Quina cantata més xula!
El dimarts 25 de maig, els alumnes de 5è i 6è vam anar a l’Auditori de Barcelona, per fer una cantata. M0lts de nosaltres vam trepitjar per primera vegada aquest escenari tan gran.
Quina impressió us ha fet? Què us ha semblat? Us ha agradat? Vinga!, anima’t a explica’ns-ho en el bloc!
Teodora
Hola Escola de Bordils, soc l’àvia d’en Nil Carreras, avui li he promès que escriuria en aquest “bloc”. Vaig ser a l’Auditori per veure la Cantata. Francament, em vaig emocionar en veure tants nens i nenes junts interpretant tant bé aquest espectacle. La feina dels mestres es veia reflectida en el resultat de l’obra. Us felicito a tots. El tema de la cantata, era molt emotiu. Molta gent s’hi sentia identificat, doncs, tots hem tingut algun parent o conegut, que va passar la mateixa experiència que els protagonistes de l’obra. Tots els actuants, van interpretar molt bé el seu paper, els músics, els solistes, els nens, el director, l’autor…tots, ho van fer molt bé. Us torno a felicitar, i espero que seguiu fent aquesta tasca tan bonica cada any. Dóna feina!…, però val la pena…! Endavant! Una abraçada.
Juliette.
Hola classe,
Feia molt que no escrivia al bloc i ara he aprofitat perquè tenia moltes ganes d’escriure: Aquest estiu aniré a Romania és clar, en el meu poble. El primer que faré serà anar a visitar el meu germà més gran i els cosins. Després aniré a la platja com cada any, també voldria anar a la muntanya. També anirem al casament del meu germà …això és el que farem en tot l’estiu. 🙂
Adéu i espero els vostres comentaris
Roberto
Ja faig tard, ja t’ho deia que faria tard.
Només us volia comentar la meva 5ena cantata, ha sigut una de les millor de les que he fet!! Jo ja no la volia fer, ja estava cansat de tantes cantates seguides, l’Auditori el recordava diferent: més gran, amb més gent, amb més cantants, amb més etc. En entrar a l’Auditori jo no ho tenia gaire clar el que havíem de fer amb els moviments, tot i que sabia que hauria de cantar. En començar l’assaig, les primeres cançons anaven molt bé, eren les que em sabia més bé, a mesura que arribàvem al final a la gola se m’hi feia un nus, no podia cantar, ni fer els moviments!!! Al temps de descans, no sé si semblava una gelatina o un flam, però una cosa dels dues segur. Quan va començar el concert, a la primer cançó, vaig cantar amb facilitat però cap a la tercera ja no podia perquè tenia un llum que em tocava la cara i no podia cantar, no m’hi veia; a l’última cançó ja estava esgotat, no podia ni cantar.
En sortir de l`Auditori em semblava que m’havia tret un pes pessadíssim del cim.
Els pares em van comentar que era al·lucinant veure els barrets amb les samarretes de colors, els mocadors blancs, etc.
Va ser una de les millors cantates, em va encantar!!!
Tomàs
Hola classe,
Us volia explicar que em va semblar el concert de Barcelona: El concert em va encantar, abans de pujar a l’autobús estava com un flam, quan vaig entrar a la sala del concert em va sorprendre una cosa: que tot fos de fusta i per cert, em pensava que seria més gran. Al principi, quan havíem de fer l’assaig no estava gens nerviós, però quan ens va dir que havia sigut el pitjor concert de tots els anys em vaig posar molt i molt nerviós i ja no sabia ni cantar, estava totalment en blanc. Quan van arribar els pares tenia la pell de gallina i quan estàvem cantant també. Vaig arribar a casa mort, no podia ni aguantar-me dret. En fi, m’ho vaig passar bomba.
Adéu i espero que us agradés a tots!!!
Roberto
Hola casse, us volia explicar què em va semblar la Cantata: la realitat és que em va encantar, peró hi havia cançons que no me les sabia gaire. Em va fer il·lusió anar-hi perquè era la primera vegada, abans d’arribar estava super nerviosa, quan vam arribar em vaig quedar amb la boca oberta: anar a cantar en un escenari tan enorme, immens… també és veritat que el director és va enfadardurant l’assaig, però no per culpa nostra sino pels altres.
Es feia pesat i cansat estar quasi 1 hora drets assajant, però ho havíem de fer per no quedar malament. Quan va començar el concert estava molt i molt i molt nerviosa i per això, a l’última cançó em vaig posar la samarreta i el barret…. : – )
Un petó molt gros per tots i per totes.
Giorgiana
Us en recordeu que us vaig dir que escriuria en aquest article i ahir no ho vaig fer, doncs avui estic més inspirat i escric.
Quan estàvem a l’autobús abans de venir a l’escola, l’Irene de sisè ens va dir que si els faríem quedar bé i això em va fer gràcia. Ja teníem les parelles preparades quan vam arribar a l’escola, amb en Nil vam fer d’amagat una cosa agafar dos papers reutilitzats per l’autobús. Ens vam esperar i en arrencar vam preparar els fulls, vam fer 3 o 4 “Xurigues” (són estrelles ninjes). Quan ens vam parar a dinar, amb quatre o cinc minuts ja havíem acabat de dinar, vam anar a aquell parc, jo em vaig asseure en aquella molla i en Roberto em va sacsejar ,em pensava que sortiria volat perquè tocava amb l’esquena i les cames a terra.
Després d’acabar l’assaig general que… Per cert, a mi tampoc no em va fer gràcia que ens diguessin: “-ha sigut el pitjor assaig de tots”. Us haig de dir que no em vaig posar gens nerviós, no sé si era perquè estàvem tota la classe junta o alguna cosa similar, però no m’hi vaig posar. Em molestaven més els del costat que semblava que estiguessin bojos, que no pas res.
Em va agradar molt quan aixecàvem els mocadors blancs, els de colors, quan ens posàvem la samarreta de color o els barrets, feia un efecte bufó, espectacular, però… També m’hagués agradat portar la samarreta taronja o poder pintar el barret, de tota manera ja em va semblar bé.
A la tornada vam jugar al joc dels disbarats i a mi em va sortir una cosa que no crec que sigui gaire adequat per escriure-ho aquí.
En fí va ser una excursió genial. 🙂
Que bé que m’ho vaig passar! “A toro passat” que es diu, us haig de reconèixer que aquesta sortida em feia una mica de mandra… no coneixia el repertori de cançons i la por de no trobar-me bé i ser fora i lluny de casa també em feia patir… Doncs bé, com us deia, la meva actitud va anar canviant a marxes forçades, primer en veure que estaveu tan i tan il·lusionats i després quan em vaig veure immersa en aquell espectacle, com una protagonista sí, però alhora com una espectadora doncs, totes i cada una de les coreografies i melodies que cantaveu no deixaven de sorprendre’m … més d’una cançó va conseguir posar-me la pell de gallina i sabeu què? La Júlia deu començar-hi a sentir doncs, no va parar de moure’s en tot el concert i com una més, me la imaginava fent les coreografies que bonament podia fer dins la meva panxa!
Va ser una experiència molt bonica i, igual que molts vosaltres, desitjo que aquesta activitat es mantingui molts anys més!
Un petó,
Núria
El dimarts, 25 de maig, va ser un dia molt especial per mi! Trepitjar per primera vegada aquell auditori tan gran, i a més a més ser una cantant és una cosa molt única! Tenir una orquestra, un piano, i sobretot cantar amb dos músics, és fascinat. Jo em sentia com una de les protagonistes!!! Veure com la gent t’escolta mentre cantes, et sents molt admirada! Les cançons eren força tristes, però a l’hora divertides! També hem hagut de fer molts de moviments, que… per cert, la meva mare ho va gravar i va quedar xulíssím! Allò de la camisa i els focus de colors, els barrets, els mocadors, era una passada! Alhora de l’assaig, tot perfecte, però a l’hora del concert ja no!!! El cor em bategava a mil per hora, no el podia parar. Quan començava una cançó, dels nervis no la reconeixia, i pel mig del concert els llums de colors em distreien! Quan ja s’havia acabat el concert, em sentia com si m’hagués tret un pes de sobre, però també tenia ganes de tornar-ho a fer!!
L’any que ve m’encantaria que es tornés a fer!
Teodora
Hola classe,
Ara us explicaré com va anar l’excursió de la Cantània a Barcelona!
Al matí, quan estàvem a la classe apunt de marxar, estava molt nerviosa!
Quan vam entrar a l’autobús, vam escoltar el CD de la “Balada del Retorn”, i així l’anàvem assajant.
Quan vam arribar en una àrea de servei ens vam parar a menjar l’entrepà i vam jugar una mica, els nens van anar al parc, i vam muntar en un gronxador de nens molt petits, però ells feien com si fos de grans!
Quan vam marxar i per fí, arribar a l’Auditori estava súper nerviosa, vam assajar i vam tenir temps d’anar al lavabo i d’altres coses.
Quan vam tornar als seients, l’escenari estava tot ple de gent, em vaig posar súper, súper, súper nerviosa i vaig saludar a la meva mare, ella em va saludar amb un mocador blanc!
Quasi ja acabàvem el concert, jo sentia alegria, felicitat… Que ens va sortir de meravella!!!
Quan vam tornar amb l’autobus, abans de pujar-hi, vam saludar als pares i vam berenar galetes. Que per cert, estàven molt bones Guaci!
Vam entrar a l’autobús i ens vam canviar de lloc, ens van posar una “pel·li” una miqueta avorrida, però com que hi havia molta cuaa la carretera, vaig aprofitar per parlar de coses i pasar-m’ho d’allò més bé!
Vaig arribar a casa de la Roser i en Carlos, la meva mare els va dir que havia sortit molt bé i que tot va anar fantàstic, es van quedar amb ganes d’anar-hi!
Un petonarro a tots i a totes!
Raquel.