Arxiu d'etiquetes: verí

El perillós peix aranya, un animal molt comú a les platges catalanes amb fort verí

La picada d’aquesta espècie pot arribar a provocar conseqüències molt greus. L’aranya blanca, l’aranya monja o el dragó (Trachinus draco) és un peix de la família dels traquínids molt perillós per als banyistes: el seu verí produeix insuficiència respiratòria i dolor. S’estén arreu de la Mediterrània i de la Mar Negra. A l’Atlàntic Oriental, des de Noruega fins al Senegal, incloent-hi les illes Madeira i CanàriesEspècie bentònica sobre fons de sorra i de fang, des de la línia de costa fins als 300 m, però sobretot, entre els 5 i 10 m.

La mort d’un menor de 16 anys el passat dissabte per la picada d’un peix aranya ha fet saltar totes les alarmes pel perill que pot arribar a generar aquesta espècie tan comuna. El noi, que feia submarinisme a Platja d’Aro (Garrotxa), duia una càmera de vídeo aquàtica que va registrar l’atac del peix. Aquest li va picar al coll, i el seu verí va provocar al jove una insuficiència respiratòria.

Després d’aquest fatídic incident, són moltes les incògnites que sorgeixen sobre aquesta espècie, també coneguda amb el nom ‘aranya de mar‘. És molt important saber com actuar després d’una picada d’aquest peix, ja que si no les conseqüències podrien ser molt greus.

Els perills de la picada del peix aranya

El peix aranya o aranya de mar és una espècie molt comuna al Mar Mediterrani (especialment a la Costa Brava), a l’est del mar Cantàbric i a l’Oceà Atlàntic. Aquest animal pot arribar a fer entre 10 i 50 centímetres de llarg, i es caracteritza per amagar-se sota la sorra, deixant visibles només els ulls i la verinosa aleta dorsal. Això provoca que molts banyistes el trepitgin accidentalment i posteriorment hagin de ser atesos pels socorristes i efectius del SEM.

La toxina que desprèn causa inicialment un dolor intens i punxant que s’irradia a tota l’extremitat i pot arribar a durar fins a 24 hores. Pot aparèixer també edema, pal·lidesa, adormiment o eritema a la zona, i en els casos més extrems es dona lloc a dificultat respiratòria, visió borrosa, vòmits, convulsions o necrosi. Si es complica, pot provocar la mort per xoc anafilàctic (reacció al·lèrgica generalitzada produeix una disminució de la pressió arterial).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Aranya_blanca

https://www.naciodigital.cat/noticia/207528/es/peix/aranya/pot/ser/mortal

Radiografia del verí a Espanya: al menys 21.260 animals van ser assassinats amb esquers tòxics en els últims 25 anys

Les aus rapinyaires són les més afectades per l’ús de substàncies verinoses, seguides dels animals domèstics com gossos i gats, i els carnívors terrestres. Moltes de les espècies amenaçades per aquestes pràctiques es troben en una situació de vulnerabilitat i, en alguns casos, sota amenaça d’extinció.

https://www.publico.es/sociedad/radiografia-veneno-espana-21260-animales-asesinados-cebos-toxicos-ultimos-25-anos.html Continua la lectura de Radiografia del verí a Espanya: al menys 21.260 animals van ser assassinats amb esquers tòxics en els últims 25 anys

La tora blava, la flor més tòxica d’Europa, es troba al Pirineu i pot ser mortal

La ingesta d’1 mil·ligram d’aquesta planta podria matar un nen petit o una persona que estigui dèbil.

La tora blava (Aconitum napellus) és una planta que, quan floreix, és bonica, molt bonica, però que, si es menja, és mortal. De fet es considera la planta més tòxica d’Europa. Això es deu a la presència de dues substàncies potencialment molt tòxiques com l’aconitina i la pseudoaconitina, que produeixen efectes cardio i neurotòxics. Les parts més tòxiques de la planta són les fulles i l’arrel, on s’acumula més aconitina, però l’alta toxicitat es contempla a qualsevol part de la planta, fins i tot quan és seca.

L’acònit blautora blavamatallops blauescanyallopsherba toraherba verinosa[1] o realgar/rialgar[2](Aconitum napellus) és una planta verinosa, inclòs letal, de la família de les ranunculàcies del gènere Aconitum

A nivell mundial, l’Aconitum napellus es troba en moltes zones d’Àsia i Europa. Concretament a la Gran Bretanya, a Irlanda, als Pirineus (incloses les Corberes) i Prepirineus, als Alps (excepte a Itàlia i Iugoslàvia) i en altres zones muntanyoses de la península Ibèrica.

Distribució al Principat[modifica]

Pel que fa a la distribució dins del Principat, la tora blava s’estén des de la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça fins a la Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa, el Conflent i el Vallespir.

De les espècies aconitum, n’hi ha unes 330 al món; la més perillosa es troba a l’Índia (Aconitum ferox); al Pirineu n’hi ha tres: Napellus (tora blava), l’A anthora (tora groga) i l’A vulparia (tora pirinenca).

La blava és la més abundant i, a casa nostra, s’estén des de la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorçafins a la Cerdanya, el Ripollès, la Garrotxa, el Conflent i el Vallespir, i es troba a la vora dels cursos d’aigua i als boscos, i comença a florir al juliol.

Normalment creix a una altitud d’entre 1.500 i 2.500 metres, i ni els animals que pasturen s’hi acosten. La biòloga Núria Tomàs ho diu ben clar:

La natura és tan sàvia que les vaques i els cavalls que pasturen ni les toquen.

Té substàncies mortals. Només de tocar-la, ja et pot entrar a dins.

La ingesta d’1 mil·ligram d’aquesta planta podria matar un nen petit o una persona que estigui dèbil.

En adults, dosis d’entre 5 i 8 mil·ligrams també són mortals. La mort pot sobrevenir al cap d’una o de dues hores de les ingestes, com a conseqüència de les arrítmies o per paràlisi respiratòria. El pronòstic és molt greu.

Des del Parc Natural del Cadí-Moixeró fan xerrades i fulletons informatius advertint-ne de la perillositat, però sempre troben excursionistes que, per desconeixement, tornen de la muntanya amb un ram de flors farcit de tores blaves. Jordi Garcia Petit, director del parc, en fa advertència.

El consell és que, com que a alta muntanya hi ha moltíssimes plantes que, o són tòxiques o són protegides, millor no tocar-ne cap. Gaudim-ne, fem-hi fotos, però no les toquem!

https://www.ccma.cat/324/la-tora-blava-la-flor-mes-toxica-deuropa-es-troba-al-pirineu-i-pot-ser-mortal/noticia/2945054/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Tora_blava

Petits però letals

La mida no és indicatiu de la seva perillositat.Se li sol témer a les serps i les aranyes, que són els que compten amb la fama de ser perillosos, però hi ha alguns insectes molt petits que poden semblar inofensius i en realitat resulten tòxics, verinosos i fins mortals.

http://www.ecoticias.com/naturaleza/175184/Pequenos-pero-letales

Hormiga bala

La hormiga bala (Paraponera clavata) es la más grande de todas las hormigas del mundo. Se encuentran principalmente en los bosques lluviosos de Nicaragua, Brasil y Paraguay y su picadura se considera 30 veces más dolorosa, que la de una abeja o avispa y el dolor puede durar hasta 24 horas.

Continua la lectura de Petits però letals

Les escombraries tecnològiques del primer món contaminen la sang dels africans

El 80% de les “escombraries tecnològiques” que genera el primer món s’envia a l’Àfrica, en teoria, per proveir el comerç d’aquests productes amb models de segona mà. Però el que estem fent, és contaminar amb metalls pesants països amb una suposada tecnologia inferior.

Un grup d’investigadors de Canàries troben nivells inusuals d’elements estranys com l’alumini, arsènic i vanadi en la sang, també altres metalls tòxics com crom, mercuri i plom en immigrants . És el rastre que deixa les escombraries tecnològica que s’envien a l’Àfrica.

Alguns d’aquests elements comporten un enorme risc, sobretot per als nens.

http://www.publico.es/ciencias/basura-tecnologica-del-primer-mundo-contamina-sangre-africanos.html Continua la lectura de Les escombraries tecnològiques del primer món contaminen la sang dels africans

No només la dosi fa el verí: el descobriment que podria canviar la legislació sobre pesticides

“La dosi fa el verí”. Aquest principi assumeix que una vegada que un producte químic s’esborra de l’organisme (recuperació toxicocinètics), ja no té cap efecte. No obstant això, passa per alt l’altre procés de restabliment de l’homeòstasi, la recuperació toxicodinámica, que pot ser ràpida o lenta depenent de la química. Per tant, quan els organismes estan exposats a dues substàncies tòxiques en la seqüència, la toxicitat pot diferir si el seu ordre s’inverteix. Si es posa  a prova aquesta hipòtesi amb el crustaci d’aigua dolça Gammarus pulex i quatre substàncies tòxiques que actuen sobre diferents objectius (diazinó, propiconazol, 4,6-dinitro- o -cresol, clorur de 4-nitrobencil).Es troba clarament diferent toxicitat quan l’ordre d’exposició dels dos agents tòxics es va revertir, mentre es manté la mateixa dosi.

La seqüència d’exposició i la toxicitat acumulada no es consideren a dia d’avui en l’avaluació de riscos ambientals, així que les implicacions d’aquest estudi són molt àmplies.

L’exposició a múltiples tòxics, en seqüències amb alta variabilitat, afecta en el dia a dia als éssers humans i als altres organismes, així que és vital que parem atenció als possibles efectes nocius per a la salut que es derivin. ” Continua la lectura de No només la dosi fa el verí: el descobriment que podria canviar la legislació sobre pesticides

El canvi climàtic porta escurçons i escorpins a la ciutat de Buenos Aires

Els efectes col·laterals del canvi climàtic només acaben de començar. Una nena de set anys i un nen de quatre han mort a la província de Còrdova per picades d’escorpins. Les condicions climàtiques de l’estiu 2017 (increment de les pluges i la humitat, producte del canvi climàtic) ajuden al fet que aquestes espècies es multipliquen. L’espècie que omple de temor als habitants de la ciutat es denomina Tityus trivittatus  i, com tot alacrà és verinós.

Té una reproducció partenogenètica, que és el mateix que dir que és la mateixa femella la que produeix embrions, una característica que afavoreix al creixement de la població. La partenogènesis és un tipus de reproducció sexual que consisteix en el desenvolupament d’una cèl·lula reproductora fins arribar a formar-se un nou individu, sense que es produeixi fecundació Continua la lectura de El canvi climàtic porta escurçons i escorpins a la ciutat de Buenos Aires

Nanopartícules: un verí que no es veu

Els recents avenços en nanotecnologia i el corresponent increment del seu ús en els més diversos productes i en tots els sectors de la societat, ha donat lloc a una gran incertesa pel que fa als impactes ambientals que aquests poguessin tenir a curt, mitjà i llarg termini.

Els científics reconeixen que en ser tan petites les partícules i tenir tantes maneres de escampar-se, no és fàcil fer estudis detallats i molt menys preveure com es comportaran, per tal de combatre aquest tipus de contaminació invisible a l’ull humà, però summament perjudicial per a la salut dels éssers vivents i per a l’equilibri ecosistèmic. Per això, criden a les comunitats del món a un cessament immediat de la crema de combustibles fòssils, origen principal de les nanopartícules més nocives i a  que s’utilitzin fonts d’energia renovables que no enverinen els sòls, l’aigua i l’aire. Continua la lectura de Nanopartícules: un verí que no es veu

Menjars que poden resultar molt perillosos

A molta gent li ve de gust experimentar i provar diferents tipus de menjars, especialment quan viatgen a llocs exòtics, però és bo tenir en compte que les aventures d’aquest tipus poden resultar summament perilloses, si un no s’informa i no es prenen les degudes precaucions.

http://www.ecoticias.com/alimentos/127817/Comidas-pueden-resultar-peligrosas Continua la lectura de Menjars que poden resultar molt perillosos

Karen Wetterhahn enverinada per unes gotes de dimetilmercuri

Aquesta història real explica que quan es tracta de manipular productes químics de risc, totes les mesures de seguretat són poques. Els metalls pesants són un grup d’elements químics altament tòxics i no biodegradables, fet que fa que la seva bioacumulació en organismes vius o sediments provoqui greus impactes.Per un petit accident el dimetilmercuri va mostrar una toxicitat molt més gran de la que es pensava. Després de descobrir aquest enverinament per mercuri, es va revelar que els protocols que s’havien utilitzat per tractar aquesta substància no eren els adequats ; es van provar diversos guants de seguretat i es va veure que el dimetilmercuri travessava la majoria d’ells en segons , molt més ràpid del que s’esperava. Avui en dia la comunitat química ha reemplaçat el dimetilmercuri com a patró per a les mesures de RMN pel Tetrametilsilà.
Aquest article pretén retre un petit homenatge a Karen Wetterhahn (1948-1997) professora i reconeguda investigadora química del Dartmouth College ( EUA ) especialitzada en els efectes dels metalls pesants sobre la salut. Continua la lectura de Karen Wetterhahn enverinada per unes gotes de dimetilmercuri