Arribar a la Lluna no serà l’objectiu final sinó el punt de partida per establir una presència humana permanent en el satèl·lit i utilitzar-lo com a trampolí per arribar més enllà en el futur, a Mart o a algun asteroide.
Cuando van a celebrarse los 50 años de la llegada de los primeros astronautas a la luna, y está a punto de estrenarse en los cines la película ‘First Man’ sobre Neil Armstrong y el programa Apolo, la NASA vuelve a tener un plan para enviar misiones tripuladas al satélite.
Pero lo hará de manera muy diferente a como lo hizo la primera vez. En esta ocasión, no será una carrera espacial para llegar antes que los comunistas de la Unión Soviética. Será un trabajo en equipo en el que podrán participar otros países que ya cooperan con EE.UU. en la Estación Espacial Internacional (EEI).
Avui serà una nit màgica.Serà l’eclipsi de lluna més llarg del segle XXI, la fase de totalitat durarà un hora i 42 minuts. Es preveu la presència d’alguns núvols poc rellevants.
El sol marxarà a les 21.14 hores. Serà el moment d’alçar la vista cap a l’est sud-est, mirant a mar. La Lluna sobreeixirà per l’horitzó a les 21.06 hores i ja la veurem gairebé tapada del tot per l’obra que projectarà la Terra. La Lluna, totalment tapada per l’ombra, serà una realitat a les 21.30 h i es mantindrà així durant gairebé una hora i 45 minuts.
A partir de les 23.13 h tornarem a veure un petit fil de llum a la Lluna, situada cada vegada més alçada i més al sud i podrem gaudir de la resta de les fases de l’eclipsi fins a la 1.28 h, moment en què es donarà per finalitzat l’eclipsi total de lluna a Barcelona.
Aquest divendres 27 de juliol al vespre es podrà veure un eclipsi total de Lluna a Catalunya, que coincidirà amb la Lluna plena. No és un eclipsi qualsevol, ja que serà el més llarg que s’hagi pogut contemplar en tot el que portem de segle XXI. A continuació us expliquem algunes claus per poder seguir l’eclipsi. Continua la lectura de Com, quan i on es podrà veure avui l’eclipsi de Lluna més llarg del segle→
A medida que la visualización se mueve alrededor del lado cercano, del lado lejano, y de los polos norte y sur, se destacan características, sitios e información interesantes recopilados en el terreno lunar.
El vídeo, disponible en las redes sociales, ha sido producido por el Centro Goddard de Vuelo Espacial de la NASA.
Lunar Reconnaissance Orbiter es una sonda espacial estadounidense destinada a la exploración de la Luna. Fue lanzada en junio de 2009.
Tras completar con éxito su misión principal en su primer año en servicio, la nave sigue estando operativa a finales del año 2017, ubicada en una órbita lunar alta desde la que continúa enviando imágenes a la Tierra.
La segona superlluna del 2018 es produirà aquest dimecres, sent blava per coincidir dos en un mateix mes, i es podrà contemplar a Espanya durant la nit del 30 al 31 de gener.
Aquesta superlluna és la tercera d’una sèrie de ‘superllunes’, situació en què la Lluna està més prop de la Terra en la seua òrbita, coneguda com perigeu, i aproximadament un 14 per cent més brillant que de costum.
Però el que la fa especial, amb circumstàncies no repetides en 150 anys, és que coincideix amb un eclipsi visible en altres parts de la Terra, i això és el que fa que la defineix com superlluna blava de sang.
La superlluna blau es podrà veure “sense cap problema” des de Catalunya. Val la pena!!
La segunda superluna del año se produce este miércoles 31 de enero, y muestra al satélite en condiciones tan especiales que no coinciden desde hace más de 150 años. Al mediar un eclipse, sólo en algunas zonas se podrá admirar.
En España, esta superluna puede verse “sin ningún problema” en la noche del 30 al 31, según aseguró a Europa Press el divulgador científico Antonio Pérez Verde, si bien no puede apreciarse el eclipse, al coincidir su máximo a las 14.30 horas de la tarde.
Esta superluna es la tercera de una serie de ‘superlunas’, situación en que la Luna está más cerca de la Tierra en su órbita, conocida como perigeo, y aproximadamente un 14 por ciento más brillante que de costumbre.
También es la segunda luna llena del mes, comúnmente conocida como ‘luna azul’. Además, la súper luna azul pasará a través de la sombra de la Tierra para dar a los espectadores en el lugar correcto un eclipse lunar total, el primero de este 2018 –habrá otro el 27 de julio–. Mientras que la Luna está en la sombra de la Tierra, tomará un tono rojizo, conocido como ‘luna de sangre’.
Para los observadores en América del Norte, Alaska o Hawai, el eclipse será visible antes del amanecer del 31 de enero. Para aquellos en el Medio Oriente, Asia, Rusia oriental, Australia y Nueva Zelanda, la ‘súper luna de sangre azul’ podrá ser vista durante la salida de la luna en la mañana del 31.
En Europa Occidental y la mayor parte de África y América del Sur el espectáculo será parcial, ya que serán zonas no afectadas por el eclipse.
Sis missions espacials privades i almenys una de pública aspiren a arribar a la Lluna al llarg del 2018 en el que podria ser l’any amb més activitat en el satèl·lit en la història de l’exploració espacial.
Sembla una paradoxa, perquè la humanitat ha estat capaç d’èxits espectaculars: detectar ones gravitacionals, aplicar tècniques d’edició genètica per modificar embrions i tractar malalties hereditàries; desenvolupar tractaments prometedors per al càncer; tenir cotxes que es condueixen sols; descobrir sistemes solars amb exoplanetes en galàxies llunyanes. Però no hem tornat a la Lluna des de fa 45 anys. Aquest any tot canviarà.
Seis misiones espaciales privadas y por lo menos una pública aspiran allegar a la Luna a lo largo del 2018 en lo que podría ser el año con más actividad en el satélite en la historia de la exploración espacial.
Entre las misiones privadas se encuentran las cinco candidatas a ganar el Google Lunar X Prize, que otorgará veinte millones de dólares (unos 17 millones de euros) al primer equipo que consiga hacer aterrizar un vehículo en la Luna, recorrer 500 metros y transmitir vídeos y fotos a la Tierra. En una prueba de que la carrera a la Luna se ha globalizado, las cinco finalistas son de EE.UU., Japón, India e Israel, además de un consorcio internacional. Continua la lectura de 2018, l’any de la Lluna→
En tots els àmbits de la vida, la realitat sempre supera la ficció. Allò que era argument d’antigues pel·lícules de ciència ficció, pot fer-se realitat. La cavitat podria allotjar una colònia humana en el futur, que estaria protegida de radiacions i temperatures extremes. Quin nom podria tenir aquesta colònia? A quin país pertanyeria? Tindria estatut de colònia?
La Luna tiene una cueva de un centenar de metros de anchura y unos 50 kilómetros de longitud que podría alojar una futura colonia de astronautas, según ha anunciado la agencia espacial japonesa JAXA.
La cueva, descubierta gracias al radar de la sonda Selene, es un túnel creado por corrientes de lava en un pasado remoto, cuando la Luna aún tenía volcanes activos. Según los resultados de la investigación presentados el 17 de octubre en la revista Geophysical Research Letters, la cueva se encuentra bajo un cráter descubierto en el 2009 por la misma sonda en la región de los Montes de Mario, cerca del ecuador de la Luna. El cráter tiene unos 50 metros de anchura y se hunde hasta más de 80 metros de profundidad. Continua la lectura de Descoberta una cova de cinquanta quilòmetres de longitud a la Lluna→
Un grup de científics japonesos ha detectat que el vent solar de partícules energètiques arriba a la superfície lunar de manera contínua. L’anàlisi assenyala que el vent solar de partícules energètiques arriba a la superfície de la Lluna de manera contínua, amb excepció de cinc dies en cada òrbita lunar, quan el camp magnètic de la Terra se situa entre el Sol i la Lluna i desvia aquestes partícules.Durant aquests dies, indiquen els experts de la Universitat japonesa d’Osaka, els ions (àtoms que tenen una càrrega elèctrica) d’oxigen arriben a la Lluna. L’estudi s’ha publicat aquesta setmana a la revista Nature Astronomy.
A causa de que l’oxigen de la Terra és generat per la biosfera, aquest resultat suggereix que la Lluna ha estat contínuament «contaminada» per substàncies generadores de vida durant bona part de la seva història, afegeixen els científics. Això vol dir, també, que l’antiga atmosfera de la Terra pot estar preservada a terra lunar. Continua la lectura de Petjades d’oxigen terrestre a la Lluna→
La distància de la Lluna a la Terra varia a causa de que es troba en una òrbita el·líptica i no circular al voltant del planeta.la seva distància a la Terra canvia fent que de vegades es trobi més lluny (fins 406.000 km, en l’apogeu) i altres vegades s’observi una mica més a prop (fins a uns 356.000 km en el seu pas pel perigeu) i de mida més gran.
L’anomenem superlluna quan el nostre satèl·lit es troba en fase plena coincidint molt a prop del perigeu, és a dir, una Lluna plena més gran i brillant del que és habitual. Això és el que succeirà la nit del dilluns 14 al dimarts 15 de novembre
La Lluna arribarà a la seva plenitud durant el matí del dilluns 20, en concret a les 13:04 (hora local peninsular), de manera que podrà observar-se durant tota la nit del 20 al 21, en què entrarem oficialment a l’estiu. Tot i que el succés no implica cap fenomen visible fora del normal, la coincidència del solstici amb la Lluna plena és realment rara i no passava des de 1948.
Cal recordar que estacions de l’any no es deuen al fet que el Sol estigui més o menys lluny de la Terra, sinó al fet que la Terra està inclinada, i que a més es mou al voltant del Sol al llarg de l’any.
La inclinació de l’eix de rotació de la Terra és de 23,5 graus respecte del pla definit per la trajectòria de la Terra al voltant del Sol. Aquests dos factors impliquen que, a l’estiu, l’hemisferi nord quedi més encarat o exposat als raigs solars que l’hemisferi sud, i que per tant rebi més energia. A l’hivern passa justament el contrari, és l’hemisferi austral el que queda encarat cap a sol. Si l’eix de la Terra no estigués inclinat no hi hauria estacions
Si els raigs arriben més directament, la radiació solar es reparteix aleshores en una superfície més petita, per tant escalfa molt més que no pas si els raigs arriben més inclinats, com passa a l’hivern, que la superfície on es reparteix la mateixa energia és molt més gran, i per tant aquesta rep menys energia per unitat d’àrea.
D’aquí a breus dies serà la nit de Sant Joan, altrament anomenada la nit més curta de l’any. Es diu que és la nit més curta de l’any perquè se suposa que és la nit amb menys hores de foscor, però això no és ben bé veritat. La nit més curta de l’any correspon a la nit del solstici d’estiu que ocorre un parell de dies abans, als volts del 21 de Juny.
Ja ha aparegut el primer terme desconegut, solstici, veiem que significa. Continua la lectura de El solstici d’estiu coincideix amb la primera Lluna plena en 70 anys→
El satèl·lit de la Terra es va formar fa 4500 milions d’anys aproximadament a partir de l’impacte d’un cos de la grandària de Mart contra el nostre planeta, segons publca la revista Nature Communications. Un dels punts més interessants del treball és que confirma les idees que l’aigua de la Terra i de la Lluna sorgeixen majoritàriament de l’arribada d’asteroides hidratats, els que produeixen un tipus de meteorits anomenats condrites carbonàcies. Aquests van aportar grans quantitats d’aigua a la Lluna però també a la Terra
La mayoría del agua que contiene la Luna procede de asteroides que impactaron contra ella en las primeras etapas de su formación, hace entre 4500 y 4300 millones de años, según revela un nuevo estudio publicado en la revista Nature Communications.
En ese período de la biografía del Sistema Solar éste no era el vecindario cósmico tranquilo que ahora conocemos, sino que estaba en plena formación y unos cuerpos impactaban contra otros de forma virulenta. Es así, a partir de esos choques y de los restos producidos por las colisiones, como se fueron formando los planetas y sus satélites.
También la Luna. Los astrónomos consideran que se creó a partir del choque de un planeta del tamaño de Marte, que se ha convenido en llamar Theia, contra la Tierra hace unos 4500 millones de años.
Como la Tierra, la Luna también se sabe que alberga agua, pero cómo llegó ese agua a nuestro satélite, cuándo, y hasta qué punto contribuyeron las colisiones de asteroides o cometas, o incluso de Theia, no se conocía con precisión.
De hecho, el análisis de rocas lunares traídas por las misiones Apolo de la NASA en los años 70 mostraba que los páramos lunares tienen una composición prácticamente idéntica a la del manto de la Tierra. Y eso a pesar de que se sabe que las composiciones de elementos de los distintos objetos del Sistema Solar son distintas, como si fueran una especie de huella dactilar única que permite identificarlos.
“La única pareja de objetos que tiene una composición de isótopos de oxígeno similar es la Tierra y la Luna. Y es la mayor demostración geoquímica de que la Luna se formó a partir de la colisión entre la Tierra y Theia, un embrión planetario de las dimensiones de Marte”, asegura Josep Maria Trigo, investigador principal del grupo Meteoritos, Cuerpos Menores y Ciencias Planetarias del Instituto de Ciencias del Espacio (IEEC-CSIC).
Ahora, un equipo internacional de investigadores ha arrojado luz sobre el tema. Empleando una combinación de modelos numéricos y de mediciones de las composiciones isotópicas de muestras lunares, publicados en estudios previos, han descubierto que el agua llegó a la Luna durante un periodo de entre 10 y 200 años tras su formación.
Representación artística del océano de magma de la Luna poco después de la formación del satélite terrestre. El periodo en que duró este océano de magma es el tiempo en que los asteroides llevaron elementos volátiles al interior de la Luna. (NASA/ GSFC)
En ese tiempo el satélite terrestre albergaba un gran océano de magma, que desempeñó un papel clave. Según Trigo, “las superficies líquidas retienen mejor los elementos volátiles tras un impacto que las superficies sólidas. Así, ese océano de magma debió absorber los elementos ligeros procedentes de los objetos que impactaban contra la Luna”.
Los cometas y asteroides que impactaron contra el magma crearon una especie de tapón termal en la superficie, que evitó que los elementos volátiles esenciales para formar agua se escaparan hacia el espacio y los retuvo en el interior de la Luna. Según los investigadores, la mayoría de agua lunar tiene pues este origen. No obstante, los autores de este trabajo también apuntan que parte del agua en la Luna podría proceder delembrión de Tierra a partir del cual se formó nuestro satélite.
De hecho, “uno de los puntos más interesantes del trabajo es que confirma las ideas de que el agua de la Tierra y de la Luna surgen mayoritariamente de la llegada de asteroides hidratados, los que producen un tipo de meteoritos llamados condritas carbonáceas. Estos aportaron grandes cantidades de agua a la Luna pero también a la Tierra”, considera Trigo, experto de referencia en los procesos de hidratación de asteroides y cometas, que no ha participado en esta investigación. “Los cometas, más ricos en hidrógeno pesado o deuterio habrían contribuido en un porcentaje inferior a un 20% de la masa de agua total”, concluye.
