Fa pocs dies, a través d’aquest bloc, em van fer aquesta pregunta: hi ha alguna raó per la qual sigui millor ensenyar a escriure amb la lletra lligada que la d’impremta?
M’ha semblat interessant compartir la meva resposta:
“Per a mi, el tipus de lletra amb la qual s’ensenya el codi escrit als infants no és un aspecte rellevant, si que ho és, en canvi, el quan i el com s’ensenya el codi escrit.
Si a Catalunya i a Espanya s’usa la lletra lligada majoritàriament, ve donat per la tradició pedagògica de la qual estem amarats, que és la tradició Montessori. Els països de tradició anglosaxona, en canvi, no segueixen aquests paràmetres i ensenyen a escriure amb lletra scrip.
Cada vegada hi ha més escoles catalanes que opten per passar de la lletra majúscula o de pal, a la lletra scrip, sense passar per la lletra lligada o manuscrita.
Sigui una o altra la lletra elegida, al final, no hi ha diferències significatives en el traç dels nens quan arriben a la maduresa i personalització de la lletra (entre els 12 – 14 anys). Si que hi ha diferències, en canvi, segons l’enfocament metodològic a partir del qual els han ensenyat a escriure. Més que el tipus de lletra l’important és com es planteja el procés de composició escrita. Escriure és un procés complex, molt més que fer una lletra o altra
Si s’inicia l’aprenentatge amb lletra majúscula és només per una qüestió de maduració motriu, és a dir, el moviment que ha de fer el canell per poder realitzar les corbes de la lletra manuscrita, no el poden fer els infants de 3 a 5 anys, en canvi sí que poden fer traços rectilinis. La lletra manuscrita no cal treballar-la abans dels 6 anys, perquè és quan acabem generant problemes allà on no n’hi hauria d’haver. En el moment que estan prou madurs, tan se val una o altra lletra.
L’aprenentatge de l’escriptura hauria de situar-se dels 6 anys en endavant (Cicle inicial). Tot el treball gràfic que es fa abans d’aquesta edat hauria de ser un acte motriu fonamentat en la vivència dels moviments en l’espai (entrenaments gràfics, moviments vivenciats, exercicis amb ritme, situació espaial, grafomotricitat fina i grossa…) Són molt interessants les propostes que Gisèle Calmy ja fèia als anys 70. També interessant el treball des de la creativitat artítica, domini tècniques plàstiques i manipulatives, com planteja des de Reggio Emília, entre altres.
En l’aprenentatge de la lectura, la neurociència, per exemple, observa que en els nens de menys de 6 anys no se’ls ha de mostrar un sol tipus de lletra, per què l’aprenentatge del codi es fa per via visual, i per tant, la porta d’entrada és la vista. Així, és important que els nens “mirin i llegeixin” tot tipus de lletres en aquestes edats primerenques i no focalitzin l’aprenentatge i el reconeixement de les lletres, en una de sola.
Per tant, el quan s’ensenya a llegir i a escriure s’hauria de situar als 6 anys, havent treballat tots els aspectes previs a l’etapa d’educació infantil. Amb quina lletra? Als 4 -5 anys es poden fer apropaments al codi escrit amb lletra majúscula per facilitar el traç i afavorir la producció escrita, i a partir del moment que els nens ja són alfabètics (és a dir, que ja escriuen totes les lletres de les paraules i frases, perquè les “senten “ i les reconeixen), poden iniciar l’escriptura amb un altre tipus de lletra (scrip o cursiva). Una i altra requerirà un entrenament per arribar a la correcció del traç, amb l’objectiu que el missatge escrit pugui ser llegit i entès per altres persones. Tot i així, els nens han d’estar avesats a llegir qualsevol tipus de lletra (de fet, la lletra manuscrita no és present en cap situació real de la nostra societat).
Us recomano el llibre Llegir i escriure per viure de la Montserrat Fons que planteja qüestions molt interessant des d’un punt de vista molt pràctic i funcional.
Alguns arguments favorables d’una i altra tipus de lletra (cliqueu aquí)
Sigui com sigui, el més important, tal com deia a l’inici, és tenir un bon enfocament metodològic sobre quan i com s’ensenya el codi escrit, saber perquè es fan les coses, tenir coherència pedagògica, i no fer les coses només perquè s’han fet sempre així”.
Montserrat Bertran