La actual etapa de recesión económica ha puesto de relieve de la manera más cruda posible el deficiente funcionamiento del mercado de trabajo en España. Superados los cuatro millones de parados, la duda que persiste es si se llegará o no a la cota de los cinco millones antes de que termine el año. Ante este panorama es muy normal, y uno diría que muy sano, que se planteen desde distintas tribunas (académicas, sindicales, empresariales y políticas) propuestas de reforma del mercado laboral que permitan corregir esta situación. Al fin y al cabo, la recesión está afectando a todos los grandes países europeos, pero solamente España ha experimentado un aumento tan intenso del desempleo.
El mercado laboral español se caracteriza por su acusado carácter dual. Esto simplemente quiere decir que en España, mucho más que en otros países europeos, un porcentaje muy alto de trabajadores tiene contratos que son temporales. En concreto, la tasa de temporalidad del mercado de trabajo español está alrededor del 30% desde hace dos décadas, cuando la media europea se sitúa claramente por debajo de la mitad de esa cifra. El elevado número de contratos temporales está en la raíz de cuatro grandes males del empleo en España: precariedad y exceso de rotación, baja productividad, desigualdad y, como estamos comprobando en los últimos trimestres, exacerbada volatilidad.
Si el vertiginoso ritmo de destrucción de puestos de trabajo es uno de los efectos más dolorosos de la crisis sobre la economía española, está claro que la dualidad del mercado laboral no ha contribuido a frenarlo. Las cifras hablan por sí solas: el número de ocupados en España se ha reducido entre el tercer trimestre del año 2007 y el primero del 2009 en casi un millón y medio de personas, lo que equivale a una pérdida del 1,2 % del total del empleo cada trimestre, mucho más que en cualquier otro gran país europeo. Este descenso no ha afectado de la misma manera a los empleos temporales que a los indefinidos. El número de trabajadores contratados temporalmente se ha venido reduciendo a una tasa de casi el5% cada trimestre, mientras que el número de contratados de forma indefinida apenas sí se ha modificado. El ajuste laboral derivado de la crisis se ha hecho en España totalmente a expensas de los trabajadores temporales. Otros países europeos con menores tasas de temporalidad y a los que la crisis ha golpeado tan o más fuerte han visto como la ocupación ha disminuido de forma mucho más moderada.
No hay duda de que la regulación laboral vigente en España es, al menos en parte, responsable del extendido uso de los contratos temporales. En los años previos al 2007 la utilización de los contratos temporales contribuyó al boom del empleo, pero ahora está en la raíz del acusado ritmo de destrucción de ocupación provocado por la crisis económica. Esta elevada variabilidad de empleo, de por sí indeseable, causa otros problemas todavía más graves.
Por una parte, la elevada rotación de los trabajadores desincentiva a estos y a las empresas a invertir en formación y capital humano específico para el puesto de trabajo y, por tanto, contribuye a la baja productividad de la economía española. Por otra parte, la dualidad misma es una importante fuente de desigualdad, afectando negativamente a los colectivos más afectados por la temporalidad (jóvenes, inmigrantes, personas de baja formación, etcétera). Cualquier propuesta constructiva de reforma laboral tiene que plantear mecanismos realistas que permitan la reducción de la temporalidad y la sitúen a los niveles de los países europeos. Sólo así podrá ser vista como contribución al funcionamiento eficiente del mercado de trabajo y la modernización de la economía española.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
20/7/2009
Edición Impresa
LES REPERCUSSIONS DE LA CRISI ECONÒMICA A ESPANYA
Moral i tributs
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
1. • El Govern no pot obligar a pagar impostos mentre atorga al ric un repugnant tracte de favor
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
FRANCESC Sanuy
Advocat
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Una de les millors descripcions de la crisi econòmica actual la va fer, en opinió meva, Ben Funnell, un gestor d’actius de GLG en un comentari publicat al Financial Times. Deia que els excessos crediticis havien estat l’única manera de mantenir el nivell de vida de la població, mentre la riquesa es concentrava en mans de la minoria dominant. Són els més rics els qui s’enriqueixen encara més en uns mercats financers molt poc regulats, mentre que el comú dels mortals no para de perdre poder adquisitiu. La família Walton (propietària de la cadena d’hipermercats Wal-Mart), per exemple, acumula ella sola més riquesa que tot el terç de la població de renda més baixa del país, és a dir, 100 milions d’habitants. És, per tant, evident que tots els beneficis del creixement econòmic han anat a parar a les butxaques dels plutòcrates. I que no hi ha hagut una revolució, perquè el capitalisme comptava amb el maquillatge d’una arma secreta: l’endeutament.
LES autoriTATs havien de mantenir molt baix el preu del diner i els financers oferien fórmules innovadores de titulització de crèdits amb garantia hipotecària. I així es va arribar, a finals de març del 2009, a un endeutament total de 53 bilions de dòlars en el conjunt del mercat creditici dels EUA, és a dir, una xifra difícilment sostenible i equivalent a 3,7 vegades el PIB nord-americà.
Una càrrega de deute d’aquestes proporcions, amb tot el cost de servei d’interessos que comporta, s’ha de reduir a base de més estalvi i molts anys de menys creixement econòmic. A part que és possible que torni aviat una inflació brusca i violenta i que, si la posició del dòlar com a moneda de reserva es veu amenaçada, caldrà apujar els tipus d’interès.
Posat a proposar remeis, Funnell s’inclinava a favor d’augmentar la productivitat mitjançant la innovació, en lloc d’escanyar encara més els treballadors que reben sous més baixos. Convindrà, doncs, invertir en educació i recerca.
HAUREM d’aprendre, a més a més, a viure sense estirar més el braç que la màniga. I, sobretot, serà necessària una redistribució de l’esforç fiscal, atès que, inevitablement, s’hauran d’augmentar els impostos. Perquè fins i tot els cobdiciosos banquers i els fastigosament opulents s’han adonat finalment que l’actual sistema de creixent desigualtat entre classes i de disparitat de rendes cada vegada més gran és políticament i socialment una autèntica bomba de rellotgeria. En resum, la tasca més urgent és la de retallar el deute i de reduir també amb la mateixa urgència unes desigualtats socials i tributàries que clamen al cel, especialment a Espanya.
En efecte, entre nosaltres ja ha sonat el gong del primer assalt d’una pressió tributària més elevada. De moment, l’afany recaptatori s’ha materialitzat en els impostos especials dels carburants i el tabac. Però no hi ha més cera que la que crema i, per tant, és profecia fàcil que la cosa continuarà. I d’aquí plora la criatura, perquè, amb un sistema tributari tan injust com el que està vigent a Espanya, seran les classes mitjanes i els assalariats els qui pagaran un sacrifici sobreafegit i les conseqüències d’una crisi que no han causat i de la qual ja són víctimes.
Seria, doncs, la suprema iniquitat i una burla als principis de la socialdemocràcia, de l’economia social de mercat o de la moral que, ara, s’exigís un increment fiscal sense reformar abans un sistema tributari que protegeix les grans fortunes i les rendes altes.
Ja ens podem posar a tremolar els cinc milions de contribuents que declaren l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) de rendes mitjanes. Pensem que més del 50% de la recaptació total correspon a declarants d’entre 21.000 i 60.000 euros. En canvi, hi ha 500.000 rics que viuen blindats contra els impostos. S’amaguen a les SICAV, que només paguen un 1%. La discriminació és també visible a favor de les rendes del capital que tributen al 18%, mentre les rendes del treball ho fan al 43%. O bé en el règim especial de bonificació fiscal als banquers i caixers i a les seves respectives famílies que aquest Govern ha concedit (!).
De pasSADA, potser convindria que la justícia no fabriqués la impunitat penal d’unes persones que a través d’empreses i consultings ja es dissenyen al seu gust els ingressos que declaren i van contra els més elementals principis de la solidaritat i de la igualtat davant la llei.
Perquè resulta particularment desmoralitzador que els Albertos, condemnats per estafa en virtut de sentència ferma i irrevocable, siguin perdonats per l’amable president del Tribunal Constitucional. O que el jutge Estevill pensi que allò de les primes úniques no era res. O que pel que fa a les cessions de crèdit, el Tribunal s’inventés la doctrina Botín com a tècnica exculpatòria intuitu personae.
La llista seria molt llarga, però, el més important de tot és que el Govern entengui que no té autoritat moral per fer pagar impostos si no comença pels rics als quals atorga un escandalós i repugnant tracte de favor.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=630749&idseccio_PK=1006&h=
Reggio’s
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Periodismo de opinión en Reggio’s
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
La dualidad de la crisis, de Xavier Cuadras en La Vanguardia
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
La actual etapa de recesión económica ha puesto de relieve de la manera más cruda posible el deficiente funcionamiento del mercado de trabajo en España. Superados los cuatro millones de parados, la duda que persiste es si se llegará o no a la cota de los cinco millones antes de que termine el año. Ante este panorama es muy normal, y uno diría que muy sano, que se planteen desde distintas tribunas (académicas, sindicales, empresariales y políticas) propuestas de reforma del mercado laboral que permitan corregir esta situación. Al fin y al cabo, la recesión está afectando a todos los grandes países europeos, pero solamente España ha experimentado un aumento tan intenso del desempleo.
El mercado laboral español se caracteriza por su acusado carácter dual. Esto simplemente quiere decir que en España, mucho más que en otros países europeos, un porcentaje muy alto de trabajadores tiene contratos que son temporales. En concreto, la tasa de temporalidad del mercado de trabajo español está alrededor del 30% desde hace dos décadas, cuando la media europea se sitúa claramente por debajo de la mitad de esa cifra. El elevado número de contratos temporales está en la raíz de cuatro grandes males del empleo en España: precariedad y exceso de rotación, baja productividad, desigualdad y, como estamos comprobando en los últimos trimestres, exacerbada volatilidad.
Si el vertiginoso ritmo de destrucción de puestos de trabajo es uno de los efectos más dolorosos de la crisis sobre la economía española, está claro que la dualidad del mercado laboral no ha contribuido a frenarlo. Las cifras hablan por sí solas: el número de ocupados en España se ha reducido entre el tercer trimestre del año 2007 y el primero del 2009 en casi un millón y medio de personas, lo que equivale a una pérdida del 1,2 % del total del empleo cada trimestre, mucho más que en cualquier otro gran país europeo. Este descenso no ha afectado de la misma manera a los empleos temporales que a los indefinidos. El número de trabajadores contratados temporalmente se ha venido reduciendo a una tasa de casi el5% cada trimestre, mientras que el número de contratados de forma indefinida apenas sí se ha modificado. El ajuste laboral derivado de la crisis se ha hecho en España totalmente a expensas de los trabajadores temporales. Otros países europeos con menores tasas de temporalidad y a los que la crisis ha golpeado tan o más fuerte han visto como la ocupación ha disminuido de forma mucho más moderada.
No hay duda de que la regulación laboral vigente en España es, al menos en parte, responsable del extendido uso de los contratos temporales. En los años previos al 2007 la utilización de los contratos temporales contribuyó al boom del empleo, pero ahora está en la raíz del acusado ritmo de destrucción de ocupación provocado por la crisis económica. Esta elevada variabilidad de empleo, de por sí indeseable, causa otros problemas todavía más graves.
Por una parte, la elevada rotación de los trabajadores desincentiva a estos y a las empresas a invertir en formación y capital humano específico para el puesto de trabajo y, por tanto, contribuye a la baja productividad de la economía española. Por otra parte, la dualidad misma es una importante fuente de desigualdad, afectando negativamente a los colectivos más afectados por la temporalidad (jóvenes, inmigrantes, personas de baja formación, etcétera). Cualquier propuesta constructiva de reforma laboral tiene que plantear mecanismos realistas que permitan la reducción de la temporalidad y la sitúen a los niveles de los países europeos. Sólo así podrá ser vista como contribución al funcionamiento eficiente del mercado de trabajo y la modernización de la economía española.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
XAVIER CUADRAS MORATÓ, profesor de Economía de la UPF y director del ESCI.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
http://elcomentario.tv/reggio/la-dualidad-de-la-crisis-de-xavier-cuadras-en-la-vanguardia/20/07/2009/
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
20/7/2009
Edición Impresa
LES REPERCUSSIONS DE LA CRISI ECONÒMICA A ESPANYA
Moral i tributs
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
1. • El Govern no pot obligar a pagar impostos mentre atorga al ric un repugnant tracte de favor
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
FRANCESC Sanuy
Advocat
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
Una de les millors descripcions de la crisi econòmica actual la va fer, en opinió meva, Ben Funnell, un gestor d’actius de GLG en un comentari publicat al Financial Times. Deia que els excessos crediticis havien estat l’única manera de mantenir el nivell de vida de la població, mentre la riquesa es concentrava en mans de la minoria dominant. Són els més rics els qui s’enriqueixen encara més en uns mercats financers molt poc regulats, mentre que el comú dels mortals no para de perdre poder adquisitiu. La família Walton (propietària de la cadena d’hipermercats Wal-Mart), per exemple, acumula ella sola més riquesa que tot el terç de la població de renda més baixa del país, és a dir, 100 milions d’habitants. És, per tant, evident que tots els beneficis del creixement econòmic han anat a parar a les butxaques dels plutòcrates. I que no hi ha hagut una revolució, perquè el capitalisme comptava amb el maquillatge d’una arma secreta: l’endeutament.
LES autoriTATs havien de mantenir molt baix el preu del diner i els financers oferien fórmules innovadores de titulització de crèdits amb garantia hipotecària. I així es va arribar, a finals de març del 2009, a un endeutament total de 53 bilions de dòlars en el conjunt del mercat creditici dels EUA, és a dir, una xifra difícilment sostenible i equivalent a 3,7 vegades el PIB nord-americà.
Una càrrega de deute d’aquestes proporcions, amb tot el cost de servei d’interessos que comporta, s’ha de reduir a base de més estalvi i molts anys de menys creixement econòmic. A part que és possible que torni aviat una inflació brusca i violenta i que, si la posició del dòlar com a moneda de reserva es veu amenaçada, caldrà apujar els tipus d’interès.
Posat a proposar remeis, Funnell s’inclinava a favor d’augmentar la productivitat mitjançant la innovació, en lloc d’escanyar encara més els treballadors que reben sous més baixos. Convindrà, doncs, invertir en educació i recerca.
HAUREM d’aprendre, a més a més, a viure sense estirar més el braç que la màniga. I, sobretot, serà necessària una redistribució de l’esforç fiscal, atès que, inevitablement, s’hauran d’augmentar els impostos. Perquè fins i tot els cobdiciosos banquers i els fastigosament opulents s’han adonat finalment que l’actual sistema de creixent desigualtat entre classes i de disparitat de rendes cada vegada més gran és políticament i socialment una autèntica bomba de rellotgeria. En resum, la tasca més urgent és la de retallar el deute i de reduir també amb la mateixa urgència unes desigualtats socials i tributàries que clamen al cel, especialment a Espanya.
En efecte, entre nosaltres ja ha sonat el gong del primer assalt d’una pressió tributària més elevada. De moment, l’afany recaptatori s’ha materialitzat en els impostos especials dels carburants i el tabac. Però no hi ha més cera que la que crema i, per tant, és profecia fàcil que la cosa continuarà. I d’aquí plora la criatura, perquè, amb un sistema tributari tan injust com el que està vigent a Espanya, seran les classes mitjanes i els assalariats els qui pagaran un sacrifici sobreafegit i les conseqüències d’una crisi que no han causat i de la qual ja són víctimes.
Seria, doncs, la suprema iniquitat i una burla als principis de la socialdemocràcia, de l’economia social de mercat o de la moral que, ara, s’exigís un increment fiscal sense reformar abans un sistema tributari que protegeix les grans fortunes i les rendes altes.
Ja ens podem posar a tremolar els cinc milions de contribuents que declaren l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) de rendes mitjanes. Pensem que més del 50% de la recaptació total correspon a declarants d’entre 21.000 i 60.000 euros. En canvi, hi ha 500.000 rics que viuen blindats contra els impostos. S’amaguen a les SICAV, que només paguen un 1%. La discriminació és també visible a favor de les rendes del capital que tributen al 18%, mentre les rendes del treball ho fan al 43%. O bé en el règim especial de bonificació fiscal als banquers i caixers i a les seves respectives famílies que aquest Govern ha concedit (!).
De pasSADA, potser convindria que la justícia no fabriqués la impunitat penal d’unes persones que a través d’empreses i consultings ja es dissenyen al seu gust els ingressos que declaren i van contra els més elementals principis de la solidaritat i de la igualtat davant la llei.
Perquè resulta particularment desmoralitzador que els Albertos, condemnats per estafa en virtut de sentència ferma i irrevocable, siguin perdonats per l’amable president del Tribunal Constitucional. O que el jutge Estevill pensi que allò de les primes úniques no era res. O que pel que fa a les cessions de crèdit, el Tribunal s’inventés la doctrina Botín com a tècnica exculpatòria intuitu personae.
La llista seria molt llarga, però, el més important de tot és que el Govern entengui que no té autoritat moral per fer pagar impostos si no comença pels rics als quals atorga un escandalós i repugnant tracte de favor.
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=630749&idseccio_PK=1006&h=