Estrena del film final.
Aquest dimarts dia 5 de juny va ser l’estrena de les nostres pel·lícules.
Les de tots els centres que participem al projecte Cinema en Curs.
[vimeo]http://www.vimeo.com/43223220[/vimeo]
El lloc no podia ser millor:
La Filmoteca de Catalunya que, com ens va dir el seu director, l’Esteve Riambau, abans de començar, és la casa del cinema!
A l’acabar cada pel·lícula, sortien davant de tot les persones que havien fet la pel·lícula.
Feien una presentació.
Contestaven preguntes que ens hi feia una altra escola.
Nosaltres vam passar molts nervis, però creiem que tot va quedar molt bé.
I per als qui no podeu esperar a veure-la a classe… Aquí teniu la nostra pel·lícula:
[vimeo]http://vimeo.com/43349039[/vimeo]
Text de presentació de “Ciutat estranya” a la Filmoteca de Catalunya.
Som un grup de quinze nois i noies de l’Aula d’Acollida. Vivim a Badalona, una ciutat a prop de Barcelona. Les nostres edats van dels dotze als setze anys i venim de diferents països del món: Brasil, Índia, Pakistan, Rússia, Xina.
Aquest curs hem coincidit a l’Aula d’Acollida, un espai on aprenem el més bàsic de la llengua i els costums de Catalunya. L’objectiu és que puguem incorporar-nos aviat a la classe amb la resta dels nostres companys de l’Institut.
A la nostra pel·lícula volíem explicar alguna cosa de nosaltres mateixos. Del que sentim. Per això hem estat treballant al llarg del curs el tema dels sentiments, començant pel vocabulari.
A partir d’aquí ens vam preguntar: tenim alguna cosa en comú les persones que estem a l’aula d’acollida? Som nens. Nenes. Venim de diferents llocs del món. Tenim diferents edats… Però malgrat tot la resposta va ser afirmativa! Tenim coses en comú: estudiem català a l’Aula d’Acollida; tenim dificultats per entendre’ns amb la resta de companys de l’Institut, i, de fet, quan podem parlar amb algú amb la nostra llengua ens fa sentir contents; compartim la manera com ens sentim a l’institut: de vegades una mica espantats, de vegades avorrits, de vegades una mica tristos…
Pensar en aquestes coses va fer que algú s’imaginés un nen caminant sol per la muntanya. De seguida ens vam preguntar: per què camina sol per la muntanya? La resposta a aquesta pregunta és la nostra pel·lícula.
El desenvolupament del guió va ser molt visual. Ens vam imaginar d’on venia, què feia a la muntanya i què faria després. Per això les localitzacions van ser molt fàcils, ens vam posar d’acord molt ràpid sobre quins eren els llocs on volíem rodar la nostra pel•lícula: tothom veia al nostre personatge a llocs coneguts i propers.
Després de fer-la ens hem adonat, amb l’ajuda de la Raquel i el Miguel Ángel, que alguns dels fragments de pel•lícules que hem vist al llarg del curs ens han ajudat a pensar en imatges la nostra història: El gust de les cireres, d’Abbas Kiarostami, per l’escapada de la noia per la muntanya; Finals d’agost, principis de setembre, d’Olivier Assayas, pel trajecte en metro; Lost in Translation, de Sofia Coppola, pel nostre final amb el personatge rodejat pels seus nous companys a l’institut.
Algunes coses van sortir molt fàcilment. Altres ens van costar una mica. Havíem pensat un parell de panoràmiques, però teníem el trípode una mica espatllat i no ens sortien bé. En el cas de la mirada del personatge a la ciutat ho vam aconseguir. En el de l’entrada al metro, no. En aquest cas vam convertir la panoràmica en dos plans. Els plans rodats al metro van ser molt difícils: a l’ascensor vam tenir problemes per aconseguir que no sortís el nostre reflex al vidre de la porta. Però el pitjor és que aquell dia teníem poc temps i només podíem fer una presa de cada pla.
Un altra dificultat la vam tenir amb la germana petita del personatge: cada dia va portar una roba diferent i uns dies duia una cueta, altres dos… A més a més, era molt tímida… Però això no va ser un problema! Tot el contrari, perquè era el que necessitàvem.
També va ser una sort que el dia que vam anar a rodar a la muntanya hi hagués vent. Ens va agradar com el vent movia els cabells del nostre personatge. El vent donava molta força als plans que vam rodar. Mentre estàvem allà la Raquel (la professional del cinema) ens va preguntar com es sentia el nostre personatge allà sol a la muntanya. Ens va dir: «com ho podem mostrar sense que surti ella al pla?» La resposta que vam trobar són els plans de la ciutat que es desenfoca per mostrar-nos unes flors, els nens jugant a futbol contents lluny i dalt de la muntanya i l’arbre solitari.
El muntatge va anar molt bé. Tot anava muntant sense dificultat… Només vam trobar problemes en la seqüència del final. Al guió la nena estava sola al passadís de l’Institut; hi havia un intercanvi de mirades amb una altra noia i la pel•lícula acabava amb un pla / contraplà dels somriures de les dues noies. Ho vam rodar, però quan ho vam intentar muntar no ens acabava d’agradar com quedava. Llavors algú va pensar que el que abans estava fent la noia a l’ordinador era escriure una carta a la seva mare. I que en aquest pla final de la noia sola, podia llegir-la amb la veu en off. Ho vam provar i ens va agradar molt!
Ens ha agradat molt fer aquesta pel·lícula. Ens sentim molt satisfets… molt orgullosos del que hem fet. Agraïm l’ajuda de la Raquel: sense ella no la podríem haver fet. També volem donar les gràcies a Cinema en curs per donar-nos aquesta oportunitat.
Hem deixat moltes coses enrere. Però ara tenim davant nostre moltes coses noves.
Desitgem que tothom tingui molta sort!
Per a veure més fotos d’aquest dia tan emocionant podeu visitar el nostre àlbum de fotos!
I si voleu veure la resta de pel·lícules del projecte, podeu anar al bloc comú de Cinema en Curs o als blocs de cada centre!
