EL COLIBRÍ

Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se’n va enamorar sense remei.

– M’hi casaria de bon grat! – va dir la noia enamorada.

– I se’n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil·lusionada, se’n va tornar al seu poble.

La noia es va adonar que aquest colibrí guardava algun secret. El dia següent va tornar a sentir el bonic cant del colibrí i llavors hi va anar i li va preguntar: – Colibrí que et passa alguna cosa ? perquè es impossible que un colibrí parli.-Si el que em passa es que jo soc un príncep blau i per tornar a viure com a humà , algú em té que donar el pol·len d’una rosa daurada però m’ho te que donar, una noia molt bonica.

Finalment aquesta noia va anar a buscar una rosa daurada i la va trobar. Quan el colibrí va agafar aquell pol·len es va convertir en un formós príncep blau i finalment es van casar i van viure feliços per sempre.