El passat divendres, va venir a l’Escola El Puig d’Esparreguera, el senyor Cali Sanmartí integrant de l’equip We-are-water que va participar a la Barcelona World Race 2010. També va estar entre nosaltres la Carolina Sanarau,  responsable de l’organització de la regata. Aquesta competició de velers, consisteix en donar la volta al món sense fer escales a cap port i sense poder rebre aliments ni ajut dels equips.

Des de l’Escola, vam seguir la regata en directe fixant-nos amb tres equips. L’Estrella Damm, el Gaes, i el C.L. Asturiana. Cada dilluns dimecres i divendres seguíem la cursa mitjançant l’ordinador. Calculàvem on estaven , seguíem les aventures dels participants i llegíem les notícies que s’anaven produint.

La regata, va sortir de Barcelona el dia 31 de desembre de 2010. Els vaixells es van dirigir cap a l’Estret de Gibraltar i després cap a l’Oceà Atlàntic en direcció al Sud. Tots els participants van passar prop del Cap de Bona Esperança a Sud Àfrica. Des d’allà es van endinsar direcció Est cap a l’Oceà Índic posant rumb a Austràlia i Nova Zelanda . La prova va fer passar els vaixells per l’estret de Cook i seguint cap a l’Est es van dirigir cap al Cap de Hornos al Sud del continent Sud Americà. Després d’haver-lo superat , fet que té molt valor, van dirigir-se cap al Nord seguint l’Oceà Atlàntic de nou per anar a parar a Barcelona. El nostre conferenciant i el seu equip van tardar 132 dies en fer aquest recorregut.

Per poder salpar van haver-se de preparar durant sis mesos. Calia que cada cosa estigués al seu lloc i s’havia de comprovar que tot funcionés bé. En Cali ens va explicar que va ser difícil acomiadar-se de la família. Tenien molts dies per endavant convivint dues persones en un petit vaixell en mig de la immensitat dels oceans. Calia estar preparats per a qualsevol cosa. Havien de poder afrontar tots els problemes que anessin sorgint. S’ha de tenir molt valor per emprendre una aventura així.

Els dos tripulants del vaixell, havien d’estar d’acord en la ruta a seguir, els torns de guàrdia que s’establien, quines eren les hores dels àpats i qui havia d’estar pendent de la meteorologia. Si en algun moment discutien o pensaven diferent l’un de l’altre, havien de decidir per una opció amb rapidesa perquè el vaixell anava fent ruta. En Cali ens va explicar que la tripulació femenina del Gaes van establir un horari d’àpats imposat per una de les dues regatistes. Per poder fer possible l’aventura l’altra component de l’equip va accedir a posar-se d’acord amb la seva companya.

En Cali, ens va parlar de l’equipament que portava cada regatista. Ens va explicar que portaven tres capes de roba. La primera capa, a part de la roba interior, els servia per a escalfar-se. Es tractava d’una samarreta i uns pantalons transpirables. La segona capa estava composada per un pantaló impermeable i transpirable. La tercera capa era una jaqueta que els permetia aguantar les inclemències del temps. Si se’ls mullava la roba interior, no tenien possibilitat que se’ls eixugués fins que no tornaven a passar per l’equador. També portaven uns guants i un casc amb visera per a protegir-se dels cops d’aigua salada.

Per a alimentar-se, portaven deu bosses amb menjar liofilitzat.  Cada bossa pesava 25 kg. Les bosses estaven numerades. El seu contingut havia de ser l’aliment per a deu dies.  Per beure, cada vaixell, depurava l’aigua del mar per treure-li la sal. Per cuinar cada dia havien d’escalfar aigua i posar-la dins dels sobres de menjar deshidratat i menjar ràpid tot mantenint l’equilibri.

Tots els participants de la regata miraven de tenir cura del medi ambient. Els residus es desaven dins del vaixell i els van tornar a Barcelona per a poder-los reciclar. Les deixalles personals eren introduïdes en bosses bio-degradables i es llançaven al mar. Quan els participants de la regata veien una ampolla al mar els feia molta llàstima. Els era molt desagradable veure escombraries al mar.

En Cali ens va explicar que el recorregut va ser intens i mogut. També van viure moments divertits, curiosos i intrigants.  Entre les anècdotes que ens va explicar, ens va cridar l’atenció, que en Cali va haver de fer de dentista del seu company Jaume en plena cursa. Tots els regatistes abans de sortir han de passar una revisió odontològica.  Tot i així en Cali va haver de refer un empastament  dental del seu company fent servir la farmaciola que portava el vaixell.

També ens van explicar com es dutxaven. De fet, no es van dutxar durant 132 dies.  Només quan van passar prop de l’equador van aprofitar una tempesta tropical que els va fer una bona remullada.

Durant la regata, només van veure dos vaixells mercants. Van intentar entrar-hi en contacte però només els van contestar : “Hello”, “Hello”, “very well”, “very well”. Ells volien mantenir una conversa però només els responien això.

Ens va agradar molt la conferència d’en Cali Santmartí. Ens va explicar que es planteja participar en las nova edició d’aquesta regata l’any 2014.