ROSARIO  CALVERA PALLAS 

  La meva vivència    a la Colònia  comença a l’any 1949  quan vaig fer 14 anys.  La meva infantesa  i començament  d’adolescència, la vaig fer entre el poble de Rosselló  i Almenar, el poble del meu pare. La meva mare, viuda de guerra, amb dos fills, el meu germà Miquel i jo.

Recordo  l’any que vaig complir  els catorze anys, aquell any, el dia de Reis, em van portar un paraigua  i unes botes de goma, i es que la meva mare  ja m’havia demanat feina a la fàbrica.En aquell temps, els dels poble, a treballar a la fàbrica, s’hi anava a peu , tant si plovia com si fes calor. A l’estiu ens posàvem uns barrets de palla  pel sol. Recordo a les meves amigues  : Generosa, Pepita  i Lourdes. En aquell temps hi havia molta feina i faltava gent per a treballar a la fàbrica: va ser llavors quan va venir molta gent d’Andalusia perquè els donaven  feina i casa. Va ser llavors quan la meva mare, que feia molts anys que hi treballava, li va demanar al  Director, que era  el sr. Guasch, si ens podia donar una casa, encara  que el meu germà, tres anys més jove que jo, ja comptàvem  com  a tres treballadors joves; i ens va donar la casa.

Així va ser com vam anar a  viure a la Colònia.  Cal dir el  greu que em sabia. Al poble hi deixava amics i amigues  d’infantesa.  Jo havia anat algunes vegades ala Colònia.  Recordo que per Sant Joan, que era el sant  de l’amo de la fàbrica,  s’hi feia una festa molt gran, els treballadors  s’hi passaven tot el dia, i a la tarda ens deixaven entrar  als fills  dels treballadors, perquè  al portal hi havia  porters, recordo la Marieta del portal que  sempre feia ganxet. El dia de la festa  dinàvem al mig de l’arbreda  de plataners que arribaven, fent un passeig,  fins a la fàbrica.  A la tarda es feien  jocs al canal i  ball al  “fronton”. Recordo el jardí  dels amos, amb tota mena de flors, amb un passeig de til·lers   que anava fins la capella , aquells  parrals de raïm  fent arcades  i allò em va enamorar i a les nits  resava  perquè el pis  ens el donessin  dins on hi havia la fàbrica i tot allò que m’agradava tant.

Déu em va escoltar i així va ser com  vam anar a viure ala Colònia. El pis  estava en un edifici  molt alt, al que li dèiem “ el castell”. Hi havia cinc pisos  i un replà i el de dalt de tot, eren les golfes. Els veïns molt estimats els recordo  amb enyorança i molt de “carinyo “,fins i tot  amb llàgrimes als ulls, perquè  molts  d’ells  ja ens han deixat : ells eren   els del Joan de l’Araga, els dels manyà amb els seus  tres fills amics  meus, el Sisco  del “ Chato” amb els seus quatre fills  i el Josep Mingot. Més que  veïns  érem  com  una família, anàvem  d’una casa a l’altra per qualsevol  cosa .

He de dir  que hi vaig viure  22 anys  i tinc tants records  que em venen  al pensament. Com podria oblidar  si en aquells anys de la meva vida,(com dius tu Joan) només  eren de melmelada  dolça.  Recordo que el  safareig del  veïnat  i al damunt del sobreeixidor  del salt d’aigua  on ens banyàvem tot l’estiu.

Recordo que els altres veïns  que vivien  a les cases  on hi havia un frontó, les  escoles i unes dutxes.  Ells eren els del Boira amb tres filles , una d’elles amiga meva , els del Ramiro del Badio amb dues filles  i l’Agustí  Mingot  amb dos fills. Recordo  les nits  a la fresca, on ens reuníem tots  davall d’un arbre  molt gran.Recordo el Ventura del Xaval, que feia de sereno  i de tant en tant donant algun tomb, s’asseia  amb nosaltres.  Jo m’esperava perquè ens feia riure  tant amb les  seves cantarelles.El fet meu  més important  de tots a la Colònia, va ser el meu casament amb el Benito, ens va casar mossèn Murillo  a la capella. Vam viure  junt amb la meva  mare  i el  meu germà.  Hi vam viure dotze anys fins que  vam tornar a viure a Rosselló, on vam comprar una casa , la mateixa que vivim ara.  Amb els anys  et dones compte que la vida dóna  moltes voltes, que unes coses comencen mentre unes   altres  s’acaben.

 El Benito va seguir treballant a la fàbrica, entre tots, trenta anys. Cinc treballant de nit,  18 d’hortolà,  i   7 de vigilant jurat. Així  és que el nostre únic fill,  el Sergi, també va  gaudir de
la Colònia : quan el seu pare  anava a fer de vigilant, tots els dissabtes  i festius, l’acompanyàvem  junt amb el seu gos  de companyia, que era un pastor  alemany  al que estimàvem molt. El Sergi  s’hi va passar molt bones estones  fins i tot  algun dia  s’hi quedava dormir  en unes butaques  que hi havia al vestíbul i que el seu pare  li arreglava molt bé