REFUGIS I CENSURA per J. TORRENT

RECORDS  D’INFÀNCIA DE
LA COLÒNIA : REFUGIS I CENSURA.
 

Quan tenia  set anys , un diumenge, vaig anar a missa, a la capella de la  Colònia.  En un dels bancs del davant hi havia  un senyor agenollat  i en braços en creu  ( Més tard   em van dir  que  aquell senyor era  un dels amos de la fàbrica) Al sortir de missa, juntament amb uns altres nens, vam entrar  als jardins de  la torre dels amos.  Una mica més enllà  de la  torre, que era un gran casalot,  i separat molt poc d’aquesta, hi havia  un refugi que  s’hi podien encabir  unes vint persones.  He  d’afegir  que  estàvem en guerra   i a la casa  dels amos  s’hi trobaven  allotjats  comandaments militars. Darrera de la casa del director  i davant de la casa del mossèn  i les escoles n’hi havia un  altre de refugi. Aquests dos  eren els únics  refugis  que hi havia a la Colònia. Al cap d’un temps, encara en guerra civil,  vam celebrar una festa. Davant de l’església  va   fer-se uns parlaments. Foren els oradors, l’Alcalde de Rosselló, el Director de la fàbrica  i l’amo.  Aquest, entre  altres coses va dir, que considerava  els obrers  de la fàbrica  com  a la família.   Quin  sarcasme!. Resar  en braços en creu, als obrers els considerava  família,  però en cas de  bombardeig sols hi havia  dos refugis  : pels militars, els amos, el mossèn, el director i en cas d’horari  escolar, els nens i nenes de l’escola. Els altres  habitants de la Colònia, que  Déu els empari.   

Els xiquets de la  Colònia, influenciats potser , per les orquestres    que veien a  la Festa Major de Rosselló, vam decidir de formar-ne una.   El capità de la colla,  sempre anàvem  junts,   era el Josep de cal Peron. De la mateixa edat que  nosaltres,  feia molt més  cos  i ens pujava un bon tros, ell prenia  les decisions  i  els demés  de manera espontània  hi estàvem  d’acord.   De vegades  entràvem als trossos a  menjar  fruita, cireres, préssecs, figues, …no diem  mai a  robar, no portàvem  cap bossa  ni cistell, simplement  anàvem a menjar fruita.   També    decidia anar a pescar, a fullar nius,  a fer partits de futbol amb  pilotes de draps,  en fi, ell ho organitzava  tot.  Per això, quan vam formar  l’orquestra,  ell s’ocupà de fer les trompetes de canya. Hi tenia molta  traça.  Amb un ganivet, rostava  la canya fins arribar al tel,  amb molt de compte,  donat que aquest era  molt prim  i molt  delicat. Bufant  molt suau,  la canya sonava  molt  bé.  Hi havia trompetes,  tambors, aprofitant   llaunes de conserves,  fins i tot un micro fet  d’un bastó gruixut amb potes.  El Josep  Guillaumet, el seu germà Manel, el Ramonet de cal Sila, el Jaume Fernandez , el Josep M. Torrelles, el seu germà Miquel, el Joan  Carnicé, el Josep Català, el Josep  Torrent  i el petit  Josep Antonio Visa, que també ens seguia sempre, érem  tota  la colla orquestra.  Les xiquetes, per la seva part,  feien  d’artistes cantants.  Les germanes Conxita, Maria, i Teresina  Boira, van aconseguir dels seus pares, que ens  deixessin  un magatzem  que tenien als baixos de casa seva, i allí ens ho passàvem   molt bé. Els xiquets tocant  amb aquella orquestra  fantàstica de canya i les xiquetes, cantant i ballant, disfressades  amb vestits de les seves mares. Cantaven,  principalment  cuples  que havien aprés dels grans. Us  asseguro  que era  la cosa més innocent  que hi pugui haver … però un bon dia va presentar-se la mare de les germanes  Boira  i ens va dir que ho sentia  molt,  pronuncià  després  unes paraules  que  jo no vaig entendre  fins molts anys després,  va dir  que l’ordre de  suspendre  aquella diversió , era cosa dels  senyors de la censura.  J. TORRENT.  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *