Cada dia surt el sol, però no sempre fas el mateix…
Oi que de vegades tens coses per explicar-nos que fas en un dia normal i corrent? Si fins ara no sabies a quin article escriure-ho, aquest és l’article ideal!
Vinga, aprofita-ho i explica’ns-ho ara que el tens!
Raquel i Teodora.
El divendres a la tarda, després d’acabar un dia tan cansat, vam anar cap a Girona.
Passant per Celrà vaig veure una nena, feia aproximadament 2 anys que no la veia, era la Iman! És possible que no fos ella, però per la cara rodona, els ulls ovalats i marrons, i sobretot pel cabell castany i arrissat que tenia, podia ser ella perfectament. Em va deixar amb un pam de boca perquè jo estava mirant per la finestra i, de cop, veig a la Iman, la seva mare, i un nen petit. A primer cop d’ull tenia clar que era ella, però després ja no n’estava tan segura que ho fos…
Bé, ha sigut un dia molt inesperat!!!
Teodora
Hola a tots i a totes, això que us explicaré hauria d’estar a l’apartat de les coses tristes, però no ho escric allà perquè no és trist, bé sí, però és igual.
Ahir a la tarda, passava per l’ajuntament en cotxe i de sobte …li vaig dir a la meva mare:
R.- Mare que és aquest fum?
M.- No ho sé, però estaran fent foc.
R.- No ho crec, perquè avui no es pot fer foc.
M.- Que estrany, anem a mirar-ho.
Quan vam passar per la porta de l’ajuntament vam veure que sortia foc del costat d’un cotxe, vam parar i vam trucar als bombers, de sobte el cotxe va començar a cremar-se i també un arbre gegant que estava just al costat. Hi havien uns avis intentant treure els cotxes que estaven al costat perquè no es cremessin, però ells no podien, va acostar-se un altre avi que tenia un 4 per 4 i amb una corda amb ganxos van poder arrossegar els cotxes. Vaig pensar que aquests avis eren molt valents perquè les flames estaven molt a prop, i a més començaven a petar els vidres i les rodes del cotxe ja cremava.
Per fi, després de 25 minuts d’haver trucat als bombers, van arribar i van apagar el cotxe.
Tot això ho vaig veure dins el cotxe de la meva mare, que per cert quasi caic!.
Després em vaig trobar a l’Elena de 6è, que em va explicar que havien estat dos nens jugant amb un encenedor i un pot de cola, i que per això s’havia fet foc al cotxe.
Més tard vam anar a l’estanc del poble a comprar un conte per portar-lo al meu cosí Biel de P3 que està ingressat a l’hospital per una pneumònia, i la meva mare i jo anàvem a fer-li companyia.
RAQUEL.
Hola a tots i a totes,
El divendres a la tarda, m’ho vaig passar molt bé. Estava a casa avorrida i de cop, va venir la meva tieta Sònia i els cosins i ens van dir que anéssim a veure un poni que havia nascut feia uns quants dies.
Vam anar-hi caminant i vam haver de travessar la carretera perquè estaven a Càrniques Juià. Quan vam arribar, jo em vaig quedar al•lucinada, el poni era meravellós, era preciós, era carinyós, era de color marró clar, era… era petit com un gosset. Encara mamava, esclar, era massa petit.
També hi havia un cavall, era bastant alt perquè no era un poni i també era molt atractiu.
Quan la meva mare va donar de menjar al cavall, el pare de la criatura, que també era un poni, igual que la mare, es va aixecar ràpidament, li va treure el menjar de la boca al cavall. La mare i la filla poni se’n van anar i quan el poni li va treure el menjar, el cavall li va mossegar el cul, el poni va continuar i de seguida li va donar dues petades al morro.
No li vam donar més menjar per por que es barallessin un altre cop.
Quan ens en vam anar, vam jugar a gall, gallina o pollet, que es juga arrencant les llavors de les roselles, unes flors precioses i vermelles, i deies gall gallina o pollet, gall era de color vermell, gallina de color verd i pollet de color blanc, sempre tocava vermell.
Vam anar per un camí de canyes bastant llarg i vam travessar la via del tren amb compte que no passessin trens i després ens en vam anar cap a casa.
Va ser una tarda molt aventurera!
Raquel.
Je, je, …
Avui, he après a posar cares al bloc!
Mireu:
🙂 🙁 😉 :-()
Ja no se me n’acudeixen més, però em sembla que la Ioana va dir alguna cara d’un petó, doncs em sembla que és aquesta, :-+ o aquesta :-*
En fí, un petonet molt gros a trots i a totes :-* :-+
Raquel.
Abans d’ahir, vaig mirar el futbol de l’Arsenal VS Barça.
Em va agradar molt perquè, efectivament, el Barça va guanyar. Van jugar molt i molt bé, però l’altre equip també, almenys, van fer un gol, ja esta bé!
Allò que més em va agradar va ser que en Leo Messi marqués quatre gols i guanyessin!
Li van donar un regal, i també es va emportar la pilota esclar, va fer un “Hatrich”, em sembla que es quan marques tres gols seguits, mira … en va marcar un més.
En fí, va guanyar i això és el millor!
Adéu, i un petonet!
Raquel.
A mi també em fa il·lusió tenir 310 comentaris! A principis de curs, jo tampoc m’imaginava arribar a 310 comentaris! Cent sí, però tants no! I com diu la Georgiana, arribarem a 400 comentaris molt lleugerament. Ara escrivim molt, fem comentaris molt llargs en canvi, abans escrivíem súper poc! Ah! per cert!, sabeu que la Núria ens va dir que miressim comentaris que escrivíem abans, i comentaris que escrivim actualment? Doncs jo vaig fer aquest exercici, i tenia tota la raó del món! Anteriorment, escrivia comentaris de 2 línies, però en canvi ara n’escric de mitja pàgina, d’una pàgina, o una pàgina mitja, però es nota moltissím la diferència!
Feu-ho vosaltres també, notareu el canvi!
Teodora
Hola Núria, a mi també m’ha fet il•lusió saber que tenim 310 comentaris i més els que hem escrit ara! Som la classe menys nombrosa i ja hem escrit tots aquests comentaris … Espero que arribem a tenir-ne 400, això sí que seria un rècord, però tot i així ja em fa il•lusió tenir 310 comentaris, i a vosaltres ?
Un petó molt gros per tots i per totes.
Giorgiana.
Hola a tots! A mi també em fa il·lusió estrenar un article i, especialment, un que hagueu escrit i publicat vosaltres; per això avui, malgrat estar reventada… aquesta setmana cultural… he decidit fer un últim esforç abans d’escarxofar-me al sofà i escriure en el nostre bloc. Que, per què? Doncs perquè fa dies que en tenia ganes, però no trobava l’article on fer-ho i perquè avui ha estat un d’aquells dies en que una mestra se sent ben orgullosa dels seus alumnes! Avui he autoritzat la publicació del comentari 310!!! No m’ho puc creure! Això supera totes les expectatives del bloc! Us heu adonat que no hi ha dia que no tinguem un comentari o altre per llegir, us heu adonat que cada vegada teniu més coses a dir en els vostres comentaris, us heu adonat que cada vegada estan més ben escrits, us heu adonat que ja no en teniu prou amb les meves propostes i que us heu engrescat a publicar articles i tot!! El bloc està resultant un veritable diari de classe i les ganes que tots hi posem en participar-hi (totalment voluntari!) és admirable! Així doncs, volia dir-vos que malgrat, com molt bé diuen la Raquel i la Teo, avui ha sortit el sol com cada matí… us asseguro que jo no esperava publicar el comentari 310 i per tant, avui ha estat un dia ben especial!
M’alegra formar part d’un grup on hi ha tant a dir i a compartir!
Un abraçada!
Núria