Investigar la història de l’escola, en motiu del 75è aniversari, ens ha portat a descobrir uns esdeveniments terribles i tristos de la història del nostre país i per tant, també de la nostra història. Cada dia obtenim més informació que ens ajuda a imaginar-nos què devia suposar viure en aquell infern… i, tant de bo, conèixre-ho i recordar-ho ens serveixi perquè res semblant es torni a repetir!
Hola classe, us volia comentar la meva opinió sobre el llibre “Silenci al cor”. Al principi, quan la Núria va començar a llegir el llibre, em pensava que no passaria res de greu, però… quan va llegir el final, quan quedaven cap a 5 o 4 pàgines no em vaig poder creure el que va passar, que la Caterina s’hagués mor!! Quan vaig arribar a casa vaig estar una bona estona rumiant i vaig pensar: “Si jo fos la Caterina, no m’hagués agradat gens haver-me mor!!!”
Però bé, que i farem!! La vida és la vida i la mort és la mort!! No hi podem fer res en aquest món!!!Però és que… inesperada, inesperada ha estat aquesta manera d’acabar aquest llibre!!!?? A més, jo em pensava que el pare aniria a la guerra!!
Adéu,
Olga Ferran Tura 🙂
Hola classe,
Us volia dir la meva opinió sobre el llibre ” Silenci al cor”, com ja us ha ben dit la meva companya Teodora jo també penso que és un llibre molt inesperat!
Mai m’hagués pensat que s’acabaria així, em pensava que al final, el pare aniria a la Guerra civil i tornaria amb el germà de la seva dona… no m’imaginava que la Maria i la seva amiga Cristina es morissin, peró és la guerra i no li pots fer res.
Adéu i espero la vostra opinió.
Giorgiana
Hola,
Fa molt de temps que us volia comentar la meva opinió sobre el final del llibre: “Silenci al cor”!
Per mi, ha sigut un final molt trist i inesperat! La veritat és que no m’imaginava això, altres finals sí: Que el tiu d’en Joan tornés de la guerra, i que aquest llibre tingués un final feliç, com tots els llibres o que es morís o també, fins i tot, que el pare se n’anés a la guerra, però en cap moment vaig pensar que s’acabaria així, un final molt trist, com totes les guerres…
Crec, que ha sigut un bona manera d’entendre la guerra, amb un llibre, a mi m’ha ajudat moltíssim a entrar en la pell dels personatges. La pel·lícula que vam veure també va ser una molt bona manera perquè no només ho senties, sinó que també ho veies, però amb el llibre l’he entés igual de bé, perquè fa servir tantes comparacions i adjectius que t’ho pots imaginar perfectament! M’ha semblat molt bé que la Núria ens expliqués la història de la guerra, perquè si ho sabem, segurament farem el possible perquè no torni a passar…
Teodora
L’altre dia, li vaig explicar a la meva mare tot el que vam parlar de la Guerra Civíl Espanyola. Ella em va dir que a Romania també hi havia hagut un dictador que es deia Xauxescu, un nom molt estrany, oi? Doncs, en aquell temps era el dictador de Romania, i ella, la meva mare, em va explicar que sempre quan parlava movia molt les mans, era semblant a en Franco, no sé si va fer tantes malifetes però… Ja li preguntaré i us ho diré! També em va explicar que hi havien unes targetes igual que les que hi havien aquí, les targetes de racionament! I que ella i la seva família tenia molta sort perquè la seva mare treballava a l’escola i gent d’altres països els hi enviaven paquets a l’escola, i algun li donaven a la meva mare! Hi havia: roba, arròs, algun sabó i, fins i tot, un dia els hi van tocar en un paquet, un raspall de dents! Estaven molt i molt contents!
Un altre dia us explicaré més coses!
Fa temps vam fer un repàs de la guerra civil espanyola i també vam arribar a parlar d’en Lluis Companys. La Núria ens va posar un vídeo, en el documental s’explicava on el van trobar quan es va exiliar de Catalunya i també quines van ser les seves últimes paraules: – Visca Catalunya!. A mi em va fer molta pena quan ho vaig sentir, espero que en el futur no hi hagi cap president que mori com ell.
Hola,
Us vull explicar un recull de coses que em semblen patidores, interessants, emocionants… sobre la pel·lícula del “Verano del 36” i del llibre “Silenci al cor”.
Els nens del llibre i de la pel·lícula, crec que quan va començar la guerra no se’n van adonar del que estava passant realment, ells es devien pensar poques coses però, no tantes com els seus pares que ells ho sabien definitivament. Els nens sabien coses que els seus pares parlaven en veu baixa, perquè ells no ho sentissin. La guerra per a ells va començar uns dies més tard. Ells intentaven no pensar-hi, però encara que no vulguessin, una estona o altra, hi pensaven una mica.
El que em va saber greu va ser la mort d’aquell home del llibre, de la manera que descrivien els nens quan s’el van trobar en el cementiri.
Els nens però, durant la guerra, no deixaven de ser nens i nenes.
Adéu, us vull dir que la pel·lícula em va agradar molt, i el llibre també m’està agradant.
Adrià
Hola,
Us escric aquest comentari per dir-vos que cada vegada m’està interessant més aquest tema de la guerra cívil! I que em fa molta pena, dels nens i nenes que la van viure, perquè pobres no hi tenien cap culpa! Ah! per cert, us enrecordeu d’aquella pel·lícula que vam mirar del Verano del 36? Doncs em va agradar molt, però també em va fer molt pena. I una cosa que em va agradar molt va ser que els nens encara que notessin que havien entrat en guerra, continuaven jugant i intentant passar-ho bé, perquè són nens! Ara estem llegint un llibre que es diu Silenci al cor, també va sobre la guerra cívil, i m’agrada moltissím! Fa molta pena quan agafen el Miquel Mosseny, perquè pobre no hi té cap culpa!!! En fi, espero que això tant dolent, lleig, etc, que ha passat no torni ha passar mai més, i no només a Catalunya, a qualsevol país!
Adéu!!! Teodora
Hola,
Escric per dir-vos que la pel·lícula que vam començar a mirar ahir a la tarda, sobre la guerra civil espanyola, em va semblar molt realista i m’hi vaig capficar tant que no em semblava que l’estigués mirant, sinó que jo formés part de la història. En conclusió, em va encantar.
Avui he anat a veure l’avi i, últimament, com que sap que amb vosaltres estem estudiant la història de Catalunya, no deixa d’explicar-me coses de la guerra. De fet, sempre li ha agradat, i quan jo li pregunto si aquest tema no l’entristeix em diu que sí però que no vol renunciar de parlar-ne doncs, de la guerra en guarda records amargs i tristos, però també d’altres que l’omplen d’orgull. Avui recordava quan es va apuntar a les llistes per anar a la guerra, ell tenia 16 anys i treballava en una barberia, recorda que per allistar-se a la coneguda “Quinta del biberó” li asseguraven cobrar bastant més del que ell podia guanyar afaitant i tallant cabell. Recorda que era massa jove per imaginar-se què l’esperava al front. D’allà en guarda records dolorosos i, possiblement per això, sense adonar-se’n ha passat a explicar-me els seus dies al camp de concentració del sud de França. A diferència del que us pogueu pensar, ell no hi va estar malament, m’explica que els tenien una mica abandonats però que els deixaven organitzar-se i fer activitats i ell, un esportista nat, feia classes de gimnàs!
Un altre dia, més coses!
Núria
De la sortida al museu d’història de Girona i als refugis, el que em va sorprendre més van ser els dibuixos dels nens durant la guerra, els bombardejos, cases destrossades etc… però, també els soterranis de l’edifici que el feien servir de refugi quan era un institut. En aquell espai s’hi refugiaven els del institut i lla gent que vivia a les cases del voltant.En aquest refugi no hi va caure cap bomba a sobre.
Adrià
El dia que vam anar a visitar els refugis de Girona, el que més em va impressionar de veure va ser el seu tamany perquè els de Bordils i Celrà són molt més petits. També em va impressionar molt quan van apagar les llums i van posar la imitació d’un bombardeig, em va semblar que estava passant en realitat, menys l’Oriol que no parava de fer-nos espants, la Teo i jo ens agafàvem de la mà perquè feia una mica de por. En el museu, quan vam veure aquell quadre que sortia una nena sense cama em va fer molta llàstima.
El dilluns 2 de novembre vam anar a l’excursió de Girona.
Ens van ensenyar a on estava el refugi. Quan vam arribar on hi havia el refugi, jo em vaig cada al•lucinat, estava en un lloc on tota la gent ho podia veure, clar estava tancat.
Deien que era el més petit però era grandiós; ens van fer un simulacre quant feien el bombardeig. Jo intentava fer el que feien les persones que estaven en el refugi, però jo no podia era massa difícil però intentava fer el millor que podia: perquè ja sabia que era un simulacre i que les parets no tremolaven.
Nil Carreras Aguiló
Em va agradar molt quan ens van tancar els llums i ens van posar els sorolls de bombardeigs. Intentava imaginar-me que era la guerra i que a fora estaven caient bombes.
També em va agradar el text que hi havia escrit en una paret d’en Carles Rahola perquè feia referència als ciutadans que estaven a la guerra.
Teodora
Hola a tots, em va agradar molt l’excursió, jo no creia que el refugi fos tant gros, em va agradar quan van apagar els llums, si no ens haguessin dit que els apagarien m’hagués fet molta por!!!
Jo crec que va valdre la pena fer-la!
Oriol Martín Capdeferro
Hola classe,
Ben be ara us explicaré un sentiment que em va fer pensar d’una altra manera.
Mireu, sempre havia pensat que quan anava a la guerra no et passava res (com surt a les pel·lícules), quan vam entrar en el refugi i ens van tancar les llums i es sentia el soroll del bombardeig, intentava imitar el que em pensava que feia la gent quan tiraven una bomba, després vaig veure que no era una tonteria, s’hi jugaven la vida.
La sortida va ser molt interessant!!!
Em va agradar molt la sortida, el que no em va agradar era que a l ‘entrada del refugi estava plena de “pixats” i feia pudor. Em vaig espantar al refugi quan van apagar les llums, però era perquè l’Oriol quan van apagar les llums em va fer un espant.
Bé resumint, em va agradar molt .
ADÉU. Raquel.
Hola a tots,
Em va encantar l’excursió. El refugi, jo no creia que fos tan gros,
ho reconec, vaig tenir una mica de por, peró m’ho vaig passar
molt bé.
Hola a tots! Em va agradar l´excursió que vam fer dels refugis perquè ens van explicar coses de la guerra civil i com vivia la gent en aquell temps.
Va ser molt divertit.
Ioana
Hola a tots.
Us vull comentar que em va semblar la sortida que vam fer ahir al museu d’història i en uns dels refugis de Girona. El que em va agradar més de la sortida va ser el refugi, ara us ho explicaré.
Jo el refugi no me l’imaginava tant gran, hi cabien 300 persones!. El guia ens va explicar que la gent sobretot es concentrava a les escales del refugi. Els nens, jugaven a diferents jocs, a pertot el refugi. També ens va dir que al voltant de les sales del refugi hi havia bancs i la gent s’hi podia assentar. Ens va dir que mai estava ple de gent perquè molta gent es quedava a casa. A l’època de pluja hi havia entre un i dos, o fins i tot tres pams d’aigua, la gent hi entrava igualment. A prop d’aquest refugi va ser la zona de Girona més bombardejada perquè hi havia la seu d’un partit polític d’esquerres.
Aquest refugi de Girona era el que tenia les parets més gruixudes.
Ara hi han posat il·luminació i han passat uns tubs perquè no s’hi quedi agua enmagatzemada tot i que, encara en algunes parts n’hi queda una mica. A la part del final del refugi no hi ha llum i està brut.
Fa deu anys el van netejar i ara hi deixen entrar a fer-hi visites.
En una sala hi ha un text molt bonic de Carles Rahola.
A mi m’hagués agradat que haguessim pogut jugar una estoneta a dins del refugi.
Hi han posat uns altaveus que imiten un bombardeig i també apaguen els llums perquè sembli de veritat.
La sortida va ser molt “guai”
Arnau