COLONIA D’AL-KANIS per M. JESUS CARRILLO
A finals del segle XIX I principis del segle XX hi va haver la reconversió industrial a Catalunya. Al riu Llobregat s’hi van crear moltes colònies d’indústries tèxtils.A la sèquia o canal de Pinyana , i en pocs quilòmetres de distància, (16 km) es varen formar quatre fàbriques : dos a Alfarràs, una a Alguaire i l’altra a Rosselló.
La sèquia de Pinyana a l’arribar a l’anomenat “àngol”, terme de Vilanova del Segrià, és bifurca en dos canals. D’aquestes dues sèquies, una va en direcció a Rosselló i l’altra passa per Al-Kanís. Aquesta última abans d’arribar a la fàbrica es divideix en tres ramals. L’aigua del canal principal que arribava a la fàbrica, abans d’entrar a l’edifici, li calia que passés per unes comportes enreixades. Controlaven l’aigua que arribava a la turbina i així generar energia elèctrica que feia funcionar la fàbrica. El canal seguia soterrat fins el final de la finca, on allí es tornaven a trobar els tres ramals. Els dos ramals secundaris eren el cabal de l’aigua sobrera i que s’anomenava “sobreeixidor,” l’indret que feia aquesta funció.Els tres ramals es trobaven en una plaça anomenada “ les tres sèquies “, davant per davant del portal, que era l’entrada principal a les dependències de la fàbrica.
Als anys 20, la Indústria Tèxtil gaudia del seu millor moment. Les colònies tèxtils del canal de Pinyana treballaven de valent, la d’ Al-Kanís també va fruir d’aquella empenta expansiva fins la seva desaparició. La fàbrica d’Al-Kanís havia estat edificada, com totes les altres, aprofitant desnivells de terreny per instal·lar-hi diferents factories que podien ser serradores, papereres, etc. Al-Kanís era el nucli primitiu de civilització sarraïna que desaparegué i fou Rosselló, el poble medieval que guanyà puixança. A principis del segle passat s’hi instal·la a Al-Kanís, una fàbrica de fil. Funcionava com una gran família, on el pare, la mare i quan els fills es feien grans, tots hi tenien feina.
Als anys vint, els propietaris de la fàbrica eren els Mundos, vivien a la Colònia, en una gran casal, anomenat: “casa dels amos”.Els Mundos van vendre la fàbrica i tot el que comportava, als Marcets. El propietari era un industrial de Terrassa que ja disposava d’una fàbrica a Villareal. Aleshores per administrar aquesta Colònia vingueren els dos fills petits del Sr. Marcet. A la Colònia hi havia un col·legi per els fills dels treballadors. També hi havia la casa de les dones. Aquesta era per a les treballadores de fora del poble, en baixaven d’Alguaire i s’estaven tota la setmana a la fàbrica. També hi havia una petita església.
Els meus padrins, de part de mare, eren de Rosselló, situat a un quilòmetre, com tenien tres fills, van decidir anar a viure a la Colònia. Els van donar una casa, com el meu padrí era pagès, va ser l’hortolà dels amos. Cultivava per a la casa Barcelona i també per als que vivien aquí. A cada família de la colònia, els amos els donaven, millor dit els deixaven, una petita parcel·la perquè poguessin cultivar les seves verdures.Als anys vint i escaig arribaren la família del meu pare i s’instal·laren de portalers a la fàbrica. El meu pare es va casar amb una noia de la Colònia. Els donaren una casa, el número sis de les casetes, allí vaig néixer jo. Els padrins de part del meu pare, se n’anaren amb una filla a viure a Manresa. Jo devia de tenir tres anys i recordo com el mes pares i els pares de ma mare, van decidir anar-se’n a viure tots junts, al portal. El padrí era el pagès, la padrina la portera, el meu pare el paleta i la meva mare treballadora dels aspis.
Al portal jo vaig passar la meva infantesa. En tinc molt bon record. Anaves al col·legi de la Colònia i a la sortida podies jugar fins que es feia fosc. El padrí era el “coco” de la canalla. L’hort dels amos, el teníem al davant de casa i al costat hi havia l’església. Havia de vigilar les criatures per tal no s’emportessin la fruita i li xafessin les hortalisses.
Al bon temps es feia molt la vida al carrer, per la nit se sortia a prendre la fresca, les dones, la majoria, quan havien de donar els menjar als petits, ho feien al carrer. El meu padrí sempre anava amb una mangala i la pipa a la boca, tenia molt bon aspecte, per a mi el millor. Quan veia alguna dona donant de menjar a la criatura, preguntava: “Ja menja ? Si no s’ho acaba tot,… crida’m !”Les mares, quan els nens no els volien menjar, els hi deien:”Si no menges cridaré al Joan dela Sila”.Tota la canalla quan el veien, els hi feia molta por o respecte. Jo m’aprofitava de tot això. Quan jugàvem al carrer amb altres nens i tenia alguna problema o no em deixaven jugar, els deia: “ Ho diré al meu padrí “ i així em deixaven. Nosaltres teníem un petit trosset al camí de l’Horta on hi havia des de la fruita més primerenca, cireres, ametllons, fins a les nespres que venien a la tardor. Quan el meu padrí venia del tros, s’omplia les butxaques de les fruites que hi havia. Els nens i les nenes en veure’l passar, començaven a cridar: “ Joan Joan!!” . Ell seguia caminant. Quan arribava al pont de la Narcisa , s’aturava i els hi donava la fruita que portava. Aleshores aixecava la mangala i cridant els hi deia:” Com us vega pel meu tros, faré un gran clot i us hi enterraré vius a tots. “. Tos es posaven a córrer, fins a la propera.
Quan jo tenia quatre anys, un dia la padrina m’estava pentinant al carrer ( ho tinc ben gravat a la memòria) va passar una dona i va dir: “ Marieta, ha esclatat la guerra” Era el 18 de juliol del 36.La padrina va contestar :”La nit passada vaig veure una pluja d’estels “ Tot el que van dir, a mi em va impactar moltíssim i pensava : és que els estel podien fer una guerra al món?, O tal vegada, el món podia espantar els estels?. Ja de gran quan es parla de la pluja d’estels de Sant Llorenç, sempre recordo aquesta vivència. Al declarar-se la guerra a Rosselló, aquest era en zona republicana. Varen marxar molts homes a la guerra. El meu pare era de la quinta del 24. Els republicans no l’havien reclamat, i quan més tard, van entrar els nacionals, constava que ja havia estat cridat. Això vol dir , que a Rosselló, els de la quinta del 24 no van anar a la guerra. Just abans de l’entrada dels nacionals a les acaballes de la guerra, en aquesta zona hi va haver molta desbandada de soldats republicans. Anaven en petits grups i sovint a camp a través. Tots tiraven cap al camí de Vilanova del Segrià , buscant el riu, a l’est, camí de fugida a l’exili segur. Casa nostra era el portal, aquesta era l’última casa de la Colònia i s’hi aturaven molts fugitius, ens demanaven si teníem alguna cosa per menjar. Sempre trobaren un plat calent o alguna cosa per menjar que teníem a casa.
Recordo un dia que passaven tres o quatre soldats portant un corder, d’algun lloc l’haurien tret. Ens van demanar si el podien matar a casa nostra, així podrien fer foc sense cridar l’atenció , ens el partiríem. Ens van deixar la pell, que el meu pare va fer curtir i que jo vaig tenir sempre sobre el meu llit.
A l’arribada dels nacionals a la Colònia , van requisar la casa dels amos i allí establiren el quarter general. Hi havia un destacament de soldats amb molt moros. Sempre hi havia guàrdia a la casa dels amos i al portal. Els soldats a la casa dels amos sempre tenien d’estar en posició de ferms, al portal, excepte si veien que venia o marxava algú, s’asseien. La padrina quan venia de l’hort amb el seu cabàs, sempre el portava ple de fruita que feia les delícies dels soldats. Un dia va venir un soldat que la padrina mai havia vist. I li preguntà :
”Tu no has vingut mai per aquí, que ets nou?”-“No”. Li contestà. –“És que per fer guàrdia aquí, ho fan per sorteig, i a mi mai m’havia tocat.”
-“Però tu no estàs pas bé”- Li va preguntar la padrina.
-“Ja ho se, tinc un mal, el mateix que ha acabat amb la vida de dos germans meus, ara em tocarà a mi.”
-“Tu no et moriràs” li contestà la padrina.
La padrina el va veure molt groc, es veu tenia, el que abans en deien, “la fel sobreeixida”.
Al poble, la Francisqueta de cal Romero, feia medicament que curava aquesta malaltia. La padrina li va dir:
“-Tu no mengis res del ranxo, cada dia baixa a menjar a casa, jo te’l faré el menjar. Prendràs sempre verdura amb un medicament que jo et donaré. No mengis res més”. Es va curar, el noi era de les illes Canàries. Els seus pares assabentats del fet no sabien com agrair-nos la millora del seu fill, de manera que ens enviaven des de les illes, tabac, embotits i gofio. Era temps de postguerra i els paquets ens arribaven, trencats però, només amb el gofio. Vam assabentar-los del desengany dels presents i vam insistir que no enviessin res, doncs no arribava. Durant molt anys vam tenir contacte per correspondència .
Una altra anècdota digna de ser explicada de la padrina. Al quarter general hi havia el general Marzo, qui feia de xofer era un nebot seu. A casa la mama, feia el menjar pels assistents dels oficials, aquests cada dia dinaven a casa. Un dia van arribar un parell de cotxes portats per moros, a l’arribar al portal, el xofer pregunta a la padrina on era el quarter general. Com aquesta contestà en català i ell no ho entenia, li va dir al senyor que portava al darrere, que l’escoltés ell. La padrina va atansar-se a la finestra del darrere i al veure l’ocupant li va dir:
-“Vostè ja ha vingut aquí, ja sap on és el quarter general.”
-“No, no-“ li contestà aquell senyor.
-Tal vegada, però vostè ja sap on és.”
La padrina li explicà on era el quarter.
Resulta que els assistents que cada dia venien a dinar, sempre portaven una foto del general Franco i la deixaven sobre el bufet del menjador. La padrina en veure’l va dir:
-“Aquest home ha vingut avui aquí! És clar que el tenia vist, per això li deia que ja sabia on era el quarter general.”
Els assistents s’espantaren , i ens van demanar que no ho diguéssim , havia vingut d’amagat i no ho podia saber ningú. A casa es va callar.Aquesta és la meva història de la Colònia .
Als deu anys vaig anar al col.·legi a Lleida, només pujava per la vacances. Així fins els 21 anys, aleshores vaig treballar ala fàbrica d’administrativa dos més d’ajudant de direcció. Va ser aquesta una època molt interessant, puix tenia contacte directe amb els treballadors, vaig aprendre molt,m doncs cada persona és diferent.
El 1958 em vaig casar i vam anar a viure a Barcelona.
En jubilar-nos, hem retornat a les nostres arrels.
Ens hem tornat a trobar amb les persones de la nostra infància. Reconeixem que la bellesa amb b alta s’ha tornat la vellesa a v baixa. MARIA JESUS CARRILLO.
