Nosaltres vivíem  al carrer Cuartel número  16,d’Al-Kanís.   Cal Rall,  nom de la  casa  ja diluït  i que  tenia  l’origen, en una casa  que els meus padrins van viure a Vilanova del  Segrià. Al carreu Cuartel  a la vora de casa, direció a la sèquia,  hi vivien  diferents  famílies. Els de Tragó, els de Corbins,  Cal Taranta,  casa del padrí Juanito i la tia Maria. Cal Sila, Cal Canari, Casa del Juanito  Fernandez,  Cal Navarro, el tiet Jordi  i la tia Mercè, Cal Peron. Per descomptat,  a la caserna de la Guàrdia Civil que hi havia  tot seguit,  hi hauria  cinc o sis  famílies més. La del Sr.Pedro,  Quintas,  Fondevila..etc. que jo pugui recordar sense l’ajuda  dels més grans que segur que recorden.         Imagino cada casa  amb  la gent més gran i la més jove, amb l’experiència  que cada persona  deuria  acumular i la seva vida, que ara puc entendre,  amb les  dèries  i les cabòries que ara  puc comprendre millor. El carrer Cuartel  era un plaure. La finestra del nostre menjador  donava  al carrer, que era  viu, tranquil i   refrescant a la vegada. La gent ens movíem  a un ritme  gairebé natural. Hi havien poques màquines que fessin soroll, i gairebé no s’utilitzaven les claus de les portes. Recordo que la gent  parlava , prenia la fresca,  la canalla sopàvem al carrer, i  els dies  entraven  dins de casa  amb  tota la  força de les estacions.Davant de casa hi havia el tros del Rometa,  que era un senyor  de totes totes  i que entenia  les maleses infantils    com  a  pesar  suportable. No paràvem  d’entrar dins dels seus panissars  i  prendre-li les nous.  Gairebé se’n podria escriure  una d’història  dels arbres  fruiters  que eren objecte de  bandidatge  per part  de la canalla de la Colònia.  Però  el Rometa   era un home  endinsat  en un món  que  potser ni els més grans podien entendre.El carrer  s’acabava   amb  la caserna dela Guàrdia  Civil. El empleats  feien tasques  de vigilància, sovint hi arribaven  cotxes, motos i bicicletes  de gent que anava a  renovar  o demanar  permís d’armes.  Hi tenia bons amics a la caserna,  en especial   el Javier.  Un dia de sant Joan, amb el Javier, vam xocar  a l’aire damunt mateix de la foguera. El foc i el  fum,  van impedir  que  ens veiéssim  un a l’altre  i toparem   al bell mig de la xera. Jo vaig caure al seu damunt, recordo  que va haver de fer llit  per les cremades  a l’esquena.  No l’he vist mai més  al Javier, com molta gent del meu carrer   i que suposo  aniran  rodant  com nosaltres,  amb els records  enganxats  als pantalons. El carrer Cuartel  és el meu carrer. He viscut  a molts  carrers, però  aquell   era la finestra per on jo vaig  veure  la vida.