L’estany de Banyoles.
L’estany de Banyoles té una forma llargaruda, de 2 quilòmetres de llarg i 800 m. d’amplada; té uns 40 a 60 m. de profunditat en els llocs més fondos.
De l’estany, en surten 7 canals que donen lloc al riu Terri, un afluent del Ter.
Però, d’on li ve l’aigua?
No hi desemboca cap riu! Hi ha algunes hipòtesis:
– Del riu Ter, a través de la serralada Transversal.
– És un sobreeixidor dels llacs alpins italians.
– Dels rius Llierca i Borró, que perden la seva aigua per les esquerdes del terreny, al seu curs alt, al peu del Bassegoda i la Mare de Déu del Mont i formen corrents subterranis que van a parar a l’estany (comprobació amb colorants i animals fosforescents).
L’aigua de Banyoles també sap fer jocs de mans; el més espectacular és l’estany d’Espolla, a una altura superior a la superfície de l´aigua de l´estany de Banyoles, que apareix en certes ocasions, si l’aigua que baixa del riu Llierca és massa abundant; un estany que arriba a tenir 275 m. de llarg i 170 m. d’amplada; hi surt l’aigua per nombrosos brolladors que poden pujar fins a un pam sobre la superfície.
Com puja l´aigua?
Puja per conductes subterranis, gràcies al fet que el subsol és pedra travertina, molt foradada i per l’efecte dels vasos comunicants.
Així doncs, aquest estany d’Espolla que ara hi és, ara no hi és, actua com el sobreeixidor de l’estany de Banyoles. I si brolla massa aigua, l’estany d’Espolla vessa per una cascada al riu Fluvià.
EL DRAC
És clar que la sé, la llegenda del drac de l’Estany. Escolteu-la i esgarrifeu-vos. Sempre s’ha sentit explicar així:
“ Potser sí que s’exagera, però per a xarbotar l’Estany amb la cua, havia de ser una gran bestiassa. Ja em direu qui s’hi enfronta, amb una fera com aquella…
Perquè, de feréstec i golafre n’era tant, que pobre del que arreplegava. Ben segur que se’l menjava viu. Tots els dracs ho han fet sempre i el nostre, per dir-ho així, no quedava pas enrere.
Va fer estralls a dojo: vailets, donzelles, homes ferrenys o , si altra cosa no, velles xaruques. Tot era bona vianda per a ell. Els pobres banyolins malvivien amb la por al cos.
No feia gaire que Carlemany havia foragitat els sarraïns. Les hosts carolíngies, segons es conta, acampaven encara per aquests verals. Braus cavallers, d’escut, cuirassa, casc i espada, genets arriscats, van proposar-se combatre i vèncer l’animalàs. Van sortir-ne malparats. Algun historiador arriba a suposar que, fins i tot i ja és dir, el mateix Emperador,- Carlemany, el de la Barba Florida- fracassà també, en l’intent i no hi valien llances, coltells, dards ni espases contra aquelles escates duríssimes i repel•lents. Mentrestant, el Drac maleït empudegava l’aigua, delmava la migrada població, destrossava camps i vinyes i cada dia gosava apropar-se més a la Vila.
Mn. Cinto en descriu èpicament la feresa, lletjor i gosadia:
“Era feréstec, monstruós, deforme,
ab son verí l’Estany enterbolia,
i de sa cua ab lo remàs enorme
a la Vila ses ones rebotia”.
Al monestir de Sant Esteve, que feia poc havien fundat els benedictins, arribats amb les tropes imperials, hi havia un monjo – un sant baró- anomenat Mer. El poble, atribolat, li demanà parer i ajuda. El bon home, per tota resposta, s’adreçà a “La Draga”, paratge llavors pantanós, de l’Estany. Enmig de tolls pestilents i aiguamolls fangosos, aquell bord de l’Infern hi tenia el seu cau, un clot insondable i pudent: “el Clot del Drac”…
Sant Mer, implorant al Senyor, s’enfangà fins als genolls, mentre avançava entre cenissos i joncars. El monstre sortí furibund de la cavorca…Llançà un bruel horríson i fità amb ràbia el fill de Sant Benet. El sant baró no duia altra arma que l’estola, penjada senzillament al col. Deixà que la víbria se li apropés, fins a embolcallar-lo amb les seves alenades immundes. Mer, confiant en Déu, li llançà serenament l’ornament sagrat al damunt.
El Drac – qui ho havia de dir- s’amansí com un anyelli seguí al monjo fins a la “plaça vella” ( la que avui en diem del “Teatre”, que llavors era ben nova encara…).
Hi acudí tot el poble. La campana del monestir, tocava- ella sola, sense campanar- a sometent…Pagesos, artesans, monjos i llecs, dones de sa casa i minada enjogassada, gent de tota mena i condició van fer-hi cap. Forques, fangues, relles, ganivets, estassabarders, podalls i aixats, aigua bullenta…Tot serví per a alliberar per sempre Banyoles de la tirania infernal del Drac de l’Estany.
– Us ho he contat, tal com m’ho contaven a mi fa un ramat d’anys a la vora del foc.
El Drac, mala bèstia, és mort i ben mort. Però encara es troben cagadubtes que no estan del tot convençuts…Van errats. Confonen el Drac amb la llegenda que, aquesta no, no morirà mai.
