8 thoughts on “més alt… o més clar…? segurament… més car!”
fsanz1Post author
L’entrevista
” No hi ha cap connexió entre estudi i treball”
Maria Lluïsa Rodríguez Catedràtica d’orientació professional a la UB
Ismael Carbó
__________________________________________________________
Ens hem d’educar per treballar?
Crec que sí, perquè una tasca natural de l’Homo/Mulier faber, l’home que fabrica, que treballa, contrasta amb l’Homo/Mulier ludens, l’home que juga i té els seus moments d’oci. Són les facetes de l’ésser humà. La persona ha de sobreviure i això es fa a base de treball i de perfeccionar les condicions de treball per millorar les seves condicions de vida i dels que vindran.
___________________________________________________________________
Estan contraposats el treball i la diversió?
Jo parlo d’orientació professional, perquè veig que la gent veu el treball com una condemna. En canvi, la religió protestant ho veu com un camí de desenvolupament personal. La tasca de l’orientador professional és trobar un terme mitjà en la balança entre certes persones que podent treballar no volen i aquelles que volent treballar no poden. El problema no és que hi hagi treballs millors o pitjors. Hi ha qui té una feina de prestigi i no fa el treball que ha de fer, sense trobar un sentit a la feina.
___________________________________________________________________
Una situació de crisi com l’actual, ¿complica el procés d’elecció d’una sortida professional?
A Espanya és complicat sempre. No hi ha cap institut de prospectiva professional, no hi ha cap institució ni estatal ni autonòmica que faci cap estudi de previsió de les carreres.
___________________________________________________________________
Cap institució privada, tampoc?
De privada n’hi ha alguna, però orientada cap a sectors concrets, i les dades tampoc es donen a conèixer de forma general. Quan Felipe González va arribar al poder, el 1982, vaig enviar una carta al ministeri de Treball per preguntar si tenien feta alguna prospectiva de carreres a 5, 10, 15 anys vista, i si hi havia algun organisme oficial que fes aquesta tasca. Em van contestar que no sabien de què els parlava.
___________________________________________________________________
Ha canviat, això?
No. No hi ha cap estudi de prospecció. Això ho va fer la Mancomunitat de Catalunya, que es va posar en contacte amb Bèlgica, Alemanya, Anglaterra…, per veure com ho feien allà.
____________________________________________________________________
És com dir que tot el debat sobre l’educació en l’àmbit estatal pateix del mateix mal.
Si durant l’etapa d’escolarització obligatòria -sigui tan llarga com es vulgui- no es fa èmfasi en el valor del treball i, d’altra banda, l’estudiant no veu que haurà de treballar, aquesta persona acaba els estudis sense saber ben bé per què serveixen, i si ho sap li falten les possibilitats i alternatives que té davant seu.
____________________________________________________________________
Hi ha joves que no acaben ni la secundària…
El desacoblament també es dóna a la secundària. L’estudi està en una bombolla i el treball en una altra. I entremig no hi ha res que ho lligui. Hi ha d’haver algú que posi en marxa aquesta connexió, i són les administracions els òrgans que regulen el món de l’educació i el del treball. La paraula és transició entre el món educatiu i el laboral.
____________________________________________________________________
¿La FP va fracassar en part perquè es va convertir en un aparcador de suspesos?
L’escola de FP més ben dotada no pot estar equipada amb les eines de l’empresa del ram que sigui. Els nois alemanys de la FP al matí fan la seva formació acadèmica i a la tarda van a l’empresa. I tot això amb la participació dels sindicats. Tots, administració, empresa i sindicats, estan implicats en aquest procés de formació professional dual durant tot el procés i no en un tram final del cicle. Però els empresaris aquí no acaben d’acceptar que ells també són un element orientador. A l’estudiant també se li ha de fer veure que la formació professional requereix unes aptituds i uns estils de vida tan dignes i interessants i progressistes com una carrera universitària.
____________________________________________________________________
Es parla amb preocupació de titulats universitaris subvalorats.
Ara s’està veient el que fa 15 o 20 anys es va dir que passaria. Aquesta és la llei de l’oferta i la demanda. Sobren llicenciats a Espanya. I si falten matricers o pintors, cobraran més que un llicenciat universitari. Això palesa un altre cop que no hi ha una orientació de l’alumne ni de l’administració per decidir quins títols fan falta i el nombre de gent que els pot fer. A més, hi ha gent sobretitulada, amb llicenciatures, doctorats, màsters i postgraus. Sembla que a l’administració li fa mandra o por de crear alarma entre la població i fan el contrari del que potser tocaria, autoritzant més i més universitats.
____________________________________________________________________
L’aspiració dels joves, ¿és un títol universitari o treballar en el que els agrada?
Els estudiants es troben sovint entre dos punts de vista, el seu i el dels seus familiars. Moltes vegades els fills estudien el que els seus pares volen i no el que els diuen el tutor o l’orientador, si en tenen. Els pares no fan mai cas del consell de l’orientador. En canvi, a França, si un estudiant no acaba la carrera en el temps establert, se’l penalitza econòmicament.
____________________________________________________________________
Els canvis tecnològics i la creació de noves professions, compliquen l’elecció de la formació? ¿Els orientadors recomanen sectors genèrics o especialitats concretes?
L’orientador ha d’informar l’estudiant del que té i el que no té, qui és, on és, quan i com ho ha de fer per donar una visió molt global del que pot fer. Hi ha persones amb problemes físics (sords, cecs…) que amb seguretat poden fer determinades tasques millor que d’altres. Hi ha treball per a tothom.
Maria Lluïsa Rodríguez
(Quintanilla de Sobresierra, Burgos,
1945) és mestra i llicenciada en filosofia
i lletres. La seva gran preocupació està
centrada en el gran dèficit d’orientació
professional que hi ha a l’Estat espanyol
per encarar en millors condicions l’etapa
educativa i la formació professional a diversos
nivells. La seva queixa és el nul interès
que, a parer seu, demostren totes
lesadministracions i els estaments implicats
en aquesta matèria.
____________________________________________________________________
?”A Espanya no hi ha cap
institut de prospectiva
professional ni cap
estudi de previsió de les
carreres universitàries”
____________________________________________________________________
fsanz1Post author
La xocolata del lloro…
cosmètica…
fsanz1Post author
SON LAS CAJITAS, ESTÚPIDO!!
Las Cajitas están tristes,
¿qué tendrán las Cajitas?
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La Cajita a está pálida en su silla de oro;
está seco el mercado en clave sonoro,
y en un oficina, olvidada, se desmaya un director.
Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,
ni el piso encantado, ni el zulo escarlata,
Pobrecita Cajita de los ojos azules!
Está presa en sus deudas, está presa en sus tules,
Las Cajitas están tristes,
¿qué tendrán las Cajitas?
Lo dicho, si peta 1 cajita, por efecto dominó, petan TODAS. ¿y luego qué?
Captain Hikui
PS: TRES joyas, hoy, en “La Vanguardia”:
1.) constatación que Catalunya ya no es un referente en Ejpaña (van preparando el terreno)
2.) El ERE de Tyco (van preparando el terreno, de lo que nos espera en Catalunya, en cuanto a EREs en sector industrial)
3.) ya no vienen turistas japoneses (cómo van a venir, si antes 1 Euro = 100 Yenes; ahora 1 Euro = 160 Yenes)
Catalunya depende fuertemente del turismo y de la industria. Si seguimos en el EURO, en 7 años no que industria ni turismo (ni Sony, ni Sharp, ni Delphi, ni Tyco, ni Nissan, ni turistas alemanes, ni turistas japoneses). Turquía, por primera vez en la historia, ya atrae más turistas alemanes que españoles. Normal, cuesta lo mismo 4 días en Karcelonia, que 2 semanas en un cinco estrellas en Turquía. Y más amables.
El Gobierno dará reconocimiento oficial a la experiencia laboral
Los trabajadores sin titulación con tres años de experiencia que superen una prueba obtendrán cualificaciones específicas de Formación Profesional
________________________;-)_______________________________________
ELPAÍS.com – Madrid – 04/09/2008
Los ciudadanos que, por unos motivos u otros, no completaron la Formación Profesional (FP) o la Educación Secundaria Obligatoria (ESO) podrán obtener cualificaciones específicas de FP si demuestran tres años de experiencia laboral y superan una prueba práctica, según el proyecto de reforma de la Formación Profesional que prepara el Gobierno y que ha conocido la Cadena SER. Doce millones de españoles de entre 21 y 55 años pueden beneficiarse de la medida.
Se trata de millones de fontaneros, cocineros o electricistas que llevan años realizando su trabajo pero que no cuentan con un título oficial que acredite sus conocimientos, lo que limita su movilidad laboral y sus posibilidades de acceder a un puesto mejor.
Un grupo de expertos evaluará, mediante pruebas prácticas, la trayectoria y experiencia de cada profesional. Si el resultado es satisfactorio, se dará al trabajador la acreditación correspondiente según sus competencias y habilidades. Tales títulos de formación profesional estarán homologados con los exigidos en toda la Unión Europea.
Para acceder al plan hay que ser mayor de 21 años, superar el citado examen y acreditar una experiencia laboral mínima de tres años en los últimos diez.
Incentivos a la formación
El proyecto incluye también incentivos para que los trabajadores puedan completar y ampliar su formación mediante cursos a distancia.
Está previsto que el Real Decreto de reforma de la Formación Profesional se apruebe antes de finales de año. A partir de entonces, las comunidades autónomas dispondrán de un plazo máximo de un año para poner en marcha los distintos comités de evaluación. La medida afectará a más de 140 titulaciones de 26 familias profesionales.
(¡Vaya!. ¡Que casualidad! (?); la ONU dice que la crisis alimentaria finalizará en el 2018: cuando la crisis del 2010 quedará prácticamente cerrada).
(No suelo hacer lo que voy a hacer: decir lo que había escrito, tachado y modificado. ¿Por qué hoy si?, pues porque pienso que la sucesión de tachaduras y modificaciones, hoy, dice mucho.
Miércoles 3. El Señor Ministro de Trabajo dice que uno de los objetivos prioritarios de su Ministerio es reciclar parados; para eso se va a poner en marcha un sistema cuyo eje serán los ‘orientadores de empleo’. Bien; me detengo en mi lectura, y medito, y escribo:
‘Y gracias a eso esos parados serán empleados’. Tacho ‘empleados’ y escribo ‘contratados’. Tacho ‘contratados’ y escribo ‘necesitados’. Y ya no tacho más.
Vamos a ver: la demanda de trabajo demanda … cuando necesita factor trabajo. Cada vez más una empresa contrata dependiendo de un montón de cosas, entre ellas las expectativas y la confianza en el futuro. Pues eso).
(Mi hijo me acaba de enviar un mail. Estaba viendo el programa “Cámara café”, sabrán de qué les hablo. Pues bien, en un sketch uno de los personajes se ponía a manipular el reloj de un ordenador y el grupo iba retrocediendo y avanzando en el tiempo hasta que saltan a un Sábado del 2011; cuando se aperciben dicen todos a coro que eso era imposible porque los sábados no se trabaja. De pronto aparece el jefe (Antúnez) y dice algo así como ‘Según el proyecto de ley del 14 de abril de 2011 […] se impone el sábado como día laborable para paliar la crisis del 2009’. Mensaje para no iniciadas/os: estamos a las puertas de una crisis; vayan preparándose).
____________________________________________________________________
Santiago Niño Becerra. Catedrático de Estructura Económica. Facultad de Economía IQS. Universidad Ramon Llull
____________________________________________________________________
FT, 1-09-08
Exciting countries get exciting acronyms, at least in financial circles. Fast-growing Brazil, Russia, India and China, for example, are called Brics, the very initials implying solid growth. Other countries are less fortunate. Take Portugal, Italy, Greece and Spain, sometimes described as the Pigs. It is a pejorative moniker but one with much truth.
Eight years ago, Pigs really did fly. Their economies soared after joining the eurozone. Interest rates fell to historical lows – and were often negative in real terms. A credit boom followed, just as night follows day. Wages rose, debt levels ballooned, as did house prices and consumption. Now the Pigs are falling back to earth.
How far they might drop can be seen in their trade figures. While the eurozone is broadly in balance, at the end of 2007 Spain and Portugal had current account deficits equivalent to 10 per cent of GDP. Greece’s, meanwhile, was a whopping 14 per cent while Italy’s deficit was relatively respectable at about 3 per cent.
The usual response to a yawning current account deficit is a stiff devaluation. But the Pigs are members of the euro, so that route is closed.
The next alternative is simply to carry on and somehow finance the deficit. But that is increasingly hard to do in these credit-chastened times. Indeed, Spain may have a particular problem. In the past, its banks – particularly the unlisted cajas – have used low-quality, asset-backed collateral to raise cheap funds from the European Central Bank. But the ECB plans to tighten its lending rules.
That leaves the last and most painful solution. Competitiveness can be restored through a drop in real wages. In other words, a deep recession. The most dramatic sign of this can be seen in Spain where the unemployment rate rose by almost a whole percentage point in the second quarter.
Britain, facing similar problems in the early 1990s when it was shackled to Europe’s exchange rate mechanism, withdrew sterling from the ERM and the devaluation saved its sausage. Some now wonder if the Pigs, as part of the euro, risk turning into bacon.
pisitófilos creditófagos dijo…
_________________________________________________________________
La PRODUCTIVIDAD se refiere a los medios no a los fines.
Es decir, la productividad sirve a la eficiencia, no a la eficacia.
NO HAY MEJOR FORMA DE SER INEFICAZ QUE SER EFICIENTE EN EL CAMINO EQUIVOCADO.
Dios-productividad es la típica reacción “taylorista” inicial que tienen los que ven que su barco se hunde y no quieren reconocerlo.
Lo hemos dicho mil veces:
http://www.youtube.com/watch?v=WXh1tW16V-8
___________________________________________________________________
Además, como la productividad es SALIDA/ENTRADAS, adorando a dios-productividad convergen los que pretenden incrementar la salida con las mismas o menos entradas y quienes sólo quieren mantener o, incluso hacer disminuir la salida, eso sí, con menos entradas, que son dos estrategias antagónicas.
Sin embargo, ¡qué bien queda lo de la productividad en los aquelarres de usureros!, donde se da por supuestísimo que de lo que se está hablando es de cómo incrementar la desequilibrio conmutativa en beneficio propio. Todos llevamos un usurero dentro. Somos pecadores.
Productividad y pereza son conceptos asociados mentalmente.
Centrarlo todo en dios-productividad es un recurso dialéctico de poca altura intelectual.
¡De lo que hay que hablar es de dónde venimos, a dónde vamos y cuánto tiempo nos queda!. Y no de los pasos que damos por minuto.
20:05 04-09-2008
sabina torres rizo
La crisi econòmica es ressoldria si per part del govern es creessin noves places de treball, NO per produïr més objectes innecessaris o productes inútils, sino per sanejar aquest món. Places de treball per millorar el sistema de reciclatge, per separar millor les matèries que nosaltres hem consumit i tirat en un contenidor qualsevol (per la inconsciència o la ignorància de no tirar-ho en un contenidor de reciclatge), per netejar mars, boscos, per dissenyar mètodes que ens evitin el consumisme, etc., etc.
Places de treball amb una visió de futur i que ademés contribueixin a altres mals existents al planeta.
Esmento el govern, ja que no qualsevol persona té suficient capital per a invertir en aquestes noves places; i per altre banda, la gent que sí disposa d’aquest diners, normalment no pensen en crear empreses d’aquestes característiques.
Aquesta és una opinió molt personal, però no sé si sería factible. Que en penseu?
L’entrevista
” No hi ha cap connexió entre estudi i treball”
Maria Lluïsa Rodríguez Catedràtica d’orientació professional a la UB
Ismael Carbó
__________________________________________________________
Ens hem d’educar per treballar?
Crec que sí, perquè una tasca natural de l’Homo/Mulier faber, l’home que fabrica, que treballa, contrasta amb l’Homo/Mulier ludens, l’home que juga i té els seus moments d’oci. Són les facetes de l’ésser humà. La persona ha de sobreviure i això es fa a base de treball i de perfeccionar les condicions de treball per millorar les seves condicions de vida i dels que vindran.
___________________________________________________________________
Estan contraposats el treball i la diversió?
Jo parlo d’orientació professional, perquè veig que la gent veu el treball com una condemna. En canvi, la religió protestant ho veu com un camí de desenvolupament personal. La tasca de l’orientador professional és trobar un terme mitjà en la balança entre certes persones que podent treballar no volen i aquelles que volent treballar no poden. El problema no és que hi hagi treballs millors o pitjors. Hi ha qui té una feina de prestigi i no fa el treball que ha de fer, sense trobar un sentit a la feina.
___________________________________________________________________
Una situació de crisi com l’actual, ¿complica el procés d’elecció d’una sortida professional?
A Espanya és complicat sempre. No hi ha cap institut de prospectiva professional, no hi ha cap institució ni estatal ni autonòmica que faci cap estudi de previsió de les carreres.
___________________________________________________________________
Cap institució privada, tampoc?
De privada n’hi ha alguna, però orientada cap a sectors concrets, i les dades tampoc es donen a conèixer de forma general. Quan Felipe González va arribar al poder, el 1982, vaig enviar una carta al ministeri de Treball per preguntar si tenien feta alguna prospectiva de carreres a 5, 10, 15 anys vista, i si hi havia algun organisme oficial que fes aquesta tasca. Em van contestar que no sabien de què els parlava.
___________________________________________________________________
Ha canviat, això?
No. No hi ha cap estudi de prospecció. Això ho va fer la Mancomunitat de Catalunya, que es va posar en contacte amb Bèlgica, Alemanya, Anglaterra…, per veure com ho feien allà.
____________________________________________________________________
És com dir que tot el debat sobre l’educació en l’àmbit estatal pateix del mateix mal.
Si durant l’etapa d’escolarització obligatòria -sigui tan llarga com es vulgui- no es fa èmfasi en el valor del treball i, d’altra banda, l’estudiant no veu que haurà de treballar, aquesta persona acaba els estudis sense saber ben bé per què serveixen, i si ho sap li falten les possibilitats i alternatives que té davant seu.
____________________________________________________________________
Hi ha joves que no acaben ni la secundària…
El desacoblament també es dóna a la secundària. L’estudi està en una bombolla i el treball en una altra. I entremig no hi ha res que ho lligui. Hi ha d’haver algú que posi en marxa aquesta connexió, i són les administracions els òrgans que regulen el món de l’educació i el del treball. La paraula és transició entre el món educatiu i el laboral.
____________________________________________________________________
¿La FP va fracassar en part perquè es va convertir en un aparcador de suspesos?
L’escola de FP més ben dotada no pot estar equipada amb les eines de l’empresa del ram que sigui. Els nois alemanys de la FP al matí fan la seva formació acadèmica i a la tarda van a l’empresa. I tot això amb la participació dels sindicats. Tots, administració, empresa i sindicats, estan implicats en aquest procés de formació professional dual durant tot el procés i no en un tram final del cicle. Però els empresaris aquí no acaben d’acceptar que ells també són un element orientador. A l’estudiant també se li ha de fer veure que la formació professional requereix unes aptituds i uns estils de vida tan dignes i interessants i progressistes com una carrera universitària.
____________________________________________________________________
Es parla amb preocupació de titulats universitaris subvalorats.
Ara s’està veient el que fa 15 o 20 anys es va dir que passaria. Aquesta és la llei de l’oferta i la demanda. Sobren llicenciats a Espanya. I si falten matricers o pintors, cobraran més que un llicenciat universitari. Això palesa un altre cop que no hi ha una orientació de l’alumne ni de l’administració per decidir quins títols fan falta i el nombre de gent que els pot fer. A més, hi ha gent sobretitulada, amb llicenciatures, doctorats, màsters i postgraus. Sembla que a l’administració li fa mandra o por de crear alarma entre la població i fan el contrari del que potser tocaria, autoritzant més i més universitats.
____________________________________________________________________
L’aspiració dels joves, ¿és un títol universitari o treballar en el que els agrada?
Els estudiants es troben sovint entre dos punts de vista, el seu i el dels seus familiars. Moltes vegades els fills estudien el que els seus pares volen i no el que els diuen el tutor o l’orientador, si en tenen. Els pares no fan mai cas del consell de l’orientador. En canvi, a França, si un estudiant no acaba la carrera en el temps establert, se’l penalitza econòmicament.
____________________________________________________________________
Els canvis tecnològics i la creació de noves professions, compliquen l’elecció de la formació? ¿Els orientadors recomanen sectors genèrics o especialitats concretes?
L’orientador ha d’informar l’estudiant del que té i el que no té, qui és, on és, quan i com ho ha de fer per donar una visió molt global del que pot fer. Hi ha persones amb problemes físics (sords, cecs…) que amb seguretat poden fer determinades tasques millor que d’altres. Hi ha treball per a tothom.
____________________________________________________________________
Maria Lluïsa Rodríguez
(Quintanilla de Sobresierra, Burgos,
1945) és mestra i llicenciada en filosofia
i lletres. La seva gran preocupació està
centrada en el gran dèficit d’orientació
professional que hi ha a l’Estat espanyol
per encarar en millors condicions l’etapa
educativa i la formació professional a diversos
nivells. La seva queixa és el nul interès
que, a parer seu, demostren totes
lesadministracions i els estaments implicats
en aquesta matèria.
____________________________________________________________________
?”A Espanya no hi ha cap
institut de prospectiva
professional ni cap
estudi de previsió de les
carreres universitàries”
____________________________________________________________________
La xocolata del lloro…
cosmètica…
SON LAS CAJITAS, ESTÚPIDO!!
Las Cajitas están tristes,
¿qué tendrán las Cajitas?
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La Cajita a está pálida en su silla de oro;
está seco el mercado en clave sonoro,
y en un oficina, olvidada, se desmaya un director.
Ya no quiere el palacio, ni la rueca de plata,
ni el piso encantado, ni el zulo escarlata,
Pobrecita Cajita de los ojos azules!
Está presa en sus deudas, está presa en sus tules,
Las Cajitas están tristes,
¿qué tendrán las Cajitas?
Lo dicho, si peta 1 cajita, por efecto dominó, petan TODAS. ¿y luego qué?
Captain Hikui
PS: TRES joyas, hoy, en “La Vanguardia”:
1.) constatación que Catalunya ya no es un referente en Ejpaña (van preparando el terreno)
2.) El ERE de Tyco (van preparando el terreno, de lo que nos espera en Catalunya, en cuanto a EREs en sector industrial)
3.) ya no vienen turistas japoneses (cómo van a venir, si antes 1 Euro = 100 Yenes; ahora 1 Euro = 160 Yenes)
Catalunya depende fuertemente del turismo y de la industria. Si seguimos en el EURO, en 7 años no que industria ni turismo (ni Sony, ni Sharp, ni Delphi, ni Tyco, ni Nissan, ni turistas alemanes, ni turistas japoneses). Turquía, por primera vez en la historia, ya atrae más turistas alemanes que españoles. Normal, cuesta lo mismo 4 días en Karcelonia, que 2 semanas en un cinco estrellas en Turquía. Y más amables.
ES EL EURO, ESTÚPIDO!!!!
4 de septiembre de 2008 21:35
https://www.blogger.com/comment.g?blogID=871927454850476994&postID=556536732277359656
El Gobierno dará reconocimiento oficial a la experiencia laboral
Los trabajadores sin titulación con tres años de experiencia que superen una prueba obtendrán cualificaciones específicas de Formación Profesional
________________________;-)_______________________________________
ELPAÍS.com – Madrid – 04/09/2008
__________________________________________________________________
Los ciudadanos que, por unos motivos u otros, no completaron la Formación Profesional (FP) o la Educación Secundaria Obligatoria (ESO) podrán obtener cualificaciones específicas de FP si demuestran tres años de experiencia laboral y superan una prueba práctica, según el proyecto de reforma de la Formación Profesional que prepara el Gobierno y que ha conocido la Cadena SER. Doce millones de españoles de entre 21 y 55 años pueden beneficiarse de la medida.
Se trata de millones de fontaneros, cocineros o electricistas que llevan años realizando su trabajo pero que no cuentan con un título oficial que acredite sus conocimientos, lo que limita su movilidad laboral y sus posibilidades de acceder a un puesto mejor.
Un grupo de expertos evaluará, mediante pruebas prácticas, la trayectoria y experiencia de cada profesional. Si el resultado es satisfactorio, se dará al trabajador la acreditación correspondiente según sus competencias y habilidades. Tales títulos de formación profesional estarán homologados con los exigidos en toda la Unión Europea.
Para acceder al plan hay que ser mayor de 21 años, superar el citado examen y acreditar una experiencia laboral mínima de tres años en los últimos diez.
Incentivos a la formación
El proyecto incluye también incentivos para que los trabajadores puedan completar y ampliar su formación mediante cursos a distancia.
Está previsto que el Real Decreto de reforma de la Formación Profesional se apruebe antes de finales de año. A partir de entonces, las comunidades autónomas dispondrán de un plazo máximo de un año para poner en marcha los distintos comités de evaluación. La medida afectará a más de 140 titulaciones de 26 familias profesionales.
(…)
(¡Vaya!. ¡Que casualidad! (?); la ONU dice que la crisis alimentaria finalizará en el 2018: cuando la crisis del 2010 quedará prácticamente cerrada).
(No suelo hacer lo que voy a hacer: decir lo que había escrito, tachado y modificado. ¿Por qué hoy si?, pues porque pienso que la sucesión de tachaduras y modificaciones, hoy, dice mucho.
Miércoles 3. El Señor Ministro de Trabajo dice que uno de los objetivos prioritarios de su Ministerio es reciclar parados; para eso se va a poner en marcha un sistema cuyo eje serán los ‘orientadores de empleo’. Bien; me detengo en mi lectura, y medito, y escribo:
‘Y gracias a eso esos parados serán empleados’. Tacho ‘empleados’ y escribo ‘contratados’. Tacho ‘contratados’ y escribo ‘necesitados’. Y ya no tacho más.
Vamos a ver: la demanda de trabajo demanda … cuando necesita factor trabajo. Cada vez más una empresa contrata dependiendo de un montón de cosas, entre ellas las expectativas y la confianza en el futuro. Pues eso).
(Mi hijo me acaba de enviar un mail. Estaba viendo el programa “Cámara café”, sabrán de qué les hablo. Pues bien, en un sketch uno de los personajes se ponía a manipular el reloj de un ordenador y el grupo iba retrocediendo y avanzando en el tiempo hasta que saltan a un Sábado del 2011; cuando se aperciben dicen todos a coro que eso era imposible porque los sábados no se trabaja. De pronto aparece el jefe (Antúnez) y dice algo así como ‘Según el proyecto de ley del 14 de abril de 2011 […] se impone el sábado como día laborable para paliar la crisis del 2009’. Mensaje para no iniciadas/os: estamos a las puertas de una crisis; vayan preparándose).
____________________________________________________________________
Santiago Niño Becerra. Catedrático de Estructura Económica. Facultad de Economía IQS. Universidad Ramon Llull
____________________________________________________________________
(…)
FT, 1-09-08
Exciting countries get exciting acronyms, at least in financial circles. Fast-growing Brazil, Russia, India and China, for example, are called Brics, the very initials implying solid growth. Other countries are less fortunate. Take Portugal, Italy, Greece and Spain, sometimes described as the Pigs. It is a pejorative moniker but one with much truth.
Eight years ago, Pigs really did fly. Their economies soared after joining the eurozone. Interest rates fell to historical lows – and were often negative in real terms. A credit boom followed, just as night follows day. Wages rose, debt levels ballooned, as did house prices and consumption. Now the Pigs are falling back to earth.
How far they might drop can be seen in their trade figures. While the eurozone is broadly in balance, at the end of 2007 Spain and Portugal had current account deficits equivalent to 10 per cent of GDP. Greece’s, meanwhile, was a whopping 14 per cent while Italy’s deficit was relatively respectable at about 3 per cent.
The usual response to a yawning current account deficit is a stiff devaluation. But the Pigs are members of the euro, so that route is closed.
The next alternative is simply to carry on and somehow finance the deficit. But that is increasingly hard to do in these credit-chastened times. Indeed, Spain may have a particular problem. In the past, its banks – particularly the unlisted cajas – have used low-quality, asset-backed collateral to raise cheap funds from the European Central Bank. But the ECB plans to tighten its lending rules.
That leaves the last and most painful solution. Competitiveness can be restored through a drop in real wages. In other words, a deep recession. The most dramatic sign of this can be seen in Spain where the unemployment rate rose by almost a whole percentage point in the second quarter.
Britain, facing similar problems in the early 1990s when it was shackled to Europe’s exchange rate mechanism, withdrew sterling from the ERM and the devaluation saved its sausage. Some now wonder if the Pigs, as part of the euro, risk turning into bacon.
pisitófilos creditófagos dijo…
_________________________________________________________________
La PRODUCTIVIDAD se refiere a los medios no a los fines.
Es decir, la productividad sirve a la eficiencia, no a la eficacia.
NO HAY MEJOR FORMA DE SER INEFICAZ QUE SER EFICIENTE EN EL CAMINO EQUIVOCADO.
Dios-productividad es la típica reacción “taylorista” inicial que tienen los que ven que su barco se hunde y no quieren reconocerlo.
Lo hemos dicho mil veces:
http://www.youtube.com/watch?v=WXh1tW16V-8
___________________________________________________________________
Además, como la productividad es SALIDA/ENTRADAS, adorando a dios-productividad convergen los que pretenden incrementar la salida con las mismas o menos entradas y quienes sólo quieren mantener o, incluso hacer disminuir la salida, eso sí, con menos entradas, que son dos estrategias antagónicas.
Sin embargo, ¡qué bien queda lo de la productividad en los aquelarres de usureros!, donde se da por supuestísimo que de lo que se está hablando es de cómo incrementar la desequilibrio conmutativa en beneficio propio. Todos llevamos un usurero dentro. Somos pecadores.
Productividad y pereza son conceptos asociados mentalmente.
Centrarlo todo en dios-productividad es un recurso dialéctico de poca altura intelectual.
¡De lo que hay que hablar es de dónde venimos, a dónde vamos y cuánto tiempo nos queda!. Y no de los pasos que damos por minuto.
20:05 04-09-2008
La crisi econòmica es ressoldria si per part del govern es creessin noves places de treball, NO per produïr més objectes innecessaris o productes inútils, sino per sanejar aquest món. Places de treball per millorar el sistema de reciclatge, per separar millor les matèries que nosaltres hem consumit i tirat en un contenidor qualsevol (per la inconsciència o la ignorància de no tirar-ho en un contenidor de reciclatge), per netejar mars, boscos, per dissenyar mètodes que ens evitin el consumisme, etc., etc.
Places de treball amb una visió de futur i que ademés contribueixin a altres mals existents al planeta.
Esmento el govern, ja que no qualsevol persona té suficient capital per a invertir en aquestes noves places; i per altre banda, la gent que sí disposa d’aquest diners, normalment no pensen en crear empreses d’aquestes característiques.
Aquesta és una opinió molt personal, però no sé si sería factible. Que en penseu?