Monthly Archives: gener 2008

Francesc Ferrer i Guàrdia

francescferrerguardia.jpg

Francesc Ferrer Guàrdia, fill de Jaume Ferrer i de Maria dels Angels Guàrdia, va néixer a Alella, poble situat a uns vint quilòmetres de Barcelona, el 10 de gener del 1859. Els seus pares semblen haver estat agricultors acomodats i eren catòlics creients i practicants. Fins a l’edat de deu anys, Ferrer va anar a l’escola municipal d’Alella, i durant els dos anys següents assistí a l’escola de Teià. Quan arribà als dotze anys, s’acabaren els seus dies d’escola.

En una nota autobiogràfica que va publicar a l’Almanach-Annuaire de la Libre-pensée internationale per al 1908, Ferrer diu d’ell mateix: “Quan encara un infant, s’emocionava profundament amb les històries que un dels seus oncles li contava sobre les conspiracions del general Prim i altres revolucionaris que cercaven de derrocar la monarquia borbònica. I quan, el 1868, Isabel II fou obligada a abandonar el tron i refugiar-se a l’estranger, Ferrer, que llavors només tenia nou anys, va prendre part en l’alegria popular. Totes aquestes coses deixaren llur marca en el seu esperit. D’aquell temps endavant, mai no cessà d’interessar-se en la lluita política, situat a la banda dels qui desitgen més felicitat i benestar, contra els qui estan decidits que només ells gaudeixin de la vida, sovint a expenses d’altri.”

A l’edat de tretze anys trobà col·locació a la botiga d’un graner (alguns diuen d’un drapaire), a Sant Martí de Provençals, barri de Barcelona. Diuen que la influència del seu amo, que era un anticlerical ardent, va minar l’ortodòxia que havia mamat a casa seva i havia dut de casa i de l’escola; però és evident, pel que ell mateix diu en el passatge abans citat, que la llavor de revolta ja era sembrada en el seu esperit abans i tot que marxés d’Alella. En tot cas, quan va arribar a la maduresa, era un republicà i lliurepensador declarat i ardent.

Cap als vint anys va entrar al servei de la Companyia de Ferrocarrils de Madrid, Saragossa i Alacant, i poc temps després va casar-se amb una jove que havia conegut al tren. Fent de revisor havia d’anar de la frontera francesa a Barcelona i viceversa, i això li permeté d’esdevenir un valuós mitjà de comunicació entre Ruiz Zorrilla, el líder republicà, i els seus adherents d’Espanya. En aquesta tasca continuà fins el 19 de maig de 1885, que va dimitir el càrrec i s’establí a París. Aquesta decisió està relacionada amb la insurrecció de Santa Coloma de Farners, en què va prendre part.

Els primers anys de Ferrer a París foren anys de pobresa i lluita. De primer esdevingué negociant de vins, després obrí un petit restaurant a la Rue du Pont Neuf; i del 1889 endavant es guanyà la vida donant lliçons d’espanyol, mentre feia de secretari sense sou de Ruiz Zorrilla del partit republicà progressista. En aquella data pensava en l’organització d’un gegantí complot revolucionari, però no gaire desprès de l’ensorrament de la seva vida familiar, s’inicià un canvi en la seva actitud envers el partit republicà i envers l’acció política en general. Breument, pervingué a sentir que les revolucions polítiques no podien donar fruits duradors a Espanya mentre més del cinquanta per cent dels seus compatriotes romanguessin analfabets, i l’educació de la resta, miserable, tant de mètodes com d’esperit. Per això va tornar a Barcelona i el setembre de 1901 l’Escola Moderna fou oberta al nº56 del carrer de Bailèn.

Ferrer no era tan l’iniciador com el sistematitzador del moviment per l’ensenyament democràtic. La novetat de l’Escola Moderna era, en primer lloc, l’aplicació de mètodes moderns i científics de pedagogia, i en segon lloc, la introducció d’una filosofia definidament racionalista, humanitària i antimilitarista. Ferrer no pensava pas que la seva missió fos simplement de donar als seus compatricis quelcom de millor que l’educació deplorable servida per l’Estat. Creia que el seu sistema era un millorament, no sols respecte a l’ensenyament espanyol (cosa que hauria estat una pretensió modesta), sinó respecte a l’ensenyament tal com és practicat en el món en general. S’adonava prou de la dificultat de dur a compliment les seves idees -de trobar professors, llibres de text i material escolar adequats al seu punt de vista. Però que aquest punt de vista era absolutament bo, no per a Espanya solament, sinó per a tota la humanitat, no en tenia cap dubte. S’havia convençut que les coses extraterrenals o no existien o no importaven, i li semblava que el seu primer deure d’educador era de dur aquesta idea a la ment dels infants. I encara més profunda que la rebel·lió contra el sobrenaturalisme, hi havia la rebel·lió contra la dominació i explotació de classe. Per altra banda, l’educació estatal era als ulls de Ferrer almenys tan nociva com l’educació eclesiàstica.

És ben cert, doncs -i no hauríem, en justícia, de perdre de vista aquest fet, -que l’Escola Moderna era clarament i obertament una escola de ciutadans rebels. Era ben natural, doncs, que excités el més gran horror en els esperits clericals i conservadors. Ferrer fou del principi a la fi un ardent republicà. S’havia convençut que Espanya no estava madura per a la Revolució; però l’objecte de la seva obra era d’esmenar la immaduresa educant lliurepensadors. Per tant, els seus enemics afirmaven que el seu “revolucionarisme” era sinònim de terrorisme.

Per dur a terme l’educació que es proposa Ferrerr crea l’editorial de l’Escola Moderna: publica una sèrie de més de quaranta volums de coberta vermella i variats en llur contingut. Alguns d’ells són textos elementals de lectura, aritmètica, geografia, gramàtica, etc. Altres són tractats més complexos com l’Origen del Cristianisme, de Malvert, La substància universal, de Bloch i Paraf-Javal, i l’Evolució superorgànica, de Lluria, proveïda d’un prefaci del doctor Ramón y Cajal.

Més important, tanmateix, que els llibres de text, com a testimoniatge de l’esperit i els mètodes de l’Escola Moderna, és el “Butlletí” mensual que publicava. Entre les dues sèries o “èpoques” d’aquesta publicació, aparegueren en total seixanta-dos números. El “Butlletí” és, de fet, un periòdic pedagògic adreçat, no als infants, sinó als pares, i molt especialment als mestres. Consisteix en gran part en traduccions d’obres de Paul Robin, Elisée Reclus, Flammarion, Anatole France, Gustave Hervé, Herbert Spencer, Haeckel, Kropotkin, Gorki, Tolstoi, i especialistes francesos, belgues, italians i americans en qüestions d’educació i d’higiene.

No cal dir que la coeducació era un principi fonamental de l’Escola; i que els mestres “havien de renunciar a tot càstig, material o moral, llevat del que pogués haver-hi en les necessàries conseqüències de la falta mateixa. Les recompenses també eren tabú com els càstigs, i l’incentiu de fer la competència eliminat fins on era possible. Hom insisteix sovint en els mèrits de l’ensenyament “integral”, és a dir, l’educació no basada en distincions de classes, sinó igualment adequat per a tots els ciutadans.

El 31 de Maig de 1906, Mateu Morral, que havia fet de bibliotecari a l’Escola Moderna va tirar una bomba als reis d’Espanya acabats de casar, quan la comitiva nupcial passava per la Calle Mayor de Madrid. Van sortir-ne il·lesos però hi hagué vint-i-sis morts i molts ferits. Ferrer fou detingut i va estar-se un any a la Presó Model de Madrid. L’Escola Moderna i moltes d’altres foren tancades, i encara que ell fou absolt de complicitat en l’acte de Morral, allò fou indubtablement per a ell el començament de la fi. En sortir de la presó, Ferrer provà d’obtenir autorització per a tornar a obrir la seva escola; però després d’ajornar-ho durant dos anys, el ministeri d’Instrucció Pública va decidir, tot just abans de la seva mort, que l’autorització no podia ésser acordada. La raó al·legada era que els llibres emprats no complien els requisits reglamentaris.

Privat de dur a terme la seva obra en el camp que havia triat, es veié forçat a crear-ne un de més ample per a les seves energies: “La Lliga Internacional per a l’Educació Racional de la Infància”. Aquesta organització internacional no era més que una conseqüència lògica dels seus principis. Anatole France esdevingué president honorari de la Lliga; Ferrer n’era president; C. A. Laisant, vice-president; Charles Albert, secretari; i el Comitè internacional estava constituït per Ernest Haeckel (Alemanya), William Heaford (Anglaterra), Giuseppe Sergi (Itàlia), Paul Guille (Bèlgica), i H. Roorda van Eysigna (Suïssa). Tenia per òrgan una revista anomenada “L’Ecole Rénovée”, fundada per Ferrer a Brussel·les, però posteriorment traslladada a París. També va reprendre la publicació del “Butlletí” mensual de l’Escola Moderna, i la seva obra editorial.

A començament de Juliol de 1909 s’inicia la guerra amb el Marroc i el govern mobilitza l’exèrcit i els reservistes. Aquest fet provocarà la “Setmana tràgica” o “Revolució de Juliol”. La guerra és rebutjada per l’esperit popular per tres raons. En primer lloc, l’anarquisme que domina entre els obrers és essencialment una doctrina internacionalista i pacifista. Mira la bandera sense emoció i considera l'”honor nacional” com un mite inventat pels militars i els capellans que conspiren amb els capitalistes en el procés d’explotació que aquest anomenen govern. En aquest aspecte, les opinions dels socialistes són pràcticament idèntiques a les dels anarquistes. En segon lloc, aquesta campanya tenia l’aparença d’una guerra de pura agressió, empresa al dictat d’un grup de milionaris, estretament relacionats amb el Govern, els interessos dels quals eren completament estranys a l’obrer espanyol. Hom creia, també, amb raó o sense, que moltes de les accions mineres eren dels jesuïtes o per els jesuïtes. Tercerament -i això és el que dugué les dones a milers als rengles dels contestataris- la qüestió del servei militar era exasperadorament injusta. D’una banda, el fill del burgès, que podia permetre’s de pagar tres-cents duros per l’exempció, no li calia poc ni molt presentar-se a files; d’altra banda, la majoria de reservistes que llavors eren cridats eren homes que després de passar dos anys a l’exèrcit, havien pogut tornar a la vida civil i casar-se. Llavors els arrancaven de llurs mullers i de llurs famílies, per malbaratar-ne la vida. Durant tots els trasbalsos les dones representaren un paper principal. Era en bona mesura una revolta de dones.
Les manifestacions i els actes de protesta contra la guerra són cada cop més nombrosos. Es forma un Comitè de vaga amb tres membres (A. Fabra Ribas, M.V. Moreno i F. Miranda) que representen els sindicalistes, els socialistes i els anarquistes. Per mitjans senzills, però efectius, la proclamació de la vaga general per al dilluns dia 26 de juliol s’estén per les poblacions manufactureres de Catalunya. Nominalment havia d’ésser una protesta pacífica, només de vint-i-quatre hores, contra l’aventura marroquina. En front dels primers disturbis es declara l’estat de guerra. El moviment s’havia ja escapat llavors completament del control del Comitè de vaga. Però no fou cap ordre dels caps que va portar a l’esclat decisiu. Fou en part la impaciència dels reservistes, fou en part que els líders es mantenien de banda, consternats, i fou en part un rumor molt estès que deu soldats catalans havien estat afusellats en arribar a Melilla.

Ferrer i Guàrdia fou detingut a finals d’agost acusat de ser l’autor i cap de la revolta. Un dels principals diaris catòlics, “El Universo”, en un article publicat immediatament abans de la captura, mostrava gran preocupació de por que, com en el procés de Madrid del 1907, s’escapés de les mans d’un tribunal civil. Els tribunals civils, observava, tenien el costum d’insistir a demanar “proves de culpabilitat clares, precises i decisives”; i assenyalava la superior escaiença dels tribunals d’honor militars i navals, els quals “no necessiten de sotmetre’s a proves concretes, sinó que se satisfan amb una convicció moral, formada en la consciència dels qui els componen”. L’estat de guerra havia cessat feia temps, i la llei normal del país havia reprès la seva vigència. Però amb aquesta llei les persones acusades de delictes contra l’exèrcit havien de ser jutjades per l’exèrcit, i segons un conjunt de disposicions que deixaven el pres en la posició més desavantatjosa. El dissabte dia 9 d’octubre, es constituí el consell de guerra a la Presó Model de Barcelona per a judicar Francesc Ferrer. Fins les normes del procediment judicial militar, grosserament injustes com són envers l’acusat, no foren observades en el seu cas. Fou condemnat a mort, i, malgrat les manifestacions de protesta que s’organitzaren arreu d’Europa, el 13 d’octubre fou afusellat a Montjuïc.

Tant a Espanya com fora d’Espanya, Ferrer ha estat sovint anomenat “el Dreyfus espanyol”. Les semblances entre ambdós “afers” són, verament, claríssimes. En cada cas veiem el militarisme, inspirat pel clericalisme, trepitjant asprament els principis i les pràctiques judicials més planers. La víctima és en cada cas un personatge odiat per l’Església -a França un jueu, a Espanya un lliurepensador. Però la gran diferència entre els dos casos radica en el fet que el Govern espanyol va matar la víctima. Potser va tenir en compte el cas Dreyfus i decidí de cercar la seguretat en l’irreparable.

Mantenen actualitat les paraules pronunciades per P’otr Kropotkin a Londres després de la mort de Ferrer i Guàrdia: “Now he is dead, but it is our duty to resume his work, to continue it, to spread it, to attack all the fetishes which keep mankind under the yoke of state, capitalism and superstition”. (Ara és mort, però és el nostre deure explicar la seva obra, continuar-la, difondre-la i atacar tots els fetitxs que mantenen a la humanitat sota el jou de l’Estat, el capitalisme i la superstició).

Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

Panoràmiques 360

Panoràmiques 360

~

~

    ~

    Per veure algunes fotografies necessiteu el DevalVR o el Quicktime:

    Descarregeu-vos DevalVR Descarregeu-vos de franc el Quicktime

    ~

    Panoràmiques per pobles a Vistes 360:

    Ciudad de la pintura

    Andrea del Sarto (Andrea d’Agnolo) Johns (Jasper Johns)
    Antonio López (Antonio López García) Juan Gris (José Victoriano González)
    Arcimboldo (Giuseppe Arcimboldo) Kandinsky (Wassily Kandinsky)
    Bacon (Francis Bacon) Kirchner (Ernst Ludwig Kirchner)
    Barceló (Miquel Barceló) Klee (Paul Klee)
    Basquiat (Jean-Michel Basquiat) Klimt (Gustav Klimt)
    Baumeister (Willi Baumeister) Kokoschka (Oskar Kokoschka)
    Bayeu (Francisco Bayeu y Subías) Kooning (Willem De Kooning)
    Beccafumi (Domenico Beccafumi) Léger (Fernand Léger)
    Berruguete (Pedro de Berruguete) Leonardo (Leonardo da Vinci)
    Blake (William Blake) Lucas Jordán (Luca Giordano)
    Boccioni (Umberto Boccioni) Malevich (Kazimir Malevich)
    Bocklin (Arnold Bocklin) Manet (Edouard Manet)
    Botticelli (Alessandro di Mariano di Vanni Filipepi) Mantegna (Andrea Mantegna)
    Boucher (François Boucher) Martini (Simone Martini)
    Braque (Georges Braque) Masaccio (Tommaso Cassai)
    Broto (José Manuel Broto) Matisse (Henri Emile Benoit Matisse)
    Brueghel el Viejo (Pieter Brueghel el Viejo) Memling (Hans Memling)
    Canaletto (Giovanni Antonio Canal) Mengs (Anton Raphael Mengs)
    Canogar (Rafael Canogar) Miguel Ángel (Michelangelo Buonarroti)
    Caravaggio (Michelangelo Merisi da Caravaggio) Millet (Jean François Millet)
    Carracci (Agostino Carracci) Miró (Joan Miró)
    Carracci (Annibale Carracci) Modigliani (Amedeo Modigliani)
    Casamada (Albert Rafols Casamada) Mondrian (Piet Mondrian)
    Cezanne (Paul Cezanne) Monet (Claude Oscar Monet)
    Chagall (Marc Chagall) Morandi (Giorgio Morandi)
    Chardin (Jean Baptiste Simeon Chardin) Morisot (Berthe Morisot)
    Chillida (Eduardo Chillida) Munch (Edvard Munch)
    Chirico (Giorgio de Chirico) Murillo (Bartolomé Esteban Murillo)
    Claude Le Lorrain (Claude Gellée) O’keeffe (Georgia O’keeffe)
    Clavé (Antonio Clavé) Palencia (Benjamín Palencia)
    Constable (John Constable) Picabia (Francis Picabia)
    Corot (Jean-Baptiste-Camille Corot) Picasso (Pablo Ruiz Picasso)
    Cossío (Pancho Gutiérrez Cossío) Piero della Francesca (Pietro de B. dei Franceschi)
    Courbet (Gustave Courbet) Pissarro (Camille Pissarro)
    Cranach el Viejo (Lucas Sunder Cranach el Viejo) Pollock (Jackson Pollock)
    Dali (Salvador Dali) Rafael (Rafael Sanzio de Urbino)
    David (Jacques Louis David) Redon (Odilon Redon)
    Degas (Edgar Degas) Rembrandt (Harmennsz van Rijn Rembrandt)
    Delacroix (Ferdinand-Victor-Eugene Delacroix) Reni (Guido Reni)
    Derain (André Louis Derain) Renoir (Pierre Auguste Renoir)
    Duccio (Duccio di Buoninsegna) Rivera (Diego Rivera)
    Durero (Alberto Durero) Romero de Torres (Julio Romero de Torres)
    El Aduanero (Henri Rousseau) Rose Sélavy (Marcel Duchamp)
    El Bosco (Jeroen Anthonizoon van Aeken) Rossetti (Dante Gabriel Rossetti)
    El Españoleto (José de Ribera) Rubens (Pedro Pablo Rubens)
    El Greco (Domenikos Theotokopoulos) Rusiñol (Santiago Rusiñol Prats)
    El Veronés (Paolo Caliari) Saura (Antonio Saura)
    Emil Nolde (Emil Hansen) Schiele (Egon Schiele)
    Ernst (Max Ernst) Seurat (George Pierre Seurat)
    Fantin-Latour (Henri Fantin-Latour) Solana (José Gutiérrez Solana)
    Fortuny (Mariano José M. B. Fortuny y Garbo Marsal) Sorolla (Joaquin Sorolla y Bastida)
    Fra Angélico (Guido di Pietro da Mugello) Tápies (Antonio Tápies)
    François Kupka (Frantisek Kupka) Teniers el Joven (David Teniers el Joven)
    Freud (Lucian Freud) Tiépolo (Giovanni Battista Tiépolo)
    Friedrich (Caspar David Friedrich) Tiziano (Tiziano Vecellio di Gregorio)
    Gainsborough (Thomas Gainsborough) Toulouse-Lautrec (Henri M. R. de Toulouse-Lautrec)
    Gaspard Poussin (Gaspard Dughet) Turner (Joseph Mallord William Turner)
    Gauguin (Eugène Henri Paul Gauguin) Valdés (Juan de Valdés Leal)
    Ghirlandaio (Domenico Curradi di Tommaso Bigordi) Van der Weyden (Rogier de la Pasture van der Weyden)
    Giotto (Giotto di Bondone) Van Dyck (Antón Van Dyck)
    Gordillo (Luis Gordillo) Van Eyck (Jan Van Eyck)
    Goya (Francisco de Goya y Lucientes) Van Gogh (Vincent Van Gogh)
    Hernández Pijoan (Joan Hernández Pijoan) van Leyden (Lucas van Leyden)
    Hogarth (William Hogarth) Velázquez (Diego Rodríguez de Silva y Velázquez)
    Holbein el Joven (Hans Holbein el Joven) Vermeer (Jan Vermeer de Delft)
    Hopper (Edward Hopper) Vicente (Esteban Vicente)
    il Correggio (Antonio Allegri) Villalta (Guillermo Pérez Villalta)
    il Perugino (Pietro di Cristoforo Vannucci) Warhol (Andy Warhol)
    il Tintoretto (Jacopo Robusti) Zurbarán (Francisco de Zurbarán)
    Ingres (Jean-Auguste Dominique Ingres) Zush (Albert Porta)

    A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

    Carnaval

    carnaval.jpg

    Abdó Terradas, primer dirigent republicà

    abdoterradaspauli.jpg

    1. Abdó Terradas i Paulí, (Figueres 1812 – Medina Sidonia 1856)
    Polític republicà. Va ser un veritable home d’acció que va prendre part en tots els moviments polítics i revolucionaris que hi va haver a Catalunya de 1830 a 1850.

    Va estudiar un temps a Perpinyà. L’any 1840 es va traslladar a viure a Barcelona, on la seva actuació política podia tenir més ressò. Hi va començar a difondre l’ideari republicà a través d’un full volant, la “Hoja Terradas”, que més endavant es va convertir en la publicació periòdica “El Republicano” (1842). També va col·laborar en “El Huracán” i va ser autor de la poesia La Campana, que va esdevenir un himne revolucionari.
    Al gener de 1842 va ser elegit alcalde de Figueres, però les autoritats no van acceptar l’elecció, que es va haver de repetir fins a cinc vegades. A l’abril de 1842 es va exiliar a Perpinyà. Al novembre de 1842 hi va haver una revolta generalitzada dels republicans contra el govern d’Espartero. En Terradas va entrar amb 600 homes per la frontera per unir-s’hi però va ser detingut i empresonat a Barcelona. Alliberat per la Milícia Nacional es va tornar a exiliar a Perpinyà.
    Va ser deportat pel general Espartero a Medina Sidonia l’any 1855, on va morir.
    Va escriure, entre altres obres, la farsa antimonàrquica Lo Rey Micomicó.

    Font: Històries de Catalunya

    2. Abdó Terradas, primer dirigent republicà, periodista i alcalde de Figueres (1)

    De la llarga llista de catalans il·lustres dels qui gairebé no en sabem res Abdó Terradas n’és un més. Neix el 16 de juny de 1812 a Figueres. Entra a la Milícia Nacional (MN) als 14 anys i als 16 és sergent. La MN era un cos militar creat pel Règim Liberal i que pretenia ser una mena de nació en armes o exèrcit popular. Tenia un caràcter urbà i popular i es va oposar amb eficàcia al carlisme, és a dir a les forces clericals i reaccionàries que volien tornar a la monarquia absoluta i la inquisició. Foren precisament els carlins els que van assassinar el seu pare l’any 1835.

    Terradas coneix Ramon Xauradó a la MN i coincideixen a la maçoneria. Xauradó és l’autor l’any 1832 de la primera proposta de Constitució republicana (Bases de una constitución politica o principios fundamentales de un sistema republicano). Tots dos pertanyen al grup carbonari “Los Vengadores de Alibaud” –el carbonarisme és un moviment d’ideologia liberal, organitzat en societats secretes relacionades amb la maçoneria– que es fusiona (1836) amb la “Sociedad de los Derechos del Hombre” i creen “La Federación”. Aquí coincideixen amb Joan Munts el principal dirigent obrer de l’època. Terradas col·labora en la creació de l’Associació Mútua de Treballadors (1838). També presideix “La Sociedad Patriótica y Constitucional” (1840).

    L’any 1843 el trobem presidint la Junta Revolucionària de l’Empordà. Els comunistes carbonaris francesos d’Etienne Cabet l’ajuden. És detingut a Tolosa. La justícia francesa obre causa contra “un perillós complot d’inspiració comunista”. La reacció a Barcelona no es fa esperar, el 12 d’agost se celebra una manifestació a la Rambla reclamant-ne la llibertat. Es crida “Visca la Junta Central” (volen una Junta central i Corts constituents), “Mórin els traïdors” i “Llibertat per a en Terradas”. Els manifestants són descrits com a persones que vesteixen amb gorra, brusa i espardenyes. És la indumentària típica de la classe obrera de l’època. En aquest moment el batalló de la Milícia Nacional de Barcelona conegut com el de la “Brusa” és desarmat. Terradas és jutjat a Tolosa el 21 d’agost. Etienne Cabet vol ser el seu defensor però no el deixen. Per fi és absolt. Haurà estat pres durant set mesos.

    Primer alcalde republicà de Catalunya

    Les eleccions municipals se celebren el 5 de desembre de 1841, i permeten la participació de gairebé tots els veïns (majors de 21 anys), la qual cosa s’acosta bastant al que serà després el sufragi universal masculí. Els veïns elegeixen una Junta d’electors (majors de 25 anys) que es reuneix el 12 de desembre. Les eleccions són impugnades per les forces reaccionàries per irregularitats formals. Es fa una segona elecció, per tandes, Juntes parroquials i Junta d’electors (22 i 29 de desembre) que també és impugnada i se n’ha de fer una tercera i definitiva (1 i 2 de gener). El divendres 7 de gener és la presa de possessió, per fi Abdó Terradas és elegit alcalde de Figueres. Serà el primer alcalde republicà de l’Estat. La Diputació de Barcelona anul·la el nomenament perquè al·lega que no compleix el requisit de residència i veïnat establert per la llei. El dia 9 torna a ser nomenat oficialment. La Diputació torna a anul·lar el nomenament perquè en la presa de possessió Terradas no jura fidelitat al regent. De l’11 al 23 de gener, intenta prendre possessió per tercera vegada, de fet és la cinquena elecció. En aquest interval la reacció catòlico-conservadora vol aturar les forces progressistes i fa una denúncia contra Terradas per l’edició de las Hojas republicanas. És detingut i empresonat a Girona el dia 18, l’endemà és absolt per unanimitat del jurat. Tres resultats successius de les juntes parroquials i cinc votacions per unanimitat de la Junta d’electors clarifiquen l’enorme simpatia de l’electorat figuerenc pel patrici republicà.

    La reacció no cessa en el seu intent d’acabar amb l’experiència republicana. Arriben a Figueres dues companyies de soldats per detenir Terradas. Aquest ordena al comandant de la milícia formar un piquet de vint homes per protegir la Casa de la Vila. Terradas cedeix la vara d’alcalde tot protestant i remarca que ho fa per força, i és conduït al Castell de Figueres. Vint-i-cinc dies després se celebra la vista pública amb 1500 persones expectants. El 2 d’abril es dicta sentència absolutòria. Abdó Terradas només va ser alcalde tres dies.

    Una de les qüestions de fons és que existien àmplies evidències de corrupció a la hisenda municipal i Terradas tenia fama d’home incorruptible que posaria ordre a tant desori. Poques setmanes més tard es fa a Figueres una manifestació republicana (juny 1842). Es crida “Visca Terradas”, es proclama la república i es canta “La Campana” amb una bandera roja.

    Líder i creador de la premsa republicana

    Abdó Terradas crea el primer periodisme republicà a Catalunya amb l’edició el 1841 d’unes fulles volants: Hojas republicanas. L’agost d’aquest any Terradas pateix un atemptat: 50 homes armats l’intenten assassinar a casa seva. Sembla que els assaltants estan a sou de dos regidors de l’Ajuntament de Barcelona. Després crea el diari El Republicano que s’edita des de l’1 d’octubre fins al 12 de novembre de 1842, quan la redacció és assaltada per la policia i detenen els redactors. És un dels desencadenants de la revolta de novembre de 1842. Es tracta d’un avalot popular entre treballadors i guardes al Portal de l’Àngel. És l’inici de la insurrecció popular contra el govern que acaba amb el bombardeig de Barcelona per Espartero el dia 3 de desembre. L’endemà del bombardeig, 600 homes són dispersats a la frontera, amb Terradas al front, quan volien entrar a Catalunya.

    L’any 1850 Abdó Terradas és president del reorganitzat Partit Republicà Demòcrata. Tenen el primer èxit electoral en les eleccions de 1851, amb l’elecció a Barcelona d’Estanislau Figueres (districte de la Llotja) i d’Ildefons Cerdà (districte de Sant Pere). Celebren la victòria i l’inspector de Vigilància i Seguretat Pública, Ramon Serra i Monclús, els adverteix que es prepara un assassinat. El 24 de juny de 1851 Francesc de Paula Cuello –director d’El Republicano– de 27 anys, és apunyalat set vegades al carrer Basses de Sant Pere. És enterrat sense flors, corones ni ciris i amb una cinta roja i sobre un coixí una gorra vermella. L’opinió popular deia que ho havia fet la colla d’en Tarrés, grup de delinqüents en connivència amb les autoritats. El procés és sobresegut l’any següent.

    Torna a ser elegit alcalde

    Terradas es torna a presentar a l’alcaldia de Figueres el 24 de setembre i l’1 d’octubre de 1854. Torna a ser el vencedor indiscutible. També va acabar essent destituït, però aquest cop el seu mandat va durar deu mesos. Pel novembre Terradas és nomenat comandant del primer batalló de la Milícia Nacional de Figueres. La Diputació i el governador civil de Girona no ho toleren. Addueixen un pretext per suspendre l’Ajuntament i tornar-hi a posar els d’abans.

    Terradas aplica les seves conviccions en la tasca de govern. Per exemple, es nega una i altra vegada a finançar l’Església catòlica. Totes les demandes per finançar amb diners públics processons, misses o altres actes religiosos són rebutjades. No s’oposa als seus actes sinó a pagar-los. Alguna vegada planteja mesures alternatives. Per exemple en comptes de finançar la processó de Requesens, l’Ajuntament opta per oferir una sopa de pobres en tornar la processó. No assisteix tampoc a les misses ni a les processons. (Els nostres polítics d’esquerres en podrien prendre nota i imitar-lo). El governador civil i la Diputació de Girona volen que l’Ajuntament financi les activitats clericals. El 21 de juliol l’Ajuntament rep una carta de la Diputació on s’exigeix que es paguin 8.000 rals a l’Església. Tres dies després Terradas és destituït del càrrec d’Alcalde.

    En aquests mesos l’Ajuntament manté una actitud de respecte total envers la llibertat religiosa, per exemple demanen una reforma arquitectònica de l’església; l’Ajuntament s’hi mostra favorable i dóna els permisos. Durant aquests mesos desenvoluparan una frenètica activitat municipal. Destaquem les obres públiques per donar treball als aturats.

    L’ideari de Terradas

    El pensament polític de Terradas és influït per La conspiració dels iguals de Babeuf o Buenarroti. El podríem definir com un republicà, socialista que està a favor de la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans, la sobirania del poble, el sufragi universal, l’educació gratuïta i la república federal. Terradas creu en un ampli moviment per l’emancipació format per republicans, liberals de bona fe i treballadors.

    L’escriptor Terradas

    Abdó Terradas és un home culte que desenvolupa una activitat literària interessant. L’any 1835 publica La Esplanada. Escenas tràgicas de 1828. És una obra que critica durament l’absolutisme de l’última època de l’Antic Règim (l’ominosa dècada). Pocs anys després publica Lo rey Micomicó una sàtira brutal contra la monarquia. És una obra teatral revolucionària a la manera de Robrenyo. De fet Terradas es pot considerar el continuador de Robrenyo, que fou el pioner del primer teatre en català. Lo rey Micomicó s’estrena a Barcelona el mateix any de la mort de Robrenyo (1838). Va ser un èxit sensacional.

    Joaquim Molas (2) oposa Robrenyo, Terradas, Clavé i Robert als conservadors “projectats al passat” Milà i Fontanals, Rubió i Ors, Bofarull i Aguiló. Segons Molas “defensen el català viu i vulgar, busquen una transformació total de la vida del país”. Àngel Carmona (3) referint-se a Terradas escriu que és “un català imaginatiu, audaç i generós, un ‘honrat apòstol’ (que) incorporava a la seva feina la rialla del poble”. Per Carmona és decisiva l’aportació de Terradas “al retrobament del país”. Xavier Fàbregas (4) a més hi veu el preludi d’alguns procediments de Frederic Soler Pitarra. Els atacs a la monarquia i a la religió no són circumstancials com en Robrenyo sinó integrals a la institució i a la fe.

    Terradas va ser l’autor de La Campana (vegeu text adjunt). És un himne revolucionari que és considerat la Marsellesa catalana. Datada a primers de 1842 sembla que la música va ser obra de Josep Anselm Clavé. Juan Gutiérrez el cap superior polític prohibeix La Campana (1842).

    Terradas és un home prolífic, original, pioner i multidisciplinar. Introdueix l’ús del català en els mítings i d’aquesta forma la llengua catalana entra en el llenguatge de la política. Té temps també per traduir l’obra de E. Cabet Història Popular de la Revolució Francesa (1839).

    Els catalans icarians

    A partir de les idees de Cabet (Allons en Icarie) un grup de voluntaris catalans participen en la creació d’una colònia comunista experimental als EUA. Volien “substituir el privilegi i la propietat individual, per la igualtat i el comunisme”. Un dels més destacats serà Narcís Monturiol que a banda d’inventar el submarí publica un fulletó contra la pena de mort l’any 1844. El primer grup el formen Santiago i Pere Montaldo (advocat), Joan Rovira (metge) i Francesc Sunyer Capdevila (estudiant de medicina), Borràs pare i fill (llibreters), Monturiol (advocat) Ignasi Montaldo (professor de matemàtiques), els germans Clavé, Pau Alsina (el futur primer diputat obrer d’Espanya) i Orellana (militar). Orellana i Monturiol tradueixen Viaje a Icaria i l’opuscle De que manera soy comunista y mi credo comunista. Es tractava de “construir un nou paradís en un lloc remot”. Terradas té una actitud crítica, semblant a la de Marx i Engels per la mateixa època, però la seva relació és estreta, sembla que va ser protagonista de l’experiència icariana de vida comunitària al barri del Poble Nou de Barcelona.

    Epíleg

    Tres anècdotes il·lustren el tarannà del nostre home. L’any 1854, abans de ser alcalde, resulta que se suïcida una persona i els catòlics no el deixen enterrar al cementiri. Terradas cedeix un camp de la seva propietat per tal que el puguin enterrar. L’any 1868 el mort és traslladat al cementiri amb una làpida que diu: “Al primer librepensador español, José Sicras. El pueblo de Figueres”. La segona és que tenia una bona amistat amb un afrancesat, Tomàs Puig, i respongué personalment de la seguretat de la seva vídua. La tercera anècdota ens vincula Terradas amb un dels homes més injustament oblidats de la nostra història: Ramon Xauradó. El 4 de maig de 1841 es fa una manifestació en commemoració del quart aniversari de la mort de Xauradó a la plaça de Sant Jaume (Pl. de la Constitució) que anirà fins al cementiri. Allí Terradas li fa un míting en homenatge.

    El 2 de setembre de1855 es produeix un motí a la plaça de Figueres. Significa el darrer exili a Perpinyà (havia patit moltes deportacions i exilis, per exemple a Vilafranca, després a Sarrià i més tard a Sigüenza l’any 1845). És indultat i torna a Figueres però és detingut de nou i confinat a Medina Sidonia on mor l’1 de maig de 1856. Ni les robes ni els béns de Terradas no arriben mai a la seva família. Tampoc arriben a bon fi els intents de la Junta Revolucionària de Figueres de 1868 de traslladar les seves despulles a la ciutat.

    La mort de Cuello i Terradas, la fugida de Pere Montaldo (fuig als EUA on participa a la Guerra de Secessió, és ferit i condecorat. Formà part del bàndol federalista i antiesclavista de Lincoln) i l’anada de Santiago Montaldo i Joan Rovira a Icària, culminen l’etapa dels pioners de la democràcia i el socialisme. La segona generació sorgirà amb força i florirà en el sexenni revolucionari i la I República. Estanislau Figueras serà president de la I República, Joan Tutau ministre d’Hisendai Francesc Suñer Capdevila major ministre d’Ultramar.

    1. Apunt fet a partir del llibre de Jaume Guillamet: Abdón Terradas. Primer dirigent republicà. Periodista i alcalde de Figueres. Institut d’Estudis Empordanesos. Figueres, 2000. (El recomanem amb entusiasme).
    2. Molas, Joaquim: Diccionari de la literatura catalana. Ed. 62. Barcelona, 1979.
    3. Carmona, Angel. Dues Catalunyes, jocs floralescos i xarons. Ed. Ariel. Barcelona, 1967.
    4. Fábregues, Xavier: Teatre català d’agitació política. Ed. 62. Barcelona, 1975.

    La campana

    “Ja la campana sona, lo canó ja retrona…
    ¡Anem, anem republicans, anem! ¡A la victòria anem!

    “Ja es arribat lo dia
    Que l’poble tant volia:
    Fugiu, tirans, lo poble vol ser rey…
    Ja la campana…

    “La bandera adorada
    Que jau allí empolvada,
    Correm, germans, a l’aire enarbolem!
    Ja la campana…

    “Mireula que és galana
    l’ensenya ciutadana,
    Que llibertat nos promet, si la alsem.
    Ja la campana…

    “Lo garrot, la escopeta,
    La fals y la forqueta,
    ¡Oh catalans! ¡ab valor empuyen!
    Ja la campana…

    “La cort i la noblesa,
    L’orgull de la riquesa
    Caigan de un cop fins al nostre nivell.
    Ja la campana…

    La milicia i lo clero
    No tingan més que un fuero:
    Lo poble sols de un y altre es lo rey.
    Ja la campana…

    “Los públichs funcionaris
    No tingan amos varis:
    Depengan tots del popular Congrés
    Ja la Campana…

    “Los ganduls que s’mantenen
    Del poble, y luego s’venen,
    Morin cremats, sino pau no tindrem.
    Ja la campana…

    “Y los que tras ells vingan,
    Bo será que entès tingan
    Que són criats, no senyors de la grey.
    Ja la campana…

    “Un sol pago directe,
    Y un sol ram que l’colecte:
    Tothom de allí será pagat com deu.
    Ja la campana…

    Que pagui qui té renda,
    O bé alguna prebenda;
    Lo qui no té, tampoch deu pagar res.
    Ja la campana…

    “Lo delme, la gabella,
    Lo dret de la portella,
    No, jornalers, may més no pagarem.
    Ja la campana…

    Font: Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia

    Vegeu també: Catalunya segle XIX ; Les Bullangues de mitjan segle XIX

    Robert Capa, fotògraf

    01robertcapa01.jpg

    Fotografia: Magnum

    Robert Capa: “El millor fotògraf de guerra de tots els temps” va ser al Priorat l’any 1938

    La celebració de la Commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals a Marçà els dies 31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003 és un bon motiu per recordar l’obra de Robert Capa (Budapest, Hongria 1913- Thai Binh, Vietnam 1954), considerat “el millor fotògraf de guerra de tots els temps”. Capa va plasmar amb la seva càmera algunes imatges de la guerra civil espanyola que no es poden oblidar i ja són part de la nostra història.

    Robert Capa

    Endre Friedmann, més conegut pel nom de Robert Capa, va néixer a Budapest, Hongria, l’any 1913. El nom de Robert Capa va néixer per motius purament comercials. La seva companya Gerda Taro i ell mateix, van inventar-se el nom, a partir del qual va començar el seu èxit, tot i que el van arribar a acusar d’utilitzar un nom molt semblant al del director de cinema Frank Capra. La polèmica, però, es va oblidar ben aviat, quan va començar a ser anomenat “Roberto”. El 1931 , amb disset anys, va haver de fugir d’Hongria a causa de les seves simpaties amb el partit comunista i la seva participació en manifestacions i protestes contra el règim hongarès. Es va traslladar a Berlín, d’on també va haver de marxar l’any 1933 a causa del règim nazi, i es va instal·lar a París, on va conèixer els que anys més tard serien cofundadors de l’agència Magnum. El seu primer reportatge fotogràfic el va realitzar durant la guerra civil espanyola, on va venir per cobrir la resistència republicana davant la rebel·lió del general Franco, i on va aconseguir prendre una de les seves fotografies més conegudes: “Mort d’un Milicià, 1936”. Aquesta fotografia, que forma part d’una seqüència fotogràfica, va donar la volta al món i avui dia encara és una de les millors fotografies del seu gènere. En ella es plasma el moment precís de la mort d’un milicià republicà, Federico Borrell García, d’Alcoi. Al final d’aquest reportatge trobareu una selecció d’imatges de la guerra civil que va prendre Robert Capa, inclosa la seqüència sencera de “Mort d’un Milicià, 1936”, feta prop de Còrdova el 5 de setembre de 1936.

    Robert Capa va ser al Priorat el 16 d’octubre de 1938 (17, segons algunes fonts), quan es va celebrar l’última revista militar dels brigadistes a la guerra civil espanyola, a la carretera que uneix Pradell i La Torre de Fontaubella, abans del gran homenatge que es va fer a Barcelona el 26 d’octubre de 1938, després del qual es va iniciar el retorn dels combatents als seus respectius països. Va ser aquell 16 d’octubre que Robert Capa va ser a Falset, Marçà i la Torre de Fontaubella fent algunes fotografies. A tall de curiositat, la fotografia del llibre “Soldados de Salamina” va ser presa per Capa a Les Masies (l’Espluga de Francolí), i possiblement correspon a un brigadista italià (foto de la dreta). En el llibre “The definitive collection” de Robert Capa s’inclouen 205 imatges de la guerra civil, tres de les quals estan fetes al Priorat i unes altres tres a Les Masies.

    01lesmasies4.jpg

    Algunes de les amistats de Robert Capa eren Picasso, Henri Matisse, Ingrid Bergman, Ernest Hemingway i el mateix Milton Wolff, anomenat “el Llop”, el darrer comandant dels brigadistes americans, que va ser fotografiat per Capa al Priorat al capdavant de la Brigada Lincoln. Wolff, que serà a Marçà durant els actes de commemoració del 65è aniversari del Comiat de les Brigades Internacionals (31 d’octubre, 1 i 2 de novembre de 2003), és un dels personatges que el mateix Hemingway va retratar al llibre -després portat al cinema- “Por quién doblan las campanas”. Està previst que durant els actes, Wolff sigui fotografiat al mateix lloc on el va fotografiar Capa l’any 1938.

    El desembre de 1938 la prestigiosa revista britànica “Picture Post” va publicar un reportatge fotogràfic d’onze pàgines sobre laguerra civil espanyola, amb fotografies de Capa, que aleshores tenia vint-i-cinc anys, introduint el reportatge amb una foto a tota pàgina del mateix Capa. Davall la foto es llegia el peu: “El millor fotògraf de guerra del món: Robert Capa”. Poc abans d’anar a Espanya, Capa va ser els sis primers mesos de 1938 a la Xina per fotografiar el moviment de la resistència a la invasió japonesa. Del 1941 fins al 1946 va treballar com a corresponsal de guerra de la prestigiosa revista “Life”. Aquell mateix any es va nacionalitzar ciutadà dels Estats Units d’Amèrica, i un any després, juntament amb Cartier-Bresson, David Saymour y George Rodger va fundar l’Agència Magnum, de la qual va ser president durant tres anys. L’Agència Magnum va ser la primera agència mundial de fotògrafs independents. A més de la guerra civil espanyola, Capa i la seva càmera “Leica” van cobrir la 2a guerra mundial (1941-1945), la primera guerra entre àrabs i israelians (1948) i la guerra d’Indoxina, a Vietnam, on va morir en xafar una mina al delta del Riu Roig el 25 de maig de 1954. La fotografia de l’esquerra és la darrera que va fer Capa abans de xafar la mina que li va prendre la vida.

    Capa odiaba la guerra i va morir amb només quaranta anys, acompanyant així a la seva companya Gerda Taro, que va morir el juliol de 1937, als vint-i-sis anys, en ser esclafada per un tanc republicà Gerda i Robert a París l’any 1935durant la batalla de Brunete, quan es trobava al vehicle del general Walter. Gerda Taro, que en realitat es deia Gerda Pohorylle, va néixer a Stuttgart (Alemanya) l’1 d’agost de 1910 (a la dreta, Gerda Taro i Robert Capa a París l’any 1935). Tots dos van morir al “peu del canó”, en el seu lloc de treball, tots dos van sofrir la guerra i a tots dos els va separar la guerra. Capa va rebre nombroses condecoracions i homenatges per la seva fotografia atrevida i intrèpida, tenint per a ell més importància el drama reflectit en l’instantània que no pas la qualitat tècnica de la imatge. El 1966 es va crear la Fundació en Memòria de Bischof, Capa i Seymour, que va suposar la base per a la creació l’any 1974 del Centre Internacional de Fotografia, fundada pel seu germà Cornell.

    Richard Whelan, biògraf de Robert Capa, afirma que “l’obra vital de Capa constitueix un document inigualable d’un període de vint-i-dos anys (1932-1954), crucials del segle vint, un document realitzat per un home amb la ment d’un artista compromès, l’ull d’un artista i el cor d’un ser humà càlid. Encara que les seves fotos són uns registres de valor inestimable sobre alguns dels esdeveniments més catastròfics del segle vint, transcendeixen les situacions concretes que reflecteixen. S’aixequen com imatges atemporals dels aspectes més terribles de la condició humana. Són també monuments a la fortalesa de l’esperit humà, que pot sobreviure a tals horrors”.

    Més de quaranta anys després de la seva mort, ningú no ha superat la força extraordinària i commovedora dels seus reportatjes de cinc conflictes bèl·lics.

    Text: Priorat digital

    Més webs: Portfolio

    Carles Fonseré, cartellista

    01carlesfontsere01.jpg

    Carles Fontserè i Carrió

    Fonstserè i Carrió (Barcelona, 9 de març de 1916Girona, 4 de gener de 2007) fou un destacat dibuixant i cartellista català, especialment de l’època republicana. També treballà com ninotaire, fotògraf i escenògraf.

    Fill de carlista militant i de família burgesa. Tot i haver rebut una educació religiosa i conservadora, ben aviat es sentí atret per l’anarquisme. De formació autodidacta, ingressà a l’escola Llotja de Barcelona on hi estudià poc temps. Les primeres il·lustracions les publicà en revistes com ara Reacció, de caràcter conservador. Amb tot, gràficament havia rebut una forta influència d’artistes clarament esquerrans com ara Helios Gómez. Treballà també en el camp de la publicitat (Magatzems Bowmer & Bo) i el cinema (cartells per a United Artists i Universal Films). Fou impulsor del Sindicat d’Estudiants Professionals de Barcelona.

    L’any 1932 col·laborà en la campanya electoral de la dreta catalanista, tot i que la seva tasca més activa tingué lloc durant la Guerra civil espanyola, amb cartells per a la UGT, la CNT, la FAI o el POUM. Durant la Guerra Civil s’allistà a les Brigades Internacionals, tot combatent a l’Ebre. Passada la guerra s’exilià a França, Mèxic i als Estats Units, on treballà de pintor, escenògraf, fotògraf i en la realització d’alguns llibres sobre el cartellisme republicà. Fou durant la seva estada a Nova York que va coneixer la seva companya sentimental Terry Broch.

    L’any 1973 torna a Catalunya i s’instal·la a Porqueres (Pla de l’Estany). El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi de Generalitat de Catalunya.

    L’any 1995 va publicar les seves memòries (Memòries d’un cartellista català) i els últims anys ha estat un membre destacat a favor del retorn dels Arxius retinguts a Salamanca. Tot el seu material gràfic i peces originals, foren confiscades després de l’ocupació franquista de la ciutat. Va morir però sense veure com li eren retornades.

    La vesprada del 6 de març de 2007, la Generalitat de Catalunya li va retre un homenatge al Palau de la Generalitat amb el títol de “Visca la llibertat!” [1].

    Bibliografia

    • FONTSERE, Carles: Memòries d’un cartellista català. Editorial Pòrtic. Barcelona, 1995.
    • FONTSERE, Carles: Un exiliado de tercera en París durante la segunda guerra mundial, Acantilado, 2004.
    • FONTSERE, Carles: París, Méxic, Nova York. Memóries, Proa, 2004.

    Enllaços externs

    Font: Viquipèdia

    Més webs: Vilaweb · Flickr