El colibrí.

Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se’n va enamorar sense remei.

– M’hi casaria de bon grat! – va dir la noia enamorada.

– I se’n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil·lusionada, se’n va tornar al seu poble.

NUS:

Ella se’n va al poble sense el colobrí.

Però la noia estava trista, però no volia deixar el colobrí sol.

I així va ser se’l va emportar però amb una caixa. Però ella sabia que si el posava amb una caixa ell és moria, (el va portar al bosc).

Així va ser i ella estava contenta perquè ell estava salvat. De sobte ella va tornar cap el poble però ell no cantava perquè ell volia estar amb ella. I ella és tenia que quedar però es va enamorar d’un noi. Li va preguntar:

-Com te dius?- i ell va respondré la pregunta:

-Em dic Jordi però em pots dir el “Caçador”.

DESENLLAÇ:

Ella se’n va enamorar d’ell però ell no tenia novia i se’n va enamorar d’ella, i es van casar i van tindre el colobrí (mascota), i també van tindre fills: En Pau, la Maria, i la Marta.

FI!!!!