El colibrí

Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se'n va enamorar sense remei.

-	M'hi casaria de bon grat! - va dir la noia enamorada.
-	I se'n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil·lusionada, se'n va tornar al seu poble.
Nus: La noia sent va enamorar del colibrí
Però el colibrí es va emportar  cap al seu cap al cau i la noia no i cabia sent va anar al seu poble trista
Desenllaç :Va pasar un noi ta pero tan guapo que es va enamorar i es ban casar

EL COLIBRÍ

Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se’n va enamorar sense remei.

– M’hi casaria de bon grat! – va dir la noia enamorada.

– I se’n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil·lusionada, se’n va tornar al seu poble.

La noia es va adonar que aquest colibrí guardava algun secret. El dia següent va tornar a sentir el bonic cant del colibrí i llavors hi va anar i li va preguntar: – Colibrí que et passa alguna cosa ? perquè es impossible que un colibrí parli.-Si el que em passa es que jo soc un príncep blau i per tornar a viure com a humà , algú em té que donar el pol·len d’una rosa daurada però m’ho te que donar, una noia molt bonica.

Finalment aquesta noia va anar a buscar una rosa daurada i la va trobar. Quan el colibrí va agafar aquell pol·len es va convertir en un formós príncep blau i finalment es van casar i van viure feliços per sempre.

Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se’n va enamorar sense remei.

– M’hi casaria de bon grat! – va dir la noia enamorada.

– I se’n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil·lusionada, se’n va tornar al seu poble.

Ella, no es podia casar amb un ocell, però ella, n’estava enamorada. Un dia, va veure un noi que també li agradava el cant del colibrí i li va preguntar què havia de fer. El noi va respondre:

-Has de deixar estar el colibrí, però, si vols pots estar enamorat d’ell sense casart’hi.

I així ho va fer.

Cada vegada que sentia cantar el colibrí, era un raig d’esperança per la nena.

Al final, es va enamorar d’un noi i, el colibrí va ser un amic de la noia.

I van ser feliços i van menjar aniços.

FI

El drac.

Entre els tresors més importants que pertanyien a un drac guardià hi havia una perla màgica. Era tan preciosa que sempre la guardava prop d’ell, al seu estany, i de vegades fins se la posava a la boca o sota la barbeta. La perla tenia molts poders màgics: lluïa amb una claror radiant, que mai no s’entelava, i feia que creixessin i es multipliquessin les coses entre les quals es col·locava.

La història que ara ve conta el que passà quan la perla del drac caigué en mans humanes.

Un dia el drac Pat anava despistat per Xina,

Anava a comprar però encontres de treure 1yuan va treure la perla que no tenia preu

I li va donar a l’home de la botiga.

Quant va arribar a casa és va adonar de la desgracia i va tornar cap a la botiga l’home de la botiga li va dir que va vendre la perla a un foraster de España i també li va dir que marxava a l’aeroport. El drac va anar volant a la recepció de l’aeroport i li va preguntar quant sortia el vol cap a España, la dona li va dir que ja havia sortit, el drac va anar volant fins a España i allà va localitzar la perla amb el seu radar màgic, el cotxe es dirigia a un poble que és deia La Fuliola i allà li va dir a l’home que aquella perla era màgica l’home si va negar perquè va descobrir que tenia poders màgics.

Al final és va adonar que aquella perla podia fer molt de mal i li va donar la perla al drac.

El colibrí.

Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se’n va enamorar sense remei.

– M’hi casaria de bon grat! – va dir la noia enamorada.

– I se’n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil·lusionada, se’n va tornar al seu poble.

NUS:

Ella se’n va al poble sense el colobrí.

Però la noia estava trista, però no volia deixar el colobrí sol.

I així va ser se’l va emportar però amb una caixa. Però ella sabia que si el posava amb una caixa ell és moria, (el va portar al bosc).

Així va ser i ella estava contenta perquè ell estava salvat. De sobte ella va tornar cap el poble però ell no cantava perquè ell volia estar amb ella. I ella és tenia que quedar però es va enamorar d’un noi. Li va preguntar:

-Com te dius?- i ell va respondré la pregunta:

-Em dic Jordi però em pots dir el “Caçador”.

DESENLLAÇ:

Ella se’n va enamorar d’ell però ell no tenia novia i se’n va enamorar d’ella, i es van casar i van tindre el colobrí (mascota), i també van tindre fills: En Pau, la Maria, i la Marta.

FI!!!!

El colibrí

Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se’n va enamorar sense remei.
– M’hi casaria de bon grat! – va dir la noia enamorada.
– I se’n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil•lusionada, se’n va tornar al seu poble.

La noia es va adonar que si no estava amb el colibrí.
La noia va decidir tancarlo o lligarlo ,la noia va agafar portar el colibrí a la seua gàbia . el va tancar i ella estava mes cotenta, mentres el colibrí s`estava morint.
La noia es va adonar que feia una cosa molt dolenta.

La noia va deixar el colibrí i li va dir que farien una casa mes gran i viurien en aquella casa tots ells dos junts i
Tranquils. El colibrí i va estar d´acord i van menjar anissos i van estar feliços.

Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se’n va enamorar sense remei.

– M’hi casaria de bon grat! – va dir la noia enamorada.

– I se’n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil·lusionada, se’n va tornar al seu poble.

Però la noia estava tant enamorada del colibrí que va volguer convertir en colibrí. Va sentir una llegenda que deia que podria conseguir un desitg si aconseguia la perla del drac i la posava a on neix el sol. Primer va anar al Japó a buscar la perla, li va explicar la seva història al drac i el drac ho va comprendre i li va deixar la perla, també la va ajudar a buscar el sol. Pel camí van trobar a un home que també buscava el sol i el van ajudar el drac va agafar la perla i la va tirar amb totes les seves forces al sol quan va sortir un mac i li va demanar que es convertís en un colibrí. Desprès va tornar a casa seva. Quan va veure al colibrí i es van casar.

Van viure feliços,

i van menjar aniços.                   Maria Vila Cercós