Arxiu d'etiquetes: l’univers

Rosetta i els cometes

Rosetta és el nom de la sonda espacial que va enviar la ESA (agència espacial europea) ara ja fa un temps per tal de conèixer més sobre els cometes. Durant més de dos anys ha estat orbitant al voltant del cometa 67P. Podem llegir part de la seva gesta en un interessant article publicat al diari “Público” (veure http://www.publico.es/ciencias/rosetta-halla-cometas-formaron-origenes.html)

L’origen del Sistema Solar, d’acord amb la teoria d’acreció de planetèssims (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Planetesimal), es va produir per unió (acreció) de petits grans de polsim dins de la nebulosa solar que van donar lloc a cossos més grans anomenats planetèssims. Aquests a la vegada varen començar a xocar entre si i, depenent de la trajectòria i la velocitat de xoc, varen anar formant cossos cada vegada més grans fins arribar als planetes. Cometes i asteroides son les restes que no es van acabar d’unir per formar planetes i satèl·lits. A més, en la zona propera al Sol es varen acumular els materials de major punt de fusió (Fe, Ni, Mg, U, …..els elements més refractaris) i de pes atòmic elevat. Els cometes se suposa que es varen formar en zones allunyades del Sol (en la perifèria de la nebulosa solar) i els elements que els formen son de menor punt de fusió i de menys pes atòmic. De fet la majoria de cometes es troben dins del que s’anomena “Núvol de Oort” (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Nube_de_Oort), del que a vegades escapen degut a fenomens gravitatoris. Aquests escapaments fan que adoptin trajectòries intersectants amb les d’altres cossos (xocant amb ells), que quedin atrapats al voltant d’òrbites de planetes (donant lloc als cometes períodics) o bé que travessin tot el sistema solar i s’allunyin. Fins i tot alguns passen a formar part del cinturó d’asteroids i dels NEO’s (near earth objects, o cossos planetaris que poden impactar contra la nostra superfície).

Donat que la majoria de cometes semblen – d’acord amb les dades subministrades per la sonda – haver-se format a baixa temperatura i en col·lisions no gaire violentes, els seus components no estaran gaire modificats. D’aquesta manera ens poden subministrar informació molt valuosa sobre quins eren els components originals de la nebulosa solar i de la seva evolució. Això és el que espera recollir Rosetta abans d’acabar la seva missió (un cop xoqui contra la superfície del cometa 67P). Continua la lectura de Rosetta i els cometes

“Megatsunamis” a Mart

Al menys dos grans tsunamis han estat reconeguts – a través dels dipòsits (tsunamites) deixats per la seva acció – després d’analitzar la superfície de Mart mitjançant imatges de molt alta resolució. Segons els autors de l’estudi, en el qual figuren investigadors de la UAB i el CAB, els megatsunamis (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Megatsunami) haurien estat produïts per l’impacte de “cossos planetaris” sobre la superfície martiana (concretament sobre l’oceà que cobria part de l’hemisferi nord de Mart ara fa uns 3400 milions d’anys).

La informació ha estat publicada per SINC (http://www.agenciasinc.es/Noticias/Tsunamis-gigantes-arrasaron-las-costas-de-Marte).

A la Terra es coneixen els efectes de megatsunamis després de veure el cas de Lituya Bay a Alaska l’any 1958 (https://en.wikipedia.org/wiki/1958_Lituya_Bay_megatsunami). En aquest cas la sort va permetre veure que passava quan una gran massa de roques queia damunt l’agua de la badia i provocava una ona gegantina de més de 120 m d’alçada. Des de llavors s’han anat estudiant altres casos lligats amb els esfondraments d’illes volcàniques. Continua la lectura de “Megatsunamis” a Mart

El Hubble fotografia el centre de la nostra galàxia (vídeo)

Las imatges són impressionants. Probablement algunes estrelles de les quals veiem i ens arriba  la llum ja han mort …

http://www.lavanguardia.com/ciencia/fotos-videos/20160401/40800139729/hubble-via-lactea-galaxia.html

El telescopio espacial Hubble ha tomado imágenes del centro de nuestra galaxia, en una zona de la constelación de Sagitario a 27.000 años luz de la Tierra. El núcleo está “abarrotado” por “numerosos objetos misteriosos” que rodean el agujero negro supermasivo central de la galaxia, describe en nota de prensa la Agencia Espacial Europea (ESA), responsable del telescopio junto con la NASA.

Los astrónomos han utilizado la visión infrarroja del Hubble para hacer visibles estos objetos ocultos, a través del oscuro polvo de espesas nubes en el corazón de la galaxia. Para mostrar la imagen “en todo su esplendor” los científicos asignaron longitudes de onda visibles al ojo humano.

Las estrellas azules de la imagen son las más cercanas a la Tierra, mientras que las rojas están en segundo plano y en contacto con polvo galáctico, incluso algunas incrustadas en él. Las nubes “extremadamente densas” de gas y polvo dibujan una silueta negra que contrasta con el brillo de las estrellas. Las nubes son tan gruesas que ni el Hubble las pudo penetrar. Los científicos estiman que hay unos 10 millones de estrellas en la imagen que no se observan.

Aparte de tomar esta fotografía del cúmulo de estrellas del centro de la Vía Láctea en alta resolución, los astrónomos también midieron sus movimientos durante un periodo de cuatro años. Los investigadores usaron esta información para inferir sus propiedades y analizar cómo se formó el clúster de estrellas.

La fotografía es un mosaico de nueve imágenes distintas tomadas en septiembre de 2011 por la cámara de gran angular WFC3, uno de los instrumentos a bordo del telescopio.

L’origen de Plutó

Des que la nau “New Horizons” (veure http://pluto.jhuapl.edu/) – enviada per la NASA l’any 2006 per observar Plutó i el cinturó de Kuiper – ha començat a enviar dades, aquestes han permès fer nous descobriments. El darrer, que no l’últim ja que falten gairebé la  meitat de les dades per enviar, és que Plutó (i els seus satèl·lits) es varen formar per un gran xoc amb un o diversos cossos planetaris. De fet sembla que el sistema solar va originar-se per un procés anomenat acreció de planetèssims (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Planetesimal), per la qual cosa els xocs entre cossos planetaris no és una cosa estranya sinó més aviat un fet comú (sobretot en les primeres etapes del origen).

Plutó, que fins l’any 2006 era el novè planeta del sistema solar, va passar a ser considerat com un planeta nan i membre del cinturó de Kuiper ( veure https://es.wikipedia.org/wiki/Plut%C3%B3n_(planeta_enano)). L’esmentat cinturó es troba format per un conjunt de cossos planetaris que es troben entre Neptú i el núvol d’Oort (veure https://es.wikipedia.org/wiki/Cintur%C3%B3n_de_Kuiper).

En un article aparegut al diari “Público” (http://www.publico.es/ciencias/origen-pluton-choque-inimaginable-000.html), Malen Ruiz de Elvira ens fa cinc cèntims de les noves dades enviades per la nau New Horizons i les intrepretacions fetes a partir d’aquestes. Continua la lectura de L’origen de Plutó

Les bases científiques de la teoria de l’origen de l’Univers

L’Univers, tot allò que envolta la Terra. La Terra, un petit planeta blau que gira al voltant d’una estrella de tipus mitja anomenada Sol. Un planeta – la Terra – que té vida, l’únic que coneixem de moment amb vida. La Terra, un planeta viu i en continua transformació.

L’Univers, una part observable – amb l’ajut de tot un seguit de ginys cada cop més sofisticats – i una part desconeguda, inobservable de moment.

I a la fi, sempre les mateixes qüestions: D’on venim? Com s’ha format allò que veiem? Sempre ha estat així?  Canvia al llarg del temps?

L’article publicat al diari “Público” (http://blogs.publico.es/ignacio-martil/2016/03/03/el-big-bang-las-bases-cientificas-de-la-teoria-del-origen-del-universo/), ens permet conèixer d’una forma clara les bases en les quals hem construït part del nostre coneixement sobre l’origen del Univers.

Com sempre per la ciència, res està acabat i tot està per fer. Cada pas comporta un pont pel següent. Cada èxit d’un investigador permet o crea les bases per futures recerques. Cada descobriment ens mostra el poc que encara sabem. Una tasca de molta gent, al llarg de molts anys. Una cerca apassionant on la lògica, l’observació, el raonament i el treball dur i constant són eines fonamentals.

El Big Bang: las bases científicas de la teoría del origen del Universo

Continua la lectura de Les bases científiques de la teoria de l’origen de l’Univers

Les millors fotografies de la Terra des de l’espai de l’astronauta Scott Kelly

S'ha produït un error en obtenir un àlbum extern. Comproveu l'adreça de l'àlbum. Ajuda.

L’astronauta nord-americà ha tornat a la Terra després d’un any a l’Estació Espacial Internacional

L’astronauta nord-americà Scott Kelly ha tornat a la Terra, després d’haver passat un any sencer a l’espai, a l’Estació Espacial Internacional. Aquesta matinada passada a aterrat al Kazakhstan. Aquesta experiència servirà a la NASA per a comprovar els efectes que tenen en el cos humà els vols espacials de llarga durada, pensant en futurs vols interplanetaris; compararan, doncs, els canvis físics que ha experimentat Kelly comparant-lo amb el seu germà bessó, un astronauta retirat.

Ara, durant tot aquest any Kelly ha fascinat els usuaris de les xarxes socials amb les fotografies que ha anat fent cada dia de visions molt diverses i de molts llocs diferents de la Terra. N’ha publicat un miler, i ací us oferim un recull d’algunes de les més espectaculars.

http://www.vilaweb.cat/noticies/les-millors-fotografies-de-la-terra-des-de-lespai-de-lastronauta-scott-kelly/

Impacta un meteorit a Còrdoba

La notícia apareguda al diari “Público” (http://www.publico.es/ciencias/impacta-meteorito-cordoba.html), ens recorda que la possibilitat d’un impacte per la caiguda d’un cos planetari – el que anomenem el risc per impacte – no és gens menyspreable. De fet en l’article s’esmenta que el cos caigut – i parcialment desintegrat a l’atmosfera en un seguit d’explosions – era un fragment probablement després d’un cos més gran (l’asteroide 2013DF).

Els cossos planetaris que poden impactar contra la Terra poden provenir, com en altres planetes, bé del cinturó d’asteroides o bé del núvol d’Oort (que és el reservori de cometes que envolta al sistema Solar). Però en realitat els cossos que tenen més probabilitat de xocar contra la nostra superfície s’agrupen sota el terme NEO (near earth objects). Els NEO son les restes de nuclis cometaris i asteroids que han sigut empesos per l’atracció gravitatòria de planetes propers cap a òrbites properes a la de la Terra (veure Fig. 1)

Fig 1. Mapa del sistema solar intern on poden apreciar-se els 379.084 NEO identificats fins agost del 2007. Les mides dels cossos van des dels pocs  metres fins un petit planeta (Armaugh Observatory).

Clàssicament els NEO és subdivideixen en els NEC (Near Earth Comets, o cometes d’òrbita propera a la de la Terra) i els NEA (Near Earth Asteroids, asteroides d’òrbita propera a la de la Terra i que a la vegada inclouen els Objectes Atenes, Amor, Apollo i PHA).

El fenomen descrit a l’article, la caiguda i desintegració parcial d’un cos planetari a la Terra no és – doncs – un fenomen estrany i aïllat. Forma part d’un procés, el de craterització, normal en la història de la Terra i la majoria dels planetes del Sistema Solar. De fet, la majoria de planetes es van originar per un procés conegut com a “acreció de planetèssims”  (fins i tot la lluna, el nostre satèl·lit sembla haver estat originat per l’impacte d’un cos planetari contra la Terra (veure http://www.investigacionyciencia.es/blogs/fisica-y-quimica/38/posts/el-origen-de-la-luna-11861). Per tant el procés de craterització per impactes, i la caiguda de tant en tant de cossos planetaris sobre la superfície terrestre, és un procés normal de la història de la Terra.

Però, pot constituir un perill per a la humanitat? Tots hem sentit parlar de que si la extinció dels dinosauris va produïr-se per l’impacte d’un gran metorit de uns 10 Km de diàmetre, o de la explosió de Tunguska produïda per l’explosió en l’atmosfera d’un cos de uns 30/50 m de diàmetre sobre una zona de Sibèria a l’any 1908 (veure Claudin, F (2008): 100 años de Tunguska. Astronomia, nº 108: 36-43). Són dos casos extrems, un de la caiguda d’un gran cos i un de la caiguda d’un petit cos. Els efectes, com no i en altres factors, diferents per la mida. Però, cada quan ens poden caure cossos d’aquestes mides sobre la nostra superfície terrestre?

Diametro Asteroide\Cometa Energia y donde se deposita Probabilidad en este siglo (mundial)

Daño potencial y respuesta requerida

>10 Km. 100 millones MTGlobal < 1 en un millón Extinción en masa, erradicación potencial de la especie humana. Poco puede hacerse en el caso de esta improbable eventualidad.
>3 Km. 1,5 millones de MTGlobal < 1 en 50.000 Desastre global de efectos climatológicos y ecológicos a lo largo de años; la civilización es destruida (una nueva edad oscura); una gran parte de la población muere poco después del evento; mitigación extremadamente cambiante
> 1 Km. 80000 MTGran destrucción regional; algunos efectos atmosféricos globales 0,02% Destrucción de regiones y zonas de borde oceánicas; nivel de destrucción por choque climático potencialmente global; pueden considerarse medidas de mitigación tales como la deflección o la planificación para una catástrofe global sin precedentes.
> 300 m. 2000 MTcráter local, destrucción regional 0,2 % Cráter de aproximadamente 5 Km. de diámetro y devastación de una región del tamaño de una nación pequeña; tsunami sin precedentes; posibilidad, igualmente probable, de informar sobre el peligro o no hacerlo; mitigación por deflección y si es posible mediante acción internacional coordinada
> 100 m. 80 MTexplosión en la parte baja de la atmosfera o en superficie, que afecta a una pequeña región 1% Explosión a baja altitud o a nivel superficial mayor que cualquiera de los misiles termonucleares conocidos; devastación regional; cráter somero de alrededor de 1 Km., de diámetro; tras el suceso plan de actuación nacional  ya que es improbable avisar del peligro con antelación
> 30 m. 2 MTestratosfera 40% Explosión estratosférica devastadora; la onda de choque puede derribar árboles, resquebrajar las casas de madera, provocar incendios en un radio de 10 Km.; probablemente causara muertes si sucede en una región poblada (la explosión de 1908 en Tunguska fue bastantes veces mayor); poco probable el aviso con antelación del peligro; pueden aplicarse planes de mitigación preparados con antelación para este tipo de situaciones.
>10 m. 100 kTatmósfera superior 6 cada siglo Explosión extraordinaria en el cielo; rotura de ventanas pero poco daño en la superficie del terreno; no hay peligro
>3 m. 2 kTatmósfera superior 2 cada año Explosión cegadora en el cielo; puede confundirse con la explosión de una bomba atómica.
> 1 m. 100 t TNTatmósfera superior 40 cada año La explosión del bólido genera una luminosidad cercana a la del sol durante unos segundos; inofensiva aunque puede dar lugar a meteoritos.
> 0.3 m. 2 t TNTatmósfera superior 1000 cada año Se puede observar como una bola de fuego; inofensiva

Tabla 1. Frecuencia de impactos prevista para cuerpos planetarios de diversas magnitudes ( extraída y modificada de Chapman 2007 (pp. 152), en Claudin, F (2008)).

Si mirem la Taula 1, podem observar que la caiguda de cossos petits, com el de Còrdoba, és relativament freqüent.

Per això i tenint en compte – com en el cas de Tunguska – que un cos impactant d’uns 30-50 m de diàmetre pot caure amb relativa facilitat, que son difícils de detectar amb prou temps (unes hores abans) i que poden provocar danys considerables si cau sobre una zona poblada, s’han creat els Space Guards.

Fig 2. Mapa de Londres en el qual s’ha superposat amb una línia negre l’àrea afectada per l’Event de Tunguska. En el cas d’haver-se produït sobre l’esmentada ciutat la ciutat sencera s’hagués vist afectada amb nombroses pèrdues materials i humanes. (cortesia Spaceguard UK).

Aquests son gabinets de científics que es dediquen en diversos llocs del món a rastrejar contínuament l’espai per tal de cercar, identificar i vigilar els NEO.

En el cas del meteorit de Còrdoba, aquest ha estat rastrejat i investigat dins dels projecte SMART (veure http://www.uhu.es/josem.madiedo/obs/metobs_index.html).

Continua la lectura de Impacta un meteorit a Còrdoba

Anuncien la detecció de les ones gravitacionals davant la comunitat científica

Einstein va descobrir en la seva Teoria de la Relativitat General que els objectes que es mouen en l’Univers produeixen ondulacions en l’espai-temps i que aquestes es propaguen per l’espai. Predeia així les ones gravitacionals, demostrar de manera directa la seva existència era l’últim repte pendent de la Relativitat.

Veure  també:  http://blocs.xtec.cat/cienciasexperimentals/2016/01/09/esperant-lona-gravitacional-deinstein/

Aquesta troballa obre una nova porta a l’astronomia, perquè fins ara els científics s’han valgut de les ones electromagnètiques per observar l’Univers. Unes noves ones  per estudiar … Continua la lectura de Anuncien la detecció de les ones gravitacionals davant la comunitat científica

Els antics babilonis rastrejaven Júpiter amb geometria avançada

Fins fa poc hom pensava que van ser els astrònoms europeus els que en el segle XIV van utilitzar per primer cop elements geomètrics per calcular la posició dels cossos planetaris. Ara una nova investigació, publicada a SINC (http://www.agenciasinc.es/Noticias/Los-antiguos-babilonios-rastreaban-a-Jupiter-con-geometria-avanzada), demostra que els científics babilonis ja utilitzaven aquests mètodes i per tant van poder influir en el naixement d’aquesta tècnica en el món occidental. Continua la lectura de Els antics babilonis rastrejaven Júpiter amb geometria avançada

La gran carbassa s’acosta a la Terra

Coincidim amb la nit de Halloween passarà molt a prop un asteroide de 400 metres de diàmetre a 1,3 vegades la distància a la Lluna.  Això són 480.000 quilòmetres de la Terra; si donar la volta a la Terra suposa aproximadament 40.000 km per l’equador, estarà a una distància equivalent a una mica més de donar 10 voltes a la terra per aquesta mateixa línia.

Davant d’aquest fet ens sorgeixen dues preguntes:

La mateixa nit de Halloween, l’asteroide ens visitarà, serà molta casualitat ?.

De tota manera tenim sort, fa 20 dies que ha estat detectat i ja el tenim a sobre. Si hagués caigut a la terra,  haguéssim tingut temps de reacció? Continua la lectura de La gran carbassa s’acosta a la Terra