El Periódico de Catalunya
15/9/2008 
ZONA FRANCA // MERCEDES PIZARRO
Bretxa
MERCEDES Pizarro
DIRECTORA D’ECONOMIA DE FOMENT
No cal ser arquitecte o pintor per saber la importància que té la perspectiva. Cèlebres frases com “l’art de la tributació consisteix a plomar l’oca sense que claqui gaire” de Colbert o expressions com “trilerisme fiscal” de Rodríguez Braun il.lustren la “teoria de la il.lusió fiscal” de Puviani, segons la qual s’explica que la informació sigui parcial i es cobri per retenció en comptes de pagament directe. Aquí entra la asimetria informativa del full de salaris.
Qui al llarg de la seva vida laboral no ha tingut la sensació que la seva retribució no reconeix la seva capacitat ni les hores dedicades. Al mateix temps que, molt probablement, l’ocupador que al seu dia ens va contractar es plantejava que la nostra dedicació era millorable si es considera el que costem. La paradoxa és que les dues parts tenen raó perquè cada una es basa en la informació de què disposa i, en general, no és la mateixa. L’empresa sap el cost total de l’empleat, però aquest veu el seu full de salari, amb el sou brut i el desglossament del net sense la part de l’empresa.
Per exemple, el cost total d’un oficial administratiu, casat, amb dos fills i amb un sou brut de 26.600 euros és de 34.885,9 euros. S’hi han sumat la cotització a la Seguretat Social a càrrec de l’empresa (23,6% sobre sou brut), per desocupació (5,75%), Fogasa (0,2%), accidents de treball (1%) i formació professional (0,6%). I s’hi podrien sumar altres conceptes com dietes, plusos, primes i mútues. Des de la perspectiva del treballador, el full de salaris mostra el sou brut, al qual es descompten deduccions per Seguretat Social a càrrec de l’empleat (4,7% sobre sou brut), per desocupació (1,55%), per formació professional (0,1%). A més a més l’empresa fa la gestió de retenir a compte de l’IRPF el 14%. Un total de 1.689,1 euros per deduccions i 3.724,0 per la retenció. Si el cost total de 34.885,9 euros és el 100%, el que s’emporta el treballador és el 60,73%. La diferència del 39,27% (13.699 euros) és la denominada bretxa o falca fiscal.
A tots ens ajudaria força guanyar en transparència i evitar la asimetria informativa. És clar que sempre queda el consol de malpensar i, com no podia ser d’una altra manera, quedar-se curt.
16/9/2008 ZONA FRANCA // RAMON SALABERT
S A L A R I S
RAMON Salabert
ECONOMISTA
______________________________________________________________________________
No crec que sigui aventurat assegurar que el tema de la tardor serà com es comportaran els salaris, del llatí, salarium, que significa pagar amb sal, ja que era així com es remunerava els soldats a la Roma imperial. Actualment, tant els empresaris com els treballadors pacten les retribucions amb mètodes molt més sofisticats, però el resultat ve a ser el mateix, és a dir, quants diners rebem per la feina que desenvolupem.
La teoria econòmica està plena de literatura que estudia l’evolució dels salaris i les seves implicacions en l’economia, tant la domèstica com l’empresarial, així com la seva incidència al PIB i la macroeconomia dels països. Tots coneixem expressions com “un augment desproporcionat dels salaris pot augmentar la inflació”, “si augmentem la productivitat els salaris creixen” o “els costos salarials poden produir pèrdua de competitivitat”.
Sent aquestes expressions certes, el context en què es pronuncien és molt important. Si hi afegim algunes dades comparatives tot és més relatiu. Per exemple, el salari mitjà a Espanya és de 20.348 euros, mentre que el de la UE dels 15 és de 34.412 euros. És a dir, que si la moneda és la mateixa i els costos dels productes bàsics s’han equiparat, el nostre poder adquisitiu és un 69% menor que el d’un alemany. O bé és important saber que en el període 1999-2006 les empreses espanyoles van augmentar els seus beneficis nets un 73%, mentre que els de la UE-15 van créixer un 33,2%, i, en canvi, en el mateix període, els costos laborals a Espanya van augmentar un 3,7%, cinc vegades menys que els de la UE-15 (que van créixer un 18,2%). Aquestes dades revelen que, no necessàriament, els salaris són els que provoquen problemes en la nostra competitivitat o que siguin portadors d’inflació.
Quan es negocien salaris, els hem de transformar en salari net disponible, així sabrem la nostra capacitat real de compra i/o estalvi. Per a això hem de tenir presents tres variables: l’IRPF que ens apliquen, la inflació que ens resta capacitat de compra i els tipus d’interès de les hipoteques. Augmentar el salari brut no és sinònim de guanyar poder adquisitiu si la resta no hi acompanya. Atenció a les dades.