La Garrotxa
La seva capital és Olot.
Límits: La Garrotxa està delimitada pels accidents del relleu que l’emmarquen.
Al nord, limita amb el Pirineu i el Pre-Pirineu: Bassegoda, Comanegra i la Mare de Déu del Mont.
A l’est, limita amb les comarques de l’Alt Empordà, Pla de l’Estany i Gironès.
A l’oest, amb el Puigsacalm, Cabrera i les comarques del Ripollès i Osona.
Al sud, amb la Selva.
Parts. La Garrotxa es divideix en tres parts:
-Alta Garrotxa. Situada al nord del riu Fluvià. El relleu és escarpat. Predomina la roca calcària.L’única riquesa de l’Alta Garrotxa és la ramaderia. Hi ha molt pocs habitants.
-Plana o Baixa Garrotxa. És on es troba Olot.
-Les muntanyes de la Serralada Transversal: Sant Julià, el Corb, Finestres, Rocacorba, Puigsacalm i Cabrera.
Olot: capital de la Garrotxa.
La seva importància es deu a ser el punt de creuament obligat dels camins a Vic i Barcelona, Figueres i l’Empordà, San Joan de les Abadesses, Ripoll, Camprodon i França. Pel fet de ser un punt de creuament ,té un mercat important.
Sobre aquestes planes s’hi ha desenvolupat una agricultura rica: cereals i farratges.Es cria bestiar gran. Indústria càrnica i de la llana (barretines, cintes, faixes…).
Al voltant d´Olot abunden les fonts: la font Moixina, la Déu, Sant Roc…;la qualitat de les seves aigües va possibilitar l’aparició de la indústria d’estampats al segle XVIII , la qual tenia el suport d´una escola de dibuix que ensenyava les tècniques de l’estampat; la bellesa dels colors obtinguts fou de renom. L’escola de dibuix va atreure pintors famosos com Cases, Rusinyol…La font Moixina i els seus entorns van ser sovint tema de pintura de Joaquim Vayreda. De les assignatures de l’escola de dibuix sorgeix l’activitat artesana de sants de guix; al voltant del 1955 es feien cada dia al voltant d’un millar.
A Olot es concentra més de la meitat de la població de la comarca; pocs nuclis superen els 1000 habitants ( Besalú, Castellfollit de la Roca, Sant Joan de les Fonts, Santa Pau).
Plànol d’Olot
El clima i la vegetació.
El clima és mediterrani i de muntanya humida, força plujós.
A la banda de ponent, la barrera del Puigsacalm atura els vents que venen de la Mediterrània carregats d´humitat; aquets vents reboten contra el Puigsacalm i més enllà d’Olot,es troben una altra barrera, la del Croscat i el Santa Margarida; llavors deixen caure la humitat en forma de pluja. Aquest fenòmen, combinat amb els sòls volcànics que retenen la humitat, permet una vegetació de llocs humits, més pròpia de l’Europa central.
A l’obaga del Puigsacalm, a la serra de Corb, de Finestres i de Collsacabra, hi trobem roures, faigs, verns, freixes i oms. A l’Alta Garrotxa, com que el terreny reté poca aigua, ja que és calcari, hi creixen alzinars. També, on el clima ho permet (una vall, una zona protegida…) hi trobem vegetació mediterrània: pollancres, pi roig, acàcies, avellaners, castanyers, ginebrers, sauquers…Però, sens dubte, el tipus de bosc que ha donat més nom a Olot és la fageda. Encara que la majoria de rouredes han desaparegut, l´arbre olotí per excelència és el roure pènol; podem trobar exemplars de més de 250 anys d’antiguitat i 25 metres d´alçada.
La regió volcànica
S’estén per la vall alta del riu Fluvià ( Pla d’Olot i les valls de Ridaura i Bianya) fins a Castellfollit. Conté uns 38 cons volcànics de tipus estrombolià; també trobem més de 20 colades basàltiques.
Els principals volcans són:
-El Croscat: és el gegant de la regió. Té una alçada de 185 m. i 800 m. de diàmetre a la base.
-Sta. Margarida: té 500 m. de diàmetre a la base, amb un cràter de 70 m. de profunditat.
-Montsacopa: té una base de 300 m.i un cràter de 20 m. de profunditat.
Les erupcions d’aquests volcans no foren simultànies. La darrera erupció del Croscat fou fa 11.500 anys. Encara al segle XVIII existien “ fumeroles”. Encara avui hi ha vestigis: aigües calentes i bufadors (esquerdes per on surt aire calent) al mas Ventós.
L’equilibri de boscos, pastures i conreus s’alterà greument a partir dels anys 50 degut al creixement urbà i industrial.Un factor especialment greu va ser l’explotació minera de les grederes, sobretot del Croscat. Aquest material es feia servir per a la fabricació de ciment i altres materials de construcció ja que no pesa i és molt resistent.Va resultar una veritable amenaça pel Croscat i el Sta. Margarida. Per fi, el 3 de març de 1982, el Parlament de Catalunya aprovà la llei de protecció de la zona volcànica de la Garrotxa.
El Fluvià.
Neix a la serra de Collsacabra, justament al peu del Puigsacalm, de la unió de petits torrents. S’esmuny suaument per la plana d’en Bas i pel pla de les Preses ; així va seguint fins que el seu corrent adquireix més empenta, en reduir-se el llit del riu al trobar els boscos de lava del Bosc de Tosca. Des d’allà fins a la sortida d’Olot, el corrent és més ràpid malgrat d’ésser aturat de tant en tant per petites preses fabrils. En la secció següent, des de San Joan de les Fonts fins a Castellfollit de la Roca, les seves aigües s’aprofiten més que mai per la indústria. Desemboca al golf de Roses, a l’altura de San Pere Pescador.
Afluents de la dreta: Ser i Turonell.
Afluents de l´esquerra: Llierca, Borró i riera de Bianya.
L’afluent més important és el Llierca. Té una bona conca de recepció de la qual una bona part no va a parar al riu sinó que es filtra a través de les roques calcàries i reapareix, ja no formant part del riu, sinó com a principal font de l´estany de Banyoles.