La fageda d’en Jordà.
Les fagedes, d’un verd frescal, són boscatges d’ombra fina; a la tardor, el fullatge, abans
de caure, s’encén amb un color d´aram.
La fageda precisa aigua abundant, humitat constant a la terra i a l’atmosfera. La fageda és un bosc propi del centre d’Europa on hi ha sòls humits i temperatures no massa elevades. A Catalunya,a causa de la temperatura, només pot créixer a alçades superiors als
1.000 metres: Monseny i Camprodon. Si a la Garrotxa es dóna a poc més de 500 metres,
es degut al sòl volcànic i a la paret del Puigsacalm que atura els vents carregats d’ humitat de la Mediterrània, ocasionant pluges freqüents.
La fulla gran, translúcida, del faig, expulsa pels estomes vapor d´aigua que anteriorment ha absorbit del terra a través de les seves arrels.
El faig és un arbre alt (20 ó 25 m.), sol viure uns 300 anys, no floreix fins als 60 anys i deixa de fer-ho als 150; les seves arrels, per abastar una gran superfície, no s’enfonsen a la terra,sinó que s’estenen horitzontalment; per això els arbres no estan junts. A més, les branques estan molt separades les unes de les altres i alternen la seva col.locació amb la
finalitat d´aconseguir una bona evapotranspiració. D’aquesta manera,gairebé no queda humitat pels arbustos i és per això que a les fagedes no hi ha sotabosc o n’hi ha de molt poc.
Són boscos de fades,d’aparicions etèrees nascudes de la transformació poètica de la humitat-boira en dones d’aigua (les goges).
La poesia d’en Maragall “…un verd com d’aigua endins, profund i clar…” respon a aquest ambient humit, de sol tamisat per la col.locació de les branques, que recorda un suau fons marí. La molsa que cobreix la tosca i les bombolles o bufats de lava li proporcionen aquest encant de fons marí, verd i transparent on es possible sentir “….el silenci d’aquell lloc pregon…”
Al temps del poeta, la fageda d’en Jordà arribava quasi a Olot. No es va protegir gairebé; el seu gran enemic va ser la indústria de la fusta.
