DEMÈTER

 

Nom grec: Deméter

Nom romà: Ceres

Epítets: Juntament amb Persèfone, es deien “les deesses”.

 

NAIXEMENT

Segona filla de Cronos i Rea. Va ser devorada pel seu pare només néixer i vomitada més tard amb l’ajuda de Zeus.

 

DEMÈTER

A Roma, Ceres. Filla de Cronos i Rea. La seva figura ve de temps molt antics; és una deessa que assegura la fecunditat de la terra i vetlla per les collites.

La Demèter grega va suplantar el lloc d’altres divinitats llatines de la fecunditat del sòl, com ara la Bona Dea (bona deessa), la Terra mare i Tellus. Era a més una de les deesses del matrimoni. El seu culte es va considerar sempre a Roma com a estranger igual que el d’ Esculapi o Cibeles. La seva festa principal era la Cerealia del 12 al 19 d’abril. Festa alegre, amb jocs en què els que participaven es vestien de blanc. Hi havia una altra festa al juliol, en la qual només participaven les dones, després de nou dies d’abstinència conjugal vestides de blanc i amb corones d’espigues, anaven a oferir a la deessa les primícies de les collites.

 

FIGURA I ATRIBUTS

Se la representa asseguda en un tron, amb atributs a les mans, una llarga túnica. Severa i majestuosa.

Els seus atributs són el tron, l’espiga, la torxa, la falç, la diadema i el ceptre .. Els seus animals són el cavall, la serp, el porc i la grua. Les seves plantes són el blat, el narcís i la rosella. Sol anar acompanyada per Persèfone, Triptòlem i Iaco. Una representació artística coneguda és Demèter, de Watteau.

 

Aquest mite servia per explicar el cicle estacional: mentre Persèfone està amb la seva mare, aquesta s’alegra i fa que la terra produeixi fruit. Quan la seva filla se’n va, Demèter s’entristeix i la terra deixa de donar fruit.

Demèter la deessa maternal de la terra, pertany a la segona generació divina, la dels olímpics. És filla de Cronos i de Rea, la segona que ha nascut d’aquesta parella. És més jove que Hestia, i contemporània de Hera. La seva personalitat, religiosa i mítica alhora és molt diferent de la Gea, la terra, concedida com element cosmogònic. Demèter, divinitat de la terra conreada, és essencialment la deessa del blat. Les seves llegendes s’han desenvolupat en totes les regions del món hel·lènic en què prospera aquest cereal. Els seus llocs preferits són els plans d’Eleusis i Secilia, però es troba també a Cretra, ea Tracia i al Peloponès.

Demèter, tant en la llegenda com en el culte, es troba estretament vinculada a la seva filla Persèfone, i les dues constituien una parella a la qual amb freqüència es diu simplement les “Deesses”. Les aventures Demèter i Persèfone constituien el mite central de la seva llegenda, mite la profunda significació era revelada en la iniciació als misteris d’Eleusis.

Persèfone és filla de Zeus i de Demèter, i, almenys en la llegenda tradicional, l’única filla de la deessa que creixia feliç entre les nimfes, en companyia dels seus germans, les altres filles de Zeus, Atenea i Àrtemís, i es preocupava poc del matrimoni, quan el seu oncle Hades es va enamorar de ella i, amb l’ajuda de Zeus, la va raptar.

Es dóna generalment com a lloc del raptar la praderia d’Enna, a Sicília; però l’himne homèric a Demèter esmenta, amb excessiva vaguetat, una nova ubicació, el pla de Misanombre mític, gairebé desproveït de sentit geogràfic. Altres tradicions el situen, ara a Arcàdia, al peu de la muntanya Cileno, on es mostraven una gruta que passava per ser una de les entrades que donaven accés als inferns; ora, finalment, a Creta, a les proximitats de Cnosos, al precís instant en què la donzella agafava un narcís (o un lliri), la terra es va obrir, va aparèixer Hades i es va emportar a la seva promesa al món dels inferns. Des d’aquest moment va començar per Demèter la recerca de la seva filla, recerca que havia d’obligar a recórrer tot el món conegut.

En desaparèixer en l’abisme, Persèfone ha llançat un crit; la seva mare ho ha sentit, i l’angoixa oprimeix el seu cor. A punt va, però Persèfone no es troba enlloc. Durant nou dies, amb les seves nits, sense prendre aliment, ni beure ni banyar-se ni abillar, la deessa va errant pel món, amb una torxa encesa a cada mà. En el desè dia troba a Hécate, que també ha sentit el crit, encara que sense poder reconèixer el rapte. Únicament el Sol, que tot ho veu, pot informar del que ha passat; però, segons una tradició local, els habitants de Hermoíne a l’ Argòlida, són els que li van descobrir el culpable. Irritada, la deessa va resoldre no tornar al cel i quedar-se a la Terra, abdicant la seva funció divina fins que se li hagués tornat a la seva filla. Va adoptar la figura d’una vella i es va traslladar a Eleusis. ES va asseure primer en una pedra, que, d’ara endavant havia de ser coneguda amb el nom de << pedra sense alegria >>; després es va dirigir al palau de Céleo, en aquell temps rei del país. Hi havia unes ancianes, que el van convidar a seure amb elles i una, Yambe, li va fer somriure amb les seves bromes. La deessa va entrar després al servei de Metadriza. El nen que li van confiar va ser Demofonte o, en certes versions, el petit Triptòlem. La deessa va tractar de fer-ho immortal, però no el va aconseguir a causa de la inoportuna intervenció de Metanira, i donant-se a conèixer, donar a Triptòlem la missió de difondre pel món el cultiu del blat.

Altres llegendes presentaven a la deessa exercint la mateixa funció que nodrissa a la cort del rei es Sició, Plemneo.

No obstant això, el voluntari desterrament de Demèter tornava la terra estèril, i amb això s’alterava l’ordre del món, per la qual cosa Zeus va ordenar a Hades que restituís a Persèfone. Però això no era possible; la jove havia trencat el dejuni en menjar un gra de magrana durant la seva estancia en els Inferns, la qual cosa la lligava definitivament. Hi va haver de recórrer a una transicció; Demèter tornaria a ocupar el seu lloc a l’Olimp, i Persèfone dividiria l’any entre l’Infern i la seva mare. Per això cada primavera Persèfone escapa de la mansió subterránea i puja al cel en els primers tiges que apareixen en els sucros, per tornar de nou al regne de les ombres a l’hora de la sembra.