LA GENT DE LA COLÒNIA 

Per començar  demano que els que llegeixen  aquestes línies, siguin benèvols, perquè  amb l’escriure, no és que hi tingui massa pràctica.  Però amb les persones que  m’ho han demanat,  no puc dir que no.  Es tracta d’escriure   en referència a la nostra estimada  Colònia,  per tal de fer  un llibre. En aquest, han d’aparèixer  memòries, anècdotes  i  vivències,  i és clar, no m’hi puc negar, he d’aportar el meu granet de sorra.  Aquestes persones  que m’ho han demanat, són els fills  d’un dels homes, que a més d’amic,  ha estat una de les persones  que més he admirat en la meva vida. No vull enumerar les seves virtuts, sé que  em quedaria curt,  però  d’una  ho faré :  la seva generositat.  El Miquelet  era l’encarregat, a la fàbrica,   de la secció dels Àspis.  Però la seva gran passió era la terra, la pagesia.  Tenia un trosset darrere les Cases Noves  i allí  hi passava totes les hores lliures. Diumenges  i festes, amb la seva dona,
la Remei,  hi passaven moltes  estones. Tenia molts  arbres fruiters,  un dels quals era un vell albercoquer,  que tot i  vell, feia una albercocs  molt grossos. Els anys  que  la collita era plena,  en portaven a les cases veïnes. Un dia va atrapar  unes nenes  de 9 i 11anys  que li prenien les nespres  i no les va renyar, al contrari, amb un to de veu  afectuós  els hi va dir :- No  en  mengeu  d’aquestes nespres  que  estan  verdes  i  per si fos poc, estan   ensulfatades.  Veniu d’aquí un parell o tres setmanes que ja seran madures, veniu i us en donaré. Les nenes  van passar pel meu costat i  ho  comentaven  emocionades. Jo que coneixia  molt bé al  Miquelet de cal Rall, no ho vaig trobar res  d’estrany.   J. TORRENT