
Parte de la culpa es la posibilidad que todos los ciudadanos del primer mundo hemos tenido, de pagar con un objeto de plástico, en la que el dinero no es físico y no sentimos el hecho de pagar, sino simplemente el de adquirir por adquirir. Los créditos se han dado para cosas que en principio son superficiales y se han otorgado sin tener en cuenta cuales son los ingresos o la necesidad real de adquirir ese producto.
Se ha avocado al hiperconsumismo, a tener el coche de moda, la casa en propiedad y en el armario 30 pares de zapatos. Pero no se ha analizado la infrautilización de esos productos. La posibilidad de utilización real es ficticia. Es innecesario para una persona tener más zapatos que días en un mes, pero es necesario, según una economía de estado, que como persona los adquiera, para seguir manteniendo un engranaje social, donde haya trabajo y redunda en el producto interior bruto.
La avaricia por el crecimiento económico y el posicionamiento a nivel mundial de un país o una sociedad obliga a la macro explotación de los recursos y al abuso de los precios. El ejemplo más claro lo tenemos en la adquisición de viviendas. Precios elevadísimos e irreales que se fijan por parte de un particular o una entidad constructora y que obligan al comprador a solicitar un préstamo a su vez enorme, con unos intereses desproporcionados y abusivos y que suponen el doble del precio fijado. Los gobiernos en vez de parar esta situación se han beneficiado de ello y en un acto absurdo, que podría ser como poner una tirita ante una hemorragia descomunal, deciden dar créditos a aquellas entidades que más han favorecido a la crisis: los bancos.
Parece incierto el futuro y pocas ideas están surgiendo para solventarlas. Se rememora insistentemente en otras crisis económicas mundiales y los actos que la provocaron no así en las maneras por las que pudiésemos surgir adelante.
Es verdad que los recursos son finitos, que el mundo está superpoblado, que existe más gente de la que realmente puede sostener el planeta. Pero la privatización del los entes públicos a manos privadas siempre ha dado el mismo resultado: una gran revolución. Tampoco es una solución “sortear” quien trabaja y quien sobrevive con un subsidio. Nuestro sistema capitalista no funciona por una simple razón: siempre hay alguien que quiere ser más rico, que quiere tener más. Desgraciadamanete para que uno tenga más tiene que haber muchos que tengan menos.
Si es verdad que esta crisis va a durar 10 años, deberiamos plantearnos que artículos y compras son realmente necesarios en nuestra vida. Si un coche a crédito es necesario cuando puedo usar un metro o un autobús. Si me merece la pena tener un plan de pensiones que ahora que soy joven me desgrava, pero que cuando sea mayor y lo necesite, me cobraran 3 veces más en impuestos.
Si todo lo que me dicen que necesito, realmente lo necesito.
Pero para salir de la crisis, lo principal es un cambio de mentalidad social, a nivel individual y colectivo.
Seguramente consigamos volver con el tiempo a una “normalidad” anormal, pero volveremos a cometer los mismos errores. Somos humanos.
Fins ara, teniem un model de vida basat en l’hiperconsum, portem dècades demanant crèdits, malbaratant els productes, exhaurint recursos i envoltats de luxes innecessàris. Per tal d’acabar amb aquesta Crisi s’ha de canviar aquest model de vida, ja que això ens ha portat a la situació actual.
Abans hi havia la tendència de fer-ho tot a curt termini, n’és un clar exemple, l’abús dels recursos naturals. Això era degut a que estavem en un moment de creixement, aleshores s’apostava fort en les empreses emergets per a tenir uns beneficis màxims i maximitzar el valor de les seves accions, per al pur consumisme, alimentant la cultura del luxe: dos cotxes, dos cases, l’armari ple, electrodomèstics i altres coses innecessàries…tot pagat a base de crèdits.
A partir d’ara s’hauran de fomentar noves maneres de fer per a un benefici sostenible i a llarg termini. S’apropa el final del luxe, o si més no, d’aquest model de vida, això desencadenarà en un excés de mà d’obra, persones deixaran de ser necessàries ,ja que si el consum baixa no es necessitarà produir tant, i això provocarà revoltes socials, farà permanent la situació d’atur i augmentarà la despesa social. Tot això comportarà segons Santiago Niño, que la Crisi s’allargui fins el 2018 aproximadament. S’ha de trobar un model que s’ajusti a les noves necessitats socials, ja que hi haurà un descens de la producció, un descens de població activa, descens de fons púclics, descens dels recursos, la gent haurà de canviar el xip, s’ha acabat el pagar a crèdit, s’hauran de trobar altres solucions efectives. Una possiblitat és el moviment del Decreixement, corrent de pensament polític, econòmic i social favorable a la disminució regular de la producció econòmica amb l’objectiu d’establir una nova relació d’equilibri..
L’economista compara la crisi actual amb el Crack del 29, en aquells moments es van fer tota una serie de reformes financeres i noves regulacions que es van convertir en punt de referència i van fer possible el ressorgir de l’economia. Actualment en aquesta crisi que ens ha tocat no s’han près les mesures adecuades, s’ha seguit el model d’intervenció aplicat amb el Crack del 29 però això només a amortiguat la crisi allargant la precrisis i retrassant l’intevitable.
El fet és que s’ha de trobar una nova via d’actuació que potser encara no no existeix i per tant s’ha creat. Fins ara no s’ha utilitzat adequadament el temps a favor de trobar una solució davant de la situació actual, s’han buscat solucions que potser van ser efectives en determinats moments de la història però en aquest cas s’ha de trobar una solució diferent fent un canvi social que possiblement tardarà anys a normalitzar-se.