Vet aquí una vegada hi havia dos nens i dues nenes es deien Carla, Mateu, Vera i Pablo, ells eren molt amics, ja que es coneixien des de petits, els nens vivien en un poble que es deia Nuuk Brun que estava molt apartat de la ciutat.

Un dia normal i corrent per a ells, van anar al cinema a veure una pel·lícula de terror ambientada en el futur, quan van entrar a la sala per veure-la es van adonar que no hi havia ningú i això era una mica estrany, però seria millor per a ells, ja que tindrien millor visibilitat i estarien més còmodes. Els nens es van disposar a preparar-se per veure la pel·lícula i de sobte tota la sala del cinema es va començar a moure com si hi hagués un terratrèmol, ells se’n van espantar. El terratrèmol va parar i els nens van sortir d’aquest cinema perquè tenien por de que s’enfonsés i llastimés a algú quan van sortir es van quedar esbalaïts perquè tot hi era ple de tecnologies noves i un estil de roba molt diferent, no sabien que estava passant així que van començar recorre el seu poble que no reconeixien Carla no volia perquè ella deia que era perillós, però els altres la van convèncer, així doncs van començar la seva aventura.

Mateu i els seus amics van anar a una espècie de tenda tecnològica on hi havien mòbils ordinadors i robots increïbles a més el venedor no era una persona sinó un robot aquest robot al veure-li la cara a Pablo que es un friqui de les tecnologies li va començar a explicar tot el que tenien en la tenda es clar Pablo va voler comprar-lo tot però només tenien cinc cèntims quan Pablo li va ensenyar això al robot venedor ell es va quedar impressionat i no sabien per què si simplement eren cinc cèntims, el robot va dir que ell li donaria el que ell bulesi si li donava la moneda Palo òbviament va accedir, però li va preguntar per què i el robot va dir que això és una relíquia de fa molts anys, Pablo i els seus amics es van quedar desconcertats en escoltar això llavors van preguntar que en quin any estaven el robot va contestar que estaven en l’any tres dos mil vuitanta-sis, els nens no s’ho creien i no sabien que fer, ja que ara s’havien adonat que el cinema va fer un viatge en el temps i ara ren al futur per això era tan modern tot ara totes aquelles coses com la càpsula que envoltava el que abans era un poble i els filtres que netejaven l’aira ara tot tenia sentit, aquest futur els va agradar molt així que van decidir treballar en algunes coses que seguien treballant els humans i viure aquí.

Soraya, 3rC