Aquí pots trobar els 4 poemes que has hagut de recompondre segons el nombre sil·làbic

SONET (dins Nou poemes, 1933, de Bartomeu ROSSELLÓ- PÒRCEL

Quan ella dorm el gaudi somnolent

del vell jardí vibrant de flors i nit,

passant per la finestra sóc el vent,

i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment

tomba a les grans fondàries de l’oblit

l’abella só que clava la roent

agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor

i moviment ambigu, és plor i crit.

I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,

i Amor, que veu, ulls closos, el combat,

s’adorm amb un somriure embadalit.

MOSQUES I MOSQUITS (Dins Bestiari, 1937, de Pere QUART)

La natura

diligent ens procura

una bèstia

per a cada molèstia.

Si a les fosques ja no piquen les mosques,

hi ha els mosquits,

que treballen de nits.

ELEGIA (dins Antologia de poemes de revolta, de Joan BROSSA)

Salvador, per a tu no hi ha Amnistia;

cap joc de queixes no té res a fer;

però el teu pensament, gall guerriller,

recosirà la llum en el nou dia.

M’empeny el seny, i aquesta ofrena té

afany de lluita que el fullam canvia;

el teu exemple, vora l’alegria,

darà salut a qui no perd carrer.

La Llibertat, columna de la fruita,

fa clara la diada de la lluita,

que a poc a poc va esdevenint filó.

Rellotge sempre de la gent que lluita,

obres la gàbia a muntanyes.

No has caigut pas! Puig Antich, Salvador!

AGLAE I LES TARONGES (dins Els fruits saborosos, Josep CARNER)

Aglae, sota un bell taronger deturada,

al lluny sent les germanes com ocellada al vent.

I ja no va a l’encalç per l’herba i la rosada,

i té la cara pàl·lida d’un gran defalliment.

Ella dansava i reia tot just casada amb Drias,

altiva entre la fressa, joiosa de la llum.

I ja de l’hort s’amaga per les desertes vies

i encara es fa més blanca, perduda entre el perfum.

I arriba a les taronges, i en cull i se n’emporta;

la set, de sols mirar-les, li feia els ulls brillants.

Mossega un fruit i acluca els ulls com una morta

i del cabell afluixen el pes les dues mans.

I Aglae, ja refeta, es bressa en l’esperança:

amb un sospir molt tendre solleva el pit caigut;

ella pogués besar l’infant que ja s’atansa,

batec tan avinent i tan inconegut.

I veu la pietosa taronja que fou bella,

i jeu abandonada del rec vora l’espill.

De la muller la sort li transpareix en ella:

fer-se espremuda i lassa per la frescor del fill.