Erilea, un dia més sotmesos al poder que exerceix el món contra nosaltres, cada vegada s’apropa més la fi. La fi del nostre món com ho coneixem en l’actualitat. La meva vida està basada a veure sempre el mateix paisatge envoltat pel terror que provoca no saber si hi haurà un altre dia o aquest serà l’últim que viuré.

No soc l’única persona que ho veu com jo ho veig, el paisatge sembla sortit d’una pel·lícula de terror, sempre fosc, només tenint uns trenta minuts de llum aproximadament per dia, sense quasi proveïment de menjar ni res per a fer sense córrer perill. Visc a un lloc on el fred recorre per les venes, una ciutat que sembla abandonada per la por a sortir al carrer i poder morir.

Abans que tot això comencés, jo ja vivia a un lloc perillós, aproximadament un dia a la setmana es podia produir un assassinat, normalment assassinats entre bandes. Ara mateix, si et trobes a unes d’aquestes bandes, donat per mort, perquè per aconseguir diners faran el que sigui necessari. Estem en una situació de desesperació extrema, no tenim per viure, no tenim res i la gent arriba a fer el que sigui necessari per sobreviure, com és posar fi la vida d’una persona innocent per adquirir tot el que té.

Recordo quan era petita i podia veure que a la televisió s’explicaven els possibles efectes de la contaminació a un futur, doncs sí, aquests efectes són reals, els estic vivint actualment, i no gaire temps després d’això.

– Noia, què penses? -Diu mentre s’asseu amb mi al llit.

– No ho sé, en la situació que estem vivint, no puc més, estic farta d’aquesta vida, és sempre el mateix. – Dic sense mirar-la, a la meva única amiga que encara està viva.

– Tot anirà bé, confia. – Em mira amb por per les paraules que m’acaba de dir – va, hi ha una reunió d’emergència.

Una vegada a la plaça, som trenta persones comptades, d’un poble on abans érem unes tres-centes aproximadament, les dues bandes no venen a aquestes reunions, per tant podria dir que som uns seixanta en total.

– Ara sí que estem en una situació extrema, no tenim res, som un poble pràcticament abandonat que vivim a base de la supervivència que està fora de les ajudes del govern, hem de fer alguna cosa si no volem morir. Som molt poques persones en aquest poble i la meitat de nosaltres són persones que també volen acabar amb nosaltres, necessitem fer alguna cosa. Hem de donar a conèixer d’alguna forma la nostra situació, no ens podem quedar així. Hauríem de tornar a les cases, molt temps aquí fora ens pot perjudicar. – Esmenta el president amb un to molt seriós.

Cada dia que passa és un dia més amb vida i un dia més “celebrant” que no estem morts, això ho pensaria una persona que viu a un món normal, no a un món on no podem sortir al carrer per por a ser assassinats o bé pels gasos tòxics que es respiren als carrers, però els que estem patint això, un dia més de vida és un dia més de patiment, un dia més sense saber quin serà el meu últim dia de vida.

Una setmana després, una de les bandes del poble ha desaparegut, ningú sap que ha sigut d’ells, el que sí que sabem és que cada dia que passa tenim menys oxigen, la cosa està anant molt més de pressa del que pensàvem, cada vegada tenim més clar que la fi s’està apropant.

Miro la platja i el que veig és un mar que el que vol és venjança, vol venjança amb la nostra espècie, si miro el cel, veig el mateix. No em fa falta veure res per saber que la fi d’Erilea està a prop, cada vegada puc sentir més terratrèmols o bé onades de mar que tracten semblar-se a un tsunami, que van agafant força per a arrasar aquest país, no només el meu poble.

El món va acabant amb nosaltres a poc a poc, com també hem fet nosaltres amb ell, és la seva hora, l’hora de dir que qui verdaderament mana és ell i no nosaltres.

Cada cop les onades van creixent més, i finalment, cinc anys després que comencés tot, ha arribat.

– Calma! Tracteu d’anar als refugis!

No arribarem a temps, vaig amb la meva amiga i ens mirem, amb aquesta mirada ens diem, “estem perdudes”.

El poder que pensava que exercia el món contra nosaltres, no era ell, sinó que era l’espècie humana assassinant al món. I així, és com ens hem assabentat que res dura per sempre.