COLONIA   D’AL-KANIS     per  M. JESUS CARRILLO

A finals del segle XIX I  principis del segle XX  hi va haver  la reconversió industrial a Catalunya.  Al riu Llobregat   s’hi van crear     moltes colònies  d’indústries  tèxtils.A la sèquia  o canal de Pinyana , i en pocs  quilòmetres de distància, (16 km) es varen formar quatre fàbriques  :   dos a Alfarràs,  una a Alguaire  i l’altra a Rosselló.

La sèquia de  Pinyana a l’arribar a l’anomenat “àngol”, terme de Vilanova del Segrià,  és bifurca en dos canals. D’aquestes  dues sèquies,   una va en direcció a Rosselló i l’altra  passa per Al-Kanís. Aquesta última  abans d’arribar a la fàbrica  es divideix en tres ramals. L’aigua  del  canal principal  que arribava a la  fàbrica,  abans d’entrar a l’edifici, li   calia que passés per   unes comportes  enreixades. Controlaven  l’aigua que  arribava a la turbina  i   així generar  energia elèctrica  que feia funcionar la fàbrica.   El canal seguia soterrat fins el final de la finca,  on allí es tornaven a trobar els tres ramals.  Els dos ramals  secundaris eren  el cabal de l’aigua sobrera i que   s’anomenava “sobreeixidor,” l’indret que feia aquesta funció.Els tres ramals  es trobaven  en una plaça  anomenada  “  les tres sèquies “, davant per davant  del portal, que era  l’entrada principal a les dependències de la fàbrica.

Als anys 20, la Indústria  Tèxtil  gaudia del seu millor moment. Les  colònies  tèxtils  del canal de Pinyana  treballaven de valent,  la d’ Al-Kanís   també  va fruir  d’aquella empenta   expansiva fins la seva desaparició. La fàbrica d’Al-Kanís  havia estat  edificada, com totes les altres,  aprofitant   desnivells  de terreny  per instal·lar-hi   diferents  factories  que podien ser  serradores, papereres, etc. Al-Kanís  era el  nucli  primitiu   de civilització sarraïna  que desaparegué  i fou Rosselló,  el poble medieval  que guanyà  puixança. A principis del segle passat s’hi instal·la  a Al-Kanís, una fàbrica de fil. Funcionava com una gran família,  on el pare, la mare  i quan els fills es feien grans, tots hi tenien feina.

Als anys vint, els propietaris de la fàbrica eren els Mundos, vivien a la  Colònia,  en una gran casal, anomenat: “casa dels amos”.Els Mundos van vendre la  fàbrica i tot el que comportava, als Marcets. El propietari  era un industrial de Terrassa  que ja disposava  d’una fàbrica a  Villareal. Aleshores per administrar  aquesta Colònia  vingueren els dos  fills petits del  Sr. Marcet. A la Colònia hi havia  un col·legi per  els fills dels treballadors. També hi havia la casa de  les dones.  Aquesta  era  per a les treballadores  de fora del poble,  en baixaven d’Alguaire  i s’estaven tota la setmana  a la fàbrica. També  hi havia una petita església.

Els meus padrins, de part de  mare,  eren de Rosselló,  situat a un quilòmetre,  com tenien tres fills,  van decidir anar a viure a la Colònia. Els van donar una casa, com el meu padrí era pagès,  va ser l’hortolà dels amos. Cultivava  per  a la casa Barcelona  i també per  als que vivien aquí. A cada  família de la colònia, els amos  els donaven, millor dit els deixaven,  una petita parcel·la  perquè   poguessin  cultivar les seves  verdures.Als anys vint i escaig  arribaren  la família del meu pare  i s’instal·laren de portalers  a la fàbrica. El meu pare es va casar amb una noia de la Colònia.  Els donaren  una casa, el número  sis  de les casetes, allí vaig néixer jo.  Els padrins de part  del meu pare, se n’anaren  amb una filla a viure a Manresa. Jo devia de tenir  tres anys i recordo  com el mes pares  i els pares de ma mare, van decidir anar-se’n a viure tots junts, al portal.  El padrí era el pagès, la padrina la portera,  el meu pare el paleta i la meva mare treballadora dels aspis.

Al portal jo vaig passar la meva infantesa.  En tinc   molt bon record.  Anaves al col·legi  de la Colònia i a la sortida podies jugar fins que es feia fosc. El padrí era el “coco” de la canalla. L’hort dels amos,  el teníem al davant de casa   i al costat hi havia l’església.  Havia de vigilar  les criatures per tal no s’emportessin  la fruita i li xafessin  les  hortalisses.

Al bon temps es feia  molt la vida al carrer, per la nit se sortia a prendre la fresca, les dones, la majoria, quan  havien de donar  els menjar als petits, ho feien al carrer. El meu padrí sempre anava amb una mangala  i la pipa a la boca, tenia molt bon aspecte, per a mi el millor.  Quan veia  alguna dona  donant de menjar a  la criatura, preguntava: “Ja menja ? Si no s’ho acaba tot,… crida’m !”Les mares, quan els nens no els  volien menjar, els hi deien:”Si no menges cridaré al Joan  dela Sila”.Tota la canalla  quan el veien, els hi feia molta por o respecte.  Jo m’aprofitava de tot això. Quan jugàvem  al carrer amb altres nens  i tenia alguna problema  o no em deixaven jugar, els deia: “ Ho diré  al meu padrí  “ i així em deixaven. Nosaltres teníem un petit trosset al camí de l’Horta  on hi havia des de la  fruita més primerenca, cireres, ametllons, fins a les nespres que venien a la tardor. Quan el meu padrí venia del tros, s’omplia les butxaques  de les fruites que hi havia. Els nens i les nenes en veure’l passar, començaven a cridar: “ Joan Joan!!” . Ell seguia  caminant. Quan arribava al pont de la Narcisa ,  s’aturava i els hi donava  la fruita que portava.  Aleshores aixecava la mangala  i cridant els hi deia:” Com us vega pel meu tros, faré un  gran clot  i us hi enterraré vius a tots. “. Tos es posaven a córrer, fins a la propera.

Quan jo tenia quatre anys, un dia la padrina m’estava pentinant  al carrer ( ho tinc ben gravat a la memòria)  va passar una dona i va dir: “ Marieta, ha esclatat  la guerra” Era el 18 de juliol del 36.La padrina va contestar :”La nit passada vaig veure  una pluja d’estels “ Tot el que van dir, a mi em va impactar  moltíssim i pensava : és que  els estel podien  fer una guerra al món?, O tal vegada, el món podia  espantar els estels?. Ja de gran quan es parla de la pluja d’estels de Sant Llorenç, sempre recordo aquesta vivència. Al declarar-se la  guerra   a Rosselló, aquest  era en zona republicana. Varen marxar molts homes a la guerra. El meu pare era de la quinta del 24. Els republicans no l’havien reclamat, i quan més tard, van entrar els nacionals, constava  que ja havia estat  cridat.  Això vol dir , que  a Rosselló, els de la quinta del 24 no van anar a la guerra. Just abans de l’entrada dels nacionals a les acaballes de la guerra,  en aquesta zona  hi va haver  molta desbandada de soldats  republicans.  Anaven en petits grups  i sovint a camp a través.  Tots  tiraven  cap  al  camí de Vilanova del Segrià , buscant el riu, a l’est, camí  de fugida a l’exili  segur. Casa nostra era el portal,  aquesta era l’última  casa de la Colònia i s’hi aturaven molts fugitius, ens demanaven  si teníem  alguna  cosa  per menjar.  Sempre trobaren un plat calent o alguna cosa   per menjar que teníem a casa.

Recordo un dia  que passaven tres o quatre soldats portant un corder,  d’algun lloc l’haurien tret. Ens van demanar  si  el podien  matar a casa nostra,  així podrien fer foc  sense  cridar  l’atenció , ens el partiríem. Ens van deixar la pell, que el meu pare  va fer curtir  i que jo vaig tenir sempre sobre el meu llit.

A l’arribada dels nacionals  a la Colònia , van requisar  la casa dels amos  i allí establiren el  quarter general. Hi havia un destacament de soldats amb  molt  moros.  Sempre  hi havia guàrdia    a la casa dels amos  i al portal. Els soldats a la casa dels amos sempre tenien  d’estar en posició de ferms, al portal,  excepte si   veien  que venia  o marxava algú,  s’asseien. La padrina quan venia de l’hort  amb el seu cabàs, sempre el portava ple de fruita  que feia  les delícies dels soldats.    Un dia va venir un soldat que la padrina  mai havia vist. I li preguntà :

”Tu no has vingut mai per aquí, que ets nou?”-“No”. Li  contestà. –“És que  per fer guàrdia aquí, ho fan per sorteig, i a mi mai m’havia tocat.”

-“Però tu no estàs pas bé”- Li va preguntar la padrina.

-“Ja ho se, tinc un mal, el mateix que ha acabat  amb la vida  de dos germans meus, ara em tocarà a mi.”

-“Tu no et moriràs” li contestà  la padrina.

La padrina el va veure molt groc, es veu  tenia,  el que abans en deien, “la fel sobreeixida”.

Al poble, la Francisqueta  de cal Romero,  feia  medicament que curava  aquesta  malaltia. La padrina li va dir:

“-Tu no mengis res del ranxo, cada dia baixa a menjar a casa, jo te’l faré  el menjar.  Prendràs  sempre verdura amb un medicament que jo et donaré. No mengis res més”.  Es va curar,   el noi era de les illes Canàries.  Els seus pares  assabentats   del fet no sabien  com agrair-nos  la millora del seu fill,  de manera  que  ens enviaven  des  de les illes,  tabac, embotits  i gofio. Era temps de postguerra   i els paquets  ens  arribaven, trencats però, només amb el gofio. Vam  assabentar-los  del desengany   dels presents  i vam  insistir  que no enviessin  res, doncs  no arribava. Durant  molt anys vam tenir  contacte  per   correspondència .

Una altra anècdota digna de ser explicada de la padrina. Al quarter general  hi havia el general Marzo, qui feia de  xofer  era un nebot seu.  A casa la mama, feia el menjar pels assistents dels oficials, aquests cada dia dinaven a casa.  Un dia van arribar  un parell de cotxes portats per moros, a l’arribar al portal, el xofer pregunta a la  padrina on era el quarter general.  Com  aquesta  contestà  en català i ell no ho entenia, li va dir al senyor  que portava al  darrere, que l’escoltés ell.  La padrina  va atansar-se a  la finestra del darrere  i al veure  l’ocupant  li va dir:

-“Vostè  ja ha vingut aquí, ja sap on és el quarter general.”

-“No, no-“ li contestà  aquell senyor.

-Tal vegada, però vostè  ja  sap on és.”

La padrina li explicà on era el quarter.

Resulta que els assistents  que cada dia venien a dinar, sempre portaven una foto del general Franco i la deixaven sobre el bufet del menjador. La padrina en veure’l va dir:

-“Aquest home  ha vingut avui aquí!  És clar que el tenia vist,  per això  li deia  que ja sabia on era  el quarter  general.”

Els assistents  s’espantaren , i ens van demanar  que no ho diguéssim , havia vingut  d’amagat i no ho podia saber ningú. A casa es va callar.Aquesta és la meva història de la Colònia .

Als deu anys vaig anar al col.·legi a  Lleida, només pujava per la vacances.  Així fins els 21  anys, aleshores  vaig treballar ala fàbrica d’administrativa dos  més d’ajudant de direcció.  Va ser aquesta  una època molt  interessant, puix tenia  contacte  directe amb els treballadors,  vaig aprendre molt,m doncs cada persona   és diferent.

El 1958 em vaig casar  i vam anar a viure a Barcelona.

En jubilar-nos, hem retornat a les nostres arrels.

Ens hem  tornat a trobar  amb les persones  de la nostra  infància. Reconeixem  que la bellesa  amb b alta  s’ha tornat la vellesa  a v baixa.  MARIA JESUS  CARRILLO.