Tots vam veure aquella llum.

Va sorgir del no-res, cegant-nos per complet, i es va esfumar tan ràpid com va aparèixer.

El que ningú s’esperava es que amb ella desaparegués pràcticament tota la humanitat.

***

Jo era l’única sobrevivent del meu poble. Havia revisat cada casa durant dies i dies, però no hi havia ningú més. Estava completament sola.

O això és el que pensava, perquè vuit dies després de la catàstrofe, vaig escoltar el motor d’un cotxe. Vaig mirar pel balcó, i vaig veure un furgó policial que s’apropava cada cop més. Vaig sortir corrent de casa, intentant cridar la seva atenció, però abans de que pogués pronunciar cap paraula, una mà em va tapar la boca i em va ficar un altre cop dins de casa.

Vaig alçar la vista i em vaig trobar amb un noi jove. Portava la caputxa al cap, així que no lo vaig poder veure la cara.

– No facis soroll. T’escoltaran – va murmurar, mirant per la finestra. Em vaig quedar en silenci. Havia passat temps des de que havia sentit la veu d’algú més.

– Això és exactament el que vull – vaig dir, apropant-me a la porta. Ell es va apropar, bloquejant el pas.

– Creu-me, no vols que et trobin – va advertir, mirant en direcció a la finestra.

– Per què? I sobretot, qui ets tu? Pensava que estava sola al poble.

– Ho estaves. Vaig arribar ahir de Barcelona

– Ets de la ciutat? Com és la situació a la resta del país?

– Es diu que han sobreviscut unes dues mil persones, però segurament hi ha més gent amagada….

De sobte, la porta es va obrir i tres policies va entrar amb pistoles apuntant-nos al cap.

– Mans amunt! – es van apropar i un d’ells es va quedar mirant al noi del meu costat. Li va aixecar la caputxa i va veure una marca fosca al front. Aleshores, els hi va fer una senyal al seus companys.

– És un d’ells!

Tot va passar molt ràpid.

El soroll de les bales no em va deixar pensar i em vaig limitar a esperar la meva mort amb els ulls tancats, però no va arribar. Quan els vaig obrir, tot era blanc. Això es el cel?, vaig pensar. Però el meu dubte no va tardar en ser aclarit.

– Benvinguda a la nau més gran de l’univers: – em vaig girar i vaig trobar-me amb el noi d’abans. Ell també estava viu! – La Cosmos.

Cosmos. Nau. Univers. Què?

Vaig apropar-me, però vaig recordar les paraules d’aquell policia.

“És un d’ells”

A què es referia?

– Qui ets? I què dius de nau? Fa uns segons estàvem a casa meva.

Va assenyalar-me el vidre que hi havia darrere seu i em vaig apropar. L

– Estem a sis mesos en el futur, en el moment de la destrucció del planeta Terra.

– Què?! – vaig fer una pausa. – Això és impossible. No pot ser.

No podia ser-ho, veritat?

– Sí és possible. La meva espècie la destruirà – va dir amb un somriure.

– La teva espècie?

– Som el que vosaltres anomenaríeu aliens, encara que podem adoptar qualsevol aspecte. Fins i tot el dels humans.

– Però perquè voleu atacar la Terra?

– Per què el planeta demana la nostra ajuda. Ha patit massa per la contaminació massiva i s’ha de destruir abans de que es exploti i canviï el curs dels altres planetes. Tots aquells que sou purs i dignes d’una segona oportunitat vau ser transportats aquí el dia del solstici d’hivern.

– Però jo no vaig ser transportada…..

– Per això vaig ser enviat personalment – va mirar darrere meu i va somriure un altre cop. – Ja comença. La fi del planeta blau.

Una llum pareguda a la del dia de la catàstrofe va sortir de la nau i va impactar contra el planeta. Un segon després, la explosió va ocórrer i no vaig poder aturar les llàgrimes.

– Quina mort més tràgica – va murmurar, meravellat amb el que estava passant davant dels seus ulls blaus.

– I ara, què passarà amb els supervivents?

Va començar a caminar i em va dirigir a una grandíssima sala on hi havia càpsules amb persones dintre.

– Dormireu uns quants milers d’anys. Quan la Terra es regeneri podreu tornar a casa i donar-li un futur més esperançador.

Em va donar la mà per a ajudar-me a entrar a la càpsula. Vaig dubtar. Tot havia passat massa ràpid i no havia assimilat la informació gaire bé, però sabia que era l’única opció. No és com si tingués una casa a la que tornar.

– Tranquil·la. No notaràs ni t’afectarà el pas del temps. I quan despertis, et podràs trobar amb la teva família.

Em vaig ficar a la càpsula, nerviosa per el futur.

– Espera, encara no m’has dit el teu nom.

– Rune. Em dic Rune.

– Jo em…

– Ho sé – li vaig somriure mentre tancava la càpsula. – Bona nit, Adara.

– Bona nit, Rune.

I vaig tancar els ulls.

Zahra Khermaja 1rBatxH