L’aiguaNecessitem quatre litres diaris per persona pera subsistir, (entre beguda, preparació del menjar i neteja). No podem beure aigua o líquids a la manera corrent, ni de una sola vegada, per que es fa malbé ja que els líquids consumits ràpidament, s’expulsen pel cos com excedent en forma de suor. Només podem conservar l’aigua dins de l’organisme controlant la transpiració, aïllant el cos de la calor mantenint la roba posada. La roba ajuda a reduir la transpiració per que impedeix que el suor s’evapori ràpidament. Malgrat que la suor proporcionar una certa fredor, tornem de seguida a suar de nou de manera que  la deshidratació s’accelera, deixant de banda el perill de cremades a la pell per causa del sol. Cal estar  el major temps possible a l’ombra. Per això els natius del desert mantenen les seves tendes “jaimas” obertes en totes les direccions per gaudir de la circulació de l’aire.

Durant el dia, el sòl està molt calent, per la qual cosa no és recomanable assentar-se ni tombar-se directament sobre el terra.
El tabac asseca la boca i el coll augmentant les ganes de beure aigua. L’alcohol augmenta la deshidratació i la sensació de sequera en la boca.

Indrets del desert on podem cercar aigua:

– A les lleres seques dels rius es pot trobar una mica d’aigua excavant en el punt més baix de la part exterior d’una corba d’un barranc.
– Las nits del desert són particularment humides, sovint es pot recollir pel matí l’aigua de la rosada fent un petit clot al terra i col·locant al fons una peça de lona o un pot.
– Els pous del desert sovint es troben seguint el camí de les caravanes: Aquesta aigua cal purificar-la, bullint-la sempre.

– Els sorolls i crits accions de les aus i animals del desert són un bon indici de proximitat d’aigua.  Els estols d’ocells acostumen a volar en cercle damunt dels pous d’aigua en les zones molt seques del desert. També els rastres dels animals poden conduir-nos a un lloc amb aigua.

-Molts dels arbres que creixen a les fondalades dels barrancs tenen aigua a les seves arrels.

– La majoria de les plantes desèrtiques, semblen molt seques. Es poden recollir les seves parts tendres.  i les arrels dels arbusts. Després cal pelar l’escorça de l’arrel, que pot ser una mica comestible i  tenir una mica d’aigua. No es pot beure directament l’aigua dels cactus; la seva sàvia és blanca, lletosa i molt irritant, principalment pels ulls. Les figueres de moro proporcionen un bon aliment.

La temperatura

Cal evitar, dins lo possible, els moviments durant les hores centrals del dia per no quedar exposats als efectes del calor. La permanència durant molt de temps a sota del sol del desert pot arribar a ser perillosa i provocar  l’esgotament de l’individu pel calor. Quan la temperatura supera els 36,7 graus del cos, aquest ajusta les seves constants,  ritme cardíac, diàmetre de les venes, per mantenir constant la seva temperatura. Però si la diferència és molt gran, de 4 ó 45 graus, aquests ajusts poden resultar impossibles de fer i aleshores, la temperatura corporal es dispara. S’altera la consciència i els organs comencen a pair danys. El cop decalor pot evolucionar en una fallida multiorgànica si no es pot baixar de cop la temperatura del cos:

–         Els primers símptomes són, rampes musculars a les cames, abdominals o braços, i, amb freqüència, vòmits.

–         Un segon estadi d’esgotament és quan la persona afectada nota l’escalfor al cap, la cara es posa vermellosa i després pàl·lida, sua intensament i  la pell queda humida i freda.

–         El tercer estadi és la feridura per la calor. La cara es torna vermella, la pell s’escalfa i s’asseca, la suor es talla i es pateix un intens mal de cap. El pols és torna més ràpid i intens. També es pot arribar a perdre el coneixement.

Per la nit, durant  l’hivern, la temperatura baixa sovint per sota de zero.

Els canvis extrems de temperatura poden produir calfreds, insolacions i esgotaments pel calor.

El vent

Al caminar pel desert cal portar posat un mocador de color clar i unes ulleres de sol amb vidres de color dens que tapin totalment boca, nas, cara – menys els ulls – cap i coll. Els ulls aniran coberts per ulleres de sol. Cal respirar pel nas i no fer-ho per la boca.
Si entra alguna partícula dins dels ulls, és necessari netejar-los  amb aigua neta, no s’han fregar amb els dits.
Quan es viatge amb un vehicle, la pols i la sorra arrossegades pel vent, o aixecats pels vehicles, redueixen sensiblement la visibilitat. En aquests casos el conductor ha de extremar les precaucions pera conservar el vehicle, i és necessari posar molta atenció al traçat del camí per a no despistar-se. Si es segueix a un vehicle i la pista ho permet, cal desplaçar-se al costat del vent, seguint paral·lel al que va davant, pera evitar la pols que s’aixeca; i si no es pot fer, augmentarem la distància de separació entre els vehicles.
Davant de les tempestes de sorra produïdes pel siroco: en necessari aturar-se. Protegir-se amb el mocador les ulleres,  vehicles cara al vent, tancar les entrades de ventilació i filtres, protegir el material sensible, assegurar els equips, anotar el rumb que s’estava seguit al aturar-se, anotar i comunicar la posició avisant de la causa de la detenció, estalviant bateries. Es molt important que en aquests casos la roba tapi totalment el cos per evitar ferides produïdes per l’abrasió sobre la pell dels materials arrossegats pel vent. Les tendes de campanya, han de tenir perfil baix, i orientar-les de manera que ofereixin la menor resistència al vent i mantenir-les, tancades.

Les zones sorrenques

Les dunes, són un magnífic auxiliar para orientar-se en el desert: les banyes de mitja lluna assenyalen sempre el Sud, i el seu front indica el Nord, ja que les dunes estan orientades pel vent i aquest bufa de Nord a Sud. Sovint trobarem arbustos; i es normal veure arrera seu un petit turonet de sorra que se allarga, l’arbust assenyala el Nord i la punta del turó de sorra el Sud.
Per anar a peu a través dels camps de dunes, no s’ha d’intentar creuar-les en línia recta, per l’esgotament que suposaria. Cal buscar un camí entre les diferents muntanyes de sorra. Caminarem per la part dura de la sorra: que té la cara en la direcció dels vents dominants, i que es presenta amb dibuixos de sorra. En aquesta part el vent apreta la sorra fins a una fondària d’uns cinc centímetres. Aquesta escorça proporciona la màxima resistència a la matinada, quan està humida per la rosada de la nit, pot aguantar un peso considerable; però es trenca fàcilment amb una forta frenada o acceleració.
Els vehicles poden quedar encallats o tombats en un sorral, en només uns centímetres de profunditat. En sorra profunda no s’han de seguir les rodades del cotxe anterior.
La sorra i la pols deterioren ràpidament el material. Per prevenir avaries cal embolicar el material i equip sensibles amb lones para protegir-los de la sorra i pols.