El dia 5 de febrer dins del projecte “Cinema en Curs” varem assistir a la projecció de L’Esquive a la Filmoteca de Catalunya.

“La pel·lícula mostra la vida dels joves d’un barri de la perifèria de París, i ho fa amb l’estil personal d’Abdellatif Kechiche, a qui li agrada filmar els seus actors amb una càmera molt viva que es mou al ritme de les emocions dels personatges.”

Què ens va transmetré? Què ens va fer viuré? Què…? Doncs aquí… una petita mostra:

La realitat a través de la pantalla és el que mostra l’Esquive d’Abdellatif Kechiche. Hi apareixen molts adolescents, però podríem considerar que n’hi ha quatre amb un cert paper protagonista. En Krimo es un noi diferent a la resta, amb una certa reputació, sensible, humil i que no coneix l’amor fins el dia que s’enamora de la Lydia, una noia que lluita pels seus interessos, que tot li ve, ella no ho busca i que té una personalitat molt marcada. La Frida és l’amiga histèrica i mandona de la Lydia i en Fathy és l’amic agressiu i masclista d’en Krimo. Moltes vegades les persones han d’interpretar un paper que no és el seu per poder aconseguir alguna cosa, encara que al final sempre es veu com és en realitat aquella persona; i es el que passa, entre d’altres, en l’escena en la que en Fathy pega i escridassa a la Frida: en Fathy vol que la Lydia contesti a en Krimo perquè aquest ho està passant malament i ho fa via la violència, però desprès veiem en l’escena de la camioneta que no és així, que és un bon noi.

Creiem que en Krimo és un noi especial per la manera com es comporta i com fa les coses. La seva situació familiar és complicada però tot hi això lluita per aconseguir la noia, que no és gens fàcil. S’agafa un repte, però desprès se’n dona comte que no és tan fàcil; la professora li posa molta pressió i ell veu una muntanya enlloc d’una pujada, però no es rendeix. Pensem que la Lydia no li dona resposta perquè té por de fer-li mal: han set amics tota la vida i ella se l’estima, però no tan com per sortir-hi. Llavors ella li dona llargues mentre troba la manera de no ferir-lo. Potser així guanya temps, però seria millor que li digués que no des d’un bon principi, perquè si realment son amics, la relació continuarà o hauria de continuar igual.

El final és obert. Quan va acabar la pel•lícula vam dir que no era un bon final. Però si t’hi pares a pensar, la vida és així, és així d’incerta, no se sap el que passarà, està plena d’incògnites i cadascú tria el camí que vol seguir i cap on vol anar a parar. Per tant vam arribar a la conclusió que era un final molt encertat i que no el canviaríem, perquè el que vol mostrar la pel•lícula és la realitat, no? Doncs així ho aconsegueix perfectament.

Julia Rodríguez, Bernat i Pol Vaqué