Dies de ventolades. Setmana Santa  s’esmuny  en els dies,  amb l’empenta del vent  sembla que marxa més de pressa.  La Colònia segueix  amb la seva dèria de  mantenir-se tot i les  trompades que dóna  la mateixa vida. És veritat que  la canalla  ha trencat  els pocs vidres  que quedaven a l’església  i per altra part, l’Ajuntament vol mantenir  la casa del director i ha  iniciat unes obres que  hauran de ser profitoses. La Colònia segueix  amb els desig   de deixar una petjada  que tingui marca. 

El carrer Cuartel  era una filera de cases arrenglerades.Cal Parés,Galan,  Cal Rall, Tragó. Corbins,  cal Sila, Maria i Juanito, cal Canari, Luque, cal Jordi, cal  Peron, el  cuartel, abans  la casa on vivia l’Oriol, … nom de  famílies que recordo amb afecte i  de cadascuna,   una traça de personalitat i història. Gent gran i jove,  petits i marrecs  encabits  en una isocefàlia  que feia  brollar  proximitat i confiança. El carrer Cuartel  era  una vehicle  en el temps,  acompanyat  de plataners  dirigit al nord,  abocat   a la sèquia que baixava  amb força. El carrer Cuartel portava   a  l’escola en una  cul de sac  generós, a la Fonteta  i per damunt d’un pontet de fantasia, comunicava  la Fàbrica  i el Frontó en  un paseig circular d’arbres i  parets. El carrer Cuartel  era important. Era l’avinguda  que veia pondre’s  el sol, de cara a cal Rometa, lluïa el blanc de les cases  amb el  verd dels oms  i dels plataners.

Al carrer Cuartel  les portes  no es tancaven,  com  les mans, que eren obertes  dia i nit,  i calia  només el bon temps, per  sortir  encara més enllà  de les estrelles. Era aleshores, que  feien cine al carrer,  crema  o  simplement ens menjàvem  les sopes   a l’acera  i corriem  sense saber que hi havia  moments difícils. Quan sonava la sirena els grans  recordaven potser les penes, però  ens estimaven  tant, que el seu desig  era oblidar  angunies.