Entre la gent del poble dels Ciriguano, que viuen als altiplans, hi havia dues noies que un dia van sentir el cant, aflautat i dolcíssim, del colibrí. Era un cant tan melodiós i tan sentit, que una de les dues noies se’n va enamorar sense remei.

– M’hi casaria de bon grat! – va dir la noia enamorada.

– I se’n va anar a trobar-lo i li va declarar el seu amor. El colibrí va estar molt content i se la va endur a casa seva, al mig del bosc. Però la casa era tan petita, tan remenudeta que no hi havia lloc per a la noia. Aquesta, desil·lusionada, se’n va tornar al seu poble.

Ella, no es podia casar amb un ocell, però ella, n’estava enamorada. Un dia, va veure un noi que també li agradava el cant del colibrí i li va preguntar què havia de fer. El noi va respondre:

-Has de deixar estar el colibrí, però, si vols pots estar enamorat d’ell sense casart’hi.

I així ho va fer.

Cada vegada que sentia cantar el colibrí, era un raig d’esperança per la nena.

Al final, es va enamorar d’un noi i, el colibrí va ser un amic de la noia.

I van ser feliços i van menjar aniços.

FI