One thought on “pendolant…”

1. Xavier Post author20 maig 2009 at 09:54

   El Periódico
   18/5/2009
   ANÀLISI DE LA SITUACIÓ ECONÒMICA ESPANYOLA
   * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
   • Espanya sortirà més tard de la crisi
   • El deute extern que el país ha acumulat en els últims anys es va situar en 1,7 bilions d’euros el 2008

   ANTON Gasol, economista
   * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
   Quan en sortirem, d’aquesta crisi? ¿Ens refarem abans o després que la majoria de països? Les crisis, en general, són fruit d’excessos, i com més gran i durador és l’excés més profunda és la crisi i més costa sortir-ne. Actualment Espanya pateix una crisi gestada, sobretot, per la coincidència de dos grans desequilibris o excessos: un creixement econòmic explosiu explicat per una proporció insana –per insostenible– de la construcció residencial, i una exuberància de consum i d’inversió afavorida per uns tipus d’interès extraordinàriament baixos (negatius en termes reals durant molts anys). Això va dur a una inflació dels preus dels actius, particularment dels habitatges, que feia que cada vegada es requerís més endeutament per poder-los adquirir i que havíem de finançar recorrent a l’estalvi d’uns altres països. Un i altre desequilibri constitueixen un coll d’ampolla que farà que en sortim més tard que cap altre país.
   Aquest viure estirant més el braç que la màniga de forma tan excessiva i prolongada ens ha portat a tenir un dèficit exterior (per compte corrent) que no té comparació amb el de cap altre país del món, ni el dels Estats Units.

   PRIMER desequilibri: l’elevat dèficit d’any rere any. ¿I com es produeix aquest dèficit de l’economia espanyola amb la resta del món? ¿Què va passar durant l’any 2008? La balança comercial (exportacions menys importacions) va originar un dèficit d’uns 88.000 milions d’euros, que el turisme i altres serveis només van poder compensar en 26.000 milions. Per altra banda, els pagaments per rendes (ja siguin interessos, lloguers o dividends) degudes a les inversions estrangeres no paren d’augmentar d’un any a l’altre, i el 2008 van ser de 34.000 milions. Les aportacions al pressupost comunitari i les remeses dels emigrants n’expliquen 9.000 milions més. Tot plegat fa que el 2008 finalitzés amb un dèficit de la balança per compte corrent de 105.000 milions d’euros (un 10% del PIB). I ¿com és possible que un país pugui viure per damunt de les seves possibilitats un any i un altre? L’any 2007, el dèficit va ser de 105.400 milions, i el 2006, de 88.300 milions… La resposta és la mateixa que en una família quan gasta més del que ingressa: ¿com s’ho fa? Endeutant-se (préstecs) o descapitalitzant- se (venent patrimoni) o les dues coses al mateix temps. Doncs en un país succeeix el mateix: endeutant- se (important capital en forma de crèdits) o venent actius prèviament acumulats (és a dir, reduint la seva riquesa acumulada en forma de béns de capital a l’estranger o de reserves, or o divises).
   La balança de capital és la que finança la balança per compte corrent. Així, l’economia espanyola, amb un dèficit corrent crònic, ha necessitat any rere any finançar-la amb deute de l’exterior. Si un país exporta capital vol dir que part del seu patrimoni és a l’estranger o que la resta del món és deutora respecte d’aquest país. I, per contra, si un país rep capital estranger (crèdits, dipòsits o inversions) és que el país és deutor de la resta del món.
   ¿I com està d’endeutada Espanya? El deute extern d’un país inclou tots els instruments financers que donen lloc a pagaments per amortitzacions i interessos. Doncs bé, el deute extern que Espanya ha anat acumulant molt intensament en aquests darrers anys es va situar en 1,7 bilions d’euros a finals del 2008, que suposa més d’un 150% del PIB.
   Mig bilió d’aquest deute extern correspon a crèdits i dipòsits a curt termini (amb venciment inferior a un any), gairebé tots d’institucions financeres. El conjunt d’aquestes institucions financeres tenen un deute extern de més de tres quarts de bilió d’euros, equivalent al 43% de tot el saldo de crèdit concedit pel conjunt d’entitats de crèdit (bancs, caixes i cooperatives de crèdit).
   Amb aquestes dades, i atesa la pèrdua de confiança relativa de l’economia espanyola a l’exterior, potser entendrem millor per què el crèdit segueix tan racionat per part de les entitats financeres, malgrat els abundants estímuls monetaris i fiscals.
   Segon desequilibri: un sector de la construcció desproporcionat en volums i en preus. Hi ha un parell d’indicadors que permeten veure la situació immobiliària comparada entre països: són la relació entre el preu de venda de l’habitatge i els ingressos familiars i la relació entre el preu de venda i el preu del lloguer. En un estudi molt recent realitzat per l’OCDE sobre els 17 països més importants del món (amb dades del 2008), es pot veure que en relació amb els ingressos familiars els pisos haurien de baixar prop del 41% per situar-se al seu nivell, i si ho mirem respecte de la rendibilitat dels lloguers, la rebaixa hauria de ser del 53%. Com més es trigui a realitzar aquest ajust de preus, més llarga i agònica serà la recuperació.

   ¿QUÈ CAL FER, doncs, per sortir d’aquest malson? El més important és saber que l’economia catalana i espanyola es començarà a recuperar quan bancs i caixes tornin a deixar diners a famílies i empreses solvents (que afortunadament encara en queden), i quan el mercat immobiliari reprengui la seva activitat. Perquè això passi, primer s’haurà de sanejar el sistema financer i fer que el crèdit flueixi. I, per una altra banda, fer que els preus de l’habitatge baixin de forma considerable.

   * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *
   http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=613393&idseccio_PK=1006