Escola de Bordils 2011-2012

Ja podeu veure el nostre film al bloc!
Esperem que us agradi!

Ahir vam anar a la nova Filmoteca de Catalunya, al barri del Raval de Barcelona.

Tothom estava nerviós  per l’ estrena del seu curtmetratge, érem  més de 250 espectadors, tancats a la sala Chomón ,durant moltes hores. Pot semblar molt estressant,però ens va passar ràpid. Una jornada inoblidable!!

TEXT DE LA PRESENTACIÓ DEL NOSTRE CURT

Bona tarda.

Som els   alumnes de 6è de l’escola de Bordils.

Bordils és un poble  situat a la comarca del Gironès a prop de la costa i de la ciutat de Girona. Per Bordils passa el riu Ter.

Per iniciar el curt  el primer que vam fer va ser recuperar idees del sac d’impressions, categories de la pràctica central i característiques del personatge .

El personatge que vam definir viu en un poble, en una casa de pagès. És amable, sensible, obedient, una mica vergonyosa, activa, divertida, responsable,… Li agrada llegir, escriure en el seu diari, dibuixar, la fotografia i el cinema i els animals. La seva relació amb els pares és bona, però a l’hora els troba a faltar, perquè no són gaire a casa.

A partir de les situacions emocionals del sac d’impressions i d’altres idees que vam aportar cada un de nosaltres , vam estar tot un matí per trobar les dues situacions a partir de les quals crearíem la història del nostre curt. Per prendre decisions ens posàvem en forma de cercle com quan fem assemblea, així ens veiem tots més bé, és una millor manera de comunicar-nos.

Per  decidir la història vam necessitar més estona de debat que per definir el personatge.

El  treball de  la concepció global va ser intens : Vam pensar les possibles escenes, les apuntàvem a la pissarra, les ordenàvem  i  de mica em mica ens imaginàvem, com passàvem  d’una a l’altra.

Decidir com acabàvem el curt va ser l’escena que ens va costar més, dubtàvem de si s’havia de veure el germà o no.  La decisió final va ser: l’Helena, la protagonista  estirada en un camp contemplant les dues bicicletes, la seva i la del seu germà.

Dins la concepció global , també vam haver  de tenir en compte les regles del joc i cada una en quina seqüència la posaríem. Ens vam repartir en grups per decidir l’estat emocional del personatge en cadascuna i  per pensar en els  extrets de pel·lícules que havíem vist  i  que ens podien ajudar  a decidir com gravar els diferents plans.

A partir de visionar el fragment de la “La gent de l’arrossal” se’ns va acudir utilitzar una veu en off .

En un principi, aquesta veu en off, havia de ser una carta més narrativa que explicava els fets però després ens va semblar més adient reflectir sensacions. Vam fer un gran treball, tots vam escriure la nostra carta i com hem fet durant el curs amb tots els textos, la vam posar en comú i en va sortir un text cooperatiu.

Per fer els tràvelings  ens vam inspirar en diferents extrets: “White Material” de Clarie Denis per la seqüència de quan va amb bicicleta i està contenta i “La solitud del corredor de fons” de Tony Richardson (del personatge al món).

Altres  extrets que ens han ajudat  han estat Ningú no sap “ perquè al llarg de la pel·lícula surten  avions i nosaltres vam pensar que en la nostra podien sortir-hi trens i  també el de  “ Yuki i Nina”  i  “La vida a la terra”  pel pla general del camp verd amb la protagonista al fons en bici.

Ens vam adonar que no podíem gravar a qualsevol lloc, durant un cap de setmana  vam  voltar pel poble buscant localitzacions que anessin bé a cada seqüència.  També ens van servir  fotos dels espais vuits. Les vam comentar totes i finalment vam decidir els llocs on gravaríem.

La protagonista o el protagonista  havia de ser una persona  pacient, que es prengués la feina seriosament, actués de manera natural, no tingués pressa… Cada un de nosaltres vam proposar companys tot argumentant l’elecció. No va ser una tasca fàcil però  vam quedar satisfets de la tria.

En el rodatge En comptes de gravar amb la nostra càmera i el nostre trípode, ho vam fer amb un equip més professional. Al principi a tothom li semblava que seria  complicat, però després de gravar un pla, vam veure que era senzilla com l’altra.

Ens vam organitzar amb quatre grups de rodatge, cada grup va gravar diferents seqüències i en diferents dies. El temps de rodatge va ser de tres dies matí, tarda i capvespre. Anàvem amb bici d’una localització a l’altra i  el temps de rodatge ens va passar molt ràpid.

Com ja heu vist, hem fet diversos tràvelings. Els vam gravar amb la furgoneta del nostre mestre, i sense so, perquè no se sentís el soroll del cotxe i perquè així el director o directora dels plans, juntament amb la Meritxell, podien donar ordres a l’actriu i al conductor.

Un altre aspecte important del nostre rodatge va ser la climatologia que va afavorir  poder diversificar els plans del món. En vam gravar molts!! El temps canviava, tots ens emocionàvem, volíem gravar més i més plans, alguns moments van ser estressants!

Si el temps hagués estat un altre, el nostre curt seria molt diferent. Podem dir que amb la climatologia hem tingut sort.

Durant  dos dies,  vam fer un primer muntatge amb la Carme, després amb la Meritxell i vam estar-hi dos dies, unes deu hores cada dia.

El muntatge el vam fer  en petits grups de 4 o 5 alumnes. Havíem d’acordar quins plans triàvem, on els tallàvem, on posàvem els diferents sons  ambients  que havíem gravat, tot eren decisions!

La part que ens va costar més del muntatge va ser el traveling de la bici quan està contenta. Ens vam adonar que si fèiem talls amb plans més curts era més ràpid i expressava millor l’alegria.

Aquest any tenim una novetat, hi ha tres músiques  composades i interpretades per  3 alumnes de la classe, dues amb piano i una amb flauta. Ens fa moltíssima il·lusió!

El curt muntat durava 1 min i 15 seg més del que marquen les normes. Ja ens havien advertir que solia passar. Quin disgust! Calia tallar o suprimir alguns plans. Després de molt discutir vam treure un tràveling que havia estat molt difícil a l’hora de gravar, alguns plans del món i altres els vam haver d’escurçar.

Ens quedava trobar el títol. Per triar-lo vam començar fent un llistat de paraules, les anàvem combinant, comentant  i així després de dues sessions ens vam quedar amb una sola paraula, “Distàncies”.   El títol és senzill, no pots saber de què va el curt i pensem que donarà  ganes de mirar-lo.

En el muntatge vam incorporar el títol quan ja ha començat la pel·lícula, en una nota musical, muntar-ho va ser divertit perquè, frame a frame vam trobar el punt exacte de la música on calia que entrés el títol.

La realització el curt ha estat un gran treball en equip. Ha requerit esforç, paciència, creativitat, maneres d’expressar, estones per reflexionar i pensar.

S’han barrejat emocions diverses i sentiments de tota mena.

Ara veiem el món amb uns  ulls més cinematogràfics i l’observem i ens hi fixem més.

Ha estat una experiència única. De grans potser gravarem o farem fotos però mai ho tornarem a viure d’aquesta manera.

Estem orgullosos que la nostra escola tingui l’oportunitat de participar en aquest projecte, ja que a hores d’ara són poques les que ho poden fer. Hem tingut molta sort!

El nostre agraïment a les organitzadores de Cinema en curs i a en Bernat Font per deixant-se una de les músiques que hem posat al curt .

Volem  donar  les gràcies a la Meritxell per transmetre’ns  il·lusió i  sensibilitat vers el cinema

 

Després de visionar l’extret de “La gent de l’arrossal”, se’ns va acudir fer una veu en off

En el moment de la veu en off volem expressar els sentiments del personatge que no es poden aclarir cinematogràficament. L’ Helena escriu una carta al seu germà on explica el que li passa. Una carta bonica, envoltada de plans del món.

Cada un de nosaltres va escriure una carta, les vam fusionar i en vam escriure una de conjunta.

Ja ha arribat la primavera, aquí tot és preciós. L’herba, com sempre, verda i alta… Ensumo l’aroma dels arbres, i també la humitat. Ara fa un ventet suau, les fulles es belluguen lentament…Escolto les mallerengues i els estornells, que a l’estiu es menjaran les cireres. Estranyo les sortides amb bici, quan posàvem els peus a l’aigua i escoltàvem l’esquitx del rierol. Els núvols ja no tenen la mateixa forma ni color. Ara plou, no trobo el sol. Sola no sé que fer, és com si el món m’abandonés. Sols veig els pares a la nit.

Recordo els dies de pluja, les gotes fredes lliscant per la finestra a poc, a poc;  els dos asseguts a la taula del menjador.

La casa està tranquil·la i buida. La taula és diferent, hi falta un plat, el teu.. Ara els dubtes s’amunteguen. Estic confusa, no sé que m’espera.

Cartes:

Fa molt temps que no ens veiem. Com et va per Barcelona?

No sé què fer sola, és com si el món m’abandones. La casa està tranquil·la i buida. La taula es diferent, hi falta un plat, el teu. Estic a la teva habitcaió escoltant les teves músiques, recordant els moments que passava amb tu, ara tot ha canviat.

Ara plou, el món s’ha tornat gris des  que vas marxar, no trobo el sol,  ha perdut el seu color, com si la vida, hagués desaparegut.

Estic trista, passejo pel poble, recordant els moments que anava amb tu. Recordo les sortides a la palanca amb bici, quan ens divertiem tirant-nos aigua. També al parc  jugant, aquell va ser l’últim dia!.

Ho recordes? Et trobem a faltar.  Tinc ganes de veure’t, igual que els pares. Necessito parlar amb tu de l’institut!

Zorana

Fa dies que penso en tu.

No descuidaré les sortides que havíem fet junts, el Roure, On posàvem els peus a l‘aigua d’aquell petit rierol, on cada tarda jugàvem engrescats a fet i amagar, tapats per l’herba, ella, com sempre, verda i alta, com sempre superior a mi. Al cor de l’herba descobríem un món d’insectes, aranyes, formigues i uns puntets negres, amb el fons vermell. Com ens animàvem d’haver trobat una marieta!

Als refugis, on entràvem i no es veia res. Sempre xocàvem i sortíem amb alguna esgarrinxada.

També anàvem a l’alzina, on collíem aglans, saltàvem el rec i comprovàvem que tots dos junts no podíem abraçar l’alzina.

Recorda-ho! Jo aquestes sortides les tindré present sempre. Ara hi passejo jo sol, reflexiono; tot és tant diferent sense tu…

Em sento sol. Ensumo l’aroma dels arbres, i també la humitat, ja que ahir el cel va plorar. Ara fa un ventet suau, les fulles es belluguen lentament de dreta a esquerra, d’esquerra a dreta…

Escolto les mallerengues, els estornells, que a l’estiu es menjaran les cireres. També volen les garses, les recordes? Amb aquella cua llarga i la panxa blanca, que quan voleien es veu.

Vull que sàpigues que des de Bordils, t’espero.

Olga

He estat pensant amb tu, això no ho puc negar!.

Té de dir que et trobo a faltar, sobretot passejar, escriure poesies, observar animals però també la teva companyia.

Només que sàpigues que aquets dies no t’has perdut res de res.

Al roure un dels teus llocs preferits, ja ha arribat la primavera, aquí tot és preciós. Ah! I te’n recordes aquells dies que ens desvetllaven els pardals? Me’n recordo com si fos ahir. Mai m’he sentit igual, ni mai m’hi havia sentit.

Ara mateix m’agradaria compartir amb tu uns dubtes sobre l’institut… Però malauradament no puc.

Per fer passar els mals moments he anat amb bici, però no m’ho he passat tan, sense tu res és igual.

Estic confusa, no se que m’espera. Normalment compartiria amb tu les meves penes.

No et preocupis per a mi, estic bé, sola però bé. Ah! I els pares també estan molt bé, tot i que treballen molt i no tenim temps d’estar junts. La teva bicicleta està igual, no l’he tocada.

A la casa hi ha un gran buit, igual que al meu cor.

Vull que sàpigues que cada nit penso en tu i per molt lluny que estiguis sempre estaràs al meu costat.

Carla

 

Hola germà,

Cada dia penso en tu, dies escassos d’estima, nits fredes i feixugues, els pares tan sols es veuen a la nit i a mi no m’escolten perquè han de parlar entre ells.

Tu tenies una manera d’escoltar única, m’explicaves històries increïbles que ningú pot inventar, només tu.

Recordes quan jugàvem a base ball, tu feies de batejador i jo de pitxi, llençaves la pilota tan lluny que havia de córrer molt per atrapar-la.

També escoltàvem cançons de la Rihanna i en Pitbull, estàvem ballant a l’habitació, i els pares ni s’adonaven, és clar, quan arribaven.

Torna i expliquem un relat de històries, acudits, anem en bici i juguem a base ball i ballem.

Fins aviat,

Namrud

HOLA!

Sempre penso en tu quan els pares no hi són. M’imagino que estàs al meu costat i m’expliques el que t’ha passat durant el dia. La mare, quan té temps, m’ensenya les fotos de quan tu i jo jugàvem a futbol al parc. També em llegeix el teu llibre preferit, m’encanta que me’l llegeixi cada dos per tres!. No t’enfadis! vaig entrar a la teva habitació per  mirar les teves fotos.

Els pares segueixen treballant molt. Per casa hi són poc i, quan hi són, és hora d’anar a dormir. Tinc un piló de coses  per explicar-te!, però és difícil explicar-t’ho per carta, penso que és millor parlar-ne quan tornis a casa. També espero que tu m’expliquis què tal al pis amb els amics, com et van els estudis.

Si vens podrem parlar, em podràs ajudar, així no estaré sola. Estic tan nerviosa per anar a l’institut !!

UN FORT PETÓ ………

Lemba

Trobo a faltar la teva companyia, sobretot quan vaig amb bicicleta. Ara hi haig d’anar sola, perquè els pares… ells no hi volen anar!

Te’n recordes fa un temps, quan ens banyàvem al riu? Era tan divertit!

A l’estiu, si tornes, que és el que espero, ens hi anirem a banyar!

I dels llibres que llegíem!! Bé, que tu em llegies. Eren fantàstics!

I al ban, quan jugàvem a amagar. Te’n recordes aquell dia que em vaig amagar tant bé que no em trobaves.

Ara, els camps, són de color groc… És maquíssim!

Ja saps, o deus suposar, que estic nerviosa, molt nerviosa per l’anada a l’institut… a tu et devia passar el mateix!. Però… em donaràs consell, no?

Espero amb impaciència la retornada d’una carta, una trucada, que vinguis, o alguna noticia teva!

Adéu!

Júlia

Hola!!!

Te escrit aquesta carta des de la cabana que vam construir  tu i jo. Des que t’en vas anar sempre he trobat a faltar  els contes que m’explicaven els teus llavis abans d’anar a dormir i,  també,  els teus petons de bona nit. Ara per recordar-te cada nit miro com passa el tren des del teu balcó, com fèiem les dos juntes per poder dormir i tenir bons somnis.

Espero que  et vagi bé  la universitat, jo ara estic de vacances de Setmana Santa. Si tens temps em podràs venir a veure? Molts petons de part de tota la família.

Montse

Buscant en la memòria en temps que encara em podies ajudar, explicar-me contes i resoldre dubtes sens parar, el teu record m’ha fet reflexionar que una germana especial com tu és difícil de trobar.

Els moments que juntes hem passat, des de que vas marxar, els recordo com si fos ahir, les històries, que brollaven cada nit dels tus llavis amb l’emoció que hi posaves!, era un regal que jo apreciava. Ara s’ha esfumat.

La tristor tenyeix el meu rostre,perquè el record de la teva absència m’entristeix.

Ara la teva ajuda ja no hi és, els dubtes es van amuntegant al meu damunt. Si me’ls poguessis resoldre! Seria un pes lleu que em trauria de sobre. No tinc  ningú  que m’escolti. La teva manera d’escoltar era única, les hores que hi dedicaves i la teva paciència infinita. Recordo aquell dia ennuvolat, de pluja, les gotes fredes lliscaven per la finestra a poc, a poc;  les dues assegudes a la taula del menjador, no vaig voler escoltar-te, ara, en pensar-hi em sap greu, segur que m’hauria ajudat el teu comentari. Aquí la paciència és molt escassa. I d’històries boniques no en sento!

Espero que tornis ben aviat! Un petó.

Nina

Aquest matí em pensava que em vindries a despertar, però he recordat que eres a Barcelona.

Des que has marxat em sento molt sola, vaig a passejar  on anàvem junts a jugar. Agafo la meva bici, mentre la teva és queda sola al garatge, i passejo per intentar desconnectar. He anat a la teva habitació i he llegit un dels teus llibres preferits.

T’enyoro molt, espero la teva visita per parlar de l’institut.

Jordina

 

HOLA!!!

Ja fa temps que no ens veiem, eh?.

Ja que sempre estàs a la Universitat, a unes quantes hores d’aquí Bordils, et vull explicar coses que me han passat durant aquest temps.

A l’escola ens van anunciar l’anada a l’institut. És molt gran!. Coneixerem a nens i nenes que mai  hem vist, però hi sinó en coneix-ho cap? Què em passarà? Sempre tindré d’estar sola!!  És per això que vull el teu consell, perquè tu ja has viscut l’anada a l’institut. Sovint vaig a fer un vol amb la teva bicicleta, esta al garatge, ningú la utilitza.

Te’n recordes de la cabana que vam fer a la Palanca?  Avui hi he anat, encara està en molt bon estat. Ha aguantat  el vent, la pluja,…

Cada nit penso que estàs al meu costat llegint-me un llibre i que em fas un petó i em dius “bona nit germaneta bonics somnis”. També me’n recordo de la festes que fèiem per la nit a la teva habitació.

Et volia dir que ara els treballen molt, no tenen temps per mi i amb sento sola però quan penso en les coses que fèiem junts amb sento animada!!!

Espero que vinguis aviat, així recuperarem les coses que ens hem perdut. Ens divertirem molt, te’n recordes?

T’estimo MOLT!!!

Yosra

 

MANEL

Dimecres de la setmana passada, vàrem anar a gravar, hi vam anar amb bici. Primer vàrem anar al camp de flors que hi ha abans de la palanca, el meu càrrec era sonidista. Des de la primera vegada que vaig fer de sonidísta,  em va donar la sensació que algun dia seria un professional del so.  Bé, tornem a la gravació. No estava nerviós, sabia que tot sortiria bé, potser no al primer intent però sí al segon, i va sortir perfecte. Després  vàrem anar al camp d’herba de la palanca, em tocava ser director oh! no!!! Que nerviós estic!!!! Bé, malament, genial, fatal… Tot va sortir sobre rodes! Ara toca berenar, ooooh! Donuts i també galetes de xocolata, se’m feia la boca aigua.

Ja hem acabat de berenar, anem cap a l’alzina on  gravem a la Jordina que se’n va en bici.  La Fatu deia, tallem!!! però no ho sentia, vàrem haver de  cridar tots  alhora.

Arribem a l’últim pla, la Jordina  amb la posta de sol.  Jo vaig ser script, que també m’agrada, perquè és com si fossis el secretari del rodatge.  En acabar aquest pla, cadascú del grup havia de triar un lloc de la zona de l’alzina  des d’on es veies bé la posta de sol, però  ens vam quedar amb el lloc escollit primer. ‘’Molt bé doncs cap a casa’’, va dir la Carme i tots ens en vàrem anar molt contens i satisfets cap a casa.

NAMRUD

En fer de director, vaig començar a pensar que tenia la responsabilitat de triar un lloc que agradés a la majoria de gent. Em vaig posar nerviós, però anava sentint com els companys murmuraven:

-Que bonic és aquest camp!

-Tindrà èxit aquest pla!.

En sentir aquests comentaris se’m va alleugerir la por. El lloc del rodatge va ser al camp de roselles que hi ha al costat del ban, can Mallorquí i can Malhivern. També vam gravar a l’Alzina gran que hi ha al costat dels refugis.

El so va ser una cosa impressionant, vàrem poder  sentir el so dels ocells, el vent al camp, com les fulles i les herbes es movien de manera incordinada i fregaven una contra l’altra, era com un moment màgic, quina música! Per no oblidar-nos de tot, l’script apuntava, si els plans eren bons, si s’havien de repetir, etc.

Els llocs on vàrem gravar eren realment especials, la primavera és una estació molt bonica i els camps eren verds i les fulles grosses i espetarrants. Al final de tot, havíem de fer el so ambient, perquè era hora d’acabar i anàvem dient llocs. Vàrem sentir una munió d’ocells i vam decidir de fer el so ambient allà, però vam fer tant de xivarri que van marxar. Quan ho endreçàvem tot vaig veure la posta de sol, em va atraure molt, em va captivar. Vam treure la càmera i vam gravar-ho sense so, perquè era massa feina tornar a muntar la perxa.

ALEXANDRA

Era dimecres a la tarda, el meu grup va sortir a gravar. Ens sentíem feliços perquè  començàvem el nostre rodatge.

Agafem la bici i cap a la palanca. En arribar vam veure un camp amb herba i flors “roselles” i la  Meritxell va preguntar:

–  A qui li agradaria gravar aquest pla? Vaig contestar ben fort:

– A miiiiiiiii!.

Gravar el primer pla era especial, emocionant, era el descobrir… Em vaig sentir bé, però com que sabia que la càmera era nova, tenia més funcions i no era nostra, estava una mica preocupada. Tota l’estona estava pensant: Ai! si espatllo alguna pesa. Però ens van ensenyar, només, els botons que havíem d’utilitzar.

Tots hem fet d’ajudant, so,…hem passat per tots els càrrecs. A mi, em va agradar molt fer  fotos a als altres nens quan estaven gravant, també de meteorologia, espais buits…

Quan vaig fer de directora, en el primer pla, havia  de dir:

–          Silenci!

–          So?

–          Càmera?

–          Acció!

I per acabar.

¡Tallem!

Aquí també estava una mica preocupada, tenia por d’equivocar-me en dir: silenci, so, càmera, acció i tallem.

El càrrec de sonidista és bonic, però no t’has de moure gens perquè, fins i tot si mous un peu, se sentirà en la pel·lícula. Varem gravar sons ambient dels ocells, el vent, els arbres i l’herba.

Jo volia que el temps passés més ràpid perquè tenia fred i volia anar a casa a dutxar-me, a sopar…. Però igualment em va agradar molt i estic encantada del què hem fet, de haver viscut aquesta experiència.

DAVID

Vaig anar a gravar!!!

No em va sortir gens bé fer de càmera, ni de director, perquè dubtava on havia de posar la càmera, deia talleu! quan no tocava, tots m’atabalaven i no sabia què fer. Al final, en el penúltim pla, que vaig fer de càmera, sí que me’n vaig sortir bé.

El càrrec d’script va ser tot un embolic David!, David!, script!, script!… quasi exploto, però em vaig saber aguantar.

No vam poder planificar gaire el rodatge, perquè vam gravar els trens quan passaven per Bordils.

A l’últim pla, el meu càrrec era fer de sonidista, em va suposar un gran esforç ja que no havia de sortir el micròfon i, a més,  havia de deixar passar a la protagonista. Aquest càrrec és el que em va agradar més, perquè era el que havies d’estar més quiet i més concentrat.

En acabar ens vam sentir molt orgullosos de la feina feta, el curt final quasi estava acabat, només ens faltava la part del muntatge.

LAURA M.

Cada dia estava més impacient per anar a gravar. Els dies es feien eterns….

Per fi va arribar el dia: el divendres, l’últim dia de la setmana.

Marxem al mati amb bicicleta per uns camins de terra. Comencem a muntar la càmera i repassem les normes abans de gravar.

La primera seqüència vaig dir que volia ser sonidista, però resulta que varem gravar sense so, !!!. Gravàvem en cotxe, fent un tràveling  (a dins del cotxe i amb el maleter obert). Jo nomes mirava!, quin avorriment!.

La Jordina era la protagonista,anava amb bici i havia de fer el que deia el director,no es podia queixar,havia de tenir paciència,molta paciència…!!!

En la següent seqüència vaig fer d’ajudant, aquesta vegada ajudava i no m’avorria.

Quant varem haver gravat les altres preses em va tocar fer de directora, era el que més m’agradava perquè podia manar,  escollir el pla…..Vaig fer el pla de la mà de la Jordina, havia de seguir el moviment de la mà amb la càmera i era molt difícil perquè es movia amunt i avall,a la dreta i a l’esquerra!!!!… També havia de triar l’enfocament havia de moure l’anella de la càmera  fins que estigues ben enfocat. Sort que la Carla m’ajudava!!! No ho vam  haver de repetir gaires vegades.

Més tard, cap a l’hora de dinar, vàrem anar a gravar als arbres blancs, un indret de Bordils. Jo ja estava cansada de gravar al mati, no aguantava més, però al final el pla enmig de  l’herba va quedar bé.

Estic satisfeta del treball, però és l’última vegada que gravo, perquè a l’institut no ho fan Cinema en Curs.

OLGA

Ara que m’anava acostumant a gravar, pleguem!

Em sap greu deixar una de les últimes activitats especials a l’escola, ha durat molt poc! Tants de dies preparant el rodatge, i ara ja està gravat. Em dol deixar-ho enrere.

Recordo les meves emocions i les dels meus companys.

Aquell dia jo feia de so, havia d’estar callada, no només jo, no, tothom. Veia sobre meu un cel blau, feia sol, però  més enllà, els núvols despertaven una tempesta fosca, amb llamps i trons. Ni en un quadre seria tan bonic.

Poc a poc la tempesta s’acosta, plou un xic abans de marxar.

Tothom s’espantava, ningú no podia dir res. Per evitar-ho feien  un bot o es tapaven la boca fent-se senyals entre ells, jo ho sentia pels auriculars. Una vegada no van poder evitar de cridar i es va sentir uau!!! La paraula els va fugir de la boca.

A casa els avis, mirant per la terrassa. A dalt de tot veiem dos arcs de Sant Martí, esverats i a tota pastilla els vam gravar perquè la meteorologia no ens ho impedís.

Mireu! es veu el tren, unes llumetes que van passant, el pròxim que passi el gravarem! Silenci!!! Des dels auriculars se sentien dos persones que passaven pel carrer, em va fer gràcia.

Endinsats al camp de colze groc, la pluja queia sobre el paraigua. Clic!, clac!, clic!, clac!. El so de la pluja decreix. A través de la càmera, veig la llum de la posta de sol càlida, poc a poc es va fent fosc a l’estació de tren. Faig de directora, aprenc a manar, a posar ordre en els plans. És molt important per a mi, jo he aprés a decidir.

Finalitzem l’últim pla, la Jordina va a esperar al seu germà, que surt del tren…

No puc imaginar que tot passi tan ràpid, que aquest somni s’hagi fet realitat.

CARLA

A part d’aprendre molt, però que molt, sobre cinema, m’ho he passat d’allò més bé. Un treball amb els companys únic, que no tornarem a repetir. A mi m’ha captat molt la curiositat tot i que abans de començar aquest treball, ja era una apassionada de la fotografia.  El que ens han ensenyat ens ha canviat la manera de veure les  pel·lícules,  ara les entenem diferent,  ens  fixem més en el que ens envolta, com la posta de sol, un veritable tresor. Moltes vivències però… sobretot aquell dia que vàrem tornar a un quart de quatre estàvem afamades, i quan vam arribar al menjador…. era millor no acostar-se a nosaltres, encara ens haguéssim menjat a algú. També aquell tràveling amb la porta oberta del maleter, quina impressió! Ah! I quan paràvem els cotxes perquè no sortissin al curt, i els i tallàvem el pas, com autèntiques policies! I com no, les excursions amb bicicleta, boniques i divertides! Un munt de records! Amb els companys, i amb els mestres.  I estic ben segura  que aquests pensaments ens van passar pel cap a tots:

-Sortirà bé?  Com haurà quedat?  Que bonic!

Això ens quedarà gravat al cor per tota la vida! Vam passar les millors estones gaudint del cinema!

 

ISAAC

Personalment crec que el rodatge del curt m’ha ajudat a treballar en equip, a tenir paciència i a canviar la visió que tenia del cinema, sobretot del treball que hi ha darrera d’una pel·lícula.

A l’hora de gravar, la Meritxell va decidir que jo fos el director del primer pla, perquè havia donat la idea de la localització, havia treballat molt el pla. Em vaig posar content perquè confiava en mi, no podia fallar!. Em vaig posar encara més nerviós quan van dir que vindria un periodista del Punt a entrevistar-nos. Al final tot va sortir bé .

Havent esmorzat ens van sorgir uns plans del món (el cel, els núvols , . . . ) . Em van demanar que improvises un pla del món i al cap d’uns minuts ja el tenia, unes flors amb flou que portaven a una filera de pins amb una punt de fuga al final, el personatge passava per la filera i s’anava tornant nítid fins que desapareixia de la pantalla. Després de gravar-lo vaig pensar que havia canviat molt ràpid de flou a nítid, però un cop muntat crec que ha quedat bé. Tot va sortir bé, però també crec que  podíem haver treballat millor alguns plans, com per exemple el contrapicat en el que la protagonista caminava i es parava. Penso que amb més dies s’hagués pogut millor.

FATU

Comencem el rodatge en un camp de roselles, gravant una panoràmica del personatge anant amb  bicicleta, feia d’ ajudant i un cop acabat vam gravar un pla del món en el que vaig fer de càmera. El director va dir:

– Silenci!

– So? (espereu!, se sent una màquina).

– Càmera?

– Acció!!!!  (1, 2, 3 ,4 ,5, 6 ,7 ,8 ,9 i 10).

El cap d’ una estona (Tallem!!!).

Pel següent pla, tots vam agafar la bici per gravar a la protagonista en un camp d’herba prop de la  palanca. Per primera vegada feia de foto fixa amb la càmera rèflex, era divertit, havia de mirar pel visor i amb l’anella feia el zoom

Vàrem gravar diferents plans del món, en marxar cap a casa, vaig sospirar uf!!!!. Quina sort! No hem hagut de repetir cap panoràmica,  tot ha sortit bé!

El  divendres,  va ser el meu segon dia de rodatge, gravàvem la penúltima seqüència. Vam anar a buscar un pla de la  posta de sol darrera un arbre, però no vam tenir temps de prepara tot  l’equip.

Quan vaig fer de directora, tenia una mica de por que haguéssim  de repetir la seqüència del tren, ja que hauríem d’esperar  fins que en passés un altre. Després vàrem  gravar a la  Jordina  corrent cap a l’ estació a buscar el seu germà i al final el pla a l’estació de tren, al costat de la via.  En aquest últim pla vaig fer de càmera  i estava nerviosa,  tenia  por del tren perquè passava molt a prop meu  i de la càmera. Un cop acabat el rodatge  la Jordina plorava d’emoció.

Hem passat tres dies gravant, és una experiència que mai oblidaré. Ha  valgut la pena.

MARC

Vaig fer d’actor a la pràctica central, ens va sortir bé però vaig haver de tenir molta, molta  paciència i ara, a l’estar darrera la càmera,  he entès l’esforç que calia que féssim tots: Script, sonidista, director, càmera, ajudant. Vaig poder fer tots els càrrecs en el rodatge. Al fer de director podies triar el pla, l’enquadrament, el so … i  vaig decidir fer una   panoràmica. La Flopi feia de càmera, va provar de fer-la i li sortia malament, després ens vàrem canviar el càrrec i a mi  em va sortir bé. La Meritxell em va dir que havia de posar una mà dalt del mànec i l’altra al final del mànec. La panoràmica va ser l’últim pla que vaig gravar, després cap a casa a dinar. Ho tornaria a repetir cada dia!!! M’ho vaig passar molt bé!!!  PER A MI HA ESTAT UNA EXPERIÈNCIA ÚNICA!!!

JORDINA

El saber seria  la protagonista em vaig quedar amb un << Què? >>. I 

quan la Carme els hi va dir als nens i nenes de la classe, per dins meu estava vermella com un pebrot, tothom em mirava i jo pensava << Què mireu?>>.

El primer dia de rodatge em notava súper nerviosa. En l’assaig  va començar a ploure, caminava rere el cotxe, l’Isaac conduïa molt ràpid, però res, era un assaig. Al final no vam poder gravar, perquè la bateria es va acabar.

Un pla que em va venir de gust fer, va ser el d’en Namrud i l’Alexandra.          Era  un camp verd, amb roselles i unes flors blanques, al fons una meravellosa visió del Ban.

Un pla que em va espantar i emocionar, va ser un que es veia un núvol negre amb una cortina de pluja, que s’anava acostant, acostant,… i tothom deia:

– Plou!, plou!!!

– Carme el paraigua!

– El so es mulla!!

– Uau!!! Que bonic!

– Que divertit!!

– Comencem a córrer!!!

Els llamps i trons varen quedar molt bé (imatge i so). Uns bonics plans del món.

A la tarda, després de ploure, va sortir l’arc de Sant Martí i el vàrem gravar.

Quna vam acabar de gravar l’últim pla,  em vaig posar a córrer i darrera la càmera… em vaig posar a plorar, per desfogar-me de tot aquell pes que duia a sobre, havia fet tant esforç  que em queien les llàgrimes!

LAURA V.

En la gravació del curt, al primer pla estava avorrida, no tenia cap càrrec, però després vaig fer de sonidista, per a mi era interessant escoltar tots els sons, estava molt cansada, la perxa pesava, però també  havia d’estar atenta  que no passessin  cotxes. Havia de sentir el soroll del tren, però passaven cotxes i ho havíem de repetir, repetir, repetir,…Quin cansament!!!.

Al cap d’una estona el cel es va tornar gris.  Va ploure, van veure llamps i sentir trons i tenia molta por perquè posava la mà al ferro i em podia enrampar. Jo feia de càmera i estàvem  enmig d’un camp.

Al cap d’una estona vam agafar les bicis i vam anar cap a casa dels avis de l’Olga, allà vam començar a buscar i escollir els plans per gravar la Jordina. Vam començar gravant davant  la finestra. Havia  d’obrir-la exactament quan ella somriu,  però no podia perquè hi havia vegades que la tocava o no obria la finestra del tot. Era mol cansat tornar-hi i tornar-hi… Quan hem muntat aquest pla he vist que havia quedat molt bé el canvi de llum a la cara.

Després vaig fer de directora i vaig triar un pla del món des del balcó. El balcó era estret, ens va costar fixar la càmera, però al final ho vam aconseguir. En acabar aquest pla va sortir l’arc de Sant Martí i vam pujar  a la terrassa més alta de la casa  per gravar-lo. TOTS ESTÀVEM EMOCIONATS!!

YOSRA

El divendres, el meu grup va anar a gravar alguns plans. En començar estava nerviosa, però un cop acabat ens havíem tret un pes de sobre.

En el primer pla, era l’ajudant, em semblava bé perquè veia com s’estava gravant (anava repassant!). El personatge estava afectat  perquè el seu germà  havia marxat a Barcelona a estudiar. Quan l’Helena pensa amb ell es posa trista, confusa,… Els plans que  nosaltres vam gravar eren  després de la trucada del seu germà, quan ella se sent contenta, feliç…

En l’últim pla, quan feia de sonidista, les mans se’m van adormir, no podia  més, però no em vaig  rendir perquè sinó havíem de tornar a repetir tot el pla.

Tothom tenia gana, eren quarts de quatre!,  així que vam fer dos grups, els que dinaven a casa i els que es quedaven al menjador, i mentre uns gravaven els altres dinaven i desprès al revés.

Quan vam acabar tothom saltava i cridava: Ho hem aconseguit !!!

Va ser difícil però s’ho val !!!

JÚLIA

Ja tenia el pla pensat per quan havia de fer de directora. El dia abans hi havíem anat, però de gravar, res de res, perquè ens van deixar tot l’equip de rodatge professional i, de bateria, només ens en van deixar una, que no estava carregada i encara que la carreguéssim es descarregava ràpidament.

Gràcies a aquest imprevist, vàrem poder reflexionar més sobre el nostre pla.

Em vaig sentir d’allò més bé quan cridava:

Silenci!

So?

Càmera?

Acció!

I per acabar:

–   Tallem!

M’hi vaig sentir bé. A la pràctica central no havia tingut l’oportunitat de dir-ho, perquè no havia estat directora.

Quan feia de càmera, em sentia d’allò que se’n diu suar dels nervis, perquè havia de fer un canvi de molta profunditat de camp a poca profunditat de camp, però va sortir perfecte!!

Fent de sonidista, em feia ràbia que se sentissin cotxes, motos, gent parlar,…  perquè aquell pla el gravàvem en un espai molt natural i, de so ambient, se sentien els ocells cantar.

Al pla, una mirada a l’institut, jo feia d’“script”, i hi havia un fanal enmig de l’enquadrament, quedava lleig i per això no el van posar  a l’enquadrament.

Sé que no serà l’última vegada que gravo. Tinc l’oportunitat de tornar-ho  a fer, ja que el meu pare treballa en un camp que hi té relació, ho faré, vaja, això espero.

SAM

Aquests dies de rodatge, han estat molt intensius. Jo, he rodat dos dies, els dos a la tarda nit. El primer dia, em va impressionar molt la càmera, era més gran de la que fèiem servir normalment, igual que la resta de l’equipament. Anàrem  fins a un camp de colzes, on teníem previst gravar-hi alguns plans del personatge i el món, però va començar a ploure a bots i barrals i vam haver de deixar-ho. Igualment, gràcies a això, aprofitàrem per gravar plans de llampecs, núvols negríssims i un cel grisos. Després, vam anar ràpidament a casa dels avis de l’Olga per gravar dues o tres seqüències. Per fer un tràveling de les bicis, vam aconseguir una planxa de ferro perquè no tremolés, va ser al·lucinant!

Tota l’estona, el temps estava, ara plou, ara surt el sol, ara hi ha núvols i ara torna a ploure, en alguns moments sortia l’arc de Sant Martí i aprofitarem per gravar-lo.

El segon dia, tornàrem al camp de colzes, per sort no va ploure gaire i vam aconseguir el que havíem intentat el dia anterior i vàrem gravar alguns plans del món. Només ens quedava gravar a l’estació de tren, tots estàvem impacients . Hi va haver un moment que jo estava desesperat perquè aquella escena no la podríem repetir.  Ho vam aconseguir!

Ho celebràrem, ja que no hauríem de gravar més, però estàvem una mica tristos, perquè ja no tornaríem a tenir una experiència com aquella. S’havia acabat!  Cap a casa i directe al llit.

En tot el rodatge em quedaria amb els càrrecs de director o càmera. Quan feia de director, podia triar com gravar el pla i  vaig manejar molt la càmera i a mi això em va encantar.

LEMBA

Vam començar a gravar el dimecres 18 d’abril, tots estàvem impacients.

Vaig gravar el dijous a la tarda , vam anar a un camp groc de colzes, va començar a ploure i tots deiem:

-Corre Carme, que es mulla la càmera  i tothom tapant la càmera.

-Ai! que es mulla la Jordina!

Ja podem gravar, i jo i en Sam dèiem:

Silenci si us plau!

So?

Càmera?

Gravant!

Acció!

Per fi acabem la presa 9, i  anem a gravar a casa els avis de l’Olga. Ens toca gravar, quan truca el germà de la Jordina (rriiiiiiiiiii).

Al  cap d’una estona… arriba la Carme, amb el berenar, quina gana que tenia!, em feia pessigolles la panxa.

Ens posem a preparar el tràveling que volia en Damià, mira que n’era de pesat amb el tràveling!, però el fina va ser divertit.

Al cap d’una estona…:

– Ha parat de ploure!

– Mira quin arc de Sant Martí

– Gravem-lo!

– Porteu  la càmera!!

En aquesta presa vaig ser la càmera i la directora, vaig fer dos panoràmiques. Els nervis se m’acumulaven.

Sabeu! una experiència  com aquesta et pot passar un cop a la vida, per això l’has d’aprofitar.

 

IMAN

Comencem a gravar el film final. La majoria de dies plovia, ho teníem molt difícil perquè ho haviem pensat sense pluja.

Primer pla!  Faig de claqueta. Nerviosa per si m’equivoco. Però no, tot va sortir bé. En acabar em vaig sentir més relaxada…

Segon  pla! Faig de càmera. Gravo un pla del món en un camp  tot vermell…

Tercer pla! Continuo  fent de càmera. Em sento nerviosa perquè la càmera no era nostra i tenia por que caigués al terra…

Quart pla! Faig de directora. Em sento més tranquil·la perquè no havia de tocar cap botó només havia de dir so i el sonidista em contestava bé! i el càmera deia gravant!. Fer de directora em va interessar.

Quan vaig fer de directora , càmera… estava il·lusionada de fer aquell treball en grup. De cop van dir: Ja estem!, sols ens falta gravar la posta de sol, cadascú va començar a buscar un enquadrament, al cap d’una estona el vam trobar . Vam estar molt seriosos durant el rodatge. I quan vam acabar,  la Meritxell ens va felicitar pel treball fet.

DAMIÀ

A mi, em va tocar anar a gravar l’escena del camp de colze. Tots havien d’anar amb bici, però com que jo havia estat malalt recentment, a mi m’hi van dur en cotxe. Mentre fèiem el viatge,  prenia fotos del ciclistes, quan el cotxe estava en marxa i també, quan casi se’m van llançar a sobre!!! Un cop al camp, ens disposàvem a gravar l’escena en que la Jordina estava pensant en el seu germà. Mentre enfocàvem el pla se’ns va posar a ploure. Corre Carme a buscar els paraigües! Ai ai ai, que se’ns mulla la càmera! Ai, ai, ai, que se’ns mulla la Jordina! Al final, amb penes i treballs, el pla es va gravar. Quan vam acabar, continuava fent mal temps, però ara molt més impressionant, apareixien llamps, sentíem els trons, núvols que es fusionaven, càrregues positives i negatives que xocaven les unes amb les altres i generaven raigs, la fúria de la natura! Un cop havent gravat aquelles imatges impressionants, tocava anar a casa dels avis de l’Olga. Allà, estàvem buscant un lloc on poder gravar. Al final ens va semblar bé fer-ho en una finestra del balcó, on hi havia un telèfon inalàmbric. Com que en aquest pla la Jordina havia d’agafar el telèfon, ens anava de perles.  Les directores del pla eren la Zorana i la Laura. Pel dia i per la posició de la Jordina ( la qual no podíem canviar) i la finestra on s’està després de despenjar el telèfon, la llum no li tocava gaire la cara i si li tocava, no era de la manera que nosaltres volíem. Teníem un reflector per si de cas, però en aquell moment la Carme havia marxat i el reflector amb ella. Ens les vam haver d’ apanyar per poder-ho gravar, amb la Laura intentant reflectir-li la llum obrint una finestra just quan ella somreia.

Després, jo vaig gravar el pla de la mirada de la Jordina, que era des de el balcó fins al pati. En acabar el meu pla, la Carme va tornar i portava un petit refrigeri, per poder recuperar l’energia que havíem gastat gravant. Al cap de res es va posar a ploure, i vam anar al porxo, on hi havia llenya. Se’ns va acudir la idea de fer un tràveling, però com que el terra era rugós, vam posar una planxa de ferro a terra. Tot i així, al principi ens sortia malament, per moure la càmera el meu braç no arribava més lluny i em deien que “caput”, que no sortia bé el pla. Després ens adonàrem que en la planxa de ferro hi havia un bony, que feia un petit sotrac i provocava que la càmera es desviés i es mogués. Ho vam tornar a intentar i aquest cop, amb més compte sota el bony que provocava el sotrac i no va passar res. Ho hem aconseguit! Tothom estava alleujat, perquè havíem fet moltes preses llargues que no sortien bé i els que havien de moure la càmera ja estaven destrossats.

En acabar, vam sortir del porxo i en el cel hi havia una cosa que ens venia que ni pintada; L’arc de Sant Martí! L’havíem de gravar com fos. Amb tota la rapidesa de la que disposàvem, vam desmuntar la càmera i corrent cap al terrat, la muntàrem de nou . Mentre uns gravaven l’arc amb la càmera, els altres li fèien fotos, uns amb una càmera molt potent i luxosa, com les que fan servir els periodistes i els “papparazzi” i uns altres amb càmeres normaletes, però igualment feien fotos i es veia també l’arc de Sant Martí en ambdues. També vam gravar un pla, dintre les golfes, en el que la Jordina es quedava mirant la finestra, amb l’arc de Sant Martí, i era tan bonic que es va quedar “empanada” veient-lo.

Quan vam acabar de filmar, a mi em van deixar anar a casa per allò que he dit abans que havia estat malalt. Potser als del tràveling no els hi ha fet tanta gràcia gravar. Però jo me n’enduc un bon record.

ARIADNA

Quan gravava la pràctica central no estava gaire motivada,  en canvi en el curt final tenia més ganes de gravar i no em volia separar de la càmera.

He après a buscar plans, a mirar la natura amb uns altres ulls.

Acostumada ja, a repetir, repetir i a repetir plans i més plans.

En fer de càmera estava nerviosa, gravava  amb una càmera “professional”! i també perquè estava gravant pel curt, el curt final i creia que era molta responsabilitat. També estava preparada per qualsevol imprevist, ja que havia vist a altres persones que havien hagut de gravar a corre-cuita perquè o bé, la posta de sol s’amagava rere les Gavarres, o el tren passava o…

Última seqüencia: El tren, de nit. Nerviosisme. Faltava ben poc perquè passes el tren, rapidesa;

-Vinga! Vinga! Veig el llum!

-Jordina! quan  arribi el tren l’has de mirar i començar a córrer, córrer…

-D’acord!  -So?   -Bé!   -Càmera?   -Gravant!   -Acció!!!

Quin silenci, quin fred, se m’acut girar-me! Veig en Marc i en Victor que ens estan mirant des de l’altre cantó de l’estació!

-Tallem!  -Veniu Marc i Victor!    -Ha anat bé Jordina?   -Sí!   -Ho has fet molt bé!

Emocions…..

Al cap d’una estona algunes llàgrimes humitejaven els ulls de la Jordina, i també, algun dels nostres ulls. Tots dient-li que ho havia fet molt bé,  però res no la frenava. Fins que… Va arribar en Víctor

-Molt bé Jordina, Molt bé!

De cop la Jordina, i fins i tot molts de nosaltres, ens vàrem posar a riure!!!

Ara m’adono que no estava gaudint ni apreciant l’estona que he estat gravant, el temps ha fugit!. Ha sigut una experiència única, mai la tornarem a viure d’aquesta manera.

MONTSE

Abans del rodatge tenia por que no em deixessin fer res, però a l’arribar el dia vaig veure que m’havia equivocat, vaig poder fer tots els càrrecs: Directora, càmera, claquetista, sonidista, script, i foto fixa. Va ser  la primera vegada  que feia de claquetista i em pensava que m’equivocaria o que em quedaria en blanc. Igual que quan em va tocar ser directora, que no em sortissin les paraules.  Al final tot em va sortir bè i vaig quedar contenta.

La Maria i jo vàrem gravar en els arbres blancs, és un lloc al costat del torrent, un dels llocs més bonics de Bordils per anar-hi, sobretot els dies que fa molt de sol perquè s’hi està molt bè. El positiu del dia que vàrem gravar, va ser que feia sol i va permetre reflectir que el personatge mostrés més alegria. La Maria feia de càmera i jo de directora, en un dels moments més importants de la pel·lícula. La Jordina es va posar molt nerviosa perquè li donàvem moltes ordres de cop i no li sortia bé.

El càrrec que més em va agradar va ser el de directora i dir el que diuen els directors: Silenci, so, càmera,  gravant i, al cap de deu segons, acció!!!.

NINA

Amb bicicleta fins el camí de l’alzina, tràvelings, els plans que vam gravar. El que gravàvem en Víctor i jo, tractava de fer una panoràmica en tràveling del món al personatge i mostrar l’alegria de la protagonista. Vam decidir mostrar-la de la següent manera: ella anava amb bici sense mans,  les aixecava,  mirava  el cel i somreia, es deixava anar els cabells, li tocava l’aire i alçava les mans contenta. Jo, havia d’anar seguint els seus moviments de felicitat i  recuperar-la si sortia del pla, no us penseu que era fàcil, però fins i tot amb els seus moviments em feia alegrar a mi, em deixava embadalida que mostrés tanta felicitat a la vegada.  Un i dos cops vam repetir la seqüència. En acabar ens en vam anar a aturar els cotxes que venien perquè no sortissin als altres tràvelings que havíem de fer.

Amb els tràvelings ja gravats, vam canviar de localització,els arbres blancs.

Allà hi vam gravar altres escenes, una en la que la protagonista estava eufòrica i corria fent salts d’alegria i també feia ziga-zagues entre el arbres. Per diferents motius vam repetir-ho unes tres vegades, en Víctor que feia de sonidista i havia hagut de posar-se entre unes mates plenes de mosquits, va quedar ple de picades i mentre ho anàvem repetint deia: Espavileu que ja m’han picat cinc mosquits!   És bona!

Era hora de dinar i uns quants  de l’equip de rodatge van anar a dinar (només els que dinaven a casa)els altres ens vam quedar gravant amb la panxa buida. La següent seqüència, em tocava fer de directora i d’un mateix pla en vam fer dos perquè ens agradava gravat de diferents maneres, el que  vam fer més tancat, m’agradava perquè entre mig de la cara del personatge s’hi veia l’herba alta i també els ulls foscos de la protagonista. Era un pla que la  protagonista, estirada a terra, bufava un àngel i jugava amb la flor. Esperant que sortís el sol per poder gravar, la Carme ens va donar un got de suc i una companya ja dinada ens va oferir una galeta a tots. Aquest pla és molt bonic, el pla de detall,  jugant amb la flor…

Després vam anar amb bici volant fins a l’escola i vam menjar com a lladres el dinar, estàvem afamades. Vaig estar molt orgullosa del treball fet aquell dia i sobretot  perquè m’encanta gravar.

VÍCTOR

Sota el maleter del cotxe de l ’Isaac, fent un tràveling gravant la Jordina jo em sentia alegre i feliç.

Als arbres blancs vaig gravar una panoràmica!!! La Meritxell em va dir…

– Us sembla bé aquesta presa?

-Sí, ens ha sortit molt bé. Escolta Meritxell creus què és bona?

-Crec que sí, no sé si per vosaltres ha estat bé…

El càrrec que m’agradava més, era càmera fixa, perquè havies de fer fotos als companys que estaven treballant. Després em van treure el càrrec, a mi no em va agradar quedar-me sense el meu càrrec preferit.

Fer de sonidista va ser el càrrec que  em va agradar menys, perquè estava a la vora del camí i m’estaven picant els mosquits tota l’estona.

Aleshores vaig marxar cap a casa a dinar, eren dos quarts de tres. A la tarda   vaig tornar a gravar, aquest cop al camp de colzes. Al camp de colzes, el càrrec era de càmera fixa i vaig fer fotos molt cinematogràfiques. A continuació vaig fer un pla, era una panoràmica que anava canviant de flou a nítid.

A mig rodatge me’n vaig anar a entreno  i vaig tornar a les nou quan estaven fent  l’última seqüència del tren. Els vaig felicitar, la Jordina plorava d’alegria, i jo li vaig dir: això sí que és una protagonista!.  Tot s’havia acabat! Vaig marxar cap a casa a sopar.

MUSA

Quan vam començar el rodatge em pensava que seria difícil, però després em vaig anar acostumant a fer de tot. Vaig fer de  director, càmera, so, foto fixa, claquetista i ajudant. La primera escena vaig fer de script, la segona escena de càmera, la tercera escena de director i al final  foto fitxa.

Vaig ser director en un pla del món. Hi havia núvols molt grans de color gris fosc que es movien una mica ràpid. Va ser un pla molt llarg per què esperàvem un llamp.

Quan vaig fer so estava molt concentrat i havia d’estar molt quiet sense moure la perxa.

ZORANA

El meu primer càrrec va ser fer  d’script, havia d’apuntar els temps i els problemes. En la mateixa seqüència el cel es va tornar negre, negre de veritat, hi havia uns llamps increïbles i després va començar a ploure. Mentre la Carme anava a buscar els paraigües, jo tapava  la càmera perquè no es mullés.

Al principi dubtava que ens sortís tan bé, però després, quan jo feia de càmera i gravava, mirava el pla, i veia que tot aniria molt bé!

Quan em va tocar el càrrec de sonidista, passaven molts cotxes,  ja n’estava farta. Més tard, vam gravar la posta de sol, amb el cant d’uns ocells, era fascinant!!

Vam tenir un problema amb el tren, perquè va arribar tard, i no trobàvem el millor enquadrament. En aquell pla, feia de directora i càmera, vaig triar l’enquadrament, i la Meritxell pensava que estaria bé perquè la idea era meva.

A mi m’ha agradat molt fer gravar el curt, perquè ha estat un veritable treball en equip. Em sap greu no poder repetir l’experiència  l’any que ve.  També, espero que aquest curt agradi a tothom, nosaltres ens hi hem esforçat.

ALBA

El dia que em tocava gravar plovia, es feia difícil triar l’enquadrament amb la càmera fixa o amb la de gravar, sense que es mullés. Al cap de molta estona d’esperar,  uns companys van  començar el tràveling  i quan estàvem fent la segona presa la bateria es va acabar. Em vaig preocupar una mica, perquè només teníem aquell dia per rodar els plans, però ens van dir que continuaríem l’endemà i em vaig quedar més tranquil·la.  Així va ser, l’endemà vam tornar a Celrà……

Quan estàvem a punt d’iniciar el tràveling, uns periodistes de El Punt van venir a veure què fèiem. Em van preguntar sobre els càrrecs de cinema en curs,… no em van preguntar res de l’altre món, res que no sàpigues respondre…

En el pla que feia de directora,vaig posar en pràctica la idea que havia tingut a la nit. Em vaig plantejar un nou pla per rodar, un pla amb un punt de fuga, amb no gaire llum, amb el món interposat… Crec que va quedar força bé.

Estava i estic convençuda  que el curt  ha sortit  molt bé, conec els meus companys i sé que  han dedicat  estona, esforç, imaginació i han aportat  bones idees.. Alguns imprevistos ens van afavorir, com: el  so ambient de la pluja, el doble arc de Sant Martí, la posta de sol amb un núvol el mig, el cel amb un ventall de colors…

Tot el que hem après ha valgut la pena, jo he disfrutat gravant. M’he adonat que en tot es pot aprendre!

FLOPI

Per mi poder fer un curt   és  treball, esforç i responsabilitat. Al final te n’adones que ha valgut la pena…

Quan parlàvem a classe sobre el rodatge tenia molts de dubtes que vaig anar aclarint quan anàvem gravant. Com per exemple, no recordava gaire com es feia flou, o LA poca profunditat de camp….

Quan em va tocar fer de directora vaig haver de dir:  Silenci, so, càmera, acció… i  tallem!  Mai oblidaré aquestes paraules.

Quan em tocava fer de sonidista tenia moltes ganes de poder escoltar pels auriculars, però quan començàvem a gravar em varen dir que en aquell pla no calia el so, i em vaig posar molt trista. Era un tràveling que no feia falta el so per què  anàvem amb el cotxe i feia massa soroll.

I quan em va trocar fer de directora em vaig alegrar molt, vaig pensar per fi…. Puc tornar a fer de directora, això  ho vaig pensar per què des de que vàrem fer la pràctica central no havia tornat a fer de directora, i havia  passat molt de temps…

GUILLAUME

Quan vàrem arribar al lloc on havíem de gravar (el cementeri de Celrà) eren dos quarts de deu del matí, quasi tothom tenia moltes ganes de dormir, però en començar a gravar ens vam despertar de cop. Vaig poder fer tots els càrrecs.

Director. Em vaig sentir molt bé perquè vaig poder escollir la mirada a l’institut

Càmera. Quins records em porta!!!!!! Un tràveling i una panoràmica, que divertit pujar i baixar la càmera!! Però  ens va costar, ho vàrem haver de repetir fins a tres vegades!!!!  No és feina fàcil.

Sonidista. En aquell lloc era difícil, cada dos per tres passava un cotxe i deia un moment!! Havia d’estar molt concentrat.

Scrip. Quin avorriment!!!! Només escriure i escriure. Però ho has de fer com a mínim un cop, has de sacrificar-te per l’equip!!!! Però es una feina molt important per quan muntem.

Per fi, claqueta!  Que emocionant!

– Seqüència 2!. Pla 1!, pressa 1!

Va ser molt ric en coneixements cinematogràfics, i va ser un esforç de  tot l’equip.

MARIA

 

DEFINICIÓ

Sinopsi ve del grec “sýnopsis”, que vol dir ‘vista del conjunt’. Es tracta, de fet, d’una narració breu.

Se l’anomena també al resum d’un llibre o pel·lícula. És una recopilació de dades dels punts principals d’una obra, per tal de veure’n els aspectes més rellevants. A les sinopsis, sigui de llibre o de pel·lícula no s’han de donar detalls del desenllaç ja que la sinopsi ha de buscar l’interés del lector o de l’espectador per l’obra que s’hi explica.

SINOPSI  DEL  NOSTRE  CURT

Arriba un dia que l’Helena ha de canviar,  se li apropa l’anada a l’institut  i està preocupada. No té el germà gran per compartir els dubtes, ni els pares perquè treballen molt. Se sent sola i espera que ell torni.

 

Cada un de nosaltres va definir el personatge i a partir de totes les aportacions vam crear, l’Helena, la protagonista del curt.

L’Helena  és una noia de dotze anys  que viu en un mas força vell.

És enyoradissa i nostàlgica. Un xic tímida i responsable, una gran aventurera.

En els moments que està sola dedica estones a dibuixar, així es relaxa, a llegir, a fer fotografies i sobretot,  a anar a donar  tombs pel poble amb bici, no se’n cansa mai! Sempre busca la manera de trobar nous llocs i camins per on passejar. És amant de la natura i els animals. Escriu tot el que li passa en el seu diari personal, això la desfoga i fa que estigui més tranquil·la.

Té paciència amb els que l’envolten. Amable amb els amics, en té pocs però els que té els conserva.

Se sent insegura per l’anada a l’institut, no sap què fer, es troba sola, sense ningú amb aquí  compartir els dubtes, les pors, les inseguretats…

D’ençà que el seu germà ha anat a estudiar a Barcelona, se sent com abatuda, un xic abandonada, més sensible, se li ha esborrat l’humor.

A més, el fet que els pares treballin moltes hores i no siguin a casa, encara l’ha fet sentir menys acompanyada. Entén la situació, però li costa acceptar-la. Els caps de  setmana, que els pares disposen de temps, fan activitats junts per animar-la. Els moments en que no se sent bé, va a casa els avis que viuen a les afores del poble. Ells la mimen molt.

És una somiatruites, no deixa passar per alt cap dels seus somnis.

Per treballar la pràctica central ens hem organitzat en quatre grups de rodatge i vuit grups de muntatge.

La setmana passada vem acabar de muntar les nostres pràctiques i les vem visionar tots junts. Després de veure-les vem decidir recuperar possibles plans i categories de cara al film final.

Ja les podeu veure a l’apartat “Pràctica central“. Esperem que us agradin!

Uns companys del meu grup, (els de “Canvis d’escala”),  ja havien fet un muntatge del que havíem rodar a la sèquia, i  nosaltres en faríem  un altre. Anàvem veien com havien quedat tots els plans gravats i jo em vaig quedar sorpresa:

-Sí que ens ha quedat bé, això sembla fet per professionals!….

En aquest muntatge vam experimentar més i vam aprendre a:

-Fer boleta per baixar o pujar el so.

-Allargar el so en el següent pla.

També vam haver de decidir quin tros del pla gravat escollíem.

El muntatge ens va quedar molt bé, espero veure el dels altres companys del grup.

Alba

A l’hora de muntar-ho, vaig trobar estrany el fet que l’últim que vam gravar, ho muntéssim a davant. També que intercaléssim plans.

Vam haver de  capturar dos plans i això no ho havíem fet mai. Ens vam adonar que es pot captura àudio i vídeo junts o cadascun d’ells per separat.

Júlia

Per començar ens havíem de posar d’acord i:

-No queda bé.

-Provem-ho així!

-No queda bé. Potser així…

-Tampoc

-I així???.

-Perfecte!!

-I ara el so.

-D’acord.­­­­

Guillaume

Primer vam muntar-ho d’una manera i després vam pensar:

-No quedaria més bé així?

-Sí! No??!

-Provem-ho!

-D’acord!

A l’hora de mirar si havia sortit bé:

-Sí que ha quedat bé però a on posarem el so de les pedres?

-Ara farem les boletes del so.

-D’acord!

Jordina

Quan vaig veure la feina que tindríem a muntar, vaig quedar parada. Encara no dominava gaire el “Première” i vaig pensar: – Si que comencem de dret!

Un pla per aquí, un per allà!

– El so no ha anat prou bé! Haurem de posar aquest altre so ambient.

Ja està, qui sap com ha quedat. Encara no ho he vist, però com que ho vam anar veient a mesura que el muntàvem, estic convençuda que haurà quedat com imaginava

 

 

 

 

 

 

 

Esgotada del càrrec de claqueta:

El pla dura i dura…

Repetim una vegada i una altra

Sol a la cara, calor, set…

Júlia

Primera gravació, anar i tornar, proves, perdut, cansament, esgotament, esforç, calor, concentració, perfecció, satisfacció, interès, curiositat, diversió, plaer, espai agradable, tranquil, sèquia, experiència especial.

Una bona experiència!

Júlia i Marc

Fet i fet del 3r pla passem al 4rt. Ara tornaré a fer de sonidista, aquest cop aguantaré la perxa. Som 2, una seqüència ella,  una seqüència jo. Fet i fet.

Director:

-So!!!

Contesto:

-Espera un cotxe!!! Bé!!!!

Penso:

-Espero que hagi sortí bé!

Al cap d’un minut…

-Talleu!

I l’script diu :

És bona!

Tothom crida:

-Ueeeeeee!!!! (aplaudim)

Uf! Que cansat aguantar la perxa, estar dreta, em toca el sol, em fa mal la mà,  em cauen les mans i els peus,…Uf! Si que em queixo, massa i tot!!!!

A l’hora de marxar:

-Uf! Ara arribaré a la classe i estaré una mica fresca.

Jordina

Primer pla. El meu preferit, jo feia de càmera. L’enquadrament i els paràmetres que vam triar pel pla van afavorir-lo.
Segon pla. Feia de claqueta, no volia que em gravessin la cara. Intentant tapar-me, vaig quedar-me en blanc!!

-Seqüència 1, pla 2 pr…..presa 2.

De seguida ho vaig arreglar i no es va repetir.

Gravant el sol ens tocava d’esquenes, el director i el càmera no podien veure res de la pantalla. Posant-m’hi davant vaig fer-los ombra, van repetir el pla diverses vegades. Era difícil, la calor augmentava, pensava que em desfeia allà mateix, aquella estona se’m va fer interminable….. al final vam aconseguir la panoràmica.

Alba

Era l’actor! Portava un patinet. La Sèquia, el lloc escollit era perfecte per gravar!!

Fer d’actor m’ha provocat  esforç i paciència.

A les pel·lícules sembla molt fàcil fer d’actor, però en realitat és una feina complicada.

En acabar estava cansat, però m’ho vaig passar bé!!!  Marc

Quan em vàrem explicar quina era la feina del director, vaig pensar que ho havia de fer per dirigir a l’actor i a la resta de l’equip.

– Silenci!!!

– So? (Espera un moment) Bé!

– Càmera: gravem.

– Director, espera cinc segons.

– Acció!

Guillaume

 

Prepara’t en el gronxador! perquè en el moment que el director digués “Acció”, gronxar-me una miqueta i després parar-me perquè em poguessin enquadrar bé i llavors fer les mirades que havíem decidit.

Una hora! assentat en una postura de geperut. A la cinquena presa ho vam aconseguir.

Descans, em vaig tornar a assentar, però no em van gravar a mi, sinó la meva ombra.

Al tercer pla vaig fer de director i càmera. Van augmentar les dificultats, ja que havia de buscar un pla amb branques i cel, que coincidís amb el mateix enquadrament de la mirada que havia fet.

Berenem esperant que es pongui el sol. Més tard, muntarem la càmera i el so sobre el pont de la Sèquia i ens posarem a mirar com quedava millor el pla i llavors, va i s’acaba la bateria! I corre a cridar a la Carme “Porta la bateria”, quin ensurt!

Amb dos preses  en vam tenir prou, després vam gravar tot tipus de núvols amb colors roses, taronges i blancs i l’aigua amb la llum del sol que hi reflectia.

Sam

No va ser fàcil rodar el primer pla, ja que era el primer cop. L’ enquadrament va ser difícil de triar: mirà si el paisatge de darrera és el què vols, i si col·loques la càmera un pèl més amunt ? i més avall? provem de posar-hi dins les cadenes del gronxador….

En aquell pla fer  d’script, escriure cada seqüència, va ser pesat: , esgotador, preguntar a tothom, escriure, el temps d’entrada, el temps…

Del primer pla se’n van fer una, dues, tres, quatre preses i per fi a la cinquena, bé!

Paciència per part de tot l’equip!

En el segon pla, més lleuger. Per gravar l’ombra canviem de lloc perquè el sol ens va moure l’ombra.

L’últim pla, em sentia feliç, feia de directora. Vaig descobrir un lloc magnífic per gravar-hi, al rec, dalt del pont, amb la posta de sol!!

Pura màgia! el so ambient del rec, un espai tranquil, reposava sobre aquella bonica vista, deixava els meus ulls vagant entre el paisatge.

Gravats tots els plans, dediquem una estona llarga a gravar vistes de la posta de sol, n’hi havia de tant boniques! El reflex dels núvols rosats a l’aigua, els avions volant entre el cel roig….

Nina

A la pràctica central, has de posar-hi tot el que tens perquè et surti bé. Per a mi, el que ho demostra va ser fer bé el meu pla, i per fer-ho havia aconseguir enfocar en Sam, l’arbre que es superposava davant seu i l’arbre que hi havia a darrere. I, inclús podent enquadrar els dos objectes, havíem d’enfocar per crear els efectes de nítid i flou. Era bastant difícil enquadrar, però enfocar tampoc es quedava curt. Vam haver d’apuntar els metres exactes dels que calia canviar passats 3 segons de la “acció”: 1,4 m i 4,1 m. Un cop fet això, em sentia satisfet amb mi mateix.

Damià

Recordo la imatge del  primer pla. Tenia por de trencar la càmera.

Aguantava la perxa, pesava molt! Apropa’t més a l’actor! Encara més! No tant, allunya’t una mica!

Cansada d’aixecar la perxa! 1,2,3,… fins a 5 preses vam repetir el pla!! Que pesat!

Passa l’estona i el sol es comença a pondre.

“Ràpid que es fa fosc, muntem la càmera!”

Que bonic, aquell taronja càlid emmirallat, reflexat al rec. Mils de núvols, diferents, de formes, tonalitats,… Els gravem!

És inevitable, ara el cel, ara l’aigua…

Aquell taronja càlid em crida l’atenció, mirades, m’imagino que em

filmaven mentre observava aquell cel guarnit de taronja.

Olga

Acció, gravant, camp contra camp,llum sense llum,nítid i flou, calorós,sol, vent

núvols, cels blaus, posta de sol, cel rogent, divertit, nervis, silenci, solitud, mirades!!!

Lemba i Laura V.

Tarda divertida, esgotadora, treball amb equip i esforç.

Va valdre la pena, i com a resultat un molt bon treball!

 

“Pluja d’idees de converses quotidianes que et deixen en un determinat estat emocional”

Cadascú de nosaltres,  va aportar diferents idees de converses que mantenim  en el dia a dia. D’aquestes expressàvem el sentiment que ens provocaven: tristesa, ràbia, nostàlgia, alegria, descoberta, solitud… En vàrem anar descartant tenint en compte les més creïbles, la facilitat a l’hora de la seva realització i, també, si el tema ja s’havia tractat en altres cursos. Argumentant-les en van quedar tres.

Possibilitat de triar l’institut i d’amigues  (dubtes, presa decisió).

Els pares no em fan cas (solitud i ràbia).

Descobrir una amiga (descoberta, alegria).

Argumentem les tres propostes i n’escollim una

Exposem al grup les argumentacions, així anem concretant les idees. Decidim ajuntar la proposta  “Els pares no em fan cas” i “Descobrir un amic”:  El personatge descobreix un amic, els hi  explica als pares, però ells no li fan cas.

Són  situacions que ens han passat a tots i perquè les experiències viscudes ens són més fàcils de representar. Per aquest motiu vam descartar la de poder triar l’institut.

Definim el personatge, les categories i les localitzacions

Entre tots creem el nostre personatge: Caràcter, aficions, on viu, d’on és, amb qui viu, si té germans, relació amb els amics,…

Acabem de definir el seu estat emocional després de la conversa amb els seus pares: se sent sol, petit, invisible, rabiós, impotent, dolgut, aïllat, reflexiu, vol estar sol.

Visionem diferents extrets de les cinc categories que ens proposen. Entre tots argumentem i escollim les quatre que ens semblen més interessants per treballar en relació a l’estat d’ànim del personatge. Un cop tenim les quatre categories, visionem les fotografies de localitzacions que tenim i entre tots decidim quines localitzacions són més adequades per a cada categoria. Després ens organitzem en quatre grups i cada un decideix la concepció global de la seqüència que vol filmar.