Avui hem explicat la història d’Èdip i la seva pervivència. Us ho deixo aquí.
a) Petons (sobre afeitar-se):
[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=i6_XGtSYkzs[/youtube]
b) Complex d’Èdip:
c) Haruki Murakami, Kafka a la platja, editorial Empúries, traducció d’Albert Nolla, p. 206-208:
“L’únic que m’ha deixat el pare són els gens, penso.
– Si no m’equivoco – diu l’Oshima -, no estàs gaire trist ni et sap gaire greu que s’hagi mort el teu pare.
– Sí que em sap greu. Vulguis o no, era el meu pare. Però si vols que et digui el que sento de veritat, penso que tant de bo s’hagués mort abans. Ja sé que és una cosa que no es diu, però és així.
L’Oshima fa que no amb el cap.
– No passa res. Ara més que mai tens dret a dir el que penses.
– De fet, jo…
A la meva veu li falta la consistència necessària. Les paraules que em surten de la boca no saben on han d’anar i es perden en el buit. L’Oshima s’aixeca de la cadira i ve a seure al meu costat.
– Escolta, Oshima, últimament em passen moltes coses. Algunes les trio i algunes no, però ja no les sé distingir. Vull dir que fins i tot les coses que em penso que trio ja semblen decidides per endavant, i és com si jo em limités a seguir un camí que ja està traçat. Per molt que pensi o per molt que m’hi esforci, no serveix de res. Més aviat al contrari: com més m’hi esforço, més em sembla que deixo de ser jo. És com si me n’anés de l’òrbita de qui sóc, i això és molt dur. Potser tinc por. Només de pensar-hi, m’estremeixo de cap a peus.
L’Oshima allarga la mà i me la posa a l’espatlla. Sento l’escalfor del seu palmell.
– Encara que les teves tries i els teus esforços es quedin en no-res, tu no deixes de ser qui ets. Vas endavant sent tu mateix. No t’amoïnis per això.
Aixeco la vista per mirar-lo. En les seves paraules hi ha un estrany poder de convicció.
– ¿Per què ho dius?
– Perquè aquestes ironies existeixen.
– ¿Ironies?
L’Oshima em mira als ulls.
– Escolta, Kafka, el que t’està passant és el motiu de moltes tragèdies gregues: no és l’home que tria el destí sinó el destí tria l’home. És la visió del món en què es basa el teatre grec. I, segons Aristòtil, el sentit de la tragèdia no surt pas dels punts febles dels protagonistes sinó dels punts forts. La ironia és que la gent no es veu arrossegada a la tragèdia a causa de les seves febleses sinó a causa de les seves virtuts. Èdip Rei, de Sòfocles, n’és un bon exemple. La tragèdia d’Èdip no és provocada per la seva mandra ni per la seva estupidesa sinó per la seva valentia i la seva honestedat. La ironia és inevitable.
– Així, no hi ha salvació.
– Depèn dels casos – diu l’Oshima -. A vegades no n’hi ha. Però la ironia fa que les persones es facin més profundes, més madures. I això és la porta d’entrada a una salvació més alta, on pots trobar una mena d’esperança universal. Per això avui dia les tragèdies gregues encara són vigents i es consideren una forma d’art clàssica. Ja sé que em repeteixo, però tot el que hi ha al món és una metàfora. Normalment ningú mata el seu pare ni es fica al llit amb la seva mare, ¿oi? O sigui que acceptem la ironia mitjançant el recurs de la metàfora, i gràcies a això ens fem més madurs i més profunds.
Jo no dic res. Estic massa capficat en els meus pensaments.”
Avui entren en circulació els nous bitllets de 10 “leuros” que entre altres novetats, incorporen, per fer-los menys falsificables, la cara de la Princesa Europa. Es tracta d’un disseny fet per Reinhold Gerstetter a partir d’una cratera de ceràmica àtica que es troba al Museu del Louvre de París.
