Aquesta setmana s’ha celebrat el lliurament del ‘Nobel’ de les matemàtiques a Yves Meyer pel seu treball sobre la teoria de les ondetes.
Sense les ondetes, els físics no s’haurien assabentat de l’existència de les ones gravitacionals. Un dia, un company físic va lliurar a Meyer un article sobre ondetes que va pensar que podria interessar-li. Meyer, emocionat en llegir-lo, va agafar el primer tren cap a Marsella per conèixer als seus autors. Les ondetes són una forma de codificar senyals de manera que després es puguin descodificar i tornar a reconstruir. Tot es pot descompondre i emmagatzemar d’un altra manera perquè es possible partir-ho en trossets més petits. Com quan som capaços de tallar la carn perquè el nostre cos sigui capaç de digerir-la desprès pel nostre organisme en forma de uns principis immediats determinats . Totes les parts es construeixen en base a uns punts de partida, per complexes que siguin. Meyer va aplicar la teoria de de les ondetes al moviment harmònic simple.
En septiembre de 2015 la Tierra se estremeció. La colisión de dos agujeros negros a 1.300 millones de años luz generó las ondas gravitacionales que captaron los detectores del experimento LIGO en Estados Unidos. Fue una vibración apenas perceptible; para reconocerla fue necesario un algoritmo que, de hecho, no estuvo listo hasta ese mismo año. Y en la base de dicho algoritmo se encuentran unas herramientas matemáticas llamadas ondículas. Sin las ondículas, los físicos habrían permanecido sordos al eco del encuentro final de los dos cuerpos celestes. Continua la lectura de Les matemàtiques que permeten escoltar l’Univers van néixer d’una casualitat