Les Estunes
És un paratge natural, ric en pedra travertina (una pedra sedimentària i lacustre) i boscos de roures i alzines. El travetí s’originà fa 250.000 anys, quan les aigües de l’estany de Banyoles arribaven fins aquí; es va formar per la precipitació de sals carbonatades que estaven dissoltes a les aigües de l’estany i que, amb el pas dels anys, van donar lloc a acumulacions rocoses, formant plaques molt amples. Aquestes plaques però, ara estan plenes d’esquerdes i balmes, causades per diversos moviments sísmics que van fragmentar les roques.
La llegenda diu que allà hi viuen les goges o dones d’ aigua.
Les goges de les Tunes
El Corralot és un mas molt antic, emplaçat no gaire lluny de l’Estany, a la banda de ponent i al bell peu de la muntanya de Sant Patllari. Al seu costat, una rourada llargament centenària ombreja un massís de roca calcària que potser terratrèmols remotíssims va aixecar i rompre espectacularment… En donen fe unes balmes fondes i penombroses propícies al misteri.
És un paratge gratíssim, ombriu i pintoresc que, talment com un fastuós decorat d’òpera, emmarca la més fina de les llegendes de l’Estany: la de les Goges, altrament dites també Aloges.
Són, segons es té per cert, donzelles etèries, esveltes, formosíssimes…i incorpòries.
Les àvies de l’antigor, mig a tall de rondalla, adverteixen així l’eixam de néts que les àvies de llavors solien tenir: “No us hi acostéssiu pas a les balmes de les Tunes. I vosaltres, jovent, encara menys…Mai més se n’ha sentit ni cantar gall ni gallina d’aquells xicots que, massa tafaners, van furetejar per les esquerdes o es van aventurar pels corredors…Deurien quedar presoners de les malles que no es veuen…Les nuen una a una – quan una altra cosa no tenen a fer – les mateixes Goges.
Ben cert que us donaria goig veure-les en plena festa o quan filen o teixeixen graciosament; però no ho podríeu pas contar. Acontenteu-vos amb les resplendors fugisseres que les heures, els gallerancs i els arítjols deixen entreveure. I amb les cantúries esbojarrades que, mig somortes, arriben a sentir-se a través del rocam esberlat.
Si tant us fibla el desig, espieu-les quan filen vora l’Estany. O quan ballen i juguen pel damunt de l’aigua. Segons he sentit dir; perquè jo no ho sóc pas vist mai…i Déu me’n reguardi”.
Devia tenir raó l’àvia del Corralot, tota vegada que en altres contrades on, també les tenen per gentils veïnes, en diuen “dones d’aigua”, de les Goges. Cert o no cert, el cas és que segueix contant-se que quan el gall del mas anuncia la mitjanit, surten amatents de les seves tutes de meravella i camps i boscos a través, salten i corren cavalcant el serení, fins a l’Estany. Mil danses llavors es fan i es desfan sobre el mirall líquid, sense que els peus impalpables que hi llisquen l’enterboleixin per un sol instant.
I el ballet al•lucinant, que comptats mortals juren haver contemplat, va brodant sobre l’aigua i fins a l’albada, amb llaços i espirals d’arabesc, el tapís d’una llegenda que – per lògica i per dissort – no és ni serà mai veritat. Tanmateix, guardem-nos – joves i vells- de tafanejar pels forats i esvorancs de les baumes encantades. Qui sap si no tornaríem, mai més de tots els maimessos, a aquest nostre món…(Ara, però, no em feu dir si hi sortiríem perdent o guanyant).